30 d’octubre 2024

DE BONA GANA

De bona gana tornaria enrere
i aniria a Mallorca a recollir el «Blau d'Or»,
ara que fa uns captards melangiosos
i encara els bàrbars són a casa seva.

Passejaria vora mar, a l'hora
en que les noies tenen la pell tendra,
i escriuria sonets damunt les taules
de marbre dels cafès, si encara en queden.

Darrerament, aquest ponent tan tebi
m'ha estovat les arrels. Poseu-me falques
i cintes a les mans, amb cascavells:
que em senti viure, almenys, que em senti viure.

Tal vegada quan baixi la marea
podré collir petxines per les roques
i caragols amb tot el mar a dintre.

Ara no puc, m'habita un bou enorme
i visc a trenc de solc del matí al vespre
consirós com un bou, com un bou tendre.

- Miquel Martí i Pol _

De vegades et quedes muda, 
no saps com dir el teu sentir i 
cerques, entre les paraules dels grans, 
tot allò que et fa trontollar, ho trobes i 
certa pau et conhorta . . .

26 d’octubre 2024

RESCATATS . . . [ XXVII ]


Si no es fa vers,

es nega el poema.

Dilata la ment.

[Octubre-2024]
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Si ho fas vers,
el toques, el poema. 
El cor als dits.
[ Carme ] 

La lluneta escriu poemes
sobre les ones inquietes 
jo la contemplo i somric 
de tenir-la per amiga 
tant de dia com de nit.
[ Olga ]

Dibuixa els mots
com bells viaranys del cor
silent, neix el vers.
[ Miquel Àngel ] 

23 d’octubre 2024

LA SiRENA


L'Arnau volia ser una sirena, però ja no ho deia en veu alta perquè la seva mare sempre li deia que ell no ho podria ser mai. Aquella tarda, mentre la mare parlava amb les seves amigues, amb decisió i un tant de dificultat s'enfilà a la font, posà les seves manetes damunt la pedra i aixecà el cos ben estirat, mentre cridava... 
— Mira mama, sóc una sirena... sóc una sirena!
Quan la mare es girà, l'Arnau ja era a l'aigua, xipollejant i rient-se molt feliç.
Des d'aquell dia, la mare no li trencà mai més les seves il·lusions, tant si volia ser la princesa d'un conte de fades, com un gran elefant de l'Índia...

20 d’octubre 2024

TOT a . . .

— Què et sembla Cuca?
La gossa la mira i torna a mirar al mostrador.
— Tanmateix no ho podré portar fins l'any que ve...
— Bub-bub!
— No sé què fer... es que amb aquests preus...
— Bub-bub!
— Està bé, sembla que t'agradi veure't al vidre... però què faig?
La gossa mou la cua i no li fa cas.
— Si ho penso bé, tinc el meu armari que no hi cap res més. La veritat no sé com s'ho fan, perquè no fa ni tres mesos aquesta brusa taronja valia 115 euros i ara en marca vint... Ens estafen o hi perden?... Bé Cuca, ens anem a casa?
La gossa gruny davant del vidre i la Neus estira la corretja.
— Va, camina, que no veus que ets tu la del vidre! Ni la pots olorar, ni la pots tocar... més o menys com faig jo... Anem-nos ja!!

17 d’octubre 2024

SOL iXENT

 
"Impressió, sol ixent" (Claude Monet - 1872)

Pren els pinzells amb delicadesa, barreja els colors i cada pinzellada una il·lusió es remou per dintre i sent que en cada traç una emoció va transformant la tela. Es retira... s'ho mira... a cada passa l'esforç dóna els seus fruits i, en acabar, quan el sol neix:  un nou somni pren forma.

14 d’octubre 2024

AVUi i DEMÀ


Parlaria en silenci,
em menjaria la gana,
esmorteiria el crit,
dormiria el somni,
me'n beuria la set.
Avui, també demà.

[Octubre ~ 2024]

09 d’octubre 2024

A LES CiNC

Gairebé a les cinc de la tarda al poble no s'hi veu ningú, tothom és a casa fent la migdiada acompanyats del remor del televisor. Només una dona d'edat avançada mira com cada tarda per la finestra cap a fora. Veu com les ombres cobreixen la paret de l'església quan el sol tomba, com els niguls formen figures sorprenents i com les branques de l'olivera es van fent més grans. Sent el refilar dels ocells que s'apropen al seu balcó, el repicar viu de les campanes i com les manetes del rellotge giren sempre al seu ritme... el mateix que porta ella des de la seva malaltia... La tarda és lluminosa i càlida, quantes vegades ha pensat que podría fer si les seves cames tinguessin força, es passaria gran part del dia passejant pels carrers del seu petit i estimat poble, potser aniria abans de dinar a fer un vermut al cafè de la plaça i parlaria, amb uns i els altres, de tot i res... I així va sorgint el gris monòleg de la solitud...

06 d’octubre 2024

ULLS A LA FOSCOR


Encara que aquell cinema estava tancat des de feia quinze anys, semblava com si la gent seguís entrant i sortint, ocupant els seus seients i certa olor de crispetes voletejava pel pati de butaques... però no, estava tancat amb pany i forrellat... només el seu propietari passava dues o tres vegades a l'any per allà. Tot i així tenia un inquilí  que entrava i sortia cada nit per una porta del darrera, romania al seu interior durant el dia i es dedicava a robar tot allò que estaba al seu abast. No encenia cap espelma, ja que des de fora podrien veure'l i no li interessava que l'enxampessin; per això quan arribava la nit, anava a les palpentes fins a la porta i des d'allà tota la ciutat era seva.
Aquella nit sentí un soroll, mirà per tots els racons, res; quan es disposava a sortir, veié uns ulls dins la negror de l'espai i en un tancar i obrir d'ulls, ja no hi era. "Això d'estar a les fosques em fa veure visions", va pensar. No li donà més voltes i va sortir. Quan començà a clarejar, com un rellotge tornà cap al seu amagatall, preparà alguna cosa per menjar i s'estirà per dormir unes hores. No seria la darrera nit que veiés aquells ulls, però sempre pensava que eren fantasies seves.
Dos dies abans de Nadal, Don Miquel, el propietari del local posà la clau dins el pany de la porta principal, engegà els interruptors per veure-hi bé i gairebé caigué d'esquena en veure l'escena... un home que no coneixia estava estirat a terra, rapinyat de dalt a baix i amb els ulls trets... així com va poder trucà a la policia i els esperà assegut a una butaca, mentre un gat negre miolava entre les seves cames.

02 d’octubre 2024

PROP ——> LLUNY


Mentre mitja ciutat encara dorm,
tu somies en volar lluny
com l'ànima que es vol  escapar.
I sents com el vent et crida
per on les finestres estan obertes,
mentre jo endarreresc el rellotge
 i em costa tant deixar-te anar.
[Maig ~ 2024]