En Jan s'enfadava molt a l'hora d'anar a dormir. Quan s'apropava la nit, es posava a plorar molt fort i no hi havia ningú que el pogués consolar. La seva mare tenia dos treballs i gairebé no podia estar amb ell, perquè estava mot cansada quan arribava la nit. En Jan, que era molt petit, no entenia perquè la seva mare no hi era quan ell volia jugar i, per això, plorava i plorava fins que veia la cara que més enyorava. Amb ella era molt feliç, li donava tot el que necessitava, somriures, petons, moixaines i li contava moltes històries, fins que es quedava adormit.
Aquella nit, quan s'apropà l'hora, ell estava immers en els seus plors, quan de sobte es va obrir la porta i no!, no era la seva mare, era l'àvia que venia a desitjar-li una bona nit. Per un instant no entenia perquè no era la seva mare. L'àvia, amb llàgrimes als ulls, es va asseure al llit i fent-li un petó li digué...
- Avui seré jo qui t'expliqui el conte... Vet aquí que en aquell temps, hi havia una noia que vivia en un poblet molt petit, tan petit que gairebé cabia a la mà. Aquella noia treball...
- Iaia, vull la mare!
- Com et deia, aquella noia treballava moltes hores i quan arribava la nit i tornava a casa...
- Iaia i la mamà?
- No ploris més, què si no em deixes explicar-te el conte, no sabràs com acaba i t'asseguro que t'agradarà molt. Va, tanca els ullets, escolta, imagina... Quan tornava a casa, només posar els peus dintre, unes enormes ales li creixien a l'esquena i, obrint la finestra, començava el seu vol. Ella anava amunt i avall, a dreta i a esquerra, per tot arreu com si el seu cos no pesés res. En una de les pujades va arribar a un estel i, aquell estel, va brillar com mai. Això li va agradar tant que s'hi va quedar. Des de les hores, cada nit ella baixa, et dóna petons i et diu que tu ets el qui més estima.
Aquella nit, en Jan va somiar què també ell pujava a l'estel i li deia a la seva mare que l'estimava més que ningú.
Quina pena...
ResponEliminaL'àvia ho ha fet molt bé però... quina pena, veritat?
Petons.
L'àvia és mare i per això ho entén molt bé.
EliminaPetonets, Xavi.
Bonito relato, pero te remueve todo por dentro...
ResponEliminaUn abrazo
Sí, en esta ocasión quedó un poco triste, pero la vida tiene estas cosas...
EliminaAferradetes, Fernando.
Sí, quina pena! És un conte molt dolç, però trist. Una mare fa molta falta a totes les edats, però per un nin és indispensable. Sort de les àvies que són dues vegades mares.
ResponEliminaLa mare sempre és la mare, sobretot si ets molt petit. Les àvies hi són sempre que fan falta per sort.
EliminaAferradetes, bonica.
Super blog
ResponEliminaThank you for your visit!
EliminaHugs.
M'ha quedat una sensació de profunda tristesa i, alhora, de molta tendresa. Molt ben escrit, Sa Lluna.
ResponEliminaHa sortit tot de tira, quan l'he acabat també he tingut aquesta sensació.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
L'avia fent el paper de mare, semble que per sempre mes.
ResponEliminaMolt bo i molt trist.
Aferradetes!!!
L'àvia ho feia molt bé, tot i que la mare només és una.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Alfred.
Un relat entranyable i ple de sentiment.
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Li ha fet comprendre molt bé la situació, a la seva manera...a la manera de les àvies, que son molt llestes !.
ResponEliminaDins lo trist, m'agrada !.
Abraçades ;)
En les situacions més complicades, les iaies se'n surten molt bé.
EliminaGràcies!
Aferradetes, Artur.
Amb una àvia com aquesta s'entén perquè en francès les anomenen "grand mère"
ResponEliminaHo són, tan grans com el seu cor.
EliminaAferradetes, Xavier.
Trist, molt trist, tot i les ales que edulcoren la cosa...
ResponEliminaUn dia, a una sèrie de tv on el protagonista és un cura de poble, aquest diu "quan un nen diu MARE està cridant a Déu".
podi-.
Les mares són el Déu per als nens i... pels que no som.
EliminaEndolcir la situació, es tasca de les àvies.
Aferradetes, Carles.
És molt dolç... i tan trist!!
ResponEliminaPobret Jan i pobre àvia... sort que la mare virà en els somnis de tots dos. 😘😘
Sembla que mai estem preparats per aquestes coses, perquè tant pel petit Jan com per l'àvia és un cop que no podran superar del tot. Sempre els hi quedaran el somnis.
EliminaAferradetes dolcetes, nina.
Padres, abuelos, hijos, nietos... Que bella es la vida... Aun cuando sea triste con frecuencia.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
La família es muy importante, siempre que se comporten como tal.
EliminaAferradetes, amic.
Una abuela que sacó una fuerza sobrenatural para atenuar la tristeza de la pérdida con su cuento.
ResponEliminaBesos.
Así es, las abuelas, siempre con sus palabras mágicas.
EliminaBesos, Sara.
Quin relat tan bonic i tendre, pero tan trist que et remou els sentiments...Pobre avia, com li dius a un nen petit que se l'hi ha mort la mare, d'una manera molt dolça, perquè el nen no s'angoixi...Potser algun dia mare i fill es trobaran a mig camí i agafats de la maneta pujarant fins l'estel brillant.
ResponEliminaPetonets, Lluneta I MIRA EL CEL QUE AVUI HI HA LLUNA PLENA!
Sí, és molt dur perdre a la mare tan petit, com també perdre a una filla. Sort que es tenen els dos.
EliminaLa lluna avui no s'ha deixat veure, estava molt ennigulat.
Aferradetes, Roser.
Que relato mas bonito y triste!!!!
ResponEliminaA veces los adultos tienen que encontrar formas bellas de vestir las despedidas para no traumatizar a un niño frente al dolor de la muerte. Una belleza de relato.. Cuanta ternura esa abuela!!!Besosssss
La ternura de las abuelas puede con todo, incluso con el dolor de la muerte.
Elimina¡Muchas gracias!.
Besos, Eli.
Triste y dulce manera de contar ausencias.
ResponEliminaBuen fin de semana.
Un abrazo.
La tristeza no está reñida con la dulzura.
Elimina¡Feliz sábado!.
Aferradetes, Laura.
Perdre un ésser estimat supera els meus llindars de comprensió de la vida i de la tristesa. Sóc un afortunat que ha viscut tot aquest temps rodejat dels seus éssers estimats. Que se'n vagi un familiar quan no toca és la pitjor cosa que et pot passar a la vida.
ResponEliminaQuan prenem consciència de la vida, ens pensem que aquesta serà llarga, però no sempre és així.
EliminaAferradetes, Risto.
No sé com descriure la sensació amb què m'he quedat després de llegir-lo... és molt tendre, ple de dolçor, i alhora et deixa un regust amarg, de pena profunda, d'aquelles que se't claven ben endins.
ResponEliminaMolt ben escrit, Paula, immensament trist i bonic.
Aferradetes, bonica
Aquesta mateixa sensació em va quedar quan, una vegada escrit, ho vaig llegir. No tinc néts, ni pares... només el meu fill em podria provocar aquest dolor.
EliminaGràcies, aferradetes nina.
En un lababo vaig llegir pintat a la porta que la teva mare és l'única que t'estima. Però hi ha àvies que déu n'hi do.
ResponEliminaQuan es perd la mare, és un conhort tenir l'àvia a prop.
EliminaBona nit, Helena.