LLAMiNADURES

Eren moltes més les que les miraven que no pas els paquets que hi havia. Amb un ampli somriure a les cares, cap no gosava agafar-les. 

- Com ho farem? - Digué na Maria.

- Només n'hi ha quatre... - Contestà na Carme.

- I si ens les juguem a pedra, paper i estidores? - Saltà na Neus.

- No, no... així no! - Amb un fil de veu, xiuxiuejà la prudent Aina.

- Quants colors hi ha? - Rotundament cridà na Joana.

- Vermell, verd, blau, grog, negre i rosa - Totes a una anaren cantant els colors.

- Si tots els colors tenen les mateixes llaminadures, trieu pel color que vos agradi més i el que sobri, ens el repartim. Així va bé? - Digué na Maria.

- No, així no, perquè si n'hi ha dues o tres que triem el mateix color, hi haurà males cares - Xiuxiuejà n'Aina.

- Doncs com ho fem? - Cridà na Joana.

- Agafem cada color i les repartim d'una en una, sense fer mangarrufes, eh? - Contestà na Neus.

I així ho feren, primer amb el vermell, seguit del verd, del blau, del grog, del negre i del rosa. En acabar van tenir la sort de que totes en tenien de tots colors i, a més, les mateixes. Va durar més el temps de decidir-ho i de fer-ho que de menjar-se-les, però això és una altra història.

PAPALLONA

Va perdent els seus colors, 

travessada pel fil de la realitat, 

mimetizant-se amb els tons de la corda 

que va des de dalt a baix 

del seu petit cos de papallona. 

El camí de flors queda enfora.

[Agost ~ 2024]

DAMA

De sobte es va fer fosc i la vaig veure, la misteriosa dama tocant el cel, com a mestressa i senyora d'aquella gran ciutat. Li vaig rendir pleitesía una estona llarga, mentre el cel se n'anà obrint-se de mica en mica. Poc després, la llum la va fer més accessible als meus ulls.

RESCATATS . . . [ XXV ]

Els empedrats

llueixen com la llum,

trencant el blanc.

[Abril ~ 2024]

BOMB — OLLA

 

Fotografia de Miquel Ángel Vich

a  RELATS DE LA CARME

Dos amics es troben en una exposició de fotografia, tots dos davant d'una d'en Miquel Àngel Vich, després de les salutacions efusives es queden mirant la foto:

— És molt bona, no et sembla, Pere?

— Una mica rara, no acabo de veure-li el significat...

— Què dius, ara! No veus que, al mig de les tenebres, sempre hi poden trobar un xic d'esperança?

— No, no ho veig. Hi veig molt de fum i una bombolla que no hi diu res.

— Ai, Pere, Pere! Em sembla que has vingut una mica deprimit...

— T'ho semblo, Joan?

— No veus quanta vida hi ha dins d'aquesta bombolla, que fins i tot emet raigs de llum?

— Vols dir?

— Fixa-t'hi bé, home! 

— ... doncs sí, hi veig uns reflexes...

— Oi que la veus diferent, ara?

— Tens raó, Joan!... no era el meu millor dia per anar a una exposició...

— Au, vinga! Tens cap compromís aquest migdia?

— No, cap ni un.

— Doncs, dit i fet!, podem anar a dinar plegats i parlarem de tot, fins i tot del fum.

RELACiÓ TÒXiCA

Portava unes quantes nits que no dormia bé. Estava disposada a trencar aquella relació que tant de mal li feia, segura de que era el que li convenia més. Es llevà, agafà una bossa d'escombraries de la cuina, omplí un got d'aigua fresqueta de la gelera i es va dirigir cap el seu dormitori. Una a una les anà deixant dins la bossa, per un moment s'aturà i pensà "I sí..." res, estava decidit! Tragué tot el que la relacionava amb ell i tancà la bossa. Es vestí, agafà les claus de casa i la bossa i no s'aturà fins que va ser davant la galleda de les escombraries. Llençà la bossa amb tot el tabac que hi havia a casa, mentre pensava "Ja està!... ja està fet!"

LES MANS

13/08/2024

Mans enllaçades,

una entre l'altra, fan

i refan somnis.

24/04/2016

Mà damunt mà,

les mans enamorades

mai estan callades,

despentinen tristeses

i silencien paraules.

Com dues tenalles

la cara enganxen

i, dels braços seguides,

aferradetes regalen.

08/07/2015

La mà que acull,  que parla

que nega,  que s'aparta

que  t'estreny i que et rebutja

que et toca i et reclama

La mà oberta que exposa

tot  el que  el cor demana.

SEDUCCiÓ

Ell s'apropa a ella, gairebé a frec de cara, li xiuxiueja unes paraules i el rostre de la noia va canviant per complet. Un somriure ben ample surt i ell es queda encantat amb aquesta resposta. Així comença el joc de la seducció... si no fos que és una barreja de complicitat i amor que es respira entre ells... Sí, fa temps que caminen junts.

[Per si algú s'ho pregunta, tinc expressament el seu consentiment per publicar-la]

LA PORTA

El xerric sord de les portes, enmig de la foscor, el deixondeix. Mig adormit, palpant els mobles de la habitació, va directament al origen del soroll, trobant-se amb les portes dos pams obertes. Una claror estranya que l'atrau, les travessa de dalt a baix. Camina cap a la llum, sense ser massa conscient de cap on va. S'atura i veu com les portes van obrint-se cada passa que dóna. La brillantor és tan forta que no el deixa veure que hi ha més enllà de la claror, al mateix temps que no pot parar-se. De cop i volta, li sembla que una veu llunyana va repetint el seu nom... Obre els ulls i es troba enllitat a una llitera d'un hospital, embenat de cap a peus i amb mil cables que surten del seu cos... Amb un fil de veu només repeteix, "on sóc?...on sóc?..."

MiRATGE [ III ]

Cel , mar i terra

com si fos un miratge

 s'hi va corfondre.

[ Sa lluna ] 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -    

Els seus ulls eren de cel.

Els seus cabells de mar.

El seu cos era de terra.

S'hi va fondre i confondre.

[ Carme ] 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - 

Em desfaig tot jo,

en les parts universals

de tots els cossos.

[ qui sap si... ] 

- - - - - - - - - - - - - - - - - -

Patien sea can wait.

Giant lying on his back

can't eternily swim.

[ Sean ] 

- - - - - - - - - - - - - - - -

Tenen reflex

el cel, el mar, la terra

en les tres illes.

[ Helena ]