Com cada dilluns, dimecres o divendres vaig pels mateixos llocs. Sembla com si anés amb el pilot automàtic fins al punt de destí, vaig i torno sobre els meus passos. Em sento invisible davant dels altres vianants, només el somriure d'algun nen que creua la mirada amb mi, em fa sentir que estic viva. Dimarts, dijous, dissabtes i diumenges em quedo en el meu refugi. Només a través de la finestra veig les persones amunt i avall, reunint-se al bar de la cantonada, saludant-se i rient com si fossin feliços. Molt de tant en tant, rebo una trucada d'algú estimat per mi, m'explica el seu món i... fins un altre dia!. Propera a una jubilació que sembla no arribar mai, destrossada per la maleïda humitat i per la medicació de per vida... vaig passant els dies sense deixar de pensar, de fer-me preguntes sense respostes que martellegen a tota hora el meu cap. Per què segueixo esperant alguna cosa que, possiblement, mai no passi?. On són les persones que m'estimo?. On és la felicitat?. Què hi faig aquí?... Continuo, sense saber gaire bé perquè, per a qui o fins quan...
Són preguntes complicades.
ResponEliminaMoltes vegades som algú per als altres en la messura que ells obtenen alguna cosa de nosaltres i després,... i després les trucades passen a ser de tant en tant, sense cap certesa del segon "tant".
podi-.
Molt cert, sé que és un error pensar que et tornaran allò que dones tu... la memòria és molt selectiva, de vegades.
EliminaAferradetes, Carles.
Animo, Lluna, que te veo tristona... Haz saber a esas personas a las que quieres, que las quieres... Deja de pensar que eres invisible... Díselo...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Nunca fue lo mismo querer que ser querido...
EliminaCuando van pasando los años y ves que no hay respuestas, aunque te siga doliendo, lo mejor es apartarse.
Aferradetes, amic.
El següent pas és no fer-se preguntes... perquè les respostes no són agradables.
ResponEliminaCada cop hi ha més gent sola al món.
És una pandèmia de solitud que no té vacuna.
Un exemple: a Suècia van crear un servei específic de la policia perquè hi trobaven molta gent que portava morta dies i dies... ara els truquen i si no contesten hi van...
A això hem arribat.
Petons.
En el meu cas, és impossible deixar la ment en blanc i et puc assegurar que ho intento, però no hi ha manera.
EliminaLa solitud no desitjada és pitjor que qualsevol pandèmia. És molt trist i només té una solució: empatia.
Petonets, Xavi.
És dura la solitud no buscada.
ResponEliminaPetonets!
Tot té els seus moments, però sí, és dura.
EliminaAferradetes, Alfred.
La solitud forçada es el pitjor, i cada dia augmenta el nombre de sols per la força.
ResponEliminaI tot i que la solitud pugui no ser dolenta del tot, en un moment o altre necessitem trencar-la i acostar-nos a algú.
Aferradetes
Tothom necessita una mà amiga, no tan sols pels moments complicats (què Déu n'hi do!), també per poder compartir els bons.
EliminaAferradetes, Josep.
Un cop vaig llegir en algun lloc, que si no vols tenir decepcions, no esperis res de ningú. Així , gaudeix del que t'arribi, per petit que sigui,en cada moment .... com el petit somriure d'aquell nen que et mira al passar.
ResponEliminaÀnims i moltes abraçades !.
Al final és l'únic que tens... a tu mateixa i el somriure innocent i net d'un nen.
EliminaAferradetes, Artur.
Preguntes: "On és la felicitat?"
ResponEliminaQui la trobi que ens ho expliqui!
Aquesta i moltes, moltes més preguntes em faig.
EliminaI encara no m'han contestat mai, potser ningú ho sap i es quedaran perdudes a la ment...
Aferradetes, Xavier.
Només poden ser feliços els idiotes, he llegit alguna vegada. També que la felicitat és com una pastanaga davant un burro.
ResponEliminaAmb el bé que escrius hauries de tenir un consol per a la solitud, crec.
Doncs a mi m'agradaria, de tant en tant, ser idiota o ruc, per saber-ho.
EliminaEscriure és com una vàlvula que minva la pressió... Gràcies!
Aferradetes, nina.
Sin querer ser o dar moral religiosa, me ha venido a la mente Santa Teresa De Jesús, y en su mística, unas letras, copio un fragmento cambiando algunas palabras.
ResponEliminaNada te turbe, nada te espante
En mí, mi confianza,
y de mí, sólo mi asimiento,
en mis cansancios mi aliento,
y en mi actitud mi esperanza.
* Aquí estriba mi firmeza,
aquí mi seguridad,
la prueba de mi verdad,
la muestra de mi firmeza.
pues que no hay paz en la tierra.
No haya ningún cobarde.
Salluneta, La vida nunca se presenta como la desearíamos, pero siempre nos queda la actitud, y con ella convertirnos en Acero, que se forja a base de golpes y fuego.
Quizás pueda parecer con mis palabras que tiro la toalla y, aunque hay momentos en que pueda sentirme así, nada más lejos. En esos momentos en que doy un repaso a mi vida, quizás no entienda muchas cosas, de ahí todas esas preguntas sin respuestas. Para bien o para mal, siempre he salido de mis "líos" sin ninguna ayuda, quizás porque la rebeldía que siempre me acompaña, ha hecho que aguante carros y carretas, sacando toda la energía para combatirlos.
EliminaEl coste ha sido alto, mucho más del que hubiera imaginado... por eso, quizás no llegue a convertirme en acero, porque siguen matándome los sentimientos, pero no será por falta de golpes.
Cuando sube la presión en la olla, sale por la válvula de escape...
Estimat amic, moltes gràcies!.
Recibe un fortísimo abrazo.
Crec que la felicitat és difícil de trobar, hi ha moments feliços, però la felicitat se'ns escapa sovint.
ResponEliminaTambé penso que som menys invisibles del què ens pensem i que les persones (en general) som molt poca cosa per a poder respondre correctament a allò que s'espera de nosaltres. Fem el què podem, tots. I els que tu estimes també, segur quer fan el que poden amb les seves dificultats o les seves maneres de funcionar.
A vegades la solitud es desitjada quan no es té i altres vegades és un càrrega massa pesada. Al final, jo crec que sols o acompanyats, hi ha una cosa en comú per a tots, només ens tenim a nosaltres mateixos i ens hem d'anar espavilant per trobar els moments feliços així, amb nosaltres mateixos, sense gaire més. No dic que sigui molt alegre, però és menys trist que esperar sempre allò que no passarà mai.
Escriure ajuda i que ens llegim també, una mica, al menys. No és el mateix que una presència física i real, però millor que res.
Aferradetes de complicitat, Paula.
Esperar ja no esper res, perquè entenc que no és el mateix allò que tu sents i fas que les respostes que reps. Tot i que t'he de dir que ho vaig aprenent a força de cops. Estic d'acord en que cadascú funciona de manera diferent... la memòria pot ser molt selectiva, de vegades.
EliminaEscriure em fa bé, com llegir, és una manera d'omplir instants de solitud no desitjada.
Aferradetes ben fortes, nina.
El uno es el numero mas solitario, dice aquella canción. Me gusta estar solo pero no soporto bien la soledad. La he sentido muchas veces porque no he tenido hermanos y siempre me ha tocado arreglármelas en los malos ratos a solas. Por eso cuando a veo a hermanos interactuar a veces se me ha caído una lagrimilla de felicidad ajena.
ResponEliminaAhora cuando estoy un poco así me acuerdo de mis niñas, que por cierto acaban de marchar cada una a sus respectivos lugares, y me animo un poquito.
Luego me entretengo con esto o lo otro y a ratos no se piensa.
¡Besos grandes!!!
A veces, tener hermanos o hijos no significa que no te quedes solo y que tengas que solucionarte los malos ratos tu mismo...
EliminaLa soledad es muy mala, pero debemos agradecer esos momentos entretenidos que no te dejan pensar, que también los hay.
Un beso enorme.
Escribir, hacer fotos y compartir con los demás, es una de las cosas que nos ayudan seguir adelante y tener momentos muy reconfortantes. Como decía Ramón Trecet en su programa "Buscad la belleza es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo".
ResponEliminaUn abrazo
Los días son muy largos y te da tiempo de todo, escribir, leer, hacer y retocar fotos y... también para pensar.
EliminaBella cita, ¡gracias!.
Aferradetes, Fernando.
Unes preguntes molt difícils de contestar, segurament acada persona et donaria una resposta diferent,,,
ResponEliminaEn un moment ho altre, tots ens hi trobem de sols, sobretot si la salud falla, cal fer el cor fort...
Bona setmana, Lluneta.
Ja et dic, encara ningú m'ha contestat, deu ser perquè no ho saben o perquè les respostes són molt llargues i no hi ha temps...
EliminaAferradetes, Roser.
La felicitat no ve mai sola. Sovint cal cercar-la i voler-la. I sempre hi ha entrebancs que dificulten assolir-la. Cal gaudir els bons moments, i quan arriben els dolents, pensar en els bons i pensar en que tornaran.
ResponEliminaI potser també cal no fer-se grans il·lusiona i aprendre a viure apreciant els petits plaers de la vida. Evidentment que compartits són millors, però també cal aprendre a viure feliç fent coses tot sol. Tenir activitat és important. I tenir activitat social es pot aconseguir amb una mica de voluntat.
Com a teoria és perfecta, a l'hora de dur-la a la pràctica és quan se complica i per molts motius, que no puc explicar perquè són molt personals... però de totes maneres, agraeixo les teves paraules.
EliminaAferradetes, Risto.
Bé doncs, en tot cas, molts ànims, i gràcies per interessar-te pel meu humil bloc i per participar-hi.
EliminaCompartir és molt bonic, per això és un plaer llegir-te.
EliminaGràcies pels ànims!.
Hola Luna..Sabes que cuando leí tu texto, bastante triste por cierto se me vino a la cabeza un post que acabo de leer en face y decia:"No esperes nada de nadie, es mejor estar sorprendido que decepcionado".
ResponEliminaSiento que cuando nos quedamos esperando, respuestas que no llegan, personas, situaciones, etc se nos hace aun más difícil de llevar la carga , todos tenemos una mochila que llevar, nadie está excento de una dificultad, un dolor..pero remarlo a com o de lugar es lo mejor, y si mientras vamos remando se suben otros pasajeros al bote y nos ayudan...buenisimo...asi se hace mas fácil el viaje.Siempre , siempre hay personas que están ahi y de alguna manera nos impulsan a continuar, nos escuchan, nos leen, nos dan animo, se toman una taza de te con nosotros..Siempre... !!! Te dejo un abrazo gigante y que todo mejore para ti!!!
A base de golpes voy aprendiendo que sólo puedo contar conmigo. Me resulta más difícil que otras personas que no les importa demasiado, porque siempre los sentimientos están por delante. Es complicado que el corazón deje de latir y que sólo el cerebro trabaje, al menos para mí. Imagino que no soy la única, pero hay momentos en que duele mucho más que otros.
Elimina¡Muchas gracias por tu deseo!.
Abrazote, Eli.