RETRAT

 

Parlen els ulls,

no calen més paraules.

Llengua trapella.

[ Juliol ~ 2024 ]

LA MUNTANYA

Festa al poble, amunt a la muntanya un ulls vigilen amagats per l'ombra. Sense adonar-se'n ningú, un noi ha pujat al campanar. Els ulls vigilants de la muntanya no se'n perden detall. A la festa, els músics toquen les seves millors cançons, mentre els joves ballen i criden exultants. El noi ha pujat a la part més alta i des d'allà mira cap avall, fa una passa enrere, el vertigen li juga una mala passada. Així com pot s'asseu, tot mirant cap a la muntanya, hi veu una cara molt seriosa, amb els ulls com si estiguessin trists... no, més bé enfadats. Sent una veu, mira cap una banda i l'altra i no veu qui xerra. Espera uns instants i aquest cop sí que sap d'on ve...

-Pere, què et passa?  

-Tu ho saps bé- contesta en Pere.

La resta de la conversa es queda entre ells dos. En Pere s'aixeca i, poc a poc, comença la baixada. En arribar a prop dels seus amics, tots l'acullen i l'aixequen enlaire en un tres i no res corejant el seu nom, "En Pere, en Pere, en Pere és el millor!"...

Aquella nit no l'oblidarà mai, la muntanya li salvà la vida.

CORATGE

 

☁ Tanques ☁ 

ViA-1

"Atrapada sota la pluja".  Sa lluna, desembre 2023

a   RELATS de la CARME

Anava amunt i avall, mirant la gent que baixava d'aquell tren aturat a la Via-1. Semblava que esperava alguna persona perquè estava molt atenta a cada moviment, però la seva expressió no canviava gaire. Es girava, de tant en tant, com si volgués que ningú s'escapés de la seva mirada. La gent s'afanyava en veure que plovia, gairebé ningú la mirava, tothom tenia pressa per arribar a casa. 

Una vegada que confirmà que ja no hi havia cap persona, va treure una llibreta i un bolígraf de la seva bossa de mà. Mentre escrivia, anava dient en veu baixa, "47, més el maquinista i el revisor 49, a les 22:30... hauria de canviar de feina, tant si plou com si neva aquí em tens, maleïdes estadístiques...!" I se'n va anar més que de pressa cap al cotxe, a esperar l'arribada del proper tren.

BROT

Quan tot sembla perdut, gairebé mort, 

surt un brot per tornar a la vida.

Potser no tan esvelt, ni tan àgil,

 l'única opció que li queda 

és ser més fort que ella 

 per tornar a somriure.

[Juliol ~ 2024]

PiNTA'M

Pinta'm les ungles 

d'un color que es vegi.

Ric quan no em veus.

[Sa lluna]

- - - - - - - - - - - - - - - 

Ric quan no em veus

però vaig deixant pistes:

riuen rellotge i ungles.

[Carme]

- - - - - - - - - - - - - - -

Plegats riuen, 

llavis i ulls rere la mà.

Imagineu-ho !

[Sa lluna]

- - - - - - - - - - - - - - - 

A learning process:

Most girls do love this color.

But life is not pink.

[Sean]

RECLAMACiONS

A/Departament d'Administració. 

Benvolguts senyors: 

En referència a la seva resposta a la meva solicitud del 21 de gener, núm. 77667766, dient-me que desconeixien la ubicació real de casa meva, les he de dir que "algú" va venir a tirar la línia (què per cert me l'han deixada ben plantada dins la finca) i des d'aleshores ni tinc telèfon, ni internet i, per no tenir, ni corrent. Ja han passat gairebé sis mesos i no hi ha ni rastre de cap ésser humà per casa. L'únic que m'ha arribat és el contracte, la factura de la instal·lació i la seva resposta. 

Desprès de pensar-m'ho molt, he decidit cancelar el contracte amb vostès i tampoc penso pagar la factura, ja que van ser vostès qui es posaren en contacte amb mi i m'oferiren l'oro i el moro i l'únic moro que conec és al Youssef que ve de Pasqües a Rams a cercar esclata-sangs.

Per això, ja poden venir a recollir els pals i els fils de la finca (que veig que sí van trobar per posar-los) i tots tan contents!;  jo seguiré amb el meu llum d'oli i si vull xerrar amb algú, baixaré al bar del poble i faré la trucada que en vingui de gust. 

I per que consti com cal i no em diguin que no han rebut cap avís, baixo al poble a xerrar amb D. Llorenç, el notari, ell em dirà com ho he de fer perquè els hi arribi a la seva Companyia.

Adéu-siau!

Puig de l'Ofre, a 18 de Juliol de 2005. 

xxx 

Sign. Arnau Vaquer i Bover.

RiALLA

Només quan riu, 

menjar-me-la a petons

em dóna vida.

[Juliol ~2024]

. . .

Dissabte al matí em va despertar el soroll estrepitós d'unes veus i rialles. Vaig mirar l'hora, pegant un bot del llit i per darrera de les persianes tancades vaig mirar d'on venien les veus i qui eren els que gosaven posar fi al meu somni. Un grup de joves cridaven, mirant cap al carrer; des d'on era no podia veure a què o a qui cridaven, només sentia una veu llunyana que semblava dir: "Veniu cab..., no em deixeu sol". De primer moment vaig pensar en una cursa (en fan sovint per aquí), però passats un segons no arribava ningú, ni a peu ni amb cap vehicle. Decidida a veure què passava, vaig obrir la finestra que dóna al carrer principal... després de la primera impressió, vaig agafar la càmera i si cliqueu el vídeo podreu veure la seqüencia dels fets.

El pobre noi fermat, s'esgargamellava cridant: "Si us plau, doneu-me un euro!" (mirant a cada persona o vehicle que passava), "Veniu aquí!" (als nois que seguien rient-se), "Em fan fotos, sortiré al diari!" (mirant-me a mi); fins que s'anaven aturant per donar-li l'euro reclamat. Cada cop que n'hi donaven un, cridava: "Eiii, un euro, un euro!"...

No sé si era un comiat de fadrins o què, però el noi no es podia moure fins aconseguir 20€ per l'esmorzar i tant que ho va aconseguir!. Desprès el desfermaren i tots plegats ben contents anaren a esmorzar i a seguir la festa.

BLAUS

Blaus com el mar

brillen espurnejants.

Dolça mirada.

[Juny~2024] 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Suau mirada

que pot endolcir el mar.

Els teus ulls parlen.

[ Xavier ]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Seiner Augen Blau

widerspiegelt ein Leben

in Nähe des Meers. 

[ Sean ] 

. . . . . . . . . . . .  

Mirada serena

depositari de llum

el mar dels teus ulls.

[Barbollaire] 

. . . . . . . . . . . . 

Els decolora

rebaixa el cel amb mar,

deix el fons dels ulls.

[ qui sap si... ]

A MiTJANiT

A mitjanit,

quan tot està adormit,

els malsons tornen.

[Juny ~2024]

- - - - - - - - - - - 

De matinada,

l'albada me'ls espanta.

I els malsons marxen.

[Carme]

- - - - - - - - - - -

En el silenci,

on les ombres s'amaguen,

els records xiuxiuegen.

[Alfonso]

- - - - - - - - - - - - 

Hi ha malsons

que no s'obliden mai

per temps que passi.

[Helena]

CONSCiÈNCiA

 

Anaven caminant junts, 

ell i la seva consciència, 

entrarien al temple per separat, 

un cap a la llum i l'altra, 

a la foscor més negre.

L' ESBÓS

"L'Escola d'Atenes" (Raffaello Sanzio - 1511) 

a   RELATS CONJUNTS 

— I què hi feies allà?

— Un esbós del que serà en un futur un quadre, plasmar la vida així com es dóna, del tot espontània, sense estar preparada ni orquestrada.

— Vols dir que no se n'adonaven que tu hi eres?

—  No, tothom anava a la seva... 

— Sí, ja ho veig.

— Fixa't bé en cada grup i amb les seves cares! N'hi ha que són un poema.

— Vols dir que feien poemas, oi?

— No que va!. En teoria han de sortir els millors matemàtics, científics i filòsofs de la història, els grans pensadors i escriptors...

— I és així, oi?

— Doncs sí i no! N'hi ha que tenen mèrits per arribar molt lluny i d'altres que també en tenen, però no els hi seran reconeguts mai...

— I ja saps el valor del quadre i quan cobraràs?

— Ui això ho tinc més complicat! Són tots eminències als seus camps, però tratant-se de diners, no n'hi ha cap que mostri la borsa... Això sí, com pots veure estan tots molt còmodes i relaxats...

— Doncs treballaràs per amor a l'art, gairebé com ells... he, he, he!

— No creguis, per si de cas el quadre passa a la història, m'hi he fet un lloc per ser reconegut.

— Què vols dir?

— Mira bé l'esbós... no et sona cap cara?

— Espera, no m'ho diguis... no em fotis, aquest ets tu!... 

— Sí, siiiiii, l'únic que mira cap al front!, bé no l'únic, la meva enamorada també; així que si no cobro res, passaré a la història com un dels erudits d'aquesta escena... Bé i  ara deixem tranquil, que tinc molta feina per fer.

Què en penses . . . ?

Fins i tot un rellotge atrotinat

dóna dues vegades al dia

l'hora justa

[Woody Allen]

DíSCOLA

Les dues eren bessones, les més grans de casa, no obstant una d'elles era molt diferent a les altres germanes, fins i tot amb la seva bessona. Els seus pares ja ho deien, "no hi havia manera de fer-la anar com la resta, era tant rebel"... Cridava l'atenció amb els seus colors, però es sentia tan bé no fent tot el que feien els altres. Ella no entenia perquè s'havia de vestir sempre de blau, de dilluns a diumenge i avui se n'havia posat un molt maco que li donava forca per menjar-se el món... o almenys, fer-ne un tast

LA CiTA

Havien fet plans durant les llargues hores de xerrades. Ella tenia tota la il·lusió d'una primera cita, ell somiava en el dia que es veiessin i... arribà.  No tenien res a xerrar... ja s'ho havien dit tot.

UN iNSTANT

Gairebé em surts del camp de visió, va ser un instant on la teva presència em va captivar, atabalada cercava el disparador, et volia retenir uns instants més per mostrar el teu somriure... ni això em deixares, només quedà a la meva retina per sempre més... 

REFLEX (4)

 

Sóc calma i tempesta,

vent i aigua. 

Sóc arbre, roca i lluna,

 llavor i fruita.

 Sóc veu i silenci,

espera i entrega.

Sóc tot i res.

I en escriure, 

m'escric.

[Juny ~ 2024]

TO BiEL'S MEMORY

Mirar-te als ulls,

com si fos mirar al fons

de tot l'Univers.

[Maig ~ 2024]

PLACiDESA

Pollença ~ 2015

Passen les hores asseguda en aquest banc solitari. Des d'aquí veig l'aigua que es mou tranquil·lament, com si fos un balancí pels vaixells que s'alcen majestuosos al fons, amb els seus pals mirant cap a la Serra com espectadors de la seva bellesa. M'omple la placidesa del dia, m'hi esbarjo sense més.

RESCATATS . . . [ XXIV ]

No sent caliu

del sol de matinada.

L'hivern no marxa.

[Març ~ 2024]

LA BANDA DE L'ARENGADA

 

<<Natura morta amb cebes i arengada>> (Isidre Nonell - 1910) 

a   RELATS CONJUNTS

Plovia i els nens no s'aturaven de fer de les seves, l'avi Miquel els observaba des de la butaca de la saleta del costat del menjador. El més petit s'hi apropà i amb una veu molt dolça li digué...

—Avi, avi!... veuràs, els meus germans no s'aturen de fer bestieses i jo no en vull fer, després vindrà la mare i ja saps com es posa si troba la casa tota girada... què ens pots explicar una història d'aquelles que t'han passat de veritat?

L'avi Miquel se'l mirà, amagant la mitja rialla que li va fer la sortida del seu nét i tot seriós es col·locà les mànigues del jersei i  digué en veu alta...

—Nois... nois, prou!, arreplegueu tot aquest desordre i veniu cap aquí que vos explicaré una història.

S'assegueren al seu voltant, mentre ell es posava còmode al seu seient. Sempre els mirava una estona abans de dir res, perquè volia que s'asserenessin abans de començar...

—Aquesta història que vos vull contar, va passar quan tenia vint anys, poc abans de casar-me amb la vostra àvia. En aquell temps hi havia molta fam i per un tros de pa tothom es barallava. La banda de l'arengada era molt popular i molt dolenta alhora, tothom en parlava...

L'avi s'aturà per veure la reacció dels nens, ja que tots estàvem molt atents a cada paraula seva i amb els ulls com a plats. 

—Va, avi...conta'ns més! 

—"L'arengada" li deien al cap, un home prim i llarg que sempre feia pudor d'arengada i això que no en veiem moltes aleshores. L'acompanyaven el "tomàtiga" que era un home gras i molt gran i els germans "seba", dos descerebrats que no servien de molt més que fer embalum a la banda. Quan entraven a una casa, la deixaven sense res, ni mobles, ni joies, ni diners (si és que n'hi havia), res de res. Però un dia es van trobar amb un gos molt gran i rabiós que només els hi mostrava els ullals. Ningú volia entrar el primer, un a l'altre es deien... Passa tu primer!. No, tu primer, llavors entraré jo!... Fins que el cap va dir als germans "ceba" que entressin. El gos va anar cap a la cama d'un d'ells i...

Amb l'atenció al relat, ningú s'adonà que havia tornat la mare a casa i els va sorprendre en sentir la seva veu quan els cridà...

—Nois, rentau-vos les mans i tots a taula, que el dinar ja és a punt!

—No, mama, que l'avi ens explica una història i encara no ha acabat...

—Ja l'acabareu després, que les arengades es refreden, va tots a taula! 

I tots tres a la vegada, mirant a l'avi, van cridar... Arengades!?

RENÉiXER

Aquesta solitud

que em xopa pertot arreu,

em pregunta...

quant de mi mor 

cada cop que escric

esmicolant-me la pell,

bevent-me l'ànima,

per tal que un mot 

pugui néixer?

[Maig ~ 2024]

RESCATATS . . . [ XXIII ]

Mirant el banc buit,

em captiva l'harmonia

del seu silenci.

[Maig ~2024]

RESCATATS . . . [ XXII ]

És la claror

de la llum interior

qui mou la ploma

[Abril ~2024]

RESCATATS . . . [ XXI ]

Entremig d'un buit,

només els records omplen

l'ànima freda.

[Març ~ 2024] 

RESCATATS . . . [ XX ]

Impost bagatge 

com si fos una llosa,

tothom hi perd.

[Març ~ 2024] 

RESCATATS . . . [ XIX ]

Com en l'absència

 

la grisor ho omple tot.

 

Al matí fa fred.

[Març ~ 2024]

18 d'abril de 1974

[Foto feta per un familiar]

Quan et miro penso en que, estant al ventre de ta mare, li vaig fer "prometre" que no naixeries fins que tornés del viatge d'estudis i així va ser, just al dia següent d'arribar, carregada de petons i regals per a tu... Encara veig aquella nina que només volia adormir-se damunt meu, en aquell vell balancí de l'àvia... I vas anar creixent, gairebé sense adonar-me'n i volares cap amunt en la distància, tot i saber de tu en cada instant.  Guardo, com a tresors per a mi, tots els moments compartits i brindo per tu, ninona meva.

Salut i per molts més! 🥂

ULLERES

 

Seria fàcil si poguéssim dir que només hi ha dues maneres d'interpretar un escrit, unes paraules, un acte o un fet: la bona i la dolenta; com portar dues ulleres, unes per allò que ens agrada i unes altres per allò que gens ni mica.  A mi em sembla molt més complicat que això, tot i ser tan sols una opinió. Poden influir-nos les vivències pròpies, l'observació, la comprensió, la simpatia, el rebuig, la ignorància, la curiositat, fins i tot els prejudicis... qualsevol d'aquests factors pot canviar totalment la vertadera intenció de qui ho va escriure, de qui ho va parlar o de qui ho va fer...

PONT

Busco arreu un pont

fet de filferro,

 per on caminar de puntetes

fetes de misteri,

per fondre'ns en un bes.

[Abril ~2024] 

CAiXA PETiTA

Casa meva és

una caixa petita

on hi entra tot.

És com un mercat

ple de sostres.

Com una estona

de silenci, res més,

com qui respira.

[Abril ~ 2024]

il·lUSSiÓ ÓPTiCA

 

Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada

(Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72) 

a  RELATS CONJUNTS

Sempre que anava a les golfes trobava aquell quadre contra la paret, però no li cridava l'atenció com per girar-lo. Trastejava per tot arreu, fotografies, roba, mobles i s'hi passava moltes hores intentant col·locar tots els objectes en la memòria dels seus besavis i dels seus avis. Cercava dates, llocs què pogués haver-hi estat, llegia totes les cartes, totes les notes, fins i tot ja distingia la lletra d'un de la dels altres. Era com si hagués viscut tota la seva vida amb ells i això que no els havia conegut, tret de la seva àvia materna que li explicava moltes històries quan era petita... 

Un dia, repassant papers, va veure una xifra que no sabia perquè li sonava. El 36, on ho havia vist?. Va seguir llegint i tot el que llegia la portava a un quadre molt valuós de la mare del seu besavi... Però ella no havia vist quadres tan antics a les golfes... ni a casa del pares... ni a casa de l'àvia... -Oh, potser sigui el quadre que hi ha contra la paret!-, va pensar. Pegà un bot, que de cap va topar al sostre; amb la mà al cap s'ajupí per donar-li la volta i la sorpresa va ser molt més gran quan va veure que la pintura era allò que havia vist sempre al passar per davant, el revers de la pintura era la pintura!!! Al·lucinada tornà cap a la cadira i es posà a llegir detingudament tot el que podia descobrir sobre ell. La rebesàvia ho va pintar o ho va comprar?, era molt estrany que en aquella època poguessin saber que era un enganya-ulls, però precisament per això el quadre tenia tant de valor. Cercà una tela i l'embolicà, aquella tarda aniria al museu per saber-ne més. -Mira quines coses tenia la rebesàvia!- pensà, mentre se li dibuixava un gran somriure a la cara.

TRAVESSAR . . .

— Vinga va!, travessa... ara no venen cotxes.

— No sé jo...

— Mira que ets poruc, no t'ho pensis més.

— És què...

— Cony!, no em veus a mi que ja sóc al mig?

— Ja baix, ja baix...

— Si no travesses aviat, t'atropellarà algú.

— Sí, tu dóna'm ànims!

— Ja no et dic res més, fes el que vulguis!

— Clar, com que a tu no t'han trencat mai les cames...

— (Dóna'm paciència, oh gran ocell Fènix!)

Un toc de clàxon i una frenada en sec, donaren resposta a l'últim pensament.

RESCATAS . . . [ XVIII ]

Suren colors

d'un pentagrama viu,

alçant el vol.

Dins la retina, 

si no saps retenir-los,

es queden foscos.

[Abril ~ 2024] 

DiSPERSAR-SE (Cessar d'estar en files)

Filla de..., dona de..., treballadora de..., mare de..., amant de..., submisa.  Fins que un dia va dir prou i aquest va ser suau, explicant els motius, sense ofendre a ningú i això va servir per quedar-se sola... Ara viu tancada en si mateixa, sense pares, sense home, sense patró, sense fills, sense amant amor... només amb els pensaments que volen pel seu cap, el xiuxiuejar de la música, el flairejar de les pàgines d'un llibre, la seva fidel amiga la càmera d'immortalitzar instants, la flama d'una espelma sempre encesa pels que ja no hi són i... pels que sí, el teclat on deixar-hi sentiments i el seu llit, on cada cop llisquen més les hores, procurant adormir-se i així oblidar-se que VIU...

RESCATATS . . . [ XVII ]

Quan entres, llum 

de l'estimada platja.

Ja ets a casa. 

[Març ~2024]

FEVER

Trontolla tot, encara,

quant et sent a prop,

encara batega el cor

a cada paraula teva.

Si no hi ets, 

no et trobo a faltar,

però si t'apropes

tota tu em fa tremolar.

[Abril ~2024]

LíNiES

Sense vergonya

mires de baix a dalt.

Línia indiscreta

que res se t'escapa.

[Març ~ 2024]

TAMBORS i . . . PANADES

Sonen per tots els carrers i ens diuen que ja ha arribat la Pasqua.

Què passeu bones festes i que no vos facin mal les panades!!

I panades mallorquines, Mac. ;-)

EL VOL

Cert és 

que quan desitjo tan fort

és quan em lliuro més,

que quan estimo amb bogeria

és quan vull alçar el vol,

per a quan desaparegui 

ja no patir més.

[Març ~ 2024]