El teu poema pretén una reflexió... No tinc la resposta, ho ignoro, però a vegades em sento com una cèl·lula dins d’un cos, en aquest cas una cèl·lula dins d’un cos còsmic; formo part... Tan sols això.... El quadre és visualment atractiu, i el youtube.... Per mi, massa parafernàlia. Em quedo sols amb la música (sense imatge). Aferradetes,
Totes les reflexions són acceptables, fins i tot aquelles que no entenem, perquè són fruit d'un pensament. Què hi estiguem o no d'acord, és una altra història. A mi m'agrada més veure un vídeo així que només una trista caràtula, la música és la mateixa i els músics també. És qüestió de gustos i de moments.😉
2cellos és un duet de violoncel·listes croats de formació clàssica, Luka Šulić (de la Royal Academy of Music de Londres) i Stjepan Hauser (de la Royal Northern College of Music de Manchester). Toquen arranjaments instrumentals de cançons pop i rock conegudes, així com música clàssica i de cinema. Un dels seus propòsits era portar la música clàssica als amants del rock i el rock als amants de la música clàssica. Aquest tema -Now We Are Free- és de la pel·lícula "Gladiator" i per això la parafernàlia, com dius tu. Però un d'ells, en Hauser, és qui interpreta la peça d'en Bach que vaig posar fa uns dies i que et va agradar tant... Els bons músics són bons tant vestits de frac com amb texans.
Aferradetes, Joan. PS: Em sap greu que hagis tret el comentari.
Tot això que m’expliques ja ho sabia. Si hi tret el comentari, és perquè a vegades em penedeixo de les coses que dic o faig (potser sóc un cas rar, però sóc així). El film de Gladiator no l’he volguda veure mai de mai perquè és un tema que no em plau gens ni mica (qüestió de gustos), senzillament són temes que no m’interessen. La música clàssica m’agrada moltíssim, cada dia de cada dia l’escolto, sobretot els matins i a l’hora de dinar. El vespre (i també mentre sopem) preferim el jazz. No et sapiga greu que borri algun comentari, segurament no serà l'última vegada. Aferradetes!!!!!!!!!!!!
Sóc menys impulsiva que tu, però tens tot el dret de treure'l si així ho creus. Pel que fa a la música, tinc un vincle molt estret des dels quatre anys. I encara que m'agradi tot tipus de música (menys el soroll que fa quan és repetitiu i desagradable), les meves preferències són els blues i el soul. Per la música clàssica no en tinc cap, m'agrada tota. Tampoc he vist Gladiator, sóc una mica especial per les pel·lis. Gràcies, Joan!.
Estic amb l'Artur. Tots fem el que podem... a vegades no ens toca més remei que ser com ens deixen ser, però jo crec que intentem ser més que això, ser nosaltres mateixos, cada dia... aconseguir-ho o no, ja és un altre tema.
Si ja la vida no es fàcil, lluitar contra tot allò que ens van imposant, la fa impossible... per tant, acabem acotant el cap i, amb això, ja deixem de ser nosaltres mateixos...
Un texto abierto a una reflexión sobre qué somos y que terminamos por ser. Interesante siempre hacerse preguntas e intentar encontrar respuestas. Abrazo
Viure en societat ens fa pagar un peatge en la forma de fatigosos convencionalismes i llocs comuns que hem d'assumir (empassar) de forma acrítica si no volem ser-ne expulsats. Per una banda vivint en societat ens sentim més protegits i acompanyats (supuestament), però per altra banda ens anul·la en gran part com a individus. Viure al marge de la societat ens farà més lliures, però més indefensos, tant físicament com afectivament. Difícil dilema. Aferradetes molt fortes, Paula!!😉🤗😘
Una bona reflexió, Alfons. Anem perdent part de la nostra essència a mesura que anem necessitant als altres... tot i que viure al marge, no crec que ens faci més indefensos... Ens podríem passar hores i hores xerrant de les proteccions i els afectes...
Un poco de todo. A veces somos como queremos ser, y actuamos según nuestra manera de ser. Otras veces, pensamos más en los demás, y nos dejamos influenciar. Depende de las circunstancias.
No pot ser que només siguem com ens deixen ser...Ens hem d'esforçar perquè tots/tes tinguem la nostra personalitat i podem ser sempre lliures!!! M'agrada el quadre amb tantes llunes. Petonets, Lluneta.
La música preciosa i les imatges del vídeo espectaculars. Després de llegir els comentaris penso com han dit molts: som el que ens deixen ser, hi ha persones que els costa menys ser ells mateixos, a d'altes ens costa més... Si som com esperen els altres de nosaltres al final ens allunyem tant de la nostra essència i portem tantes capes a sobre que no ens corresponen que costen molt de treure. S'ha d'anar intentant per això, mica en mica, i tornar a la nostra essència, ser qui volem ser.
Tens raó, anem acumulant massa capes i moltes vegades no sabem ni qui som; de vegades imposades i altres per no fer mal. L'essència de cadascun només és una i l'hauríem de mimar més.
La necessitat de poder escollir és necessària com a condició perquè existeixi l'ésser humà, i per això no li pot ser negada; però em temo que avui en dia no en totes les persones. ni en totes les cultures.
És tot un dilema, ser més individualista o més sociable. Les dues maneres tenen les seves coses bones i dolentes. La qüestió és viure sense perdre la nostra essència.
Pel que fa a Hauser, penso que és una manera d'apropar la música que interpreta als joves. Als de la meva generació potser no ens sigui necessari, però per desgràcia vivim en un món de màrqueting.🤷♀️
Em temo que la darrera part.
ResponEliminaAixí de trist...
Petons.
I per molt que ens rebel·lem...
EliminaPetonets, Xavi.
Ben bé diguem que és això últim.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!!!
Dissortadament, així és.
EliminaAferradetes, Alfred.
Es muy cierta esa última "afirmación"
ResponEliminaBonito cuadro y como siempre esos chelos soberbios.
Un abrazo
Quizás nazcamos como esas burbujas, pero al crecer nos van dirigiendo, muy a pesar nuestro.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
Tot i que no es la intenció, em temo que la darrera part es la que fem.
ResponEliminaAferradetes
Uns amb més deixadesa que altres, però sí.
EliminaAferradetes, Josep-
Si es posible, pero no deja de ser una lastima.
ResponEliminaMuy apropiada la música.
Besos
Nadie puede salirse del corral.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos
Tot fem el que podem ! hehehe
ResponEliminaSalut ;)
El que viu en continua rebel·lia, el titllen de boig i potser... és l'únic que no ho és.
EliminaAferradetes, Artur.
El teu poema pretén una reflexió... No tinc la resposta, ho ignoro, però a vegades em sento com una cèl·lula dins d’un cos, en aquest cas una cèl·lula dins d’un cos còsmic; formo part... Tan sols això....
ResponEliminaEl quadre és visualment atractiu, i el youtube.... Per mi, massa parafernàlia. Em quedo sols amb la música (sense imatge).
Aferradetes,
Totes les reflexions són acceptables, fins i tot aquelles que no entenem, perquè són fruit d'un pensament. Què hi estiguem o no d'acord, és una altra història.
EliminaA mi m'agrada més veure un vídeo així que només una trista caràtula, la música és la mateixa i els músics també. És qüestió de gustos i de moments.😉
Moltes gràcies, Joan!.
Aferradetes.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Elimina2cellos és un duet de violoncel·listes croats de formació clàssica, Luka Šulić (de la Royal Academy of Music de Londres) i Stjepan Hauser (de la Royal Northern College of Music de Manchester). Toquen arranjaments instrumentals de cançons pop i rock conegudes, així com música clàssica i de cinema. Un dels seus propòsits era portar la música clàssica als amants del rock i el rock als amants de la música clàssica.
EliminaAquest tema -Now We Are Free- és de la pel·lícula "Gladiator" i per això la parafernàlia, com dius tu. Però un d'ells, en Hauser, és qui interpreta la peça d'en Bach que vaig posar fa uns dies i que et va agradar tant...
Els bons músics són bons tant vestits de frac com amb texans.
Aferradetes, Joan.
PS: Em sap greu que hagis tret el comentari.
Tot això que m’expliques ja ho sabia. Si hi tret el comentari, és perquè a vegades em penedeixo de les coses que dic o faig (potser sóc un cas rar, però sóc així). El film de Gladiator no l’he volguda veure mai de mai perquè és un tema que no em plau gens ni mica (qüestió de gustos), senzillament són temes que no m’interessen. La música clàssica m’agrada moltíssim, cada dia de cada dia l’escolto, sobretot els matins i a l’hora de dinar. El vespre (i també mentre sopem) preferim el jazz.
EliminaNo et sapiga greu que borri algun comentari, segurament no serà l'última vegada.
Aferradetes!!!!!!!!!!!!
Sóc menys impulsiva que tu, però tens tot el dret de treure'l si així ho creus. Pel que fa a la música, tinc un vincle molt estret des dels quatre anys. I encara que m'agradi tot tipus de música (menys el soroll que fa quan és repetitiu i desagradable), les meves preferències són els blues i el soul. Per la música clàssica no en tinc cap, m'agrada tota.
EliminaTampoc he vist Gladiator, sóc una mica especial per les pel·lis.
Gràcies, Joan!.
Estic amb l'Artur. Tots fem el que podem... a vegades no ens toca més remei que ser com ens deixen ser, però jo crec que intentem ser més que això, ser nosaltres mateixos, cada dia... aconseguir-ho o no, ja és un altre tema.
ResponEliminaAferradetes de tu mateixa...
Si ja la vida no es fàcil, lluitar contra tot allò que ens van imposant, la fa impossible... per tant, acabem acotant el cap i, amb això, ja deixem de ser nosaltres mateixos...
EliminaAferradetes (de les meves), nina.
Dius que som com a bombolles. Les bombolles acostumen a tenir una vida efímera. La comparació és exate.
ResponEliminaCom bé diu la paraula: "que només dura un dia", com les bombolles.
EliminaAferradetes, Xavier
Un texto abierto a una reflexión sobre qué somos y que terminamos por ser. Interesante siempre hacerse preguntas e intentar encontrar respuestas. Abrazo
ResponElimina¡Qué difícil es encontrar esas respuestas!.
Elimina¡Gracias, Luis!
Aferradetes.
Intentamos ser algo, que ya es mucho. Me gusta el cuadro.
ResponEliminaBuen martes Paula.
Un abrazo.
¿Y en ese "algo" existe nuestra esencia o nos viene impuesta?
Elimina¡Muchas gracias, Laura!
Aferradetes.
Viure en societat ens fa pagar un peatge en la forma de fatigosos convencionalismes i llocs comuns que hem d'assumir (empassar) de forma acrítica si no volem ser-ne expulsats. Per una banda vivint en societat ens sentim més protegits i acompanyats (supuestament), però per altra banda ens anul·la en gran part com a individus. Viure al marge de la societat ens farà més lliures, però més indefensos, tant físicament com afectivament. Difícil dilema. Aferradetes molt fortes, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaUna bona reflexió, Alfons.
EliminaAnem perdent part de la nostra essència a mesura que anem necessitant als altres... tot i que viure al marge, no crec que ens faci més indefensos... Ens podríem passar hores i hores xerrant de les proteccions i els afectes...
Aferradetes i petonets, Alfons.😘🤗
Comenzamos con mucha energía y poco a poco esa energía se desvanece...todo tiene un principio y un final.
ResponEliminaBesos.
La cuestión era si somos como somos o como nos dejan ser.
EliminaBesos, Antonia.
Un poco de todo. A veces somos como queremos ser, y actuamos según nuestra manera de ser. Otras veces, pensamos más en los demás, y nos dejamos influenciar. Depende de las circunstancias.
ResponEliminaFELIZ MES DE SEPTIEMBRE.
Besos.
Es decir, que no somos como realmente somos.
Elimina¡Feliz mes, María!
Besos.
No pot ser que només siguem com ens deixen ser...Ens hem d'esforçar perquè tots/tes tinguem la nostra personalitat i podem ser sempre lliures!!!
ResponEliminaM'agrada el quadre amb tantes llunes.
Petonets, Lluneta.
N'hi ha que ho intentem... però em temo que no ho aconseguim.
EliminaEl quadre era una preciositat en viu.😉
Aferradetes, Roser.
La música preciosa i les imatges del vídeo espectaculars.
ResponEliminaDesprés de llegir els comentaris penso com han dit molts: som el que ens deixen ser, hi ha persones que els costa menys ser ells mateixos, a d'altes ens costa més...
Si som com esperen els altres de nosaltres al final ens allunyem tant de la nostra essència i portem tantes capes a sobre que no ens corresponen que costen molt de treure. S'ha d'anar intentant per això, mica en mica, i tornar a la nostra essència, ser qui volem ser.
Aferradetes, bonica.
Tens raó, anem acumulant massa capes i moltes vegades no sabem ni qui som; de vegades imposades i altres per no fer mal. L'essència de cadascun només és una i l'hauríem de mimar més.
EliminaMoltes gràcies, nina!.
Aferradetes.
Determinisme o lliure albir? Una mica de cada.
ResponEliminaLa necessitat de poder escollir és necessària com a condició perquè existeixi l'ésser humà, i per això no li pot ser negada; però em temo que avui en dia no en totes les persones. ni en totes les cultures.
EliminaAferradetes, nina.
Excelente poema, casi tanka.
ResponEliminaCuriosamente, vuelvo a compartir la opinión de Alfonso. Porque también me gusta su interpretación de la cita de Arandhuti Roy.
En cuanto a Hauser: un gran músico con una afición por los efectos de espectáculo entre superfluos y estúpidos.
És tot un dilema, ser més individualista o més sociable. Les dues maneres tenen les seves coses bones i dolentes. La qüestió és viure sense perdre la nostra essència.
EliminaPel que fa a Hauser, penso que és una manera d'apropar la música que interpreta als joves. Als de la meva generació potser no ens sigui necessari, però per desgràcia vivim en un món de màrqueting.🤷♀️
Aferradetes, Sean.