Com cada dilluns, dimecres o divendres vaig pels mateixos llocs. Sembla com si anés amb el pilot automàtic fins al punt de destí, vaig i torno sobre els meus passos. Em sento invisible davant dels altres vianants, només el somriure d'algun nen que creua la mirada amb mi, em fa sentir que estic viva. Dimarts, dijous, dissabtes i diumenges em quedo en el meu refugi. Només a través de la finestra veig les persones amunt i avall, reunint-se al bar de la cantonada, saludant-se i rient com si fossin feliços. Molt de tant en tant, rebo una trucada d'algú estimat per mi, m'explica el seu món i... fins un altre dia!. Propera a una jubilació que sembla no arribar mai, destrossada per la maleïda humitat i per la medicació de per vida... vaig passant els dies sense deixar de pensar, de fer-me preguntes sense respostes que martellegen a tota hora el meu cap. Per què segueixo esperant alguna cosa que, possiblement, mai no passi?. On són les persones que m'estimo?. On és la felicitat?. Què hi faig aquí?... Continuo, sense saber gaire bé perquè, per a qui o fins quan...
