Nins i grans pugeu al tren, vos portarà a un any nou. El destí?... Encara que no es conegui, podem anar fent com millor sapiguem, sempre pensant en el benestar de tots. S'omplirà de noves il·lusions, de propòsits, de nous amics i també de comiats. Esperem que quan acabi el trajecte, tothom estigui satisfet del que ha après, el que importa és arribar i què tots els ensenyaments siguin ben aprofitats, tant els bons, com els dolents (especialment)... Siguis d'aquells que fan balanç any rere any, dels que el fan per un altre esdeveniment o d'aquells que ni fred ni calent, vaja que no en fan!...
Na Sue, al seu blog Elephant's Child, ens proposa escriure una història amb aquestes paraules:
Corona - Pi - Cinta - Sigil - Xemeneia, i/o
Tobogan - Llop - Púding de prunes - Ambient - Tempesta de neu.
Allà dalt de la muntanya hi havia un pi immens, envoltat per una gran cinta vermella que havia portat el vent amb la darrera tempesta de neu. Des d'aquí baix semblava com una corona deixada per l'ésser més vil de la història, li deien "el llop" perquè sempre atacava a les seves víctimes amb sigil i deixava una cinta al voltant dels seus caps destrossats.
Els nens havien estat jugant al jardí i fins i tot havien fet cua per tirar-se pel tobogan, feia un matí blau i lluminós, l'ambient al poble era tranquil i l'àvia havia preparat un púding de prunes, l'aroma sortia per la xemeneia i arribava als petits nassets dels infants.
Cinc minuts bastaren mentre l'Anna sortí a cercar als nens, s'ennigulà de cop i un crit va ressonar per tot el poble. La mare agafà les mans dels seus nens i corregueren cap a casa... allà trobaren el púding, el davantal de l'àvia i un regalim de sang cap a la porta del darrere... En obrir-la, l'àvia va posar el ganivet que portava a la mà a l'esquena i amb un gran somriure digué als seus néts, "No és res, nois... he espantat al llop... crec que ja no tornarà mai més!... Apa, tots a tastar el púding!"...
Ahira la nit vaig guaitar al balcó i només veia llumetes per tot arreu, ni un alè, ni un soroll. Semblava que els humans havien desaparegut d'aquesta terra. Una llàgrima va relliscar per la meva cara llisa i lluminosa, recordant aquella nit on encara no tenia forma. Era un 24 de desembre de l'any 2011 i en aquells instants, a la seva casa, la de laSargantana i el Follet, hi havia molt de moviment...
— Quin tipus de lletra li agradarà?, quins colors?...
— Afanya't dona, que li hem d'enviar aquesta nit!
Tot enllestit, em posaren en una cosa anomenada e-mail (què poc després vaig aprendre que es deia així al correu, el de tota la vida!) i m'enviaren lluny, fins i tot vaig passar per un bassal molt gran, fins que vaig anar a parar a una altra casa. Estava una mica espantat, fins que la meva nova mestressa em va obrir. La primera cosa que vaig veure va ser la seva mirada de sorpresa, desprès va seguir un crit i unes rialles, seguides de petits botets... semblava contenta!... cosa que vaig confirmar quan escrigué un correu de volta, on els agraïa moltíssim la meva arribada. Van ser uns quants mesos per acabar d'entendre'ns, però quan vam agafar el fil, tot va anar rodat.
No deixaré d'agrair a la Sargantana i al Follet que em creessin, a na Paula per la seva acollida i a tots vosaltres per tots els moments en que li (ens) heu fet companyia, tots els comentaris que heu anat deixant en les meves pàgines i tot l'amor que compartim des de tots els racons del món.
. . .Una es passa tota la vida tractant de recolzar-se en columnes, d'adherir la pobra massa psíquica a estructures exteriors per tal de dotar-la d'una manera; s'acosta als altres, ja siguin persones, animals o coses fins a fondre's amb ells, es fa de costums buscant en la repetició la manera d'evitar la infelicitat. Els recursos no tenen fi i són renovables de manera quotidiana; obren de vegades com a conjurs, manes ingènues que hora a hora es van dipositant en petits altars domèstics i per les quals s'espera recompensa. Si hi ha lluna plena, per exemple, es tanquen les finestres per impedir l'exacerbació de la bogeria que produeixen els raigs; si el vent ulula, es tanca també la finestra perquè no entrin els seus maleficis . . .
. . . Però la mudesa era absoluta, tot el que es llencés rebotaria, lliscant sense poder sumar ni tan sols la seva empremta a les marques vitalícies, i llavors el desxiframent cada vegada més hauria d'assemblar-se a una de les empreses de la bogeria: la que s'erigeix per insistir sobre la realitat reclamant realitat . . .
En Marc era un nen aparentment com els altres, encara que des de que va néixer tenia un do que el diferenciava de tots els nens. Abans de començar a caminar, s'enlairava pel sostre de casa seva, no sense alguna ensopegada que el portava més de dos cops a l'hospital. El seus pares li posaven un casc i genolleres per evitar interpretacions falses per part dels metges. Va arribar l'hora de portar-lo a l'escola, no sense l'explicació per part dels pares que no podia volar fora de casa i que no ho podia saber ningú més, era el seu secret.
Van passar els anys i al Marc li quedava petita la casa, volia sortir a fora i volar i volar tot el temps que ell volgués. El seus pares contrariats li deien que no ho podia fer, però ell es posava cada cop més i més trist. Fins que trobaren la solució, només podia volar de nit i per zones poc il·luminades. Des d'aquell dia, sortia gairebé cada nit sobrevolant el poble fins arribar a les muntanyes.
En Marc seguia creixent, fins que un dia va veure una noia i es va quedar pres d'ella. Va començar a tenir mala consciència en veure que li amagava el seu secret, donant-li moltes voltes de com dir-li i quan. "D'avui no passa!", va pensar i dit i fet!. La noia quedà astorada amb el seu relat, no sabia ben bé què fer. Ell li agafà les mans i li digué que no passava res, que ell era normal, només que sabia volar.
De llavors ençà podreu veure a les nits volant cap a les muntanyes a la parella. Ell sujectando-la ben fort i ella controlant amb el braç la direcció, com si portés una brúixola a la mà. Això sí, hi heu de posar bé l'ull que sinó no sabreu ben bé que heu vist.
De vegades la vida et porta a moments on tot s'atura, sembla que totes les forces de l'Univers es confabulen perquè tot surti tort i quan creus que n'has sortit d'una, n'hi segueix una altra, no sé si més forta, però com que no n'has sortit encara de la primera, et sents més impotent.
La setmana passada al meu poble va fer una ventada molt forta, tant que no es veia ningú pel carrer i el wifi on estic connectada va caure. S'avisà a la companyia i digueren que en dos dies estaria solucionat, que era una avaria d'una caixa del carrer. Han anat passant els dies i les explicacions que ens donaven no s'assemblaven als resultats. Per fi, al cap de vuit dies, ja ha tornat el wifi a les nostres cases!!!
Demano disculpes per no haver pogut dir-vos res tots aquest dies. Com podeu veure, no només és el Sr. Blogger qui ens fa la punyeta; quan tot es torça, per més que vulguis, no s'aconsegueixen solucions, si més no ràpidament... posant més exemples: a la sanitat, a les institucions, etc. etc. etc... De veritat saben el significat de treballar?...
Com un cervell, tant se val si amb més o menys anys. Farcit de pensaments, uns més madurs que els altres; uns comunicats i altres no; uns perduts entre tants i altres revifats pel record... Tots dintre d'una capseta que, amb una olor o un so o qui sap si amb una imatge, tornen com si fossin d'ara mateix...
