Me gusta mucho la primera, es una instantánea muy bonita. Las identidades, unas veces se traen por herencia y por pertenencia durante años a una comunidad, y otras se adquieren por afinidad cultural. Hay japoneses que bailan flamenco o cantan jotas aragonesas, o como una chica de La Línea, La Perra Blanco (si no la conoces, te recomiendo que la busques) que canta y toca rockabilly como si fuera de Tennessee. Un abrazo Paula
Quines fotografies més boniques i significatives. Hi ha diferència, però també trobo que ho ha autenticitat a les dues. I a cançó que arriba a l'ànima. Sí, i tant que cal protegir el nostre patrimoni cultural. Aferradetes, preciosa!
Doncs sí, salvant les distàncies, almenys ella sembla que conserva la identitat. Ell ja és una altra cosa. Bonica la cançó acompanyant el text. I deixa'm ser nostàlgica i citar Jorge Manrique quan diu: "Cualquier tiempo pasado fue mejor, no por ser mejor, sino por ser pasado". Era una cosa així. Aferradetes, sa lluna!
Les identitats són el gran objectiu de la globalització.
Un món uniforme on les cultures de segles i segles acabaran desapareixent.
Avui viatjar ja no té gaire sentit: les mateixes botigues, franquícies de tota mena de menjar i el pitjor: pensament uniformat i políticament correcte.
Imagino el que devia ser viatjar fa dos segles... cada ciutat un univers diferent...
Al principio tenemos una identidad compartida, aprendida. Lleva su tiempo pero vamos alcanzando una identidad propia. Muy buena la primera fotografía, hay mucho arte en el blanco y negro. Abrazos.
Una poesia expressiva, on comparteixo el pensament. He quedat meravellat i bocabadat per la mètrica que has utilitzat en el poema, gairebé isosil·làbic (3 versos de 6 síl·labes i 1 de 8) i els 4 versos acaben amb accent tònic. Molt bo!!! Aferradetes, Paula!!!
La identidad es algo inabarcable.
ResponEliminaUn beso de llegada.
Me gusta mucho la primera, es una instantánea muy bonita.
ResponEliminaLas identidades, unas veces se traen por herencia y por pertenencia durante años a una comunidad, y otras se adquieren por afinidad cultural. Hay japoneses que bailan flamenco o cantan jotas aragonesas, o como una chica de La Línea, La Perra Blanco (si no la conoces, te recomiendo que la busques) que canta y toca rockabilly como si fuera de Tennessee.
Un abrazo Paula
M'agrada com comença la cançó mallorquina de sa pagesia: "Defensem nostra cultura..."
ResponEliminaAmen, Amen, Amen!
Quines fotografies més boniques i significatives. Hi ha diferència, però també trobo que ho ha autenticitat a les dues.
ResponEliminaI a cançó que arriba a l'ànima. Sí, i tant que cal protegir el nostre patrimoni cultural.
Aferradetes, preciosa!
Bon tótol per a unes magnífiques fotos!
ResponEliminaAferradetes Paula
Doncs sí, salvant les distàncies, almenys ella sembla que conserva la identitat. Ell ja és una altra cosa. Bonica la cançó acompanyant el text.
ResponEliminaI deixa'm ser nostàlgica i citar Jorge Manrique quan diu: "Cualquier tiempo pasado fue mejor, no por ser mejor, sino por ser pasado". Era una cosa així.
Aferradetes, sa lluna!
Les identitats són el gran objectiu de la globalització.
ResponEliminaUn món uniforme on les cultures de segles i segles acabaran desapareixent.
Avui viatjar ja no té gaire sentit: les mateixes botigues, franquícies de tota mena de menjar i el pitjor: pensament uniformat i políticament correcte.
Imagino el que devia ser viatjar fa dos segles... cada ciutat un univers diferent...
Quina pena de món estem permetent.
Petons.
A fine follow-up to "Curolla". ;-)
ResponEliminaAdditionally, I (particularly) like Teresa's Manrique quote and Xavi's third paragraph.
Aferradetes, Paula!
Cuando estamos lejos del terruño, cuánto extrañamos ciertas cosas de nuestra identidad.
ResponEliminaUn abrazo.
Me encanta la primera con ese blanco y negro fantástico. Muy natural y bella.
ResponEliminaI really like the first frame in deed
ResponEliminaAl principio tenemos una identidad compartida, aprendida. Lleva su tiempo pero vamos alcanzando una identidad propia.
ResponEliminaMuy buena la primera fotografía, hay mucho arte en el blanco y negro.
Abrazos.
Ambas fotografías denotan identidad.
ResponEliminaAbrazos Paula.
Una poesia expressiva, on comparteixo el pensament. He quedat meravellat i bocabadat per la mètrica que has utilitzat en el poema, gairebé isosil·làbic (3 versos de 6 síl·labes i 1 de 8) i els 4 versos acaben amb accent tònic. Molt bo!!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
M'has fet recordar, el dit... "De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena".
ResponEliminaPetonets, sa lluna.