DES DEL 2011 . . .

Benvinguts a tots.

Avui aprofitaré que sa lluna no és per aquí, per xerrar una mica amb vosaltres. Com gairebé tots sabeu, vaig ser el regal d'una parella que feia molt bones miques amb ella, la Sargantana i el Follet. Aquella Nit Bona em van deixar aquí i des de llavors ençà he acompanyat a la meva mestressa nit i dia.

He de dir que ens ha anat molt bé junts, fins i tot he aconseguit que canviés el meu aspecte, després de tant de temps.😅 Cap dels dos havíem imaginat fer tantes amistats. Ens hi hem deixat l'ànima... bé, ella més que jo. Per motius molt diferents (i que millor no recordar), vaig estar aturat gairebé dos llaaaargs anys i em va sorprendre molt quan vaig tornar que molta gent ja no hi era. Em sabé molt de greu, però també vaig entendre que tots tenim el dret de seguir per altres vents o de deixar-ho per motius diferents. Companys que se'n van i... uns altres de nous arriben.

Després de 11 anys des de que vaig guaitar per primer cop, han passat moltes coses bones i altres menys bones. Sa lluna (que en realitat es diu Paula,🤫) ha passat per totes les situacions inimaginables, de l'alegria infinita a la tristesa més profunda, de la serenitat a l'angoixa, de l'acompanyament a la solitud, de la confiança a la por... Tot, absolutament tot, ho ha deixat escrit aquí, en les meves pàgines...

Però avui xerraré una mica de mi, aquest post fa el 635, moltes paraules escritas, moltes fotos fetes i moltes cançons han passat per aquí; sempre amb el desig que hagin arribat al cor dels 162 seguidors que han vingut en el temps. També vull agrair-vos les 241.850 visites rebudes des de que vaig néixer i tot l'afecte mostrat en els vostres comentaris.💕

Abans de que arribi sa lluna, vos vull desitjar que acabeu molt bé l'any, per començar el nou amb més forces i espero poder seguir amb vosaltres fins a l'infinit i més enllà. Salut!!

NADALES

Lytras Nikiforos (1832-1904) - Nadales

a  RELATS CONJUNTS

Es pastors de sa muntanya

volen veure es Jesuset 

i han deixada sa cabanya

per portar-li un anyellet.

La mare de Déu cantava

una cancó per s'infantó

i de tan dolç que cantava

s'adormiren tots es pastors.

Així anaven cantant, casa per casa, els pastorets del poble. Les finestres, al seu pas, s'anaven obrint i un regalet anava caient que els feia somriure més i més. Arribant al portal de na Maria, es quedaren parats al veure que ningú obria. Era estrany i desprès d'uns minuts d'incertesa es posaren de nou a cantar, aquest cop molt més fort.  Ni la porta ni les finestres s'obriren, ni tampoc la força de les nadales ho van fer possible.

Dintre na Maria s'engronsava en un balancí, amb els ulls tancats i unes fotos ben estretes entre el pit i les mans, mentre les llàgrimes queien per la seva cara sense aturai.

LLUMETES

Milions de llumetes penjades per encendre una il·lusió d'aquell que l'ha perduda, tot i saber que aviat s'hauran apagat, tant l'una com les altres...  Foradar butxaques i estómacs buits és massa depriment, excessivament dolorós i molt trist, alhora. Ni les llumetes podrien protegir-la de la fam... Intuí que sempre s'és culpable d'alguna cosa, per això planejà protegir-se fins i tot de la il·lusió...

BONES  🎄  FESTES 

CRiT

Crit el meu crit,

el llenguatge dels fallits,

sóc el mirall de la veu

i tu el somni

entre el cel i la terra.

Repetim el to d'una paraula,

mentre ens trobem 

els uns als altres,

en un sol punt.

[Desembre ~ 2022]

IMATGES

Un cop saturats, ulls i ànima, et posaves a recollir imatges que, potser un dia, del record poguessin escapar-se. -Per si de cas-, sempre em deies...  Àlbums i àlbums omplien les lleixes de tots els moments viscuts  i un bell somriure treia el cap, cada cop que te'ls mostrava.

ViATGE DE NUViS

 

Lletres i fils ~ Desembre 2022

La COVID havia endarrerit el seu casament. Ara estaven molt il·lusionats amb el viatge de nuvis i no veien l'hora d'anar a cercar els bitllets que els portaria a passar dues setmanes lluny d'aquells dos llargs anys de restar tancats cadascú a casa seva. Havien quedat en veure's a la sortida del treball i apropar-se tots dos junts a l'agència de viatges. Com no podia ser altrament, es fongueren en una llarga abraçada, seguida d'un petó molt apassionat i s'encaminaren de la mà, amb passes molt lentes, cap a la tenda.

- Bon vespre!, tenim una cita.

- Si, si... passin, ara els atendrem.

- Ja han pensat on anar?.

- No estem decidits, millor que ens mostri opcions.

S'assegueren, un al costat de l'altra, davant la pantalla de l'ordinador amb un somriure ben ample.

- Els mostraré dues opcions totalment diferents i que s'ajusten als preus que em digueren. Estan molt bé, tant l'una com l'altra. La primera és a Nova York, a un hotel de quatre estrelles, amb vistes a tota la ciutat. La segona és a Kenya, on hi podran veure l'espectacular llac Nakuru, platges d'arena blanca, l'immens cel de Massai Mara, en plena natura... Són molt diferents.

- Ens anem a Nova York? -, va dir ell.

- A mí m'agrada més Kenya -, replicà ella.

- Això ho han de decidir vostès. Les dues opcions estan molt bé de preu.

- Va, carinyet... a Nova York!.

- Què no, que vull respirar aire pur!. Tenim fum i cotxes tot l'any.

- Sembla que no ens posem d'acord... Bé, aquesta nit ens ho pensarem i demà truquem per confirmar.

Passada una setmana gaudien de la natura, en el més ampli sentit de la paraula, na Maria i un grup d'estudiants... I en Pere?, què s'havia fet d'ell?... Perdut entre gratacels, cotxes i fum intentava oblidar-la a Nova York.

TRiSTESA

I si pogués fer-te entendre,

trencant els murs que ens separen,

 com silenciar tot el mal...

I si ens miréssim als ulls

i poguéssim veure'ns per dins,

cercant el perdó franc.

La tristesa no em mataria,

si jo pogués niar al teu cor.

[Desembre ~ 2022]

ALÇADA

[Foto feta pel pare del nin]

Mentre tu pujaves molt més amunt

del que pogués veure la teva alçada,

el meu cor anava engrunant

el temps que ens quedava.

[Desembre ~ 2022] 

ViDA SANA

 

Crani fumant un cigarret de Vincent van Gogh 1885-1886

a  RELATS CONJUNTS

Quaranta anys fent la meva rutina. Al matí, deu quilòmetres caminant i, a la nit, vint més amb bici. Enciams i fruita a dojo. Sortides per algún compromís, al que no podia dir que no. Descansant cada nit, com a mínim vuit hores. Revisions anuals perfectes. Casat amb una dona bonica i intel·ligent. Gaudint d'una casa pagada amb el fruit del meu treball...

On em trobo ara es pot fumar sense perill per cap òrgan, també puc menjar tot el que em ve de gust, no engreixo ni un gram i pel que fa al somni, cap problema, aquí no s'adorm. Qui ho havia de dir!. Després de mig any de l'accident que em va portar aquí, la meva dona s'ha tornat a casar. I el súmmum de la cosa és que ho ha fet amb el conductor d'aquella furgoneta de distribució de tabac que em va aixafar tots els ossos del meu cos. Des de llavors ençà, em trobo vagant per la meva casa... Ep!, no em pregunteu per què...

ABRACEM-NOS!

 

Abraçar és estrènyer sense ofegar, com si es fonguessin el cel amb la terra, com un petit instant d'eternitat. Deixa de ser una cosa física per covertir-se en una cosa espiritual, sent la millor manera de crear silenci. No abraces només el moment present, sinó tot el que és i ha estat, ho acceptes tot; desapareixent el fred, el dolor, l'angoixa, la tristor... és l'únic refugi del món. No hauríem de renunciar (ni acceptar mai la caducitat) d'aquest paradís.

THE SHOW MUST GO ON 🎭

Tranquil·la a la meva cadira, vaig presenciar una funció inaudita. Ho era TOT sense dir una paraula, sense accessoris,, sense il·luminació,  gairebé sense mobles ni escenografia. Una cosa tan gran i tan bonica que els meus ulls i el cor es comunicaren estretament amb la meva ànima... 

Al carrer, l'espectacle de la gent amb les seves vides ordinàries, persones a la feina o amb les seves famílies o simplement sols, cadascun en el seu paper... Perquè el llenguatge del món és essencialment una sessió contínua que, malgrat tots els esforços i totes les incerteses, segueix i segueix...

SECRET 🤫

Eren amics des de ben petitons i gairebé es passaven el dia junts...  Triaren un lloc lluny de ser escoltats, ni vists, tot i haver-hi un ull indiscret que els observava.  Li volia contar un secret i aquest no ho podia saber ningú més.  Li va fer jurar i perjurar què quan deia ningú, era ningú... 

Oblidà per uns instants aquella frase que li deia la mare: "Així que em teniu, voleu compartir-me. Però llavors,  jo ja no sóc qui sóc".

FULLES 🍂

Les fulles que cauen omplen tot el parc, quedant com a una immensa catifa daurada. A la matinada, sota les fulles, apareixen els cossos de dos nois, un de dotze anys i l'altre de tretze. Els seus dits enllaçats en sengles aliances, fetes amb paper d'alumini. Molt a prop seu, un tub de vidre transparent amb residus blanquinosos. Un d'ells té un puny tancat, aferrant un full de paper arruat, en el que ens explica (amb una lletra rodona i bonica) els motius de la decisió presa, acabant amb un petit i eixordador poema d'amor... 

Els pares no en sabien res... el poble restaba en silenci. Un silenci que dies abans s'omplia d'insults i amenaces contra el seu amor.

Lletres i fils ~ Novembre 2022

FiRES (III)

Tamborets, fobiols i xeremies, 

ens anuncien que arriben les fires.

Tots expectants, no ens volem perdre res. 

Les pageses ens ofereixen bunyols calents.

Joves i grans, tots junts, compartim temps.

I el carrer major s'omple d'aromes i flors.

iNCONNEXiONS

Passa a passa feia el camí cap a casa, com cada dia... 

— Papa, vull una banderola d'aquestes que estan penjades!

— No hi puc arribar, no ho veus?

— On anirem a dinar?

— Avui no n'he fet, menjarem lo que sigui per la fira.

— Per aquest carrer ja hi hem passat...

— La sogra em va dir que no, però faig veure que li faig cas...

— Vols dir que trobarem lloc?

— Afanyeu-vos que no arribem!

Tira a tira anava escoltant petites converses al seu pas, ningú la mirava, com si fos invisible. Cap paraula cap a ella, cap salutació... potser amb sort algun somriure d'un infant sense voler...  Aquest era tot el seu món.

FiL DE FUM

Un fil de fum travessa 

la memòria de la pell,

és com tenir ulls 

i no veure-hi.

En passar, 

no quedarà res.

No hi seràs... no hi seré.

[Octubre ~2022]

1 . . . 2 . . . 3 . . .

"Tres són . . .  multitud"

Relacionar-se amb un mateix és complicat, 

amb dos ho complica més, 

ja amb tres... 

Què en penseu vosaltres?

PRECS

Aïllats, en silenci i en un entorn apropiat, tots en algún moment ens hem dirigit als nostres "déus", per donar gràcies per tot el que ens envolta o per implorar el perdó per malgastar la vida o simplement per tenir un moment profund amb nosaltres mateixos. Paraules molt íntimes, cadascú les seves, creant un misteri i una màgia, tot i saber que un dia hem de morir (encara que vivim com si fóssim immortals)...  i no creure en el poder d'un mateix. 

MiRATGE

 

L'edifici estava en silenci, plegat de materials i cordes.  De sobte sentí un renou i alçà la mirada, havia vist unes llumetes a la primera finestra... res. Quan tornà la mirada a baix s'espantà al veure la silueta d'un home immòbil a la porta central, semblava mirar-la i portava un no sé què a la mà. Era incapaç de moure's, ni tampoc de dir res. Tancà els ulls i sentí com el cor li bategava cada cop més fort, fins que caigué a terra desmaiada... Despertà pel xiuxiueig d'unes veus que parlaven d'un cop de calor. 

No gosà mai a relatar els fets d'aquella tarda.

CONNEXiÓ

Al principi va ser tot molt complicat. No entenia com una dona forta i alegre podia haver arribat a aquell estat. Recordo que en agafar el tren per anar a veure-la, el meu únic pensament era que no em veiés plorar. Feia temps que no xerrava i que no l'aixecaven del llit. Tot el trajecte anava rumiant un monòleg per aquell dia... tot menys plorar!. En entrar a la seva habitació i sentir la meva veu, girava el cap i es quedava mirant-me encuriosida amb uns ulls ben vius. Després d'abraçar-la i fer-li molts petons, li explicava tot el que havia rumiat abans; si li explicava una història compromesa, ella aixecava una cella amb picardia... tot seguit la pentinava, perquè ella era molt coqueta. A l'hora de marxar, no m'agradava dir-li adéu, així que li posava qualsevol excusa, com la que havia deixat molta planxa per fer i ella aixecava la mà fent un gest de ves-te'n. Els primers mesos, en sortir d'allà, esclatava en un plor que no sabia ni podia contenir i que més tard es convertí en una gran pau interior.

No vaig entendre mai els comentaris d'algú molt proper, quan parlava de la seva malaltia davant d'ella, dient que ja no era en aquest món i que ja no coneixia a ningú. Ella tancava els ulls mentre estrenyia els llavis i no els tornava a obrir fins que marxava la visita...

En veure aquest vídeo, he entès que no estava boja en dir que sí que hi havia un fil de connexió entre ella i jo, un fil ple d'amor i complicitat, com sempre hi va ser.

Núm. 17

Qui et viurà

embolicant ombres a la solitud,

ofegant laments,

soterrant ombrívoles esperances?

Tot s'ensorra.

Qui parlarà del teu silenci?

 [Octubre ~2022]

NO-RES

Envaïts per una sensació de fred, 

l'aire, el cel, els arbres

el sol, la pluja, la llum,

la foscor...  tot es quedà 

per un instant

en un gran remolí de silenci,

trencat pel crit d'una mare

pels plors d'un infant.

i poc després... el no-res.

[Octubre ~2022]

EL JARDí

Lletres i Fils ~ Octubre 2022 

- Neus, vols veure un bonic jardí?

- Sí, sí... on és?

Caminaven de la mà l'Aina i la Neus pels carrers del poble. L'Aina tenia dotze anys i la Neus cinc, acabats de fer. Davant aquella pregunta, la Neus obrí un pam d'ulls i anava mirant pel carrer per localitzar aquella casa amb un gran jardí. De sobte, l'Aina es va aturar.

- Oi què és bonic?

- On veus tu un jardí? -, digué la Neus estranyada.

- Mira, aquí davant teu!. Has vist quin colors més macos?.

- Això no és un jardí, ets una mentidera i li ho diré a la mama.

- Sí, sí que ho és!.

- Què no!, només són llibres llençats a terra -, va dir tota enrabiada.

- Els llibres, Neus, són com a jardins. N'hi ha que són soca, altres són arrels, També hi pots trobar flors, amb espines i sense. Plens de fulles i fruits. I són de tots colors, tants com on pugui arribar la teva imaginació.

- Vols dir?

- Sí!

L'Aina la va agafar de la mà i entraren les dues a la botiga. Hi havia llibres per tot arreu, de diferents mides, gruixos i colors. Després de fullejar-ne uns quants, l'Aina n'agafà un i es dirigí cap el taulell per preguntar a la noia el preu. Un cop pagat, sortiren les dues cap a fora.

- Veus?, he comprat un trosset de jardí i aquest trosset és teu.

- Però jo encara no sé llegir bé, conec la a, la e, la i, la o i la u... i puc juntar la eme amb la a i...

- Això està molt bé!, no t'amoïnis... és un conte i en arribar a casa, jo t'ho contaré.

- Corre que vull arribar aviat!.

Quan van arribar, la petita Neus agafà una cadira i s'assegué tot mirant la seva mare i li digué:

- Mama, mira, mira, tinc un trosset de jardí!. 

LA ROBA

El so del sol deslluïa

la roba penjada a les cordes,

arrugant el blanc dels llençols i

deixant rígides les peces emmidonades,

allunyant-les de l'olor a tancat

d'aquelles cases, on s'hi amagava

la vida fosca de les ànimes

que hi sojornaven.

[Octubre ~ 2022]

BLOggEr . . . !!

(Imatge de la xarxa)

Aquest escrit va dirigit a la persona o grup de persones que dirigeixen el món de Blogger. Quan parlo de persones s'entén que parlo de gent amb pensaments, idees i una mica de sensibilitat; no parlo de màquines i els seus algorismes. 

Com deia la meva mare "quan una cosa va bé, millor no tocar-la" y així és, molt senzill i amb poques paraules. Som molts els que hem decidit quedar-nos en aquesta casa, sobretot perquè en altres plataformes s'està vivint massa aviat, on amb un "like" o amb un "emoji" ja has resolt el que volies dir. Als blocaires no ens agrada aquesta fredor, ens agrada compartir opinions amb els nostres seguidors. En fi, que us he de dir que vosaltres no sapigueu de sobres.

Doncs el motiu d'aquesta entrada és que ens n'adonem que la casa s'ensorra, Si Senyors!, els comentaris dels nostres seguidors es perden pel món fosc del "spam", quan no es perden definitivament; també han desaparegut de la barra lateral els blogs dels nostres amics, per no dir que és totalment impossible afegir a un nou amic. Per altra banda, a l'hora de comentar no deixa fer-ho amb el nostre nom, és a dir, no ens reconeix com a blocaires... El traductor de la pàgina, un dia va bé i tres no. No sé si han estat els "hakers" o algú del seu departament un poc despistat...

En fi, per no causar molèsties, no parlaré de més anomalies (la llista és molt llarga), però ja que NO us demanem petites millores (no fos cas que els vostres informàtics petessin), sí que us demanem que deixeu de marejar la perdiu. Si us plau, deixeu-nos fer tranquils!. Arrangeu tot aquest desgavell i deixeu-nos al nostre ritme, què com deia la meva mare "quan una cosa va bé, millor no tocar-la".

Llarga vida als blogs!

PLECS

Tot es redueix

als plecs estimats,

al desordre de la roba

que encara no t'has tret

i al mesquí pas del temps

que amagat t'espera.

[Setembre ~ 2022]

UN DiMECRES AMB L' ÀViA

 

Dansa de la núvia a l'aire lliure - 1566 - Brueghel

a RELATS CONJUNTS

Com cada dimecres la Pilar tenia els seus néts a casa, el Jordi de sis anys i la Núria de quatre. Aquest dia de la setmana els seus pares anaven escopetejats i, d'aquesta manera, es lliuraven d'haver de portar els nens a l'escola, donar-los el menjar i poder passar un temps amb ells. La Pilar els hi portava i tenia tot el matí per a preparar el dinar i els jocs d'aquella tarda. Quan tornaven a casa, els hi treia la roba i els en posava una més vella i per tant més còmode per dinar. En acabar sabien que l'àvia volia que fessin la migdiada, malgrat la desaprovació dels dos, es quedaven al llit i jugaven fins que es quedaven dormits. La Pilar endreçava la cuina i s'asseia a esperar que fos una hora prudent per despertar-los.

- Va nois, que ja és hora de jugar!.

En Jordi era el primer en obrir els ulls, a la Núria li costava un poc més. Mentre l'àvia els hi rentava la cara, els dos ja li estaven demanant a què jugarien avui.

- Avui vos mostraré un llibre amb imatges molt maques i farem un joc.

- Què bé àvia, va on és el llibre? -, va dir en Jordi.

- Tranquils, tot al seu temps. Seieu a les vostres cadires que ara començarem... mem on és el dibuix... aquí el teniu...

- Ui quanta gent! - digué en Jordi.

- Ballen i ballen, així! - digué la Núria, aixecant-se de la cadira.

- M'heu de dir... quantes gerres hi ha?

- Jo en veig una... no dues, una amb una nansa i l'altra amb dues.

- Dues, dues, dues... n'hi ha dues - repetia la nena.

- No val, jo les he vist primer!.

- Va, esteu quiets, una altra pregunta: quantes gorres vermelles hi ha?.

- Ui, n'hi ha moltes àvia!.

- Aneu comptant i amb un dit les aneu assenyalant.

Els dos aixecaren un dit i amb molta cura s'aproparen al llibre, sabien que l'àvia s'estimava molt els llibres.

- Una, dues, tres... quatre, cinc, sis... ja m'he perdut!

- Dos, cinc, tres... mil -, repetia la Núria.

- Molt bé, voleu que us expliqui el conte del dibuix?.

- Sí, sí, si, síiii! - digueren els dos, pegant un bot de les cadires.

- Doncs ara preparo el berenar i mentre mengeu us ho explico. Pa amb xocolata us va bé?.

- Síiiiiiii!!!

- El quadre el va pintar un senyor que es deia Brueghel, fa molts, molts anys. Li va posar un títol molt divertit "Dansa de la núvia a l'aire lliure!. I com podeu veure, tots els convidats a noces estaven ben contents i ballaven molt.

- Àvia... i els nuvis on són?.

- .... doncs no ho sé, què els veieu vosaltres?.

- És la noia que no porta mocador al cap i el noi que balla amb ella, oi que sí?.

- Doncs això sembla, però no t'ho puc assegurar. Tots menjaren i begueren durant moltes hores, fins que quedaren ben tips.

- Àvia... i aquests bonys que tenen els nois, què són?

- Bonys, tenen bonys, bonys, bonys... - repetia la nena.

- No sé... no sé... pot ser què fos una butxaca per posar-hi el mòbil... Bé nois, ara vos aneu a rentar les mans i la cara que porteu xocolata per tot arreu.

La Pilar es va quedar pensant que potser fossin massa tendres per veure certes pintures i que s'ho hauria de preparar més bé per a la propera.

TEMPESTA

TEMPESTA  VIGILADA

La tempesta s'apropa

trons i llamps

s'esmunyen dins la negra nit.

L'olor a terra mullada

et despertarà de cop,

vigila... els malsons

com a fantasmes

et descobriran la por.

[Setembre ~2022]

LA FiNESTRA

La brutícia assetjava la casa, s'aferrava a les poques coses que hi havia al seu interior. Les parets, abans blanques, s'havien tornat d'un gris d'ala de mosca pel fum de la xemeneia i del tabac. Les bestioles es passejaven per tots els racons on hi havia restes de qualsevol aliment. Els estris que no es feien servir, estaven plens de greix. De cada tres bombetes, només se n'encenia una. Enmig de tanta brutícia, xocava la transparència amb què es veia a través de la finestra de la cuina. Aquella petita finestra que mirava les muntanyes, des de la sortida de sol fins a la posta i que des de sempre s'afanyava en netejar-la cada dia, era el seu únic tresor.

NORMES

Tots infringiren les normes.  Tots entraren en terreny prohibit.  Tots alteraren les lleis que establien a qui s'havia d'estimar, com i quant.  Lleis que convertien les àvies en àvies,  els oncles en oncles,  les mares en mares,  els cosins en cosins,  la melmelada en melmelada  i  la gelea en gelea. 

Va haver-hi una època en què els oncles es convertiren en pares,  les mares en amants  i  els cosins moriren i van ser enterrats.

Hi va haver una època en què allò inconcebible es va fer concebible i va passar l'impossible.

 -Arundhati Roy- El déu de les petites coses (Traducció pròpia)

BOMBOLLES

Som com a bombolles 

plenes d'energia, saltant i volant,

cadascuna al seu món petit 

o 

ens anem tornant 

com ens deixen ser?.

GROG

Com estels grocs

llibertat somiada.

Des del record

unes flors tatuades

et fan més propera.

[Setembre ~ 2022]

10 Anys, 10 Mots : PARAULES

Asseguda a prop d'un espill, s'hi va veure reflectida per un instant, però els seus pensaments eren molt lluny d'aquell instant. Filla d'un pescador, coneixia bé la zona i la vida d'aquell poble. La inspectora Serra s'havia marxat feia anys a Barcelona i des d'aleshores no havia tornat a passejar per aquests indrets que van ser el seu parc de jocs infantils. Tenia la taula plena de papers i fotografíes, com la d'aquell botó daurat. Ni les proves ni les fotos l'havien conduït a cap detenció. Havien passat ja sis mesos des de que s'aturaren els darrers batecs d'aquella noia trobada a la platja...  Els anys que va estar fora no li van produir cap enyor, ni per la terra, ni pels amics que hi va deixar, tot i que ara s'hi sentia a gust, potser perquè sabia que gairebé ningú la coneixia. En aquell petit bar de pescadors, de nit i amb els gats que omplien tota la platja, era sens dubte el millor lloc per treballar. 

La llum d'un encenedor entre les ombres de la platja, la va fer tornar a la realitat. La silueta d'un home que semblava coixejar s'apropava al bar.  En entrar es quedaren mirant-se fixament, fins que ell amb veu ronca digué un "Bon vespre!" i s'assegué a la barra, sense deixar d'observar-la.  Ella, de tant en tant, l'anava mirant i pensant a qui li recordava... De sobte li va venir al cap, era en Pere, que vell li semblava ara!. Clar, van prendre camins tan diferents feia ja més de mitja vida. Però havia d'haver arribat feia molt poc, perquè segons els papers no tenia el seu  ADN. 

S'apropà a ella i li va oferir una cigarreta. Sense alçar els ulls en prengué una i tot seguit la llum de l'encenedor il·luminà set lletres "Gitanes", com les llosques que trobaren devora la noia. -Què s'ha fet de tu, Anna?-,  li digué mentre ella tapava el tema de la taula. -Ja veus, he vingut a passar uns dies i tu?-. Desprès de pensar-s'ho un poc, contestà: -He tornat avui d'unes vacances-. Sense dir més, se'n va tornar a la barra. Tots el fils hi conduïen, les llosques, el fet de no tenir el seu ADN vivint al poble, que el temps d'investigació va ser fora d'allà i el més important, les petjades trobades xerraven d'una persona coixa, al no recolzar amb la mateixa intensitat els dos peus. Ho tenia clar!. S'aixecà de la taula i apropant-s'hi li va dir: 

-Pere Fuster Ramis, queda detingut com a sospitós de la mort de Marcia Escobar. Té el dret de guardar silenci. Qualsevol cosa que digui pot i serà utilitzada en contra en un tribunal de justícia. Té el dret de parlar amb un advocat i que un advocat estigui present durant qualsevol interrogatori. Si no pot pagar un advocat, se li assignarà un pagat pel govern. Li han quedat clars els drets prèviament esmentats?- i l'emmanillà.

Lletres i fils ~ Setembre 2022

AiRE (II)

Tothom ho sap, no m'agraden

els obstacles entre l'aire i jo.

Un matí, com qui no vol la cosa,

ens mirarem i, de llavors ençà,

mai més ens hem pogut deixar.

[Setembre ~ 2022] 

PREGUNTES

- On? -        Va ser la primera pregunta de la policia.

- Per qui? -   Es demanava el jutge.

- Com? -      Digueren els seus amics.

- Per què? -  Xiuxiuejaven els pares, entre plors.

Ella,  malauradament,  ja no tenia res a dir.

MOSTRADOR

Ulls inspiradors

despullant el vers vestit.

Sacsant la ment.

[Agost ~ 2022]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Un crit silent

per atreure mirades.

La ment el sent.

[ Carme ]

CALMA

El vent escampa

el silenci que s'infla

quan et negues a parlar-me.

Aleshores,  algú vindrà

que m'omplirà de calma,

perquè no hi vull res més

dintre la meva ànima.

  [Agost ~ 2022]

Any ~ 2100

Relats d'estiu de la Carme ~ Agost 2022

En aquell espai s'hi trobaven un grup d'alumnes, encapçalat per una professora entrada en anys. Avui tenien com a tasca revisar unes imatges de mitjans del segle XX a principis del XXI.  Com de costum, el silenci era expectant i amb el primer "clic" aparegué la primera.

- Quin blau més impactant!-, van dir més de dos.

- És un poblet del Nord, malauradament sense habitants-, contestà la profe, convidant-los a dir més coses.

- La teulada és estranya, oi?, vull dir que ara totes són planes i amb panells solars.

- Ben vist, en aquell temps la majoria de teulades tenien forma de triangle i gairebé ni sabien que era un panell solar. I aquest aparell de la finestra, què diríeu què és?

- Un pal pels ocells-, va dir un.

- Ni m'hi havia fixat!-, contestà un altre.

- És una antena-, digué la profe.

- Una an... què?

- Una antena per un televisor-, replicà la profe.

- Ah, ja sé, per connectar-se amb la gent d'altres planetes!.

- No, i ara!.  Aquesta antena anava enganxada a una caixa, anomenada televisió, per on s'emetien diverses programacions. A principis del XXI, gairebé amb continguts poc educatius i amb molta publicitat entre i entre, era una manera d'aborrallonar a la societat i tenir-la sense pensar. Sortosament aquests aparells han desaparegut de les nostres vides... I ara, agafeu els vostres ordinadors, busqueu la imatge i després de llegir tota la informació i reflexionar-hi, em feu una redacció amb els punts que trobeu més interessants, també podeu fer-hi un dibuix, com més us plagui. Va, què és per avui!.