BON ViATGE!

Esteu preparats? 

Nins i grans pugeu al tren, vos portarà a un any nou. El destí?... Encara que no es conegui, podem anar fent com millor sapiguem, sempre pensant en el benestar de tots. S'omplirà de noves il·lusions, de propòsits, de nous amics i també de comiats. Esperem que quan acabi el trajecte, tothom estigui satisfet del que ha après, el que importa és arribar i què tots els ensenyaments siguin ben aprofitats, tant els bons, com els dolents (especialment)... Siguis d'aquells que fan balanç any rere any, dels que el fan per un altre esdeveniment o d'aquells que ni fred ni calent, vaja que no en fan!...

Bona sortida, bon viatge i feliç any nou! 🥂

El LLOP

Na Sue,  al seu blog Elephant's Child,  ens proposa escriure una història amb aquestes paraules: 

• Corona - Pi - Cinta - Sigil - Xemeneia,  i/o

• Tobogan - Llop - Púding de prunes - Ambient - Tempesta de neu.

Allà dalt de la muntanya hi havia un pi immens, envoltat per una gran cinta vermella que havia portat el vent amb la darrera tempesta de neu. Des d'aquí baix semblava com una corona deixada per l'ésser més vil de la història, li deien "el llop" perquè sempre atacava a les seves víctimes amb sigil i deixava una cinta al voltant dels seus caps destrossats.

Els nens havien estat jugant al jardí i fins i tot havien fet cua per tirar-se pel tobogan, feia un matí blau i lluminós, l'ambient al poble era tranquil i l'àvia havia preparat un púding de prunes, l'aroma sortia per la xemeneia i arribava als petits nassets dels infants. 

Cinc minuts bastaren mentre l'Anna sortí a cercar als nens, s'ennigulà de cop i un crit va ressonar per tot el poble. La mare agafà les mans dels seus nens i corregueren cap a casa... allà trobaren el púding, el davantal de l'àvia i un regalim de sang cap a la porta del darrere... En obrir-la, l'àvia va posar el ganivet que portava a la mà a l'esquena i amb un gran somriure digué als seus néts, "No és res, nois... he espantat al llop... crec que ja no tornarà mai més!... Apa, tots a tastar el púding!"...

TRETZE ANYS !!

Ahir a la nit vaig guaitar al balcó i només veia llumetes per tot arreu, ni un alè, ni un soroll.  Semblava que els humans havien desaparegut d'aquesta terra.  Una llàgrima va relliscar per la meva cara llisa i lluminosa,  recordant aquella nit  on encara no tenia forma.  Era un 24 de desembre de l'any 2011  i en aquells instants,  a la seva casa,  la de la Sargantana i el Follet,  hi havia molt de moviment... 

— Quin tipus de lletra li agradarà?, quins colors?...  

— Afanya't dona, que li hem d'enviar aquesta nit!

Tot enllestit, em posaren en una cosa anomenada e-mail (què poc després vaig aprendre que es deia així al correu, el de tota la vida!) i m'enviaren lluny, fins i tot vaig passar per un bassal molt gran, fins que vaig anar a parar a una altra casa. Estava una mica espantat, fins que la meva nova mestressa em va obrir. La primera cosa que vaig veure va ser la seva mirada de sorpresa, desprès va seguir un crit i unes rialles, seguides de petits botets... semblava contenta!... cosa que vaig confirmar quan escrigué un correu de volta, on els agraïa moltíssim la meva arribada. Van ser uns quants mesos per acabar d'entendre'ns, però quan vam agafar el fil, tot va anar rodat.

No deixaré d'agrair a la Sargantana i al Follet que em creessin, a na Paula per la seva acollida i a tots vosaltres per tots els moments en que li (ens) heu fet companyia, tots els comentaris que heu anat deixant en les meves pàgines i tot l'amor que compartim des de tots els racons del món.

BONES FESTES!... i a per un any més, si convé.😉 

QUi SÓC ?

. . .Una es passa tota la vida tractant de recolzar-se en columnes, d'adherir la pobra massa psíquica a estructures exteriors per tal de dotar-la d'una manera; s'acosta als altres, ja siguin persones, animals o coses fins a fondre's amb ells, es fa de costums buscant en la repetició la manera d'evitar la infelicitat. Els recursos no tenen fi i són renovables de manera quotidiana; obren de vegades com a conjurs, manes ingènues que hora a hora es van dipositant en petits altars domèstics i per les quals s'espera recompensa. Si hi ha lluna plena, per exemple, es tanquen les finestres per impedir l'exacerbació de la bogeria que produeixen els raigs; si el vent ulula, es tanca també la finestra perquè no entrin els seus maleficis . . .

. . . Però la mudesa era absoluta, tot el que es llencés rebotaria, lliscant sense poder sumar ni tan sols la seva empremta a les marques vitalícies, i llavors el desxiframent cada vegada més hauria d'assemblar-se a una de les empreses de la bogeria: la que s'erigeix ​​per insistir sobre la realitat reclamant realitat . . .

NILDA "TUNUNA" MERCADO

*Traducció pròpia*

SOBRE LA CiUTAT

"Sobre la ciutat" (Marc Chagall - 1918) 

a   RELATS CONJUNTS 

En Marc era un nen aparentment com els altres, encara que des de que va néixer tenia un do que el diferenciava de tots els nens. Abans de començar a caminar, s'enlairava pel sostre de casa seva, no sense alguna ensopegada que el portava més de dos cops a l'hospital. El seus pares li posaven un casc i genolleres per evitar interpretacions falses per part dels metges. Va arribar l'hora de portar-lo a l'escola, no sense l'explicació per part dels pares que no podia volar fora de casa i que no ho podia saber ningú més, era el seu secret.

Van passar els anys i al Marc li quedava petita la casa, volia sortir a fora i volar i volar tot el temps que ell volgués. El seus pares contrariats li deien que no ho podia fer, però ell es posava cada cop més i més trist. Fins que trobaren la solució, només podia volar de nit i per zones poc il·luminades. Des d'aquell dia, sortia gairebé cada nit sobrevolant el poble fins arribar a les muntanyes.

En Marc seguia creixent,  fins que un dia va veure una noia i es va quedar pres d'ella. Va començar a tenir mala consciència en veure que li amagava el seu secret,  donant-li moltes voltes de com dir-li i quan.  "D'avui no passa!", va pensar i dit i fet!. La noia quedà astorada amb el seu relat, no sabia ben bé què fer. Ell li agafà les mans  i li digué que no passava res, que ell era normal, només que sabia volar.

De llavors ençà podreu veure a les nits volant cap a les muntanyes a la parella. Ell sujectando-la ben fort i ella controlant amb el braç la direcció, com si portés una brúixola a la mà. Això sí,  hi heu de posar bé l'ull que sinó no sabreu ben bé que heu vist.

DUES . . .

DONES,  ni més ni pus

Puc ser gel, foc, terra i llar

Tempestat o brisa

Nit i dia

[ · · · ]

De vegades la vida et porta a moments on tot s'atura, sembla que totes les forces de l'Univers es confabulen perquè tot surti tort i quan creus que n'has sortit d'una, n'hi segueix una altra, no sé si més forta, però com que no n'has sortit encara de la primera, et sents més impotent. 

La setmana passada al meu poble va fer una ventada molt forta, tant que no es veia ningú pel carrer i el wifi on estic connectada va caure. S'avisà a la companyia i digueren que en dos dies estaria solucionat, que era una avaria d'una caixa del carrer. Han anat passant els dies i les explicacions que ens donaven no s'assemblaven als resultats. Per fi, al cap de vuit dies, ja ha tornat el wifi a les nostres cases!!!

Demano disculpes per no haver pogut dir-vos res tots aquest dies. Com podeu veure, no només és el Sr. Blogger qui ens fa la punyeta; quan tot es torça, per més que vulguis, no s'aconsegueixen solucions, si més no ràpidament... posant més exemples: a la sanitat, a les institucions, etc. etc. etc... De veritat saben el significat de treballar?...

COM UN CERVELL . . .

Com un cervell, tant se val si amb més o menys anys. Farcit de pensaments, uns més madurs que els altres; uns comunicats i altres no; uns perduts entre tants i altres revifats pel record... Tots dintre d'una capseta que, amb una olor o un so o qui sap si amb una imatge, tornen com si fossin d'ara mateix...

CAOS

Als ulls, un llamp. 

La pluja com a tinta

fa néixer el desordre.

Cremen les humitats

i de cop tremolo.

La foscor molt dins,

com a fera salvatge,

em mossega el cor

i de cop sagno. 

A l'oïda, un tro.

[Desembre ~ 2024]

L'AMiC iMAGiNARi

— Va, trec jo!

— No facis trampes, em toca a mi.

— Xst, ve gent!

— Per on?

Un silenci omplí aquell racó, mentre m'apropava amb la càmera. 

— Ei, noi!

— Em crida a mi?

— Sí, a tu. No hi ha ningú més... Què et puc fer una fotografia?

— eh?... bé... sí!

— I amb qui jugues?

— Jo?... no sé... amb la paret...

— "Clic"! Doncs ja està! Moltes gràcies, maco!

I vaig marxar cap al cotxe, ja tenia les fotos que volia.

— Ja pots sortir, ja se n'ha anat.

— Creus que m'ha vist?

— No, només m'ha preguntat amb qui jugava i li he dit que amb la paret.

— I res més?

— Bé... m'ha fet una foto.

— Va, seguim!, em toca a mi...

— No siguis xerec, em tocava a mi.

Quan vaig arribar a casa, em vaig posar tot-d'una a editar-les i la sorpresa més gran que me'n vaig dur, va ser que sí, que hi havia algú jugant amb aquell nen... qui era?, és encara un misteri...

COSES D'iNFANTS . . .

JUGAR  al  PARC !! 🤭

ALONE . . .

Assegudes les ànimes tranquil·les, sense presses, gairebé sense desitjos, passant l'estona com aquell que ja ha acabat la feina (l'escola, el treball, la casa, la parella, els fills, els néts), tot està fet!... ja tot queda enrere pels bassals del record i encara sobra temps per veure la vida passar de llarg... El temps imprimeix a la pell es seu segell de foc, mentre la mort espera a l'aguait la solitud de la nit.

EL VEí MATiNER . . . 🧐

"Interior de taller" (Ramon Casas - 1883) 

a  -RELATS CONJUNTS-  

El senyor Espriu, un dels empresaris més importants de la zona, regentava amb la seva dona un prestigiós taller a la part alta de Palma, on totes les dones de l'alta societat feien nombroses compres. S'apropaven les vacances de Pasqua i com cada any tancaven pel descans del personal. Aquest any havien pensat anar-se'n a esquiar a Baqueira-Beret amb les seves filles, Marta i Paula, bessones de disset anys, però les noies no hi estaven d'acord i preferien quedar-se a casa. Allà tenien totes les seves amistats i soles a les pistes s'avorrien molt. Després de la reunió familiar, els pares cediren a la proposició de les seves filles, sempre i quan els truquessin cada nit o si hi havia cap imprevist.

I arribà "el dia E" (d' Espriu), com l'anomenaran les filles, sense el pares i ningú que les vigilés, tenien tot un món de possibilitats per fer... i què millor que organitzar una festa? La Marta s'encarregà de convidar als amics, mentre la Paula organitzava el menjar. L'hora, a les onze de la nit, després de fer la trucada obligatòria als seus pares. I dit i fet! 

Les dues germanes havien canviat els pijames per uns vestits molt macos i anaven rebent als amics a la porta del taller. La consigna era portar un ampolla de qualsevol licor, que tingués relació amb cadascuna de les persones convidades. I començà la festa... i passaren les hores... i ja amb la claror del dia, tothom va marxar a casa... Va ser just en aquell moment en que les germanes veieren tot el desastre que havien deixat. Aviat es posaren a treure totes les ampolles, els tassons i els residus de menjar; tot i així no tenia un bon aspecte, però ja estava fet, ara calia posar-se a pensar què dir i com fer-ho? El primer que feren va ser agafar les bosses de fems i portar-les fins a la casa més llunyana del taller i desprès trucar a la policia i dir que havien entrat lladres i poc després als seus pares.

No va servir de res tot l'esforç, un veí molt matiner havia vist tot el procés i va ser clau en la resolució del robatori. La Marta i la Paula, a hores d'ara, encara segueixen castigades a netejar el taller cada dia en sortir de classe.

FUGA ENDAVANT

Tres asseguts a la taula d'un bar, disposats a dinar.  Pare, mare i filla, una família... Un somriure forçat i el cap molt lluny d'allà... Ella, la mare, fa temps que no xerra.  Ell l'observa dissimuladament.  La filla absorta amb el mòbil, aliena al que està passant.  Aparentment com qualsevol família... Ella, la mare, s'aixeca dient que va al bany.  Ell la segueix amb la mirada fins que desapareix.  Una columna tapa la visió de l'entrada del bar... El xiulet del tren ressona a la llunyania.  Ella sap que només té cinc minuts per arribar-hi.  Mira a la seva filla i surt corrents cap a l'estació amb llàgrimes als ulls... No torna a mirar enrere, allà queda un terrorífic passat... 

DE SENYORS i PAGESOS

Unes cares semblants, 

es somriures bessons, 

ses costums similars... 

i sa seva identitat?

— FiRES D'INCA —

CUROLLA

Volia volar amunt i avall,

jugar amb l'oratge i la pluja,

gaudir de la nit i el dia,

beure'm tot l'aire i el mar.

Com una curolla, 

voler... 

com el passat de fer.

[ Novembre ~2024 ]

CONTAR MENTiDES

Tots s'havien reunit per saber què dir als pares d'en Felip en arribar a casa. 

En Felip és al qui la Marta li passa la mà per damunt de l'espatlla. Els altres, en Joan, na Maria i la Neus escolten atentament tot el que diu la Marta, per això és la més gran. S'han amagat en aquest caire de l'església perquè ningú pugui sentir el que diuen...

Marta — Va home, no estiguis així!

Felip  — No puc anar a casa, no sé què dir als meus pares i a més gairebé no em deixaran parlar.

Marta — N'hem de pensar una que sembli creïble...

En Felip sangloteja sense parar, mentre els altres intenten animar-lo.

Marta — Podem dir que has ensopegat, que t'han caigut i s'han romput.

Joan   — No crec que s'ho creguin així com han quedat.

Neus  — Sí... tu animant!

Marta — Calleu un poc, deixeu-me pensar...

Felip  — Si els dic la veritat, em castigaran per molt de temps... esnif!

Marta — Deixa de plorar o vols arribar sense veure-hi!

Maria — I si dius que un cotxe hi ha passat per damunt?

Marta — No dóna, aquesta és massa grossa!

Felip  — Es fa tard, ja hauria de ser a casa... els hi explicaré la veritat i ja està!

Marta — T'acompanyem?

Felip  — Potser no sigui bona idea, marxo sol... ja vos explicaré!

En arribar la mare li demana perquè arriba tan tard i en Felip li diu plorant que s'ha barallat en sortir de classe. La mare el fa asseure's i demana explicacions...

Felip  — Un nen més gran em volia prendre el mòbil i li he dit que no... i s'ha posat a pegar-me i jo he intentat defensar-me, però ell era més fort que jo i m'ha romput les ulleres...

Mare  — Et tinc dit que el mòbil s'ha de quedar a la motxilla quan vas a classe i que no es treu si no ens has de trucar... i no m'agrada que et barallis... els cops no solucionen res...

Felip  — Sí, mama...

Mare — On et fa mal?... vine aquí!

La mare el mira de dalt a baix i l'abraça fort, xiuxiuejant... 

Mare — El mòbil és per la teva seguretat, per si ens has de trucar i no per barallar-te... per això te'l compràrem, no per lluir-lo... I on són les ulleres... i el mòbil...?

En Felip obre la motxilla i la mare posant-se la mà al cap, només li surt un "Ai, Felip!"

CEMENTiRiS

S'han quedat sols els difunts, envoltats d'un jardí ple de flors... Tret d'algú que faci poc que hagi marxat o potser qualque vidu o vídua, pare o mare que els importi tant, que no poden passar cap setmana i de vegades dia, sense anar a fer-li una visita. Passats uns dies, tot el jardí es marcirà, els seus carrers es quedaran buits i esperaran en un silenci etern, fins l'any que ve, la propera visita... 

Per qué tots els dies de l'any s'ha de celebrar un fet, un tipus de malaltia, una mort... i els altres dies ens oblidem del fet, de la malaltia, de la mort... com si no hagués passat mai?

Tot ho oblido,

per un instant

ho oblido tot.

 

DE BONA GANA

De bona gana tornaria enrere

i aniria a Mallorca a recollir el «Blau d'Or»,

ara que fa uns captards melangiosos

i encara els bàrbars són a casa seva.

Passejaria vora mar, a l'hora

en que les noies tenen la pell tendra,

i escriuria sonets damunt les taules

de marbre dels cafès, si encara en queden.

Darrerament, aquest ponent tan tebi

m'ha estovat les arrels. Poseu-me falques

i cintes a les mans, amb cascavells:

que em senti viure, almenys, que em senti viure.

Tal vegada quan baixi la marea

podré collir petxines per les roques

i caragols amb tot el mar a dintre.

Ara no puc, m'habita un bou enorme

i visc a trenc de solc del matí al vespre

consirós com un bou, com un bou tendre.

- Miquel Martí i Pol _

De vegades et quedes muda, 

no saps com dir el teu sentir i 

cerques, entre les paraules dels grans, 

tot allò que et fa trontollar, ho trobes i 

certa pau et conhorta . . .

RESCATATS . . . [ XXVII ]

Si no es fa vers,

es nega el poema.

Dilata la ment.

[Octubre-2024]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Si ho fas vers,

el toques, el poema. 

El cor als dits.

[ Carme ] 

La lluneta escriu poemes

sobre les ones inquietes 

jo la contemplo i somric 

de tenir-la per amiga 

tant de dia com de nit.

[ Olga ]

Dibuixa els mots

com bells viaranys del cor

silent, neix el vers.

[ Miquel Àngel ] 

LA SiRENA

L'Arnau volia ser una sirena, però ja no ho deia en veu alta perquè la seva mare sempre li deia que ell no ho podria ser mai. Aquella tarda, mentre la mare parlava amb les seves amigues, amb decisió i un tant de dificultat s'enfilà a la font, posà les seves manetes damunt la pedra i aixecà el cos ben estirat, mentre cridava... 

— Mira mama, sóc una sirena... sóc una sirena!

Quan la mare es girà, l'Arnau ja era a l'aigua, xipollejant i rient-se molt feliç.

Des d'aquell dia, la mare no li trencà mai més les seves il·lusions, tant si volia ser la princesa d'un conte de fades, com un gran elefant de l'Índia...

TOT a . . .

— Què et sembla Cuca?

La gossa la mira i torna a mirar al mostrador.

— Tanmateix no ho podré portar fins l'any que ve...

— Bub-bub!

— No sé què fer... es que amb aquests preus...

— Bub-bub!

— Està bé, sembla que t'agradi veure't al vidre... però què faig?

La gossa mou la cua i no li fa cas.

— Si ho penso bé, tinc el meu armari que no hi cap res més. La veritat no sé com s'ho fan, perquè no fa ni tres mesos aquesta brusa taronja valia 115 euros i ara en marca vint... Ens estafen o hi perden?... Bé Cuca, ens anem a casa?

La gossa gruny davant del vidre i la Neus estira la corretja.

— Va, camina, que no veus que ets tu la del vidre! Ni la pots olorar, ni la pots tocar... més o menys com faig jo... Anem-nos ja!!

SOL iXENT

 

"Impressió, sol ixent" (Claude Monet - 1872)

a   RELATS CONJUNTS 

Pren els pinzells amb delicadesa, barreja els colors i cada pinzellada una il·lusió es remou per dintre i sent que en cada traç una emoció va transformant la tela. Es retira... s'ho mira... a cada passa l'esforç dóna els seus fruits i, en acabar, quan el sol neix:  un nou somni pren forma.

AVUi i DEMÀ

Parlaria en silenci,

em menjaria la gana,

esmorteiria el crit,

dormiria el somni,

me'n beuria la set.

Avui, també demà.

[Octubre ~ 2024]

TEMPS . . . Valor real?

Vosaltres, els europeus, teniu rellotges,

però nosaltres tenim temps.
(proverbi africà)

A LES CiNC

Gairebé a les cinc de la tarda al poble no s'hi veu ningú, tothom és a casa fent la migdiada acompanyats del remor del televisor. Només una dona d'edat avançada mira com cada tarda per la finestra cap a fora. Veu com les ombres cobreixen la paret de l'església quan el sol tomba, com els niguls formen figures sorprenents i com les branques de l'olivera es van fent més grans. Sent el refilar dels ocells que s'apropen al seu balcó, el repicar viu de les campanes i com les manetes del rellotge giren sempre al seu ritme... el mateix que porta ella des de la seva malaltia... La tarda és lluminosa i càlida, quantes vegades ha pensat que podría fer si les seves cames tinguessin força, es passaria gran part del dia passejant pels carrers del seu petit i estimat poble, potser aniria abans de dinar a fer un vermut al cafè de la plaça i parlaria, amb uns i els altres, de tot i res... I així va sorgint el gris monòleg de la solitud...

ULLS A LA FOSCOR

Encara que aquell cinema estava tancat des de feia quinze anys, semblava com si la gent seguís entrant i sortint, ocupant els seus seients i certa olor de crispetes voletejava pel pati de butaques... però no, estava tancat amb pany i forrellat... només el seu propietari passava dues o tres vegades a l'any per allà. Tot i així tenia un inquilí  que entrava i sortia cada nit per una porta del darrera, romania al seu interior durant el dia i es dedicava a robar tot allò que estaba al seu abast. No encenia cap espelma, ja que des de fora podrien veure'l i no li interessava que l'enxampessin; per això quan arribava la nit, anava a les palpentes fins a la porta i des d'allà tota la ciutat era seva.

Aquella nit sentí un soroll, mirà per tots els racons, res; quan es disposava a sortir, veié uns ulls dins la negror de l'espai i en un tancar i obrir d'ulls, ja no hi era. "Això d'estar a les fosques em fa veure visions", va pensar. No li donà més voltes i va sortir. Quan començà a clarejar, com un rellotge tornà cap al seu amagatall, preparà alguna cosa per menjar i s'estirà per dormir unes hores. No seria la darrera nit que veiés aquells ulls, però sempre pensava que eren fantasies seves.

Dos dies abans de Nadal, Don Miquel, el propietari del local posà la clau dins el pany de la porta principal, engegà els interruptors per veure-hi bé i gairebé caigué d'esquena en veure l'escena... un home que no coneixia estava estirat a terra, rapinyat de dalt a baix i amb els ulls trets... així com va poder trucà a la policia i els esperà assegut a una butaca, mentre un gat negre miolava entre les seves cames.

PROP ——> LLUNY

Mentre mitja ciutat encara dorm,

tu somies en volar lluny

com l'ànima que es vol  escapar.

I sents com el vent et crida

per on les finestres estan obertes,

mentre jo endarreresc el rellotge

 i em costa tant deixar-te anar.

[Maig ~ 2024]

L' AGULLA

Grimpa el fil

pel forat de l'agulla:

la incertesa.

[Setembre ~ 2024]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Va pel vell camí

en mig del forat tot buit.

Què m'hi amaga?

[qui sap si...]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

L'agulla cus.

Lentament apedaça

el gris i el blanc.

[Carme]

TROFEU

La il·lusió d'un infant, observant tots els detalls que mostra el trofeu. Una manera de compensar l'esforç, el treball, les caigudes... I el meu pensament és, no serà posible fer el mateix, sense que hi hagi alguna cosa material? Ens acostumem a esperar aquesta recompensa? Sabrem separar el fet de fer una cosa sempre a canvi d'una altra?... On aniran a parar les bones paraules, les encaixades de mans, els somriures, els copets a l'esquena, els agraïments, les abraçades...?

DESCUiT

Es reunien a la nit, ningú en sabia res d'aquelles trobades, fins que un descuit els va enxampar. Deixar les persianes obertes de bat a bat, no va ser la millor idea. Emparant-se en la foscor de la nit, creien que ningú estava a l'aguait i no comptaven en que a la mateixa alçada, a l'altra banda del carrer, precisament emparada en la foscor de la nit, una càmera enregistrava tot el que passava allà dins. Davant d'aquesta evidència res en podien fer... més que renunciar als seus càrrecs i pagar davant la llei...

L'HOMENET

"El matí després del diluvi" (William Turner - 1843) 

a  RELATS CONJUNTS 

Després d'anar amunt i avall durant molts dies, cercant si hi havia un altre ser viu, en Biel s'assegué i es va posar a pintar, No en sabía massa, mai havia pintat i per això els seus dibuixos eren molt naïf. Va dibuixar un home, quatre ratlles i un cercle, tampoc ningú ho veuria i era una manera de no pensar en quin futur l'esperava. Es quedà adormit molt de temps, estava cansat de les caminades dels dies anteriors. Els seus somnis eren molt pesats, més bé podríem dir-ne que eren malsons, que es quedava sol al món o que no trobaria res per menjar... Després d'unes hores es despertà i quan el va veure es refregà els ulls uns quants cops per veure si encara somiava. Aquell homenet s'havia posat dempeus i donava voltes al seu voltant. Del mateix ensurt se'n va anar cul enrere i l'homenet es va quedar quiet. "Qué faig amb aquest home?, m'estic tornant boig?", va pensar. 

Anaren passant els dies i aquell home no deixava d'anar al seu costat, fes el que fes. No li havia pintat la boca, ni els ulls, ni les orelles, ni el nas, ni els dits dels peus i mans, com volia que parlés amb ell si no tenia com parlar? Dit i fet, li va fer senyes que s'estirés a terra i una vegada tombat, li va pintar una boca. Quan li va voler pintar les orelles, unes rialles esclafiren de cop, "Què et faig pessigolles?", li digué i  l'homenet va dir que sí. Estava tan content que es mirà més en pintar-li totes les coses que li mancaven, les orelles, els ulls, el nas, els dits dels peus i les mans, fins i tot li pintà un penis. En acabar, es mostrava satisfet de la seva obra. 

Passaren dies xerrant i cercant queviures i llenya per fer un bon foc. Semblava que tot anava bé, que es feien companyia mútuament i que gairebé no faltava res... Però arribaren les discussions i gairebé no passà dia sense esbroncar-se. En Biel va pensar que això no podia seguir així i després de donar-li moltes voltes ja sabia com esmenar-ho. Esperà a la nit que l'homenet s'adormís i amb un tros de carbó s'apropà a ell i li va pintar un gran cor... "Espero que això serveixi!", pensà. 

Des d'aquell dia no van discutir més i passaren els dies fent feines junts i les nits xerrant davant d'una gran foguera... del món, dels records i dels seus somnis.

RESCATATS . . . [ XXVI ]

L'ànima trista,

que pintares en gris,

em somriu ara.

[Maig ~2024]

FERiDES

Una fotografia 

i tanta història 

tanta tristesa 

tanta ferida 

que hi amaga 

i es calla 

[Setembre ~ 2024]