Al mig del no-res hi havia una casa de fusta i pedra envoltada de flors. Feia anys que ningú no hi vivia, des que l'àvia Mercè havia mort. Tot havia quedat exactament igual, el vell calder penjat a la cuina, els plats al prestatge i el jardí que ella havia cuidat amb tanta estima.
Un matí de primavera, el seu nét Enric hi va tornar. Va esmorzar en silenci un bol de granola amb un préssec, tal com feia quan era petit i passava els estius amb ella. Aquell gust li va despertar records que creia oblidats. Va sortir al jardí i l'herba havia crescut molt... però encara hi havia l'antic espantaocells... El temps l'havia desgastat i el seu barret gairebé no s'aguantava. L'Enric va somriure en recordar que l'havien construït junts i va tenir la idea de restaurar-lo. Mentre li cordava la camisa, el vent va fer un suau gir i les flors es van balancejar com si saludessin algú.
Va tornar a entrar a la casa per guardar les eines. En apropar-se al calder, va posar-hi la mà a sobre. El metall era fred, però encara podia imaginar les sopes calentes que l'àvia preparava els dies de pluja. Va tancar els ulls i, per un instant, gairebé va sentir la seva veu. Quan els va obrir, una petita bombolla de sabó, va travessar la finestra oberta. Va surar lentament per la cuina, reflectint un món diminut de color verd i va esclatar sense fer soroll.
L'Enric va sentir una tristesa serena. No es sentia trist només per l'absència, sinó també per comprendre que hi ha llocs que ja no es poden recuperar tal com eren... Les persones marxen, les cases envelleixen i els records canvien amb nosaltres...
Abans de marxar, va deixar l'espantaocells dret, mirant cap als camps. No perquè espantés els ocells, sinó perquè d'alguna manera continués fent companyia a aquella casa que encara semblava esperar algú.
*Joc a River
Paraules: 1.préssec 2.granola 3.bol 4.idea 5.fusta 6.trist 7.gir 8.espantaocells 9.flors 10.calder 11.calent 12.bombolla
Color: verd
L'Enric m'ha encomanat la seva tristesa.
ResponEliminaHa aparegut la meva àvia, la casa del poble, em portava a buscar cargols després de la pluja...
Quina pena tot plegat.
Petons.
Com diu el relat: "hi ha llocs que ja no es poden recuperar tal com eren", per això la seva tristesa però encara els guarda al seu record amb un somriure d'haver-los viscut.
EliminaPetonets, Xavi.
El temps passa i tot va canviant amb ell, però mentre en mantinguem el record res acaba de marxar del tot.
ResponEliminaUn conte molt bonic. Felicitats!
Abraçades.
Així és, mentre la memòria funcioni no marxa res del tot.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Un relat molt maco.
ResponEliminaPetonets, Paula!
Moltes gràcies, Alfred!
EliminaAferradetes.
Linda tua história e casas abandonadas guardam recordações,saudades de pessoas queridas sempre!
ResponEliminaUsaste perfeitamenbte as palavras dadas!
beijos, chica
Sobretot si hi has viscut. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, chica.
T'ha sortit un relat rodó i preciós, i mira que hi havien paraules que l'havien de composar.
ResponEliminaTots sentim, o hem sentit, nostàlgia del passat al rememorar moments feliços del nostre psssat, però aquesta tristesa és més aguda quan visites els llocs a on els varem viure.
Aferradetes!
Moltes gràcies!
EliminaM'has fet recordar la trobada que van fer amb antics estudiants, després de no haver trepitjat l'institut en 25 anys. Cares conegudes, altres que no sabies qui eren fins que no et deien el nom, els espais de les aules eren diminuts als que recordaves d'abans, els professors molt vells... tot havia canviat, fins i tot jo mateixa...
Aferradetes, Josep Mª.
A beautiful, wistful reminder that while time quietly reshapes places and people, love lingers in the smallest rituals, turning even an old scarecrow into a faithful guardian of memory.
ResponEliminaEl temps ho transforma tot, menys els bons sentiments.
EliminaSalutacions, James.
Te quedó un bonito relato que me dejó una gran nostalgia, pero me gustó mucho. Me he unido al reto adaptando un relato ya escrito. Gracias por compartirlo.
ResponEliminaUn fuerte abrazo
Moltes gràcies!
EliminaQuan em vaig unir al grup, es feia d'una altra manera. Un proposava les paraules i unes vegades les publicava al seu blog i altres les enviava al blog de l'amiga Sue. I gairebé tots publicàvem al seu blog i gairebé tots fèiem comentaris a tots els altres. Quan ella ens va deixar, vam voler seguir i des de llavors ençà el grup s'ha anat perdent i cadascú només publica al seu blog...
Després em passaré a veure el teu relat.
Aferradetes, Núria.
M'agraden el relat i aquesta foto tan ben trobada, amb un reflex perfecte!
ResponEliminaAferradetes Paula.
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
Cuando un vínculo real ya no existe, de alguna manera los objetos lo mantienen, eso está muy bien expuesto en tu relato. Es bueno llenar una pérdida con ternura desde el silencio.
ResponEliminaAbrazos.
Es como si nos aferráramos a esos objetos para sentirlos más cerca, aunque ellos ya no estén.
EliminaAferradetes, Valdo.
Què maco, tot plegat. De vegades, els objectes recreen al nostre cap les existències passades i ens fan sentir allò que ja no pot ser ara.
ResponEliminaDe vegades, els objectes són la continuació de qui ja no hi és.
podi-.
Moltes gràcies!
EliminaAixí és, sobre tot si és de les persones estimades.
Aferradetes, Carles.
Quin conte més bonic! Explica molt bé aquests sentiments que en algun moment tots hem tingut. La nostàlgia, no només dels que ja no hi són, sinó també dels llocs i dels objectes que mai no són ben bé els mateixos que eren en vida de les persones que ara falten. Quan la meva mare va estar malalta d'Alzheimer, la seva casa va canviar tant, que ja mai més ha pogut ser com era i ja mai més l'he pogut veure igual. Gracis, nina, per passejar-nos per les nostres nostàlgies i tendreses.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Moltes gràcies!
EliminaEn el teu cas, com al meu, sembla que la casa perd tota l'alegria, com si hi manqués quelcom encara que estigui present...
Aferradetes, ninona.
I do hope he finds someone who wants to go live in the house, if he can't. What a sweet, sad story.
ResponEliminaDesprés de reparar l'espantaocells, potser s'animi a anar-hi més sovint...
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Mimi.
Muy bonito lo que escribiste, Paula. Me trajo muchos recuerdos... Un abrazo.
ResponEliminaLo celebro. ¡Muchas gracias!
EliminaAferradetes, Gil.
Pues yo se que aquí te deje algo, pero me temo que se ha perdido como tantas veces con este Blogger nuestro.
ResponEliminaBesos.
No está en spam, si hubiera sido el caso lo hubiera recuperado.
Elimina¡Cosas de Blogger!
Besos
Els records són el que mantenen viu en el nostre cor a la gent que estimaven i ja no estan fisicament amb nosaltres. Molt bon relat.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Mentre hi hagi records podrem tenir-los a prop.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Joan!!
Once again you made it!!
ResponEliminaFascinating story, Paula.
La pau de la nit.
Thank you very much!
EliminaI'm glad you like it.
Kisses, Sean. ;-)
Hubo un tiempo en que nuestra abuela nos llevaba al cine a mi hermana y a mi. Recuerdo todavía cuando nos llevó, en el Pradera (ya inexistente) a "Taras Bulba"... Oh, que tiempos.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Las abuelas siempre tan entrañables, siempre queridas. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Nice post. Greetings from Timor Leste.
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaDes de les illes, salutacions.
A beautifully nostalgic story that reminds us memories keep our loved ones close, even when time changes everything else.
ResponEliminaCertament, al record res canvia, sobretot l'estimació a la gent més propera.
EliminaSalutacions, James.
L'espantaocells que fa companyia ho són escrits com aquest.
ResponEliminaEns fem companyia tots, un moment o l'altre.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, nina.
Nos llevaste de la mano a recorrer recuerdos entrañables.
ResponEliminaAbrazo!
También me quedé en ellos un largo instante.
EliminaAferradetes, Sara!
He de reconèixer que no sabia el significat de "granola".
ResponEliminaAl principi em creia que era una paraula mallorquina i, en buscar-la he descobert que jo també me'n menjaria un bol.
També ho desconeixia i ho vaig cercar. No sé si m'agradaria o no, encara no ho he provat. ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
Que bonic i emotiu relat, Paula. En Enric ja no intenta recuperar la seva àvia ni reconstruir exactament la casa de la seva infància, cosa impossible. Comprèn que algunes pèrdues són irreversibles i que acceptar-les no significa en cap cas oblidar. Aferradets i petonets!!🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaLa part més complicada és acceptar-ho, però no implica de cap manera oblidar el que has viscut.
Aferradetes ben fortes, Alfons! 😘🤗