UN LLOGUER PRiViLEGiAT

 

La Maria viu al mateix pis des de fa disset anys. Ha pagat puntualment cada mes, ha pintat les parets més d'un cop i fins i tot ha arreglat una persiana que, segons la propietària, "ja venia així".

Ara ha rebut un WhatsApp:

—Bones notícies— li diu la propietària. —Hem decidit mantenir-te com a llogatera.

La Maria gairebé s'emociona.

—Ah, moltes gràcies!

—A canvi, actualitzarem una mica el preu.

"Una mica" resulta ser prou per convertir la seva sala d'estar en un article de luxe. Disset anys pagant i, pel que sembla, l'antiguitat no acumula descompte, acumula tarifa. 

La Maria mira i calcula. Amb la nova renda i la seva pensió haurà de triar entre pagar el pis o continuar menjant. Decideix que, de moment, mantindrà les dues coses. Sempre que el mercat no ho consideri una extravagància.

Però un dia passa una cosa extraordinària. Un dels laterals de fusta massissa de la campana extractora cau de cop, trencant la vitroceràmica que hi ha a sota.

La noia envia fotos.

—Ha estat un accident. Sort que no tenia res al foc i no hi havia ningú a prop... Això no ho pot cobrir l'assegurança?

Uns dies després arriba la resposta.

—L'assegurança només cobreix les parets del pis. 

Ni la vitroceràmica, què és l'únic electrodomèstics de la casa. Tret d'això no hi ha res que faci pensar que aquell pis és realment moblat, perquè tots els altres són de la Maria (precisament per evitar aquestes coses).

La Maria es queda sense paraules.

Després torna a mirar la pujada del lloguer...

—Quina tranquil·litat —pensa. —Almenys no m'han apujat el sostre, si algun dia cauen les parets, ja sabrem qui les paga.

SOCiETAT DESiGUAL

—Diuen que vivim en una societat lliure.

—Ah, sí?

—Sí. Pots triar entre pagar el lloguer…

—I què?

—I no pagar-lo.

—I què passa si no el pagues?

—Que ets lliure… de viure al carrer. 

—M'han dit que els diners no donen la felicitat.

—I tu t'ho creus?

—No ho sé…

—Per què?

—Perquè jo tampoc en tinc i mira, mira com estic... 

—Saps què és la igualtat social?

—No.

—Que tots tenim dret a arribar a final de mes…

—I hi arribem?

—No, però el dret el tenim!

            I sí,  a més a més,  

és dilluns, final de mes i ho pots explicar d'aquesta manera... 

 és un conyàs1 de conya!!! 

. . . ❓

Hi ha mirades que fondrien... si poguessin...   

I n'hi ha d'altres que ignoren... com si no hi fossin...

ESTUPiDESA

La crueltat és una forma maldestre de relacionar-nos amb les persones que indica una involució com a espècie, tornar a actuar com a animals, és a dir, ser ineptes i ignorants. 

L'estupidesa és la qualitat de la persona que molesta per la manca d'oportunitat, de discreció, vanitat, etc. El gruix dels estúpids no són tan fàcils de detectar, poden amagar-se de manera intel·ligent en segons quins casos i aspectes. S'acomoden en un egocentrisme gairebé infantil... 

L'estupidesa s'encomana? 

L'estupidesa és com un virus, així que és millor allunyar-se'n o posar silenci pel mig, perquè és molt potent i cap estem fora de perill. 

Antídot: Silenci, pensament crític i reflexió.

PUNTUALiTAT

La puntualitat, un concepte aparentment simple, és en realitat un fascinant enigma. Què la converteix en una virtut tan valorada a la nostra societat? Potser és el poder que conté: la capacitat de transformar trobades rutinàries en moments significatius o com pot convertir-se en un obstacle que afecta tant a les relacions personals com a professionals.

Quan passàrem la pandèmia, s'implantà a la majoria de llocs la cita prèvia. En aquell moment ens va semblar a tots un instrument perfecte, et donaven una hora concreta i així no perdríem temps d'espera. Però què passa quan algú arriba tard?  Un murmuri de desconfiança recorre l'aire i es desperta la curiositat sobre les raons ocultes darrere d'aquest retard. Les mirades es creuen i les preguntes suren... Suren i es perden...

Per a què una cita prèvia, si la majoria no la compleix?  Si vas al metge i arribes cinc o deu minuts d'hora, per què la cita no es fa efectiva fins uns vint minuts després (això com a poc)?  I si per coses que no estan a les teves mans, un dia arribes en punt, per què ja t'han nombrat i has d'esperar el que duri la cita que ha entrat primer que tu?  Com a la perruqueria, si tens a les onze, per què et toca a les onze i mitja?... I això succeeix molt sovint i a altres llocs, si fos un dia seria comprensible, però no!  Vol dir que el teu temps no és com el seu i que ells poden fer el que vulguin amb l'excusa de que porten retard, retard de què?  Si et donen una hora, és per complir-la.

La puntualitat no és només una qüestió de temps, és una dansa d'expectatives i promeses, on cada segon compte i cada arribada pot canviar-ho tot. 

HiSTÒRiA D'UN CASTELL . . .

A principis d'agost em vaig despertar amb 

una bastida davant del castell, 

vaig pensar si volien restaurar-lo...

Passades unes dues setmanes sense venir ningú, 

una grua i dos operaris van anar desmuntant  

les torretes i en veure que se les enduien, 

van començar les meves preguntes...

On jugaran els coloms al joc dels conillets?

On aniran els ocells per descansar,  

abans de prendre el vol?

On s'amagarà la lluna per picar-me l'ullet,  

abans de fugir?

Mentre em feia tantes preguntes, van aparèixer 

camions i més camions per asfaltar l'avinguda. 

Fins a sis en vaig comptar els últims dies 

i trigaren una setmana per acabar-ho.

Ahir al matí vaig sentir soroll de metalls, 

estaven desmuntant la bastida i 

el castell es quedà tal qual la imatge, 

sense torretes, sense ocells... 

sense saber si tornaran... 

i amb un aspecte per a mi lamentable, 

només brillava el paviment, tot i que li feia més 

falta al "meu" castell les seves torretes 

i unes persianes noves.

Només cal comparar...

QUÈ ÉS AiXÒ ?

Avui dematí, com cada matí, he obert les persianes del balcó per veure quin temps feia, s'estava ennigulant força i la gent caminava de pressa per no mullar-se, després me n'he anat a netejar-me la cara i a pentinar-me, he tornat a sortir quan ja havia obert els ulls...

QUÈ???

M'he tornat a fregar els ulls, perquè potser no ho hagi llegit bé... i això com és menja?... Quina llengua és?... I ara ho hauré de veure fins dia 19 de juliol o més, penjat davant de casa, com si tingués una busca dins un ull...

Desprès de fer una recerca, l'única cosa que he tret en clar és que potser que sigui la publicitat d'un concert on l'esperit d'Ossifar ens faci ballar... I tot i no estar-ne segura, perquè el codi QR que surt al cartell no et dóna més informació, vos deixo amb una cançó del grup que es va fer molt popular als anys 90.

NO PEGAR ULL . . .

Al meu poble l'apagada general de llum no ens va afectar, a casa tampoc, tret de que l'aparell d'assistència a domicili es va tornar boig (la veritat és que no sé encara perquè el tinc). A mitja tarda es va posar a repetir una frase, cada sis segons (perquè després d'escoltar-lo tantes hores, vaig tenir temps de comptar el temps): "Vodafone- El número marcado no está disponible en este momento. Inténtelo más tarde". I això que jo no havia marcat cap número!!!. Davant això, vaig desendollar l'aparell, però com té una bateria que dura un munt, doncs a les onze de la nit vaig optar per posar-hi una manta i un coixí a sobre. Les parets del pis on visc són com a paper de fumar i em sabia greu pels veïns que han d'anar a treballar. Doncs res, que a la nit i tot en silenci es sentia molt més fort i... cada sis segons!.  A les tres de la matinada, desesperada, vaig trucar a la policia local,  pensant que ells se'n portarien l'aparell o em donarien una solució: "Senyora, nosaltres no hi podem fer res. Ha trucat a la companyia?".  Amb què?, perquè estava clar que ni l'aparell ni el telèfon de la companyia tampoc anaven bé. Els hi vaig explicar la situació, que no hi havia qui dormís i que els veïns s'havien d'aixecar per anar a treballar... "Senyora, aquí no ha trucat ningú per denunciar-la"... A FER PUNYETES!!. Com podeu imaginar, no vaig pegar ull en tota la nit i l'aparell va acabar la bateria a les 13:30h del dia següent. 

A les nou del matí vaig trucar als Serveis Socials, preguntant per l'assistenta que em va dir que necessitava un servei com aquest (més una imposició que un suggeriment). Ui quina casualitat, estava reunida!!!.  La noia que em va atendre, em va dir que li deixava una nota i va ser quan li vagi explicar la situació. Es veu que va parlar amb ella per una altra línia interior i em va respondre que ja no ho portava ella i que truqués a la companyia, però que de totes maneres l'assistenta em trucaria en acabar la reunió. Esgotada i com una zombi vaig decidir no tornar a engegar l'aparell i fins avui ningú m'ha trucat, ni per saber què passa amb l'aparell, ni per saber si estic bé, tant per part dels Serveis Socials com per la companyia del maleït aparell. Avui m'ha dit una amiga que li havia d'haver tret la bateria, ha arribat tard!!... tot i que en aquells moments, angoixada, va ser en l'única solució que no vaig pensar.

SUCCESSOS

 

Un titular

    Un nombre

       Una imatge 

            Un minut

                 Una notícia 

                      Una estadística

On anem?

                   Per a quan les persones?

AiXECA'T! 💜

Anar i venir

així com ens vingui de gust..

Sota ningú . . . mai més! 

TENS CiTA ?

Fa anys, quan anaves a qualsevol administració, t'atenien al moment, tret que hi hagués gent i esperaves el teu torn. Després la cosa es complicà un poc, que si mancaven papers, que si això no és aquí... Arribà la pandèmia... i després d'aquesta es començà a donar cites, ja no només a les administracions, sinó a tot arreu. El personal va canviar, semblava com si portessin al damunt una càrrega, no eren capaços d'aixecar un boli o qualsevol eina sense demanar permís al cervell o vés-te a saber a qui! El més curiós és que, després de que et toqués la loteria quan trobaves una cita, et presentaves quinze minuts abans de l'hora i et feien esperar molt, molt passada l'hora i quan a la fi entraves, no hi havia ningú més que tu. Això si no deixaven passar a un "conegut" o algú "poderós" -sense cita- abans que tu. 

Des del 5 de maig del 2023 ja ha passat força temps i seguim igual o pitjor, les cites s'endarrereixen encara més. Ni a Hacienda, ni als Ajuntaments, ni a la Seguridad Social, fins i tot a la perruqueria no són capaços de respectar les cites. Sembla que no és gens complicat portar un horari i complir-ho, doncs no, no hi ha manera! I jo em pregunto, què passa amb l'organització? És que no té el mateix valor el seu temps que el meu?

RECLAMACiONS

A/Departament d'Administració. 

Benvolguts senyors: 

En referència a la seva resposta a la meva solicitud del 21 de gener, núm. 77667766, dient-me que desconeixien la ubicació real de casa meva, les he de dir que "algú" va venir a tirar la línia (què per cert me l'han deixada ben plantada dins la finca) i des d'aleshores ni tinc telèfon, ni internet i, per no tenir, ni corrent. Ja han passat gairebé sis mesos i no hi ha ni rastre de cap ésser humà per casa. L'únic que m'ha arribat és el contracte, la factura de la instal·lació i la seva resposta. 

Desprès de pensar-m'ho molt, he decidit cancelar el contracte amb vostès i tampoc penso pagar la factura, ja que van ser vostès qui es posaren en contacte amb mi i m'oferiren l'oro i el moro i l'únic moro que conec és al Youssef que ve de Pasqües a Rams a cercar esclata-sangs.

Per això, ja poden venir a recollir els pals i els fils de la finca (que veig que sí van trobar per posar-los) i tots tan contents!;  jo seguiré amb el meu llum d'oli i si vull xerrar amb algú, baixaré al bar del poble i faré la trucada que en vingui de gust. 

I per que consti com cal i no em diguin que no han rebut cap avís, baixo al poble a xerrar amb D. Llorenç, el notari, ell em dirà com ho he de fer perquè els hi arribi a la seva Companyia.

Adéu-siau!

Puig de l'Ofre, a 18 de Juliol de 2005. 

xxx 

Sign. Arnau Vaquer i Bover.

DONA 💜

Des de sempre ens ho han posat tot més difícil, encara ara em fa ràbia i vergonya veure com se'ns humilia, se'ns maltrata, se'ns menysprea, se'ns mata... A aquestes "persones?" que no han evolucionat mai, què volen tenir-nos per la força, que utilitzen paraules com "ets meva i de ningú més", què no ens donen l'espai per desenvolupar els nostres coneixements, què estan més ben remunerats només per ser homes... A totes aquestes "persones?" què no saben posar-se en la pell de cap de nosaltres, vos diem un cop més: PROU!! volem els mateixos drets, volem que ens mirin als ulls de tu a tu, sense traves... ni murs... ni cadenes...

MÓN BOiG

Brama el cel,

com bramen els homes

baix niguls carregats de bombes.

Ulls de nens atemorits que no entenen res.

Qui els protegirà si no hi ha treva?.

Dins el silenci s'escolten crits punyents...

Homes

Dones

Ai... els nens!

Ferides d'un món boig.  

[Novembre ~2023]

EQUíVOCS

De vegades les situacions tretes de context, ens porten a equívocs difícils de redreçar. Quantes vegades ens ha passat?. Una imatge vista en un instant concret, una frase treta d'un text, una paraula dita per WhatsApp... xafarderies que van de boca en boca... Hauríem de reflexionar abans de parlar?, jo crec que sí i molt!.

Què en penseu del gat de la imatge?. Què creieu que estava fent?.

Solució: Quan vaig veure el gat estava adormit, m'hi vaig acostar per fer-li una foto i en aquell precís instant del clic es va deixondir, estirant les cames del darrera, alhora que badallava. I la que s'ha apropat més ha estat la Núria Lorente. Felicitats pel teu bon ull!. 

P A U

Quan el poder de l'amor sobrepassi l'amor al poder, 

el món coneixerà la pau. 

[Jimi Hendrix]

22 de . . .

Avui voldria que els meus millors desitjos siguin per tota aquella gent, anònima o no tant, que realment ho necessita...

Voldria pa, per tots aquells que no tenen, avui,  res per posar-se a la boca.

Voldria salut, per a tots els malalts a qui no els arriben medicaments.

Voldria un sostre, per aquells que malviuen al carrer.

Voldria feina, per aquells que no tenen gaires oportunitats.

Voldria justícia, per als desemparats. 

Voldria companyia, per tots aquells que l'única que tenen és la pròpia.

I a tots els altres, voldria dir-vos que siguem una mica més empàtics, solidaris i que l'amor l'ensenyem i el donem sense pors. Tots podem ser millors del que en realitat som.

Sigueu feliços, sempre!

SER PAGÈS

Tens vida, dins una petita closca de nou i així et faras més gran, però no molt més... Quan et miro, recordo aquella època on els camps conreats ens mostraven tota la seva màgia. La terra ben cuidada i agraïda ens dibuixava, amb els seus colors, les diferentes estacions i com preciosos regals ens oferia els fruits més bons.  

Ara tenim un hortet al carrer o al balcó per jugar a ser pagesos, mentre a ells no els surt a compte i es va perdent un treball de molts de segles que ens ha donat menjar a moltes generacions. Ni les associacions, ni la nova maquinària, ni passar gairebé totes les hores de dilluns a diumenge treballant... tot és poc, mentre les grans superfícies se'n portin el guany....

Aportació a Lletres i fils/ Novembre-2021

NEGOCiS

 Carrers estimats de la meva illa, testimonis de nombroses vides. 

Què per molt que els miri, 

 hi manca tot allò que m'estimava. 

Negocis on hi havia una atenció personal,

 amorosa, de veïnat a veïnat.

Instants que ens han deixat i que no tornaran.

LLAR, DOLÇA LLAR!

Es pont des tren ~ Inca

IMMOBILIÀRIA  "EL OFERTÓN"

Busca pis?

Si vostè és un dels afortunats que encara es pot pagar un pis de lloguer, truqui al  69696969  i tindrà  l'assessorament per trobar el que millor s'ajusti als seus desitjos:

MIDES : 6mx5m - 5mx5m - 5mx4m

PREUS: des de 700 euros a 1.500 ( amb mobles sumeu-hi uns 400 euros més)

VISTES: a blocs, fàbriques i, fins i tot, al parc de bombers (sent més car aquest últim)

Si no arriba a aquestes possibilitats, no s'amoïni, tenim places als millors ponts de la nostra geografia:

-Individual i sac de dormir-- 100 euros / mes

-Parella i sac doble ---------- 150 euros / mes

-Família no nombrosa ------ 200 euros / mes

-Família nombrosa ---------- Esgotada la possibilitat, penseu en un pis

Animeu-vos i sentiu-vos privilegiats!