Com cada matí, en Joan i en Pere, sortien a fer una caminada. En tornar aprofitaven per fer la compra i aturar-se a esmorzar d'una xocolata desfeta amb una ensaïmada al Bar Salut, que estava prop de les seves cases i de gaudir d'una conversa que anava dirigida als esdeveniments polítics i als del barri en general. Però aquell matí pintava malament, en passar per un carrer en Joan li comentà al Pere que hi havia un negoci nou. Quan en Pere es girà i veié la calavera pintada, accelerà el pas, deixant enrere al pobre Joan.
—On vas tan de pressa?
—Què no ho has vist?. Això ens portarà mala sort!.
—Què dius ara!, només és un negoci i ni tan sols m'has deixat veure de què es tracta.
—Tu faràs el que vulguis, jo marxo a casa.
—Espera'm home!, primer hem d'esmorzar...
—No tinc gana, només vull anar a casa.
—No siguis caparrut, va espera'm!.
No massa convençut s'aturaren al Bar Salut i demanaren, com era costum, dues xocolates amb una ensaïmada, que els dos es repartien gustosament sense deixar-ne ni una mica.
—Ja saps que si el metge ens veiés no ho aprovaria, així ens repartim l'ensaïmada i no ens farà tant de mal.
—Doncs no sé, jo vull anar-me'n a casa.
—Calla i menja, una cosa darrera l'altra.
—Prou, me'n vaig! Paga tu, demà si no m'ha passat res, pagaré jo.
I dit i fet, s'aixecà i se n'anà cap a casa. En arribar i posar la clau al pany, s'adonà que la porta no estava tancada. Sentí un soroll que pareixia venir del bany, sense encendre cap llum deixà les bosses a terra i s'endinsà passadís avall cap el lloc dels renous. De sobte relliscà amb una bala de vidre amb la que el fill de la veïna jugava, mentre la seva mare netejava el pis. Es contingué el crit, no podien saber que ell era allà. Així com va poder, s'aixecà i seguí cap el motiu de la seva preocupació. En arribar a la porta del bany, trobà la llum encesa i de l'aixeta brollava un bon raig d'aigua... No va ser qüestió de sort, ni tan sols de bruixeria, més bé pel mal cap d'en Pere, que al matí sortí de casa amb la pressa de sempre.
