13 de novembre 2015

LES PEDRES

Les pedres, ah!, les pedres tenen un secret
dolor que es mostra com en carns vives
quan en el seu egoisme dolgut i discret
sembla que no fan de la vida cas
i davant el temps s'alcen sordament esquives,
com si volguessin impedir-li el pas.

Resignadament mudes davant el vent
i l'aigua, no coven altre pensament
que el de ser rebels a la seva pròpia sort
i patir altives el seu destí cec,
més enllà de l'aigua, del vent i del foc,
sense ànsies, sense forces, sense vida, sense mort.


És un prometéic  suplici sense nom,
més que el de ser bèstia o arbre, es diria
que són anteriors moments de l'home
i que pateixen una venjativa norma
- Preses en si mateixes -, potser perquè un dia
robaren al caos el do de les formes.

Amb la vana ostentació d'un símbol seriós
- Quan el vague rostre de la lluna treu el cap -,
se les veu esbrinant coses del Misteri,
i obren, davant el vent que audaç les colpeja,
les seves desesperades boques sense idioma,
o erigeixen la seva absurda testa sense idea.

-Alfonso Cortés-