30 d’octubre 2021

iNViSiBiLiTAT

Com cada dilluns, dimecres o divendres vaig pels mateixos llocs. Sembla com si anés amb el pilot automàtic fins al punt de destí, vaig i torno sobre els meus passos. Em sento invisible davant dels altres vianants, només el somriure d'algun nen que creua la mirada amb mi, em fa sentir que estic viva. Dimarts, dijous, dissabtes i diumenges em quedo en el meu refugi. Només a través de la finestra veig les persones amunt i avall, reunint-se al bar de la cantonada, saludant-se i rient com si fossin feliços. Molt de tant en tant, rebo una trucada d'algú estimat per mi, m'explica el seu món i... fins un altre dia!. Propera a una jubilació que sembla no arribar mai, destrossada per la maleïda humitat i per la medicació de per vida... vaig passant els dies sense deixar de pensar, de fer-me preguntes sense respostes que martellegen a tota hora el meu cap. Per què segueixo esperant alguna cosa que, possiblement, mai no passi?. On són les persones que m'estimo?. On és la felicitat?. Què hi faig aquí?... Continuo, sense saber gaire bé perquè, per a qui o fins quan...

26 d’octubre 2021

TOTS DE COP . . .


Enfrontar-se, sempre enfrontar-se, és la manera de resoldre els problemes i si no hi ha solucions... s'han acabat els problemes?. Plouen i sempre tots de cop, ja tens tots els paraigües cobrint-te, però tot i així, entre les escletxes llisquen i acaben tocant-te... enfonsant-te en la desesperació. Impossible ignorar-los, no els pots deixar als llimbs de les paraules no dites, esperant que amb el temps desapareguin. La preferència la saps, encara que urgeixi tot. Si no veus solució amb el més petit, com es solucionarà el més gran?... La sensació de petitesa et té immòbil, mentre els problemes encara hi són. 

23 d’octubre 2021

GALOP

 
"El tiempo pasa, pesa, pisa, posa, el tiempo besa y escupe, 
el tiempo entierra y a veces, permite el olvido". 
D. L. Pardo Olaya -

És igual si t'amagues o no
perquè no pares mai el teu rodar.
La vida em va cavalcant
amb un galop curt i profund,
i amb les mans fermes a les regnes, 
moviments rítmics i suaus,
assoleixo  la honestedat, 
la confiança i la llibertat.
El temps passa, trepitja i se'n va.
[Octubre ~2021]

19 d’octubre 2021

ALES CAP AL CEL


En Jan s'enfadava molt a l'hora d'anar a dormir. Quan s'apropava la nit, es posava a plorar molt fort i no hi havia ningú que el pogués consolar.  La seva mare tenia dos treballs i gairebé no podia estar amb ell, perquè estava mot cansada quan arribava la nit. En Jan, que era molt petit, no entenia perquè la seva mare no hi era quan ell volia jugar i, per això, plorava i plorava fins que veia la cara que més enyorava. Amb ella era molt feliç, li donava tot el que necessitava, somriures, petons, moixaines i li contava moltes històries, fins que es quedava adormit. 
Aquella nit, quan s'apropà l'hora, ell estava immers en els seus plors, quan de sobte es va obrir la porta i no!, no era la seva mare, era l'àvia que venia a desitjar-li una bona nit. Per un instant no entenia perquè no era la seva mare. L'àvia, amb llàgrimes als ulls, es va asseure al llit i fent-li un petó li digué...
- Avui seré jo qui t'expliqui el conte... Vet aquí que en aquell temps, hi havia una noia que vivia en un poblet molt petit, tan petit que gairebé cabia a la mà. Aquella noia treball...
- Iaia, vull la mare!
- Com et deia, aquella noia treballava moltes hores i quan arribava la nit i tornava a casa...
- Iaia i la mamà?
- No ploris més, què si no em deixes explicar-te el conte, no sabràs com acaba i t'asseguro que t'agradarà molt. Va, tanca els ullets, escolta, imagina... Quan tornava a casa, només posar els peus dintre, unes enormes ales li creixien a l'esquena i, obrint la finestra, començava el seu vol. Ella anava amunt i avall, a dreta i a esquerra, per tot arreu com si el seu cos no pesés res. En una de les pujades va arribar a un estel i, aquell estel, va brillar com mai. Això li va agradar tant que s'hi va quedar. Des de les hores, cada nit ella baixa, et dóna petons i et diu que tu ets el qui més estima.
Aquella nit, en Jan va somiar què també ell pujava a l'estel i li deia a la seva mare que l'estimava més que ningú.

14 d’octubre 2021

EMPREMTES


Sempre deixes,
en les teves passes,
un estel d'empremtes
per allà on vas.

No hi ha distància
del teu cor al meu, on
sigui impossible l'enyor.
[Octubre ~ 2021]

09 d’octubre 2021

HERBES

N'hi ha que són verinoses, 

i altres que amorosament

anestesien el cansament. 

N'hi ha per perfumar cossos, 

o per allisar aquelles arrugues 

que el temps ha fet solcs.

N'hi ha pels remeis d'amors,

que t'alliberen i netegen l'aire 

i en els camins, aclaridores.

Les herbes, com les paraules,

t'enduran fins a la tomba  

o t'enlairaran fins a tocar cel.

[Octubre ~ 2021]

04 d’octubre 2021

SOMNiS DE TARDOR


De colors ens va cobrint la tardor,
tons vius d'escarlata, ataronjat o safrà,
i amb un cop de vent, sorgeix el poema.
Sacsejada per la força, tot el meu cos es vessa,
barrejada amb les gotes de les primeres pluges.
Cada fulla em parla de la felicitat,  la sensualitat
  i la lentitud amb la qual despulla els seus arbres, 
va fent un solc en mi i en tot el que m'envolta,
perquè també és amplada, distància i profunditat, 
Reviurà o emmalaltirà els meus somnis?
[Octubre ~ 2021]