ULLERES

 

Seria fàcil si poguéssim dir que només hi ha dues maneres d'interpretar un escrit, unes paraules, un acte o un fet: la bona i la dolenta; com portar dues ulleres, unes per allò que ens agrada i unes altres per allò que gens ni mica.  A mi em sembla molt més complicat que això, tot i ser tan sols una opinió. Poden influir-nos les vivències pròpies, l'observació, la comprensió, la simpatia, el rebuig, la ignorància, la curiositat, fins i tot els prejudicis... qualsevol d'aquests factors pot canviar totalment la vertadera intenció de qui ho va escriure, de qui ho va parlar o de qui ho va fer...

PONT

Busco arreu un pont

fet de filferro,

 per on caminar de puntetes

fetes de misteri,

per fondre'ns en un bes.

[Abril ~2024] 

CAiXA PETiTA

Casa meva és

una caixa petita

on hi entra tot.

És com un mercat

ple de sostres.

Com una estona

de silenci, res més,

com qui respira.

[Abril ~ 2024]

il·lUSSiÓ ÓPTiCA

 

Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada

(Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72) 

a  RELATS CONJUNTS

Sempre que anava a les golfes trobava aquell quadre contra la paret, però no li cridava l'atenció com per girar-lo. Trastejava per tot arreu, fotografies, roba, mobles i s'hi passava moltes hores intentant col·locar tots els objectes en la memòria dels seus besavis i dels seus avis. Cercava dates, llocs què pogués haver-hi estat, llegia totes les cartes, totes les notes, fins i tot ja distingia la lletra d'un de la dels altres. Era com si hagués viscut tota la seva vida amb ells i això que no els havia conegut, tret de la seva àvia materna que li explicava moltes històries quan era petita... 

Un dia, repassant papers, va veure una xifra que no sabia perquè li sonava. El 36, on ho havia vist?. Va seguir llegint i tot el que llegia la portava a un quadre molt valuós de la mare del seu besavi... Però ella no havia vist quadres tan antics a les golfes... ni a casa del pares... ni a casa de l'àvia... -Oh, potser sigui el quadre que hi ha contra la paret!-, va pensar. Pegà un bot, que de cap va topar al sostre; amb la mà al cap s'ajupí per donar-li la volta i la sorpresa va ser molt més gran quan va veure que la pintura era allò que havia vist sempre al passar per davant, el revers de la pintura era la pintura!!! Al·lucinada tornà cap a la cadira i es posà a llegir detingudament tot el que podia descobrir sobre ell. La rebesàvia ho va pintar o ho va comprar?, era molt estrany que en aquella època poguessin saber que era un enganya-ulls, però precisament per això el quadre tenia tant de valor. Cercà una tela i l'embolicà, aquella tarda aniria al museu per saber-ne més. -Mira quines coses tenia la rebesàvia!- pensà, mentre se li dibuixava un gran somriure a la cara.

TRAVESSAR . . .

— Vinga va!, travessa... ara no venen cotxes.

— No sé jo...

— Mira que ets poruc, no t'ho pensis més.

— És què...

— Cony!, no em veus a mi que ja sóc al mig?

— Ja baix, ja baix...

— Si no travesses aviat, t'atropellarà algú.

— Sí, tu dóna'm ànims!

— Ja no et dic res més, fes el que vulguis!

— Clar, com que a tu no t'han trencat mai les cames...

— (Dóna'm paciència, oh gran ocell Fènix!)

Un toc de clàxon i una frenada en sec, donaren resposta a l'últim pensament.

RESCATAS . . . [ XVIII ]

Suren colors

d'un pentagrama viu,

alçant el vol.

Dins la retina, 

si no saps retenir-los,

es queden foscos.

[Abril ~ 2024] 

DiSPERSAR-SE (Cessar d'estar en files)

Filla de..., dona de..., treballadora de..., mare de..., amant de..., submisa.  Fins que un dia va dir prou i aquest va ser suau, explicant els motius, sense ofendre a ningú i això va servir per quedar-se sola... Ara viu tancada en si mateixa, sense pares, sense home, sense patró, sense fills, sense amant amor... només amb els pensaments que volen pel seu cap, el xiuxiuejar de la música, el flairejar de les pàgines d'un llibre, la seva fidel amiga la càmera d'immortalitzar instants, la flama d'una espelma sempre encesa pels que ja no hi són i... pels que sí, el teclat on deixar-hi sentiments i el seu llit, on cada cop llisquen més les hores, procurant adormir-se i així oblidar-se que VIU...

RESCATATS . . . [ XVII ]

Quan entres, llum 

de l'estimada platja.

Ja ets a casa. 

[Març ~2024]

FEVER

Trontolla tot, encara,

quant et sent a prop,

encara batega el cor

a cada paraula teva.

Si no hi ets, 

no et trobo a faltar,

però si t'apropes

tota tu em fa tremolar.

[Abril ~2024]

LíNiES

Sense vergonya

mires de baix a dalt.

Línia indiscreta

que res se t'escapa.

[Març ~ 2024]

TAMBORS i . . . PANADES

Sonen per tots els carrers i ens diuen que ja ha arribat la Pasqua.

Què passeu bones festes i que no vos facin mal les panades!!

I panades mallorquines, Mac. ;-)

EL VOL

Cert és 

que quan desitjo tan fort

és quan em lliuro més,

que quan estimo amb bogeria

és quan vull alçar el vol,

per a quan desaparegui 

ja no patir més.

[Març ~ 2024]

DESiG [ II ]

Creix a les nits

quan dius que vens.

A l'alba reneix

llançant noves guspires.

Creix dins teu,

de mica en mica,  

quan ensopega amb el meu.

Entre tu i jo

ens bevem les hores 

mentre el desig creix.

[Març ~ 2024]

PARTiDA iL·LEGAL

 

Cassius Marcellus Coolidge, 1894, Poker Game 

a   RELATS CONJUNTS 

Com cada dissabte es reunien a casa d'un dels amics per jugar una partida de pòquer i xerrar de tot el que passava  pel món, sense arreglar res, és clar!.  Aquest dissabte tocava a cal Roc, acompanyat com sempre per la seva dona Roxy que, de tant en tant, entrava per veure si l'ampolla de whisky necessitava reemplaçar  i de passada fumar-se una cigarreta. Però semblava que aquella nit hi havia alguna cosa més, estaven tots tres asseguts, ningú deia res i les seves cares mostraven tristesa i preocupació.  Es miraven als ulls i  en Bruc deia tot solemne, -Estás segur?, la resposta sempre era la mateixa, -Sí, ja n'hem xerrat d'això, oi?. Seguía la partida i en Milo aprofitava que la dona sortia per comentar, -Pensa que no podràs anar cap enrere!. Els silencis s'anaven fent més llargs, de fet tots tres sabien que aquella nit es podia fer més alegra si no en xerraven pus. Els ulls d'en Roc es varen aigualir per un instant, -Estimats amics, sou uns bons amics, per això mateix aquesta qüestió no pot sortir d'aquí!. Els dos assentiren amb el cap i continuaren la partida. Aquella nit no importava qui la guanyés, en acabar es donaren una forta abraçada, més llarga que de costum i en Roc es va separar donant uns copets a l'espatlla d'en Milo dient,  -Fins aviat, amics!.

Al matí arribà la notícia de que el Sr. Roc s'havia suïcidat, segons els diaris havia deixat una carta on deia que patia una malaltia incurable i, per no allargar el patiment a la seva dona i als seus amics, havia pres una dosi molt alta de cianur barrejat amb Whisky... del bo!.  (La sorna l'acompanyà fins a la mort) D.E.P.

RESCATATS . . . [ XVI ]

Fredor a l'ambient,

fins i tot  la cadira

reclama caliu.

[Març ~ 2024]

CiMS

Al mig dels murs 

el cim és davant teu.

Futurs incerts.

[Març ~2024] 

— — — — — — — — — 

El cim,  llunyà

ens dóna anhel de vida.

Sempre en l'intent.

[Carme]

Es mostra el cim

entre vells murs derruïts.

Un futur incert.

[Barbollaire] 

Veig una paret,

em diuen que és un mur,

podré escapar.

[Alfred]

Senyala al cel

entre les velles parets.

T'està esperant.

[qui sap si...]

A cyclist passing

stone witnesses of the past

none knows the future

[Sean]

En segon terme

passa una bicicleta

me'n vaig amb ella.

[Xavier]

No pots baixar 

de la bici si vols

arribar enlloc.

[Helena]

DONA 💜

Des de sempre ens ho han posat tot més difícil, encara ara em fa ràbia i vergonya veure com se'ns humilia, se'ns maltrata, se'ns menysprea, se'ns mata... A aquestes "persones?" que no han evolucionat mai, què volen tenir-nos per la força, que utilitzen paraules com "ets meva i de ningú més", què no ens donen l'espai per desenvolupar els nostres coneixements, què estan més ben remunerats només per ser homes... A totes aquestes "persones?" què no saben posar-se en la pell de cap de nosaltres, vos diem un cop més: PROU!! volem els mateixos drets, volem que ens mirin als ulls de tu a tu, sense traves... ni murs... ni cadenes...

CREURE

Si no cregués en la follia. 

Si no cregués en el desig.

Si no cregués en el silenci.

Si no cregués en el deliri. 

Si no cregués en l'esperança.

Quin motiu podria haver-hi,

AMOR,  per no estimar-te?

[Març ~ 2024]

OBJECTiU

Tant se val que sigui com una pedra, com una frondosa palmera, com un raig d'aigua, com una llum... tu no treus la mirada del teu objectiu, tret d'això res més t'importa... ni saber si la llum s'apaga, ni escoltar la història d'aquest desig, ni si hi ha aigua que brolli, ni tan sols per veure-hi clar... Podria caure el món i no te n'adonaries del que sento per tu... 

PETONS

Hi ha petons que pronuncien per si sols 

la sentència d'amor condemnatòria.

Hi ha petons que es donen amb la mirada,

hi ha petons que es donen amb la memòria. 

 

Hi ha petons silenciosos, petons nobles,

hi ha petons enigmàtics, sincers,

hi ha petons que es donen només les ànimes,

hi ha petons per prohibits, veritables.

Hi ha petons que calcinen i que fereixen.

Hi ha petons que arrabassen els sentits.

Hi ha petons misteriosos que han deixat

mil somnis errants i perduts.

Hi ha petons problemàtics que enclouen

una clau que ningú ha desxifrat.

Hi ha petons que engendren la tragèdia,

quantes roses en fermall han desfullat.

Hi ha petons perfumats, petons tebis

que bateguen en íntims anhels.

Hi ha petons que en els llavis deixen empremtes

com un camp de sol entre dos gels.

Hi ha petons que semblen lliris

per sublims, ingenus i per purs.

Hi ha petons traïdors i covards,

hi ha petons maleïts i perjurs.

Judes fa un petó a Jesús i deixa impresa

a la cara de Déu, la traïció;

mentre, la Magdalena amb els seus petons,

fortifica piadosa la seva agonia.

Des de llavors en els petons batega

l'amor, la traïció i els dolors.

En els casaments humans s'assemblen

a la brisa que juga amb les flors.

Hi ha petons que produeixen deliris

d'amorosa passió ardent i boja,

tu els coneixes bé, són petons meus,

inventats per mi, per a la teva boca.

Petons de flama que en rastre imprès

porten els solcs d'un amor vetat.

Petons de tempesta, salvatges petons

que només els nostres llavis han provat.

Te'n recordes del primer...? indefinible;

cobrí la teva cara de lívids rubors

i en els espasmes d'emoció terrible,

omplint-se de llàgrimes els teus ulls.

Recordes que una tarda en boig excés

et vaig veure gelós imaginant greuges,

et vaig suspendre als meus braços... vibrà un petó,

i què vas veure després...?  Sang als meus llavis.

Jo et vaig ensenyar a besar: els petons freds

són de impassible cor de roca.

Jo et vaig ensenyar a besar amb petons meus,

inventats per mi, per a la teva boca. 

 

-Gabriela Mistral- 

[Traducció pròpia]

REVENjA

L'havia perdut des de feia cinc hores i allà estava, quieta, semblava tranquil·la sabent que tornaria i el seu semblant ni s'immutava. La bosa penjant, la maleta al peus, com si fos un maniquí. Cada minut que passà allà, s'anava maquinant la revenja; com més temps passés, més hi perdria... Quan el veié de lluny, un somriure maliciós aparegué als seus llavis... i s'abraçaren com mai ho havien fet...

BALADA

Tanco els ulls a la foscor de la nit... una balada penetra per cada porus de la pell... cada gemec de les tecles m'esquinça per dins i deixo la ment volar... mentre, el record d'unes mans van dibuixant un somriure a l'horitzó... Com el vaivé de les onades, amb la mateixa cadència, escolto les seves lletres que arriben com un ressò, aclaparant la raó... “Love me, love, love me... Give me more.. You touch me... You kiss me... You're spring to me... All things to me... Ni el silenci podria fondre l'absència.

PARELLES . . . !!

Sandro Botticelli, 1481, Madonna del Magnificat 

a  RELATS CONJUNTS

— Què vols, estimat?

— Passa'm la ploma! 

— Uf!... hi ha algú que no ha dormit bé...

— Va dona, no em donis el dit!. T'has despertat amb juguera, avui?

— Mmm, no!... m'ha deixondit el nen... però em sembla que el senyor no té ganes de jocs.

— Va dóna-me-la, què tinc treball!

— Ni un trist petó?...

— No deixis que el nen faci malbé aquest llibre, ja saps que és molt delicat.

— Res, que no tens un dia bo... ni jocs, ni petó, ni res... arruix, arruix!

Na María posa el nen als braços d'en Josep, mentre li fa un petó al front.

— Eh, on vas Maria!?...  no em deixis el nen amb mi!... va torna!

— Me'n vaig a la cuina, ja que el senyor no està per jocs... jo també tinc feina!

PASSiONS

Vas esborrant tot allò que et fa mal, 

dins un laberint d'incerteses 

on la passió sempre sura...

-malgrat tot-

dificultant la visió clara 

que sempre en tingueres dels fets.

[Febrer ~ 2024]

TRADUiNT

En aquest balancí on 

s'engronsa el temps en cada segon,

aprendré a traduir els meus sentiments

i les hores esdevindran lletres... 

i les lletres, signes d'interrogació.

[Febrer ~2024]

ARRELAR

Com pedres mil·lenàries 

et porto al cor, ben arrelat

i encara que res és etern,

la teva pell i la meva

detindran el temps, 

entre llençols i gemecs, 

       pam a pam . . .              

                bes a bes.

[Febrer ~ 2024]

BAiXANT . . .

 

Sempre puc trobar un esglaó més baix... de vegades per no discutir, d'altres per l'amor que tens als fills, també per educació o per mil històries més... i vas baixant i baixant, fins que un dia potser trobis la manera de dir prou!... que una es fa gran i ja no pot baixar més... ... ... llavors, vas cap amunt!!

[Permeteu-me posar-hi una mica d'humor]

LíNiES

Les mans dibuixaren línies

seguides per la teva llengua de foc,

les mirades es creuaren i

el xiuxiuejar d'unes paraules 

cruixiren el meu cos.

Sense fer res més

ni trepitjar el fre.

[Febrer ~ 2024]

LA MORT

 

Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

a  RELATS CONJUNTS 

La mort caminava amb passes curtes i el cap enfonsat entre les espatlles amb la mirada a terra. Ja sabia on anava, havia fet el camí moltes vegades i sempre tornava de buit. Aquella noia, la Mariona, sempre tenia una excusa o passava alguna cosa que li feia la punyeta... —però era avui o mai!... o això pensava mentre la veié que anava a creuar per un pas, el semàfor estava a punt de posar-se vermell i ella volgué passar, quan de sobte es trobà envoltada de cotxes tocant els clàxons impacients, però no hi va haver sort, tampoc aquesta vegada. Un dia la salvà el mòbil quan el gas estava a punt de fer un tro a casa seva; un altre es posà malalta i va tenir a sa mare tot-d'una amb aquells maleïts brous que la van curar de seguida i ja ni volia pensar en aquell dia quan es va girar a la veu d'un amic i caigué aquell arbre centenari, salvant-se pels pèls...  

—És impossible!!, amb els anys que porto i no hi ha manera!!, m'estic fent vella o potser aquest jovent està tan aferrat a la vida, què em vol fer acabar amb la meva santa paciència!!.

I se'n tornà per allà on havia vinguda, amb el cap cot, renegant a tort i a dret.

66 . . . i SEGUiM! . . .

Postal d'una fotografia cedida per la família Llobera-Buades

"A gran necessitat, gran diligència" -Ramon Llull- 

No sé exactament de quin any és, suposo que està entre 1945 i 1960. La postal no posa altres dades ja esmentades i tampoc recordo perquè la tinc, suposo que va aparèixer entre els papers de mumarona... però com dic, no n'estic segura. El fet és que la Carme va pujar un post on es mostrava com era el Pla de Santa Maria a 1954 i em vaig recordar que tenia aquesta postal. 

Vaig pensar que poques coses han canviat d'aquest paisatge, tret de les persones i les maneres de desplaçar-se. Vaig cercar entre les meves fotos si en tenia cap de 2023... però no n'hi havia des d'aquest angle, així que em vaig proposar sortir al carrer i tornar a la plaça a fer-ne una, perquè veiéssiu les diferències. 

És una manera de rendir homenatge a un carrer que em va veure néixer fa 66 anys, on vaig jugar i créixer i... on vaig viure fins els vint-i nou anys.

Salut!!🥂

 

[GENER ~ 2024]

EL GEST

Fou el gest, abans que la paraula,

que em va portar fins a tu,

seduint-me de tal manera

que m'és gairebé impossible

no desitjar molt més de tu.

[Gener ~2024]

MÉS AMUNT QUE LA LLUNA

Puc enlairar-me

més amunt que la lluna,

saltironejant sense parar,

bombollejant entre els estels

mentre tu somrius i em mires,

sense saber que n'ets el culpable.

[Gener ~ 2024]

DiSTORSiÓ

Entre llums i ombres

d'una nit fosca,

il·lusions i somnis...

realitat desdibuixada

d'un demà que no serà.

[Gener ~2024]

FOC

Un foc escalfa

dins la foscor de la nit,

és a les mirades, als gestos, 

a la passió que es mou per dins.

Mentre, la llenya crema

sense destorbar la nit.

[Gener ~ 2024]

VEUS

Enfarfegada la anèmica llibreria dins d'aquesta atmosfera malaltissa, em perdo entre els llibres gairebé tots usats, les postals, les cares i els records... M'acaronen les veus d'en Pere Caldes, de na Carme Riera... com tantes i tantes altres que s'han enganxat a mi com un nadó al mugró de la mare. I, de tant en tant, descobreixo una foto oblidada entre les planes d'un llibre que em porta a temps enrere... a la veu de l'àvia Paula... al so del balancí de fusta... a les converses amb la meva primera pepa... Brota un somriure plàcid, innocent i la humitat de les parets es fon, deixant esclatar la llum pel finestral.

[Gener ~ 2024]

MÀGiCA NiT

En girar la cantonada vaig veure uns nens que botaven per atrapar uns globus de colors. Al demanar-lis què feien, em van explicar que un patge portava lligats els globus i quan se'ls anava a donar, van sortir volant cap a munt. Però les seves carones estaven ben contentes, perquè els hi havia dit que, com més globus s'enlairessin, més regals arribarien als nens del món. 

Els seus ulls brillaven d'il·lusió i em recordaren una altra nit màgica a la casa dels meus pares, quan era molt i molt petitona. La meva germana i jo dormíem a la mateixa habitació, ella era set anys més gran i em deia que em dormís aviat i que no em mogués en tota la nit. Hi havia una finestra i m'havia col·locat mirant cap a ella, ja que a l'altra banda de la habitació hi havia una porta i ben a prop de la porta era on hi deixaven els regals. No vaig pegar ull en tota la nit, un niu de nervis a l'estómac i les hores que semblaven no passar mai. El pare ens havia dit que deixaria tres ensaïmades per als Reis amb una bona tassa de xocolata i un bon grapat de garrofes pels camells... Al matí, quan picaren a la porta, li vaig demanar a la meva germana si ja em podia moure i en dir-me que sí, el cor es disparà a mil. Sempre hi havia cinc paquetets amb els nostres noms escrits, dos pels pares i un per cadascun de nosaltres. El de la mare, unes mitges; el del pare, uns mocadors de cotó; a nosaltres una joguina i una bosseta de paper transparent, tancada amb un llaçada on s'hi podien veure unes monedes de xocolata; entre tots els paquets també hi havia un saquet de carbó, que ens feia recordar alguna malifeta que haguéssim pogut fer... i jo era molt i molt feliç, com els nens que em vaig trobar en girar la cantonada.

LA VELLESA

Havia sortit de casa després de mesos de no trepitjar el carrer, fresquejava i feia una mica de vent i s'aturà al banc de la plaça.  Li passaren un grup de noies per davant, aixecà el cap per saludar-les, però no li feren ni cas. Quin temps aquells en que les persones eren persones...!. Esbufegava, havia sortit molt de pressa sense recordar que ho havia de fer a poc a poc. El sol l'escalfava i es tragué l'abric, no sabia que era estar malalt fins que les cames li deixaren de respondre. Un cop d'ull al mòbil, cap missatge... tot era vell i mal de coure, com ell mateix.