RESCATATS . . . [ XXVI ]

L'ànima trista,

que pintares en gris,

em somriu ara.

[Maig ~2024]

FERiDES

Una fotografia 

i tanta història 

tanta tristesa 

tanta ferida 

que hi amaga 

i es calla 

[Setembre ~ 2024]

Ni TANT . . . Ni TAN POC

Acaba l'estiu, els darrers banys a la platja o a la piscina, el temps de divertir-se gairebé tot el dia i comença el curs escolar. Tret de la roba nova, la motxilla d'última generació, l'estoig de  pintures on no hi manca un color, tot ben nou i... dura la il·lusió, el temps d'entrar al col·legi... els pot interessar res més als infants d'avui dia si ja ho tenen tot sense fer cap esforç? Com podem ensenyar-lis que s'ha de treballar per poder-ne tenir profit? Mentrestant, ells xapotegen a l'aigua, aliens a totes aquestes qüestions. 

~Ni tant ni tan poc~

CONTRA NATURA

Diuen que la lluna és la mateixa per a tothom, també ho serà el sol, el cel, el mar, la pluja, el vent... De veritat és així? Si ho és i estem parlant dels elements més importants del nostre món, per què no tothom té les mateixes oportunitats?, els mateixos privilegis, que ja no serien tal si tothom els tingués?, per què a unes persones només en obrir la boca, ja ho tenen tot resolt i altres hi deixen la vida només en intentar-ho?... 

Vull creure que la lluna sigui la mateixa per a tots, el sol, el cel, el mar, fins i tot la pluja i el vent...  Però d'això en dic, anar contra natura... 

CiTA

La il·lusió estava marcada al seu rostre. Havia arribat primer, no li agradava fer tard i menys a una cita. Anaven passant els segons, després els minuts i la seva cara ja mostrava una mica d'impaciència. Un quart d'hora, mitja hora... Sentia per tot el seu cos un acalorament... Tres quarts d'hora... Després de ventar-se enèrgicament, plegà el ventall, baixà la mirada i marxà d'allà rondinant un "Never again... you'll be..."

LLAMiNADURES

Eren moltes més les que les miraven que no pas els paquets que hi havia. Amb un ampli somriure a les cares, cap no gosava agafar-les. 

- Com ho farem? - Digué na Maria.

- Només n'hi ha quatre... - Contestà na Carme.

- I si ens les juguem a pedra, paper i estidores? - Saltà na Neus.

- No, no... així no! - Amb un fil de veu, xiuxiuejà la prudent Aina.

- Quants colors hi ha? - Rotundament cridà na Joana.

- Vermell, verd, blau, grog, negre i rosa - Totes a una anaren cantant els colors.

- Si tots els colors tenen les mateixes llaminadures, trieu pel color que vos agradi més i el que sobri, ens el repartim. Així va bé? - Digué na Maria.

- No, així no, perquè si n'hi ha dues o tres que triem el mateix color, hi haurà males cares - Xiuxiuejà n'Aina.

- Doncs com ho fem? - Cridà na Joana.

- Agafem cada color i les repartim d'una en una, sense fer mangarrufes, eh? - Contestà na Neus.

I així ho feren, primer amb el vermell, seguit del verd, del blau, del grog, del negre i del rosa. En acabar van tenir la sort de que totes en tenien de tots colors i, a més, les mateixes. Va durar més el temps de decidir-ho i de fer-ho que de menjar-se-les, però això és una altra història.

PAPALLONA

Va perdent els seus colors, 

travessada pel fil de la realitat, 

mimetizant-se amb els tons de la corda 

que va des de dalt a baix 

del seu petit cos de papallona. 

El camí de flors queda enfora.

[Agost ~ 2024]

DAMA

De sobte es va fer fosc i la vaig veure, la misteriosa dama tocant el cel, com a mestressa i senyora d'aquella gran ciutat. Li vaig rendir pleitesía una estona llarga, mentre el cel se n'anà obrint-se de mica en mica. Poc després, la llum la va fer més accessible als meus ulls.

RESCATATS . . . [ XXV ]

Els empedrats

llueixen com la llum,

trencant el blanc.

[Abril ~ 2024]

BOMB — OLLA

 

Fotografia de Miquel Ángel Vich

a  RELATS DE LA CARME

Dos amics es troben en una exposició de fotografia, tots dos davant d'una d'en Miquel Àngel Vich, després de les salutacions efusives es queden mirant la foto:

— És molt bona, no et sembla, Pere?

— Una mica rara, no acabo de veure-li el significat...

— Què dius, ara! No veus que, al mig de les tenebres, sempre hi poden trobar un xic d'esperança?

— No, no ho veig. Hi veig molt de fum i una bombolla que no hi diu res.

— Ai, Pere, Pere! Em sembla que has vingut una mica deprimit...

— T'ho semblo, Joan?

— No veus quanta vida hi ha dins d'aquesta bombolla, que fins i tot emet raigs de llum?

— Vols dir?

— Fixa-t'hi bé, home! 

— ... doncs sí, hi veig uns reflexes...

— Oi que la veus diferent, ara?

— Tens raó, Joan!... no era el meu millor dia per anar a una exposició...

— Au, vinga! Tens cap compromís aquest migdia?

— No, cap ni un.

— Doncs, dit i fet!, podem anar a dinar plegats i parlarem de tot, fins i tot del fum.

RELACiÓ TÒXiCA

Portava unes quantes nits que no dormia bé. Estava disposada a trencar aquella relació que tant de mal li feia, segura de que era el que li convenia més. Es llevà, agafà una bossa d'escombraries de la cuina, omplí un got d'aigua fresqueta de la gelera i es va dirigir cap el seu dormitori. Una a una les anà deixant dins la bossa, per un moment s'aturà i pensà "I sí..." res, estava decidit! Tragué tot el que la relacionava amb ell i tancà la bossa. Es vestí, agafà les claus de casa i la bossa i no s'aturà fins que va ser davant la galleda de les escombraries. Llençà la bossa amb tot el tabac que hi havia a casa, mentre pensava "Ja està!... ja està fet!"

LES MANS

13/08/2024

Mans enllaçades,

una entre l'altra, fan

i refan somnis.

24/04/2016

Mà damunt mà,

les mans enamorades

mai estan callades,

despentinen tristeses

i silencien paraules.

Com dues tenalles

la cara enganxen

i, dels braços seguides,

aferradetes regalen.

08/07/2015

La mà que acull,  que parla

que nega,  que s'aparta

que  t'estreny i que et rebutja

que et toca i et reclama

La mà oberta que exposa

tot  el que  el cor demana.

SEDUCCiÓ

Ell s'apropa a ella, gairebé a frec de cara, li xiuxiueja unes paraules i el rostre de la noia va canviant per complet. Un somriure ben ample surt i ell es queda encantat amb aquesta resposta. Així comença el joc de la seducció... si no fos que és una barreja de complicitat i amor que es respira entre ells... Sí, fa temps que caminen junts.

[Per si algú s'ho pregunta, tinc expressament el seu consentiment per publicar-la]

LA PORTA

El xerric sord de les portes, enmig de la foscor, el deixondeix. Mig adormit, palpant els mobles de la habitació, va directament al origen del soroll, trobant-se amb les portes dos pams obertes. Una claror estranya que l'atrau, les travessa de dalt a baix. Camina cap a la llum, sense ser massa conscient de cap on va. S'atura i veu com les portes van obrint-se cada passa que dóna. La brillantor és tan forta que no el deixa veure que hi ha més enllà de la claror, al mateix temps que no pot parar-se. De cop i volta, li sembla que una veu llunyana va repetint el seu nom... Obre els ulls i es troba enllitat a una llitera d'un hospital, embenat de cap a peus i amb mil cables que surten del seu cos... Amb un fil de veu només repeteix, "on sóc?...on sóc?..."

MiRATGE [ III ]

Cel , mar i terra

com si fos un miratge

 s'hi va corfondre.

[ Sa lluna ] 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -    

Els seus ulls eren de cel.

Els seus cabells de mar.

El seu cos era de terra.

S'hi va fondre i confondre.

[ Carme ] 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - 

Em desfaig tot jo,

en les parts universals

de tots els cossos.

[ qui sap si... ] 

- - - - - - - - - - - - - - - - - -

Patien sea can wait.

Giant lying on his back

can't eternily swim.

[ Sean ] 

- - - - - - - - - - - - - - - -

Tenen reflex

el cel, el mar, la terra

en les tres illes.

[ Helena ]

INSTANTS ViUS

Quan miro una imatge,

alguna cosa sorgeix

entre la foto i jo.

Aleshores penso: 

desitjo l'aigua, la sal, l'aire

i el teu somriure enmig de la gent.

S'entreobren instants ben vius

i me n'adono que només és memòria.

[Juliol ~ 2024]

RASTRE

No busco un PERQUÈ,

només un QUAN  i  un ON

per dibuixar-te de NOU.

[Juliol ~ 2024]

RETRAT

 

Parlen els ulls,

no calen més paraules.

Llengua trapella.

[ Juliol ~ 2024 ]

LA MUNTANYA

Festa al poble, amunt a la muntanya un ulls vigilen amagats per l'ombra. Sense adonar-se'n ningú, un noi ha pujat al campanar. Els ulls vigilants de la muntanya no se'n perden detall. A la festa, els músics toquen les seves millors cançons, mentre els joves ballen i criden exultants. El noi ha pujat a la part més alta i des d'allà mira cap avall, fa una passa enrere, el vertigen li juga una mala passada. Així com pot s'asseu, tot mirant cap a la muntanya, hi veu una cara molt seriosa, amb els ulls com si estiguessin trists... no, més bé enfadats. Sent una veu, mira cap una banda i l'altra i no veu qui xerra. Espera uns instants i aquest cop sí que sap d'on ve...

-Pere, què et passa?  

-Tu ho saps bé- contesta en Pere.

La resta de la conversa es queda entre ells dos. En Pere s'aixeca i, poc a poc, comença la baixada. En arribar a prop dels seus amics, tots l'acullen i l'aixequen enlaire en un tres i no res corejant el seu nom, "En Pere, en Pere, en Pere és el millor!"...

Aquella nit no l'oblidarà mai, la muntanya li salvà la vida.

CORATGE

 

☁ Tanques ☁ 

ViA - 1

"Atrapada sota la pluja".  Sa lluna, desembre 2023

a   RELATS de la CARME

Anava amunt i avall, mirant la gent que baixava d'aquell tren aturat a la Via-1. Semblava que esperava alguna persona perquè estava molt atenta a cada moviment, però la seva expressió no canviava gaire. Es girava, de tant en tant, com si volgués que ningú s'escapés de la seva mirada. La gent s'afanyava en veure que plovia, gairebé ningú la mirava, tothom tenia pressa per arribar a casa. 

Una vegada que confirmà que ja no hi havia cap persona, va treure una llibreta i un bolígraf de la seva bossa de mà. Mentre escrivia, anava dient en veu baixa, "47, més el maquinista i el revisor 49, a les 22:30... hauria de canviar de feina, tant si plou com si neva aquí em tens, maleïdes estadístiques...!" I se'n va anar més que de pressa cap al cotxe, a esperar l'arribada del proper tren.

BROT

Quan tot sembla perdut, gairebé mort, 

surt un brot per tornar a la vida.

Potser no tan esvelt, ni tan àgil,

 l'única opció que li queda 

és ser més fort que ella 

 per tornar a somriure.

[Juliol ~ 2024]

PiNTA'M

Pinta'm les ungles 

d'un color que es vegi.

Ric quan no em veus.

[Sa lluna]

- - - - - - - - - - - - - - - 

Ric quan no em veus

però vaig deixant pistes:

riuen rellotge i ungles.

[Carme]

- - - - - - - - - - - - - - -

Plegats riuen, 

llavis i ulls rere la mà.

Imagineu-ho !

[Sa lluna]

- - - - - - - - - - - - - - - 

A learning process:

Most girls do love this color.

But life is not pink.

[Sean]

RECLAMACiONS

A/Departament d'Administració. 

Benvolguts senyors: 

En referència a la seva resposta a la meva solicitud del 21 de gener, núm. 77667766, dient-me que desconeixien la ubicació real de casa meva, les he de dir que "algú" va venir a tirar la línia (què per cert me l'han deixada ben plantada dins la finca) i des d'aleshores ni tinc telèfon, ni internet i, per no tenir, ni corrent. Ja han passat gairebé sis mesos i no hi ha ni rastre de cap ésser humà per casa. L'únic que m'ha arribat és el contracte, la factura de la instal·lació i la seva resposta. 

Desprès de pensar-m'ho molt, he decidit cancelar el contracte amb vostès i tampoc penso pagar la factura, ja que van ser vostès qui es posaren en contacte amb mi i m'oferiren l'oro i el moro i l'únic moro que conec és al Youssef que ve de Pasqües a Rams a cercar esclata-sangs.

Per això, ja poden venir a recollir els pals i els fils de la finca (que veig que sí van trobar per posar-los) i tots tan contents!;  jo seguiré amb el meu llum d'oli i si vull xerrar amb algú, baixaré al bar del poble i faré la trucada que en vingui de gust. 

I per que consti com cal i no em diguin que no han rebut cap avís, baixo al poble a xerrar amb D. Llorenç, el notari, ell em dirà com ho he de fer perquè els hi arribi a la seva Companyia.

Adéu-siau!

Puig de l'Ofre, a 18 de Juliol de 2005. 

xxx 

Sign. Arnau Vaquer i Bover.

RiALLA

Només quan riu, 

menjar-me-la a petons

em dóna vida.

[Juliol ~2024]

. . .

Dissabte al matí em va despertar el soroll estrepitós d'unes veus i rialles. Vaig mirar l'hora, pegant un bot del llit i per darrera de les persianes tancades vaig mirar d'on venien les veus i qui eren els que gosaven posar fi al meu somni. Un grup de joves cridaven, mirant cap al carrer; des d'on era no podia veure a què o a qui cridaven, només sentia una veu llunyana que semblava dir: "Veniu cab..., no em deixeu sol". De primer moment vaig pensar en una cursa (en fan sovint per aquí), però passats un segons no arribava ningú, ni a peu ni amb cap vehicle. Decidida a veure què passava, vaig obrir la finestra que dóna al carrer principal... després de la primera impressió, vaig agafar la càmera i si cliqueu el vídeo podreu veure la seqüencia dels fets.

El pobre noi fermat, s'esgargamellava cridant: "Si us plau, doneu-me un euro!" (mirant a cada persona o vehicle que passava), "Veniu aquí!" (als nois que seguien rient-se), "Em fan fotos, sortiré al diari!" (mirant-me a mi); fins que s'anaven aturant per donar-li l'euro reclamat. Cada cop que n'hi donaven un, cridava: "Eiii, un euro, un euro!"...

No sé si era un comiat de fadrins o què, però el noi no es podia moure fins aconseguir 20€ per l'esmorzar i tant que ho va aconseguir!. Desprès el desfermaren i tots plegats ben contents anaren a esmorzar i a seguir la festa.

BLAUS

Blaus com el mar

brillen espurnejants.

Dolça mirada.

[Juny~2024] 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Suau mirada

que pot endolcir el mar.

Els teus ulls parlen.

[ Xavier ]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Seiner Augen Blau

widerspiegelt ein Leben

in Nähe des Meers. 

[ Sean ] 

. . . . . . . . . . . .  

Mirada serena

depositari de llum

el mar dels teus ulls.

[Barbollaire] 

. . . . . . . . . . . . 

Els decolora

rebaixa el cel amb mar,

deix el fons dels ulls.

[ qui sap si... ]

A MiTJANiT

A mitjanit,

quan tot està adormit,

els malsons tornen.

[Juny ~2024]

- - - - - - - - - - - 

De matinada,

l'albada me'ls espanta.

I els malsons marxen.

[Carme]

- - - - - - - - - - -

En el silenci,

on les ombres s'amaguen,

els records xiuxiuegen.

[Alfonso]

- - - - - - - - - - - - 

Hi ha malsons

que no s'obliden mai

per temps que passi.

[Helena]

CONSCiÈNCiA

 

Anaven caminant junts, 

ell i la seva consciència, 

entrarien al temple per separat, 

un cap a la llum i l'altra, 

a la foscor més negre.

L' ESBÓS

"L'Escola d'Atenes" (Raffaello Sanzio - 1511) 

a   RELATS CONJUNTS 

— I què hi feies allà?

— Un esbós del que serà en un futur un quadre, plasmar la vida així com es dóna, del tot espontània, sense estar preparada ni orquestrada.

— Vols dir que no se n'adonaven que tu hi eres?

—  No, tothom anava a la seva... 

— Sí, ja ho veig.

— Fixa't bé en cada grup i amb les seves cares! N'hi ha que són un poema.

— Vols dir que feien poemas, oi?

— No que va!. En teoria han de sortir els millors matemàtics, científics i filòsofs de la història, els grans pensadors i escriptors...

— I és així, oi?

— Doncs sí i no! N'hi ha que tenen mèrits per arribar molt lluny i d'altres que també en tenen, però no els hi seran reconeguts mai...

— I ja saps el valor del quadre i quan cobraràs?

— Ui això ho tinc més complicat! Són tots eminències als seus camps, però tratant-se de diners, no n'hi ha cap que mostri la borsa... Això sí, com pots veure estan tots molt còmodes i relaxats...

— Doncs treballaràs per amor a l'art, gairebé com ells... he, he, he!

— No creguis, per si de cas el quadre passa a la història, m'hi he fet un lloc per ser reconegut.

— Què vols dir?

— Mira bé l'esbós... no et sona cap cara?

— Espera, no m'ho diguis... no em fotis, aquest ets tu!... 

— Sí, siiiiii, l'únic que mira cap al front!, bé no l'únic, la meva enamorada també; així que si no cobro res, passaré a la història com un dels erudits d'aquesta escena... Bé i  ara deixem tranquil, que tinc molta feina per fer.

Què en penses . . . ?

Fins i tot un rellotge atrotinat

dóna dues vegades al dia

l'hora justa

[Woody Allen]

DíSCOLA

Les dues eren bessones, les més grans de casa, no obstant una d'elles era molt diferent a les altres germanes, fins i tot amb la seva bessona. Els seus pares ja ho deien, "no hi havia manera de fer-la anar com la resta, era tant rebel"... Cridava l'atenció amb els seus colors, però es sentia tan bé no fent tot el que feien els altres. Ella no entenia perquè s'havia de vestir sempre de blau, de dilluns a diumenge i avui se n'havia posat un molt maco que li donava forca per menjar-se el món... o almenys, fer-ne un tast

LA CiTA

Havien fet plans durant les llargues hores de xerrades. Ella tenia tota la il·lusió d'una primera cita, ell somiava en el dia que es veiessin i... arribà.  No tenien res a xerrar... ja s'ho havien dit tot.

UN iNSTANT

Gairebé em surts del camp de visió, va ser un instant on la teva presència em va captivar, atabalada cercava el disparador, et volia retenir uns instants més per mostrar el teu somriure... ni això em deixares, només quedà a la meva retina per sempre més... 

REFLEX (4)

 

Sóc calma i tempesta,

vent i aigua. 

Sóc arbre, roca i lluna,

 llavor i fruita.

 Sóc veu i silenci,

espera i entrega.

Sóc tot i res.

I en escriure, 

m'escric.

[Juny ~ 2024]

TO BiEL'S MEMORY

Mirar-te als ulls,

com si fos mirar al fons

de tot l'Univers.

[Maig ~ 2024]

PLACiDESA

Pollença ~ 2015

Passen les hores asseguda en aquest banc solitari. Des d'aquí veig l'aigua que es mou tranquil·lament, com si fos un balancí pels vaixells que s'alcen majestuosos al fons, amb els seus pals mirant cap a la Serra com espectadors de la seva bellesa. M'omple la placidesa del dia, m'hi esbarjo sense més.

RESCATATS . . . [ XXIV ]

No sent caliu

del sol de matinada.

L'hivern no marxa.

[Març ~ 2024]

LA BANDA DE L'ARENGADA

 

<<Natura morta amb cebes i arengada>> (Isidre Nonell - 1910) 

a   RELATS CONJUNTS

Plovia i els nens no s'aturaven de fer de les seves, l'avi Miquel els observaba des de la butaca de la saleta del costat del menjador. El més petit s'hi apropà i amb una veu molt dolça li digué...

—Avi, avi!... veuràs, els meus germans no s'aturen de fer bestieses i jo no en vull fer, després vindrà la mare i ja saps com es posa si troba la casa tota girada... què ens pots explicar una història d'aquelles que t'han passat de veritat?

L'avi Miquel se'l mirà, amagant la mitja rialla que li va fer la sortida del seu nét i tot seriós es col·locà les mànigues del jersei i  digué en veu alta...

—Nois... nois, prou!, arreplegueu tot aquest desordre i veniu cap aquí que vos explicaré una història.

S'assegueren al seu voltant, mentre ell es posava còmode al seu seient. Sempre els mirava una estona abans de dir res, perquè volia que s'asserenessin abans de començar...

—Aquesta història que vos vull contar, va passar quan tenia vint anys, poc abans de casar-me amb la vostra àvia. En aquell temps hi havia molta fam i per un tros de pa tothom es barallava. La banda de l'arengada era molt popular i molt dolenta alhora, tothom en parlava...

L'avi s'aturà per veure la reacció dels nens, ja que tots estàvem molt atents a cada paraula seva i amb els ulls com a plats. 

—Va, avi...conta'ns més! 

—"L'arengada" li deien al cap, un home prim i llarg que sempre feia pudor d'arengada i això que no en veiem moltes aleshores. L'acompanyaven el "tomàtiga" que era un home gras i molt gran i els germans "seba", dos descerebrats que no servien de molt més que fer embalum a la banda. Quan entraven a una casa, la deixaven sense res, ni mobles, ni joies, ni diners (si és que n'hi havia), res de res. Però un dia es van trobar amb un gos molt gran i rabiós que només els hi mostrava els ullals. Ningú volia entrar el primer, un a l'altre es deien... Passa tu primer!. No, tu primer, llavors entraré jo!... Fins que el cap va dir als germans "ceba" que entressin. El gos va anar cap a la cama d'un d'ells i...

Amb l'atenció al relat, ningú s'adonà que havia tornat la mare a casa i els va sorprendre en sentir la seva veu quan els cridà...

—Nois, rentau-vos les mans i tots a taula, que el dinar ja és a punt!

—No, mama, que l'avi ens explica una història i encara no ha acabat...

—Ja l'acabareu després, que les arengades es refreden, va tots a taula! 

I tots tres a la vegada, mirant a l'avi, van cridar... Arengades!?