LES PEDRES

Les pedres, ah!, les pedres tenen un secret

dolor que es mostra com en carns vives

quan en el seu egoisme dolgut i discret

sembla que no fan de la vida cas

i davant el temps s'alcen sordament esquives,

com si volguessin impedir-li el pas.

Resignadament mudes davant el vent

i l'aigua, no coven altre pensament

que el de ser rebels a la seva pròpia sort

i patir altives el seu destí cec,

més enllà de l'aigua, del vent i del foc,

sense ànsies, sense forces, sense vida, sense mort.

És un prometéic  suplici sense nom,

més que el de ser bèstia o arbre, es diria

que són anteriors moments de l'home

i que pateixen una venjativa norma

- Preses en si mateixes -, potser perquè un dia

robaren al caos el do de les formes.

Amb la vana ostentació d'un símbol seriós

- Quan el vague rostre de la lluna treu el cap -,

se les veu esbrinant coses del Misteri,

i obren, davant el vent que audaç les colpeja,

les seves desesperades boques sense idioma,

o erigeixen la seva absurda testa sense idea.

-Alfonso Cortés-