Les
pedres, ah!, les pedres tenen un secret
dolor
que es mostra com en carns vives
quan
en el seu egoisme dolgut i discret
sembla
que no fan de la vida cas
i
davant el temps s'alcen sordament esquives,
com
si volguessin impedir-li el pas.
Resignadament
mudes davant el vent
i
l'aigua, no coven altre pensament
que
el de ser rebels a la seva pròpia sort
i
patir altives el seu destí cec,
més
enllà de l'aigua, del vent i del foc,
sense
ànsies, sense forces, sense vida, sense mort.
És
un prometéic suplici sense nom,
més
que el de ser bèstia o arbre, es diria
que
són anteriors moments de l'home
i
que pateixen una venjativa norma
-
Preses en si mateixes -, potser perquè un dia
robaren
al caos el do de les formes.
Amb
la vana ostentació d'un símbol seriós
-
Quan el vague rostre de la lluna treu el cap -,
se
les veu esbrinant coses del Misteri,
i
obren, davant el vent que audaç les colpeja,
les
seves desesperades boques sense idioma,
o
erigeixen la seva absurda testa sense idea.
-Alfonso
Cortés-