"Sobre la ciutat" (Marc Chagall - 1918)
En Marc era un nen aparentment com els altres, encara que des de que va néixer tenia un do que el diferenciava de tots els nens. Abans de començar a caminar, s'enlairava pel sostre de casa seva, no sense alguna ensopegada que el portava més de dos cops a l'hospital. El seus pares li posaven un casc i genolleres per evitar interpretacions falses per part dels metges. Va arribar l'hora de portar-lo a l'escola, no sense l'explicació per part dels pares que no podia volar fora de casa i que no ho podia saber ningú més, era el seu secret.
Van passar els anys i al Marc li quedava petita la casa, volia sortir a fora i volar i volar tot el temps que ell volgués. El seus pares contrariats li deien que no ho podia fer, però ell es posava cada cop més i més trist. Fins que trobaren la solució, només podia volar de nit i per zones poc il·luminades. Des d'aquell dia, sortia gairebé cada nit sobrevolant el poble fins arribar a les muntanyes.
En Marc seguia creixent, fins que un dia va veure una noia i es va quedar pres d'ella. Va començar a tenir mala consciència en veure que li amagava el seu secret, donant-li moltes voltes de com dir-li i quan. "D'avui no passa!, va pensar i dit i fet!. La noia quedà astorada amb el seu relat, no sabia ben bé què fer. Ell li agafà les mans i li digué que no passava res, que ell era normal, només que sabia volar.
De llavors ençà podreu veure a les nits volant cap a les muntanyes a la parella. Ell sujectando-la ben fort i ella controlant amb el braç la direcció, com si portés una brúixola a la mà. Això sí, hi heu de posar bé l'ull que sinó no sabreu ben bé que heu vist.
Un conte màgic i preciós.
ResponEliminaFa anys moltes nits somniava que volava.
Eren uns somnis meravellosos dels quals em despertava sospirant.
M'ha agradat molt.
Petons.
Muy bonito relato. Volar es algo que todos hemos deseado, sobre todo cuando ves como planean algunas aves.
ResponEliminaUn abrazo Paula
Estaré al cas i, si els veig passar, m'hi fixaré bé.
ResponEliminaUn conte molt bonic. :-)
Abraçades!!
Quan tens una cosa màgica es fa més màgica encara si pots compartir-la amb algú.
ResponEliminapodi-.
Hay que fijarnos muy bien, para verlos pasar.
ResponEliminaUn abrazo.
Me ha gustado mucho tu cuantito. Será por eso que me gusta pasear por allá arriba por las nubes en mi pueblo.
ResponEliminaBesos.
No sé si encara hi seré a temps, però tinc tota la intenció de fer-me amiga d'en Marc, a veure si em porta a volar algun dia... encara que només sigui un cop, no li voldria prendre el lloc a la seva noieta...
ResponEliminaUn conte preciós, Paula. M'ha encantat.
Aferradetes, bonica!