La sorra s'escapa entre les mans
com l'instant que no sabem retenir
i l'aigua, sense tenir forma,
de suavitat ens sap vestir.
La sorra escriu sobre el mar
paraules que el vent desfà.
Cada gra és un petit instant
que el temps no pot guardar.
Quan el vent la fa volar,
sembla que vulgui jugar.
Entre rialles i sal,
l'estiu hi deixa senyal.
La sorra s'enganxa als peus
com si em volgués fer quedar.
Riu amb les ones del mar
i balla sota el cel clar.
Quan el sol la fa brillar,
sembla or damunt del mar.
I la lluna, amb dolç encís,
la vesteix de blanc i gris.
La sorra dansa amb el vent
lleugera com un pensament.
El mar la torna a bressolar
i mai no deixa de somiar.
[Juliol ~ 2026]
Lindíssima poesia com inspiração no mar, areia e tudo que nele tanto nos encanta!
ResponEliminaAdorei,Paula! beijos, chica
Una belleza de escena marina, de paz y sosiego.
ResponEliminaUn abrazo, amiga.
Li has sabut veure el cantó poètic a la sorra, cosa gens fàcil si tenim en compte que és un element que, quan tornem a casa de la platja, sempre n'anem plens per tot arreu... durant uns quants dies. :-))
ResponEliminaBromes a banda, has escrit un poema preciós i ple de lirisme. Felicitats!
Abraçades.