De bona gana tornaria enrere
i aniria a Mallorca a recollir el «Blau d'Or»,
ara que fa uns captards melangiosos
i encara els bàrbars són a casa seva.
Passejaria vora mar, a l'hora
en que les noies tenen la pell tendra,
i escriuria sonets damunt les taules
de marbre dels cafès, si encara en queden.
Darrerament, aquest ponent tan tebi
m'ha estovat les arrels. Poseu-me falques
i cintes a les mans, amb cascavells:
que em senti viure, almenys, que em senti viure.
Tal vegada quan baixi la marea
podré collir petxines per les roques
i caragols amb tot el mar a dintre.
Ara no puc, m'habita un bou enorme
i visc a trenc de solc del matí al vespre
consirós com un bou, com un bou tendre.
- Miquel Martí i Pol _
De vegades et quedes muda,
no saps com dir el teu sentir i
cerques, entre les paraules dels grans,
tot allò que et fa trontollar, ho trobes i
certa pau et conhorta . . .
Un hermoso paisaje entre las ramas de ese árbol.
ResponEliminaAbrazo
I lluny d'arreglar-se, empitjora any rere any....
ResponEliminaTrist , però bonic poema. Salut !.
Els grans, com bé dius, ens condueixen, cap a la plenitud expressiva.
ResponEliminaPetonets!
La foto refleja el paisaje de las islas de maravilla. El poema es muy bonito y tu reflexión también.
ResponEliminaUn abrazo Paula
No coneixia aquest poema.
ResponEliminaAra sí, gràcies.
A vegades trobes tresors d'emocions en poemes, cançons, llibres... i et sents afortunat.
Gaudeix d'aquests moments.
Petons.