S'han quedat sols els difunts, envoltats d'un jardí ple de flors... Tret d'algú que faci poc que hagi marxat o potser qualque vidu o vídua, pare o mare que els importi tant, que no poden passar cap setmana i de vegades dia, sense anar a fer-li una visita. Passats uns dies, tot el jardí es marcirà, els seus carrers es quedaran buits i esperaran en un silenci etern, fins l'any que ve, la propera visita...
Per qué tots els dies de l'any s'ha de celebrar un fet, un tipus de malaltia, una mort... i els altres dies ens oblidem del fet, de la malaltia, de la mort... com si no hagués passat mai?
Tot ho oblido,
per un instant
ho oblido tot.
A vegades sembla que les persones només ens belluguem quan ens diuen que "toca" fer-ho o com dius tu, quan és el "dia de..." Jo crec que el nostre dia a dia, les rutines, les obligacions, les ocupacions, les dèries, els hobbys i tot plegat ens aparta molt i molt de tota la resta. I quan arriba el dia "Ai! Sí! És veritat!" i correm a expressar el que sigui... sembla poc sincer, sembla poc sentit, sembla fins i tot una mica hipòcrita, però no sé, potser és només la nostra limitació com a ésers humans. Jo sempre penso que no donem per a tantes coses que fem i que ens cal fer i que voldríem fer. Som limitats i la vida és infinita.
ResponEliminaCal reconèixer que convertir el cementiri en un jardí, fa bonic, encara que no duri gaire.
Aferradetes, preciosa.
Potser sigui això que dius, que és la nostra limitació com éssers humans... Però em sembla que hi podríem fer més, almenys perquè no sembli tot tan fred...
EliminaEls cementiris, com totes les coses, necessiten posar-hi una mica de "gust" perquè siguin llocs més agradables per a tothom. El que fem a casa és posar-hi uns cossiols de qualsevol planta del temps, així sempre hi ha flors tot l'any. Tampoc és necessari anar-hi cada dia, però si un dia qualsevol hi vols anar, almenys no veus la tomba tan abandonada i fa bonic.
Els sentiments són una altra cosa.
Aferradetes, nina.
Es el dia del calendario que lo s celebran,en principio es muy seguido el ir acomodando la separacion de la ausencia,mas el bendito tiempo va curando.aliviando pero nunca olvidando.Buena entrada,te dejo un abrazo grande!
ResponEliminaCierto, una muerte nunca se olvida, vayas o no al cementerio.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Menta.
Quina tristor.
ResponEliminaM'ha vingut al cap un poema meu de fa temps.
Amb el teu permís:
MUERTOS NUEVOS
Han puesto
muertos nuevos
en el cementerio.
Han venido los familiares.
Se han abrazado muy tristes.
Un mar de lágrimas.
Cabizbajos.
Destrozados.
Arañados por dentro.
Después se han ido.
Ha caído el sol
y se ha hecho de noche.
Viento gris.
Silencio huérfano.
Las agujas del reloj
marcan la nada en punto.
En la fría oscuridad
lloran los muertos nuevos
sin que nadie los acaricie ni consuele.
Petons.
Trist i bell poema que ens has deixat. Moltes gràcies, Xavi!
EliminaSempre que vulguis, aquesta casa està oberta a les vostres paraules.
Petonets.
So many flowers at the graveyard
ResponEliminaSí, esta molt maco. Llàstima que durin tan poc.
EliminaSalutacions, James.
On a lighter note:
ResponEliminaSpake the widow: ‘I'd rather cry in a Rolls Royce than be happy on a bicycle.’
Aferradetes, Paula.
Doncs a mi m'agradaria més ser feliç en una bici que plorar en un Rolls Royce, deu ser que m'he guanyat la vida amb les meves pròpies mans.
EliminaPer treure ferro tot val. ;-)
Aferradetes, Sean.
Los cementerios son escenarios que me inspiran y me gusta fotografiar. Me gusta la luz que tiene este que muestras hoy.
ResponElimina¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaUn abrazo.
Amiga, está muy bien la reflexión que propones. Tenemos dias para cada cosa, para la madre, para el periodista, para el enamorado, para la dulzura... y para los muertos. Nuestra civilización occidental se ha acostumbrado demasiado a tener un cuenta sólo un día para cada cosa. Ojalá que evolucionemos en esto.
ResponEliminaUn abrazo.
Esa era el sentido de mi post, "el dia de..." Y me pregunto: ¿Y los otros qué?
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Eukel.
Las "lápidas" suelen estar solas, y en silencio, la mayor parte del tiempo. ¡Y está bien que así sea!
ResponEliminaNo es un lugar que frecuente. Nada tengo ahí, y menos hacer. Si bien de adolescente cuando hacía "novillos" (no ir a clase), solía ir a pasar el tiempo a uno. Sobre todo los días de sol.
La celebración de algo todos los días del año, es una ridiculez más del hacer simplón de quien lo diseñó. Que algún interés tendría!
Abrazos Paula.
Casi todos (por no decir todos) esos días a alguien le supone un buen beneficio... ese día en particular a los floristas, por ejemplo. Aunque sea este ejemplo uno de los más pobres.
EliminaA mí me gusta ir al cementerio cualquier día, menos en estas fechas. No es que no me guste ver lo bonitas que quedan todas esas flores, pero me repatea que sólo sea ese día.
Aferradetes, Ernesto.
És un tema delicat aquest. Els sentiments de cadascú són molt personals i és difícil generalitzar.
ResponEliminaPortar flors al cementiri el dia de Tots Sants és una tradició i, com totes les tradicions, es fa perquè toca. En això hi estic d'acord. Però, de veritat creus que la resta de l'any ens oblidem dels nostres morts? Jo penso que per recordar un ésser estimat que ens ha deixat no és necessari ni visitar-lo al nínxol ni portar-li flors més o menys sovint. Els morts no necessiten res d'això, és més aviat una necessitat dels vius per suportar millor el dol. I cadascú passa el dol com pot o com vol. Tan respectable és anar cada setmana al cementiri, com anar-hi un dia l'any, com no anar-hi mai. No és això el que ens hauria de donar la pauta per decidir si el mort era molt o poc estimat perquè sovint les aparences enganyen. A parer meu, dir que els que no van al cementiri han oblidat els seus morts és tan injust com dir que els que hi van sovint és perquè tenen mala consciència i volen aparentar ara una estimació que no van tenir en vida del difunt. En alguns casos tant una cosa com l'altra poden ser veritat; però en molts d'altres, segur que no ho són.
Pel que fa als "dies de..." que introdueixes al final del post (a mi em costa fer-ne el paral·lelisme amb el dia de Tots Sants perquè trobo que tenen connotacions molt diferents) opino el mateix que diu la Carme, són un recordatori de certs temes que no mereixen ser oblidats, però que massa sovint ho són per tal com està organitzada la nostra societat. No hauria d'anar d'aquesta manera, és cert, però per desgràcia funcionem així.
Abraçades!!
Segurament no m'he explicat bé, tot i que els sentiments també hi formen part.
EliminaEl que volia dir és que no és necessari que sigui un dia determinat per portar flors al cementiri i sembla que gairebé tothom (tant si s'ho sent com si no= hipocresia) van en peregrinació cap el cementeri aquests dies i la resta de l'any no. Això no vol dir que no sentin la mort del seu familiar, amic o el que sigui, és el fet de portar-hi flors aquest dia que no puc entendre... és el ai, ara toca!
Els sentiments són una altra cosa i cadascú ho porta com pot o com vol.
Aferradetes, Mac.
No cal anar al cementiri, segur que la gran majoria té records ben presents dels éssers desapareguts cada dia de l'any.
ResponEliminapodi-.
D'això n'estic completament segura.
EliminaAferradetes, Carles.
A les persones estimades que ja no hi són, hi ha moltes maneres de recordar-les.
ResponEliminaUns tenen la necessitat d'anar al cementiri a veure el ninxol, d'altres no tenen aquesta necessitat, però això no vol dir que no els recordin sovint. Jo sóc d'aquest segon grup.
Aferradetes Paula
Cadascú ho fa a la seva manera, no era la intenció del meu post, que no era altra que parlar dels dies assenyalats per fer les coses.
EliminaAferradetes, Josep.
Carnet de marbre
ResponEliminaamb foto i les dades
queda el difunt.
Com anònim i sense signatura et diré que no publico cap comentari, però em fa l'efecte que ets del bloc de "qui sap si..." T'ho dic per si vols rectificar la teva manera de presentar-te.
EliminaMoltes gràcies!
Penso que la majoria estem d’acord que per recordar una persona no cal anar al cementiri. A les persones que he estimat, i ja no hi són, les he estimat per la seva manera de ser, no pel seu cos, ni les restes que poden quedar allà. Al cap dels anys el cos canvia, rep mutacions, i no per això deixem d’estimar a ningú per això. El que queda al cementiri són restes sense ànima que no representen res. Quan jo em mori vull que m'incinerin, i si per mi fos, podrien tirar les cendres a les escombraries (això sí, orgàniques!) ...
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Crec que ha quedat clar que no era el fet d'anar o no al cementiri, sinó més el fet de que sigui un dia en concret. El sentiments de cada persona vers a una altra no els posaré pas en dubte, això va amb la persona.
EliminaJo encara no ho tinc triat, de vegades penso que m'incinerin i altres que m'enterrin, però realment faran allò que disposin els vius...
Aferradetes, Joan.
Si no existissin dates assenyalades... potser encara seria pitjor.
ResponEliminaNo ho sé, això depèn de cada persona, no creus?
EliminaAferradetes, Xavier.
Aunque mi madre, mi padre y cuatro de mis cinco hermanos han fallecido, ninguno está en un cementerio. Así que no visito los cementerios, a no ser por turismo, pero no hay día que algo no me recuerde a alguno de los que me faltan.
ResponEliminaUn abrazo Paula
El recuerdo de los seres queridos se queda grabado en cada uno de nosotros hasta el fin de nuestros días...
EliminaLo que quería expresar es que no sólo tiene que ser un día para tener algo hermoso, mi ejemplo: como lucen los cementerios en estos días.
Aferradetes, Fernando.
No hace falta ir al cementerio, para recordarlos, aunque hay días especiales para hacerlo.
ResponEliminaQue tengas una buena semana.
No es necesario tener un "día especial" para recordar a un ser querido, ni ir al cementerio, pero sí que podemos cuidar esos espacios todo el año.
EliminaFeliz martes, Antonia!
Así es hay días para todo. Y creo que es mejor recordar a los que no están, no olvidándolos.
ResponEliminaMuchas Gracias Paula por tus buenos deseos.
Un abrazo.
El hecho de "tener que ir" un día a dejar flores, no implica que se recuerde más o menos a los difuntos. Mejor cuidar todo el año ese espacio al que vas por obligación o no un sólo día.
Elimina¡Gracias a ti!
Aferradetes, Laura.
Los fallecidos a los que queremos siguen viviendo en nuestras mentes... Ese es nuestro consuelo. Ese es mí consuelo... En los cementarios no queda nada de ellos, de su Amor...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Pero sí que queda nuestro amor por ellos, sabemos que algo de ellos está ahí o al menos ahí está nuestro último adiós... Otra cosa es lo que queda en nuestro interior...
EliminaAferradetes, amic.
Al cementiri,
ResponEliminaqueden les engrunes,
d'allò tan estimat,
que no vols veure,
com es desfà.
Petonets!
Pitjor és veure'ls com es van deteriorant en vida, això sí què és difícil d'empassar...
EliminaPetonets, Alfred.
Imagino que si, quand queden guardats, es que tot s'acabat.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Així és, malauradament.
EliminaMés petonets, Alfred.
Estic d'acord amb tu, per què hi ha d'haver un "Dia de"? Són dies per a reivindicar una causa, per a recordar els éssers estimats que ja no hi són com és el cas. Però i la resta de dies de l'any, què? Penso que qualsevol dia és bo, i necessari, parlar de segons quins temes, recordar aquells que hem estimat... fer-ho des del cor, perquè hi creus, perquè ho sents. Si només es fa un dia l'any sembla que sigui perquè toca.
ResponEliminaAferradetes, Paula
Els sentiments cap els éssers estimats que ja no hi són, sempre els portem dintre. No sé perquè a la gent li costa tant parlar-ne i no un dia, sinó sempre. També no entenc com aquest dia, gairebé tothom va als cementiris i després se n'obliden tot l'any (vull suposar que dels éssers estimats no).
EliminaEstan maques les tombes amb tantes flors, per a què esperar un dia per deixar-les boniques? A casa hi posem cossiols amb flors del temps i els anem canviant segons l'època i així es manté tot l'any preciós. Sabem que ho fem per nosaltres, no pels meus pares, és com si d'alguna manera no els deixéssim "abandonats"...
Aferradetes, nina.
Así es. Gracias por compartir amiga mía, un fuerte abrazo desde Cantabria.
ResponElimina¡Gracias a ti por comentar!
EliminaAferradetes, Germán.
Sí, és absurd que hi hagi un dia específic l'any per fer-ho. A les persones que hem volgut en vida les seguim tenint cada dia de l'any al record i al nostre cor. No dubto que la majoria de la gent ho fa per raons emocionals, però també és cert que hi pot haver una pressió implícita per assistir a aquestes cerimònies per por de ser jutjat si no s'hi participa. Això pot portar algunes persones a anar al cementiri més per complir les expectatives socials que per un desig genuí de fer-ho. Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaAra no puc anar-hi, però quan podia hi anava quan el meu cos m'ho demanava i gairebé mai era el dia senyalat. M'importa tan poc el que pensen els altres, que no em preocupa gens ni mica. Això del "Dia de..." i que gairebé tothom s'hi apunti em treu de polleguera, quan vull celebrar alguna cosa ho faig i no m'importa qui ho celebri o no.
EliminaEls sentiments són una altra cosa i no tenen dia. ;-)
Aferradetes, Alfons. 😘🤗
Les convencions són les convencions. "Authenticity historically unachievable", ens deien quan estudiava.
ResponEliminaNo acabo d'entendre els tres versos del final.
Potser sóc molt rebel per acceptar les costums perquè sí. ;-)
EliminaEl versos finals no diuen més del que diuen, que hi ha instants en que ho oblido tot, és el mateix que deixar la ment en blanc.
Aferradetes, nina.