La Rosa feia temps que somiava tenir una vida tranquil·la sense haver d'estar pendent de tothom. Els seus fills ja eren grans i el petit s'havia emancipat feia poc. Per primera vegada en molts anys, ella i la seva parella podien gaudir de la casa només per a ells dos.
Al principi tot semblava idíl·lic, sopars improvisats, sortides sense horaris i moments de diversió. Però, al cap d'unes setmanes, la Rosa començà a trobar a faltar algunes coses de la vida familiar, com el renou dels nens, les converses a taula i les visites inesperades.
Un migdia, mentre passejaven pel poble, el telèfon va sonar. Era el fill petit.
—Mare, m'he emancipat de veres, he trobat feina a Austràlia i me'n vaig la setmana que ve!
La Rosa va quedar muda. La seva parella somrigué.
—Per fi, tranquil·litat!
Ella no el mirà, estava cavil·lant i no va contestar. Ja feia plans per passar uns dies a Austràlia, fins que el nen es sentís com a casa...
*Proposta de Sean Jeating a River
Paraules: 1.fills/nens 2.parella 3.emancipat 4.diversió 5.idil·li 6.passar 7.només 8.moment 9.tranquil/pacífic 10.coses
Color: Rosa fumat
Amiga, es interesante el tema que plantea tu texto. La libertad o los hijos. Rosa se debate en una manera tierna aunque contradictoria.
ResponEliminaEstá muy bueno el tema creado desde el humor.
Abrazos.
Para una madre ese momento es, como poco, complicado. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Valdo.
Crecen los hijos, se emancipan, qué bien, es un orgullo verlos autosuficientes e independientes, pero el "nido vacío" duele bastante :))
ResponEliminaBesos.
Cierto, pero mi pregunta es: ¿lo son? ;-)))
EliminaBesos, Sara.
:)))) lo sueñas.
EliminaEso me temo. :-)))
EliminaHe, he, he…. Ai, les mames, com som, eh? M'has fet riure, Paula!
ResponEliminaMolt bon relat!
Aferradetes, preciosa!
Des del moment en què ets mare, ja ho ets per tota la vida, amb tot lo bo i lo dolent de ser-ho.
EliminaHem rigut totes dues. :-)))
Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa!
El desgarro que se siente cuando los hijos se van no es algo que vaya a cesar, sino que se incrementará con el paso del tiempo y las distancias...
ResponEliminaY lo que digan los sabios al respecto, ni caso.
Un abrazo, amiga
Muy de acuerdo contigo y mira que es raro. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Em sembla que en diuen la "síndrome del niu buit" d'això que li passa a la Rosa. Malgrat que amb la situació econòmica actual cada cop costa més de veure, el fet que els fills marxin de casa és llei de vida. Quan passa, el que toca és adaptar-se a la nova realitat... i no sé si viatjar a l'altra punta del món per "ajudar" al nen a instal·lar-se és la millor manera de començar a fer-ho. :-D
ResponEliminaBon relat. Abraçades!
Sí, és llei de vida, però també és ben cert que quan els has tingut a casa gairebé mitja vida, et costa molt que se'n vagin i, si és tan lluny, molt més. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac!
No tinc cap dubte que per a una mare els fills són els més estimats del seu cor.
ResponEliminaPetons.
Hi ha homes que no entenen o donen poca importància a que els has portat dins teu nou mesos i aquest vincle segueix sempre amb tu.
EliminaPetonets, Xavi.
Les mares (al menys les que jo conec) són sovint sobreprotectores i fins i tot controladores.
ResponEliminaEn aquesta història, el somriure del marit, en conéixer els plans del fill petit, em fa pensar que li ve molt de gust tenir la dona lluny una temporadeta, per estar una mica més tranquil, he, he.
Aferradetes, Paula.
Doncs crec que quedarà ben xafat quan vegi que ha tret el viatge per a tots dos. ;-)
EliminaSobreprotectores no t'ho nego, però controladores en conec ben poques.
Aferradetes, Josep Mª.
Hola, Paula. Al llegir el meu comentari m'he adonat que ha passat quelcom d'extrany, ja que algunes paraules me les ha canviat l'aplicació. En lloc de "les yeguas" vaig escriure "les mares", "al menos" era "al menys", "los planes" era "els plans" i en lloc de "más tranquila" vaig posar "més tranquil". Algún gremlin s'hi ha posat enmig per fer-me la punyeta. A veure què passarà ara, quan llegeixi (i llegeixis) el que acabo de posar.
EliminaAferradetes de nou.
Doncs tret de "les yeguas", no veig que escriguessis les altres paraules...
EliminaAferradetes, Josep Mª.
La tranquil·litat li ha durat ben poc a la parella de la Rosa! Qualsevol excusa és bona per plantar les maletes a l'altra punta del món amb el pretext d'‘ajudar el Nen.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Ai, pobre nen! Què farà tan lluny sense ningú conegut? ;-)
EliminaAferradetes, Jordi.
Les cabòries d'una mare no s'acaben mai!
ResponEliminaAferradetes Paula
I és ben cert, els fills es poden "oblidar" de qui és la mare, però les mares no els obliden mai, ni que tinguin molts anys.
EliminaAferradetes, Josep.
La "síndrome del nido vacío" deu ser important.
ResponEliminaLes persones es poden allunyar, el pensament i el cor mai.
EliminaAferradetes, Helena.
I tot i que entenen que els petits volin, els troben molt a faltar.
ResponEliminapodi-.
Hi ha de tot, hi ha fills que per molt lluny que vagin, una trucada a la setmana cau i n'hi ha altres que si no els truques tu, ni se'n recorden...
EliminaAferradetes, Carles.
Es lo que hay...
ResponEliminaFíjate donde voy a ir yo de vuelta de Mallorca.
Besos.
Has tenido suerte con el tiempo, hoy está fatal.
EliminaImagino que será ir a ver a tus hijas.
Besos
Tant de temps anhelant la tranquil·litat, que un cop aconseguida, potser no és com la esperàvem.... ; )
ResponEliminaBon cap de setmana, una abraçada !.
Sí, és com allò que diem: quan comenci a caminar s'han acabat els mals d'esquena; quan comenci a l'escola, tindré més temps per a mi; quan comenci a sortir, no sabré mai on és; quan tingui parella, l'hauré de trucar per venir a dinar; quan tingui problemes, sap a qui anar; quan se'n vagi de casa...
EliminaAferradetes, Artur!
L'art de deixar anar és un art que no molta gent domina.
ResponEliminaExcel·lent ús de les indicacions, Paula.
Petonets.
I quan practiques l'art de deixar anar (encara que et costi un munt) i se't dóna bé... què fan els nens?...
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Sean.
Nicely told. We can be glad they are independent and yet love visiting them or having them visit.
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaLes condicions de vegades no es donen per fer-ho. ;-)
Petonets, Mimi.
Sé que el vaig a escriure va contracorrent, però a vegades em pregunto on és la fina línia que separa la sobreprotecció del sentit de possessió? Una cosa és estimar i una altre engabiar, no deixar volar, com si ens pertanyés. Això no sols passa amb els fills... Com ja em pogut comprovar estem tips d’escoltar notícies de la violència domèstica de marits o exmarits cap a les seves parelles perquè es creuen ser amos i controladors de les persones que conviuen a casa seva. Sé que no es pot comparar les dues coses, però repeteixo que el fet d’estimar no ha d’anar més enllà de uns sentiments i respectar les decisions quan ja són majors d’edat.
ResponEliminaDisculpa pel panegíric d’avui i aferradetes!!
No s'ha de passar aquesta línia, què com bé dius és molt fina. Però també et diría que una cosa és engabiar i una altra és oblidar-te de que tens mare. Són extrems que també es donen, encara que no els veiem.
EliminaAferradetes, Joan!
Pobra Rosa! Com l'entenc! Quan els fills volen, te n'alegres si estan bé, però saps que perds molt; tot i que ha de ser així; el sentit de la vida és deixar anar per amor... deixar ser... deixar volar... i buscar altres maneres de continuar donant.
ResponEliminaSí que perds, és com si t'arrenquessin una part de tu, per molt bé que estiguin (que te n'alegres un munt) i per molt que sigui així.
EliminaAferradetes, Jere.
Esa historia me la conozco yo en primera persona. La emancipación de los hijos que por un lado te produce alegría y satisfacción porque se pueden forjar un futuro mejor y la nostalgia de tenerlos lejos. Aunque tambien tiene otro aliciente, que te incita a viajar y conocer otros mundos.
ResponEliminaUn abrazo.
Creo que la mayoría que tenemos hijos pensamos igual, aunque no tengas condiciones para poder viajar...
EliminaAferradetes, Antonio.
Even when parents long for peace and freedom, the empty nest can reveal just how deeply the noise, chaos and little surprises of family life are woven into their hearts.
ResponEliminaPer aquí diem: "No és or tot el que lluu".
EliminaSalutacions.
L'ocell vol marxar del niu. La mama l'acompanya en el seu primer vol.
ResponEliminaI què n'és d'important aquest primer vol. ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
La vida és plena d'equilibris delicats. De vegades la realització d'un desig ens obliga a replantejar-nos tot allò que donàvem per fet fins aquell moment. Però vivim d'il·lusions, mai no hi hem de renunciar, encara que ens diguin il·lusos!!😉🤗😘
ResponEliminaAquest cas n'és una bona mostra. Quan ets mare/pare, ho est per tota la vida, encara que sembli que a partir d'una edat dels fills és diferent. ;-)
EliminaAferradetes, Alfons! 😘🤗
Ayyy los niños Paula. Deseamos esa tranquilidad, pero los echamos de menos.
ResponEliminaUn abrazo.
Es un "ni contigo, ni sin ti". ;-)
EliminaY aunque vivan muy lejos, aunque sean felices... nunca dejas de ser madre.
Aferradetes, Laura.
Uiii... els pares, sempre patint pels seus fills quan decideixen amacipar-se. Desitjant viure les seves vides, a les mares els afecta l'absència a casa. Estan sempre sobreprotegint.
ResponEliminaUn tema molt interessant. Bon cap de setmana, Paula. Una abraçada!!!
S'hauria de mirar el que entenen per emancipar-se els joves, perquè això de sortir de casa dels pares pel que els convé i pel que no, no; no crec que sigui emancipar-se. Més que res és jugar amb els sentiments de fer-se grans i, és clar, amb els sentiments dels pares...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mònica.