S'han quedat sols els difunts, envoltats d'un jardí ple de flors... Tret d'algú que faci poc que hagi marxat o potser qualque vidu o vídua, pare o mare que els importi tant, que no poden passar cap setmana i de vegades dia, sense anar a fer-li una visita. Passats uns dies, tot el jardí es marcirà, els seus carrers es quedaran buits i esperaran en un silenci etern, fins l'any que ve, la propera visita...
Per qué tots els dies de l'any s'ha de celebrar un fet, un tipus de malaltia, una mort... i els altres dies ens oblidem del fet, de la malaltia, de la mort... com si no hagués passat mai?
Tot ho oblido
per un instant
ho oblido tot
A vegades sembla que les persones només ens belluguem quan ens diuen que "toca" fer-ho o com dius tu, quan és el "dia de..." Jo crec que el nostre dia a dia, les rutines, les obligacions, les ocupacions, les dèries, els hobbys i tot plegat ens aparta molt i molt de tota la resta. I quan arriba el dia "Ai! Sí! És veritat!" i correm a expressar el que sigui... sembla poc sincer, sembla poc sentit, sembla fins i tot una mica hipòcrita, però no sé, potser és només la nostra limitació com a ésers humans. Jo sempre penso que no donem per a tantes coses que fem i que ens cal fer i que voldríem fer. Som limitats i la vida és infinita.
ResponEliminaCal reconèixer que convertir el cementiri en un jardí, fa bonic, encara que no duri gaire.
Aferradetes, preciosa.
Es el dia del calendario que lo s celebran,en principio es muy seguido el ir acomodando la separacion de la ausencia,mas el bendito tiempo va curando.aliviando pero nunca olvidando.Buena entrada,te dejo un abrazo grande!
ResponEliminaQuina tristor.
ResponEliminaM'ha vingut al cap un poema meu de fa temps.
Amb el teu permís:
MUERTOS NUEVOS
Han puesto
muertos nuevos
en el cementerio.
Han venido los familiares.
Se han abrazado muy tristes.
Un mar de lágrimas.
Cabizbajos.
Destrozados.
Arañados por dentro.
Después se han ido.
Ha caído el sol
y se ha hecho de noche.
Viento gris.
Silencio huérfano.
Las agujas del reloj
marcan la nada en punto.
En la fría oscuridad
lloran los muertos nuevos
sin que nadie los acaricie ni consuele.
Petons.
So many flowers at the graveyard
ResponEliminaOn a lighter note:
ResponEliminaSpake the widow: ‘I'd rather cry in a Rolls Royce than be happy on a bicycle.’
Aferradetes, Paula.
Los cementerios son escenarios que me inspiran y me gusta fotografiar. Me gusta la luz que tiene este que muestras hoy.
ResponEliminaAmiga, está muy bien la reflexión que propones. Tenemos dias para cada cosa, para la madre, para el periodista, para el enamorado, para la dulzura... y para los muertos. Nuestra civilización occidental se ha acostumbrado demasiado a tener un cuenta sólo un día para cada cosa. Ojalá que evolucionemos en esto.
ResponEliminaUn abrazo.
Las "lápidas" suelen estar solas, y en silencio, la mayor parte del tiempo. ¡Y está bien que así sea!
ResponEliminaNo es un lugar que frecuente. Nada tengo ahí, y menos hacer. Si bien de adolescente cuando hacía "novillos" (no ir a clase), solía ir a pasar el tiempo a uno. Sobre todo los días de sol.
La celebración de algo todos los días del año, es una ridiculez más del hacer simplón de quien lo diseñó. Que algún interés tendría!
Abrazos Paula.
És un tema delicat aquest. Els sentiments de cadascú són molt personals i és difícil generalitzar.
ResponEliminaPortar flors al cementiri el dia de Tots Sants és una tradició i, com totes les tradicions, es fa perquè toca. En això hi estic d'acord. Però, de veritat creus que la resta de l'any ens oblidem dels nostres morts? Jo penso que per recordar un ésser estimat que ens ha deixat no és necessari ni visitar-lo al nínxol ni portar-li flors més o menys sovint. Els morts no necessiten res d'això, és més aviat una necessitat dels vius per suportar millor el dol. I cadascú passa el dol com pot o com vol. Tan respectable és anar cada setmana al cementiri, com anar-hi un dia l'any, com no anar-hi mai. No és això el que ens hauria de donar la pauta per decidir si el mort era molt o poc estimat perquè sovint les aparences enganyen. A parer meu, dir que els que no van al cementiri han oblidat els seus morts és tan injust com dir que els que hi van sovint és perquè tenen mala consciència i volen aparentar ara una estimació que no van tenir en vida del difunt. En alguns casos tant una cosa com l'altra poden ser veritat; però en molts d'altres, segur que no ho són.
Pel que fa als "dies de..." que introdueixes al final del post (a mi em costa fer-ne el paral·lelisme amb el dia de Tots Sants perquè trobo que tenen connotacions molt diferents) opino el mateix que diu la Carme, són un recordatori de certs temes que no mereixen ser oblidats, però que massa sovint ho són per tal com està organitzada la nostra societat. No hauria d'anar d'aquesta manera, és cert, però per desgràcia funcionem així.
Abraçades!!
No cal anar al cementiri, segur que la gran majoria té records ben presents dels éssers desapareguts cada dia de l'any.
ResponEliminapodi-.
A les persones estimades que ja no hi són, hi ha moltes maneres de recordar-les.
ResponEliminaUns tenen la necessitat d'anar al cementiri a veure el ninxol, d'altres no tenen aquesta necessitat, però això no vol dir que no els recordin sovint. Jo sóc d'aquest segon grup.
Aferradetes Paula
Carnet de marbre
ResponEliminaamb foto i les dades
queda el difunt.
Penso que la majoria estem d’acord que per recordar una persona no cal anar al cementiri. A les persones que he estimat, i ja no hi són, les he estimat per la seva manera de ser, no pel seu cos, ni les restes que poden quedar allà. Al cap dels anys el cos canvia, rep mutacions, i no per això deixem d’estimar a ningú per això. El que queda al cementiri són restes sense ànima que no representen res. Quan jo em mori vull que m'incinerin, i si per mi fos, podrien tirar les cendres a les escombraries (això sí, orgàniques!) ...
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Si no existissin dates assenyalades... potser encara seria pitjor.
ResponEliminaAunque mi madre, mi padre y cuatro de mis cinco hermanos han fallecido, ninguno está en un cementerio. Así que no visito los cementerios, a no ser por turismo, pero no hay día que algo no me recuerde a alguno de los que me faltan.
ResponEliminaUn abrazo Paula