LA MORT

 

Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

a  RELATS CONJUNTS 

La mort caminava amb passes curtes i el cap enfonsat entre les espatlles amb la mirada a terra. Ja sabia on anava, havia fet el camí moltes vegades i sempre tornava de buit. Aquella noia, la Mariona, sempre tenia una excusa o passava alguna cosa que li feia la punyeta... —però era avui o mai!... o això pensava mentre la veié que anava a creuar per un pas, el semàfor estava a punt de posar-se vermell i ella volgué passar, quan de sobte es trobà envoltada de cotxes tocant els clàxons impacients, però no hi va haver sort, tampoc aquesta vegada. Un dia la salvà el mòbil quan el gas estava a punt de fer un tro a casa seva; un altre es posà malalta i va tenir a sa mare tot-d'una amb aquells maleïts brous que la van curar de seguida i ja ni volia pensar en aquell dia quan es va girar a la veu d'un amic i caigué aquell arbre centenari, salvant-se pels pèls...  

—És impossible!!, amb els anys que porto i no hi ha manera!!, m'estic fent vella o potser aquest jovent està tan aferrat a la vida, què em vol fer acabar amb la meva santa paciència!!.

I se'n tornà per allà on havia vinguda, amb el cap cot, renegant a tort i a dret.

66 . . . i SEGUiM! . . .

Postal d'una fotografia cedida per la família Llobera-Buades

"A gran necessitat, gran diligència" -Ramon Llull- 

No sé exactament de quin any és, suposo que està entre 1945 i 1960. La postal no posa altres dades ja esmentades i tampoc recordo perquè la tinc, suposo que va aparèixer entre els papers de mumarona... però com dic, no n'estic segura. El fet és que la Carme va pujar un post on es mostrava com era el Pla de Santa Maria a 1954 i em vaig recordar que tenia aquesta postal. 

Vaig pensar que poques coses han canviat d'aquest paisatge, tret de les persones i les maneres de desplaçar-se. Vaig cercar entre les meves fotos si en tenia cap de 2023... però no n'hi havia des d'aquest angle, així que em vaig proposar sortir al carrer i tornar a la plaça a fer-ne una, perquè veiéssiu les diferències. 

És una manera de rendir homenatge a un carrer que em va veure néixer fa 66 anys, on vaig jugar i créixer i... on vaig viure fins els vint-i nou anys.

Salut!!🥂

 

[GENER ~ 2024]

EL GEST

Fou el gest, abans que la paraula,

que em va portar fins a tu,

seduint-me de tal manera

que m'és gairebé impossible

no desitjar molt més de tu.

[Gener ~2024]

MÉS AMUNT QUE LA LLUNA

Puc enlairar-me

més amunt que la lluna,

saltironejant sense parar,

bombollejant entre els estels

mentre tu somrius i em mires,

sense saber que n'ets el culpable.

[Gener ~ 2024]

DiSTORSiÓ

Entre llums i ombres

d'una nit fosca,

il·lusions i somnis...

realitat desdibuixada

d'un demà que no serà.

[Gener ~2024]

FOC

Un foc escalfa

dins la foscor de la nit,

és a les mirades, als gestos, 

a la passió que es mou per dins.

Mentre, la llenya crema

sense destorbar la nit.

[Gener ~ 2024]

VEUS

Enfarfegada la anèmica llibreria dins d'aquesta atmosfera malaltissa, em perdo entre els llibres gairebé tots usats, les postals, les cares i els records... M'acaronen les veus d'en Pere Caldes, de na Carme Riera... com tantes i tantes altres que s'han enganxat a mi com un nadó al mugró de la mare. I, de tant en tant, descobreixo una foto oblidada entre les planes d'un llibre que em porta a temps enrere... a la veu de l'àvia Paula... al so del balancí de fusta... a les converses amb la meva primera pepa... Brota un somriure plàcid, innocent i la humitat de les parets es fon, deixant esclatar la llum pel finestral.

[Gener ~ 2024]

MÀGiCA NiT

En girar la cantonada vaig veure uns nens que botaven per atrapar uns globus de colors. Al demanar-lis què feien, em van explicar que un patge portava lligats els globus i quan se'ls anava a donar, van sortir volant cap a munt. Però les seves carones estaven ben contentes, perquè els hi havia dit que, com més globus s'enlairessin, més regals arribarien als nens del món. 

Els seus ulls brillaven d'il·lusió i em recordaren una altra nit màgica a la casa dels meus pares, quan era molt i molt petitona. La meva germana i jo dormíem a la mateixa habitació, ella era set anys més gran i em deia que em dormís aviat i que no em mogués en tota la nit. Hi havia una finestra i m'havia col·locat mirant cap a ella, ja que a l'altra banda de la habitació hi havia una porta i ben a prop de la porta era on hi deixaven els regals. No vaig pegar ull en tota la nit, un niu de nervis a l'estómac i les hores que semblaven no passar mai. El pare ens havia dit que deixaria tres ensaïmades per als Reis amb una bona tassa de xocolata i un bon grapat de garrofes pels camells... Al matí, quan picaren a la porta, li vaig demanar a la meva germana si ja em podia moure i en dir-me que sí, el cor es disparà a mil. Sempre hi havia cinc paquetets amb els nostres noms escrits, dos pels pares i un per cadascun de nosaltres. El de la mare, unes mitges; el del pare, uns mocadors de cotó; a nosaltres una joguina i una bosseta de paper transparent, tancada amb un llaçada on s'hi podien veure unes monedes de xocolata; entre tots els paquets també hi havia un saquet de carbó, que ens feia recordar alguna malifeta que haguéssim pogut fer... i jo era molt i molt feliç, com els nens que em vaig trobar en girar la cantonada.

LA VELLESA

Havia sortit de casa després de mesos de no trepitjar el carrer, fresquejava i feia una mica de vent i s'aturà al banc de la plaça.  Li passaren un grup de noies per davant, aixecà el cap per saludar-les, però no li feren ni cas. Quin temps aquells en que les persones eren persones...!. Esbufegava, havia sortit molt de pressa sense recordar que ho havia de fer a poc a poc. El sol l'escalfava i es tragué l'abric, no sabia que era estar malalt fins que les cames li deixaren de respondre. Un cop d'ull al mòbil, cap missatge... tot era vell i mal de coure, com ell mateix.