RESCATATS . . . [ VII ]

De fang ets fet,

de terra remullada.

Llavor de flor.

[Abril ~2023]

T ' EXPLiCARÉ

M'ensenyaren a escoltar...

 Havia après a sospitar,

a reflexionar i a triar?

COMUNiCACiÓ . . . NO VERBAL

La comunicació no verbal ens arriba a tots com un jeroglífic que cal interpretar, com en aquesta imatge on no hi calen les paraules.

— Una rialla ben ample ens pot parlar de complicitat. 

— Els ulls tancats, assaborint el moment de benestar.

— El contacte del cos ens mostra estimació. 

— El braç de l'una damunt l'altra, al mateix temps del contacte amb els dits, podria veure's com una certa protecció. Con també la mà al coll ens parlaria de gratitud i tendresa.

Només en veure-les, també nosaltres reaccionem amb gestos, que més o menys demostraran l'acceptació i/o la complicitat amb elles.

AMiGUES . . . ¿ ?

 

Paul Gauguin, 1892, Ta matete 

a  RELATS CONJUNTS

Sempre em passa el mateix i en sé les conseqüències... però mai m'hi he pogut negar.  Unes xerren de les altres, s'emprenyen i jo, enmig com sempre, intentant posar pau entre totes.  Al final, les unes i les altres, tornen a ajuntar-se i em quedo amb el cul enlaire i completament sola...  

Ai... amigues!

RESCATATS . . . [ VI ]

Puntes en dansa, 

suren les papallones. 

Miralls a terra. 

[Juny ~2023]

RESCATATS . . . ( V )

Reflex a l'aigua 

d'uns arbres que respiren.

Gota que romp.

[Maig ~ 2023] 

- - - - - - - - - - - - 

Ells s’emmirallen

en l’aigua que hi ha sota.

El trenca un plor.

[qui sap si]

- - - - - - - - - - - - 

El gorgoteig de l'aigua,

en caure a l'estany,

saluda els arbres,

que li fan ombra.

[Alfred] 

- - - - - - - - - - - - 

Quanta harmonia

cada gota una nota

al pentagrama.

[Xavier] 

- - - - - - - - - - - - 

Gota que romp

En cercles infinits

La pau de l' aigua.

[Carme] 

- - - - - - - - - - - - 

De gota en gota

l'aigua dibuixa cercles

que omplen de vida.

[Núria]

LA CANÇÓ

Lletres i fils ~ Juny 2023

Na Carme s'havia llevat d'hora, volia netejar a fons la cuina. Sense pensar-ho massa, engegà la ràdio... Les feines feixugues són més bones d'empassar amb música-, pensà, i dit i fet l'emissora de costum, un mocador al cap i els productes de neteja a mà. Començà pel que li feia més mandra i també pel que estava més brut, la campana extractora plena de fum i greixos. Ja ho havia provat tot, però era de bon tros la feina que li costava més. El greix, com totes sabeu, s'enganxa als dits i sembla com un xiclet que no hi ha manera de treure-t'ho de damunt. Respirà fort i hi posà les mans, convençuda que ho deixaria més net que una patena. Tenia una cuina petita i des de la campana a l'aigüera només hi havia quatre passes, des d'on anava i venia per desmuntar les peces, amb les mans plenes de greix tenia cura de no tocar res més. L'emissora botava de cançó a cançó, sense gaire interrupcions i de sobte començà a sonar les notes d'aquella cançó, "Cada pinzellada una emoció"... Na Carme no ho va poder evitar, es trencà en un plor desfermat, les llàgrimes brollaven per la seva cara com un torrent i sense pensar-ho es posà les mans, plenes de greix, pels ulls i pel nas... Havia passat una hora i encara treia el greix d'aquella cara que semblava un cromo. Mai més engegaré la ràdio per netejar la campana-, es repetia una i altra vegada, mentre ja començava a veure's els ulls.

RESCATATS . . . ( IV )

Ulls inspiradors

despullant el vers vestit.

Sacsa la ment. 

[Sa lluna / Juliol ~ 2022] 

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Rere un vitrall

mostra l’ànima el do,

la vida que té.

[qui sap si]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Ulls inspiradors,

ulls inquisidors,

ulls integradors,

ulls inhibidors,

ulls, ulls, ulls, per tot arreu!

[Risto] 

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Va ser una estona

com una endevinalla

es desvestia.

[Xavier]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Ulls de mirada

confiada i amable

prenen força.

[Alfred]

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Sense cap mot

ens parlen i acaronen

sense cap gest. 

[Carme]

- - - - - - - - - 

Rere la lent

llueix l'opacitat

de les imatges.

[Helena]

CAPCOT

Comentaven el seu aspecte absort i estrany.  Capcot, amb la mirada a terra, les mans dins les butxaques i aïllat del seu voltant,  caminava lentament per aquell carrer que no hi passaven cotxes.  Potser cada passa el portava a un fet, a una conversa llunyana, a una carícia perduda...

Qui ho sap?.