Hi havia llums posats que anunciaven el Nadal, hi havia molta gent, era una nit molt freda però res aturava l'eufòria de tots aquells que volien recórrer aquella avinguda, per acaparar tots els regals d'aquelles festes que estaven a punt de gaudir... Ningú va sentir els crits d'aquella noia a la finestra de dalt... Ningú la va socórrer quan agonitzava... Ningú va veure l'assassí fugir entre el soroll de la gent... Anaven massa ocupats...
A beautiful night
ResponEliminaSí que ho va ser... menys per la noia.
EliminaAferradetes, roentare.
Una tragèdia esfereïdora,
ResponEliminaQue tan sols importa,
a la víctima atacada,
no importa a ningú,
del que estan de festa.
Aferradetes, sa lluna!
Quina pena més gran estar tan sola en aquests instants.
EliminaAferradetes, Alfred.
Caram... un autèntic thriller de suspens.
ResponEliminapodi-.
És una realitat que passa massa sovint.
EliminaAferradetes, Carles.
Deixa'm dir: això és tan bo. / I am allowing myself to say: This is so good.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Tu que en veus amb bons ulls!. / You who see me with good eyes!.😊
EliminaAferradetes, Sean.
Preciosa nocturna llena de sutileza y fragilidad.
ResponElimina¡Muchísimas gracias, Luis!.
EliminaAferradetes.
Aquest és el món actual.
ResponEliminaSi algun dia necessitem l'ajut dels altres, no el trobarem.
Potser amb molta sort algú trucarà a emergències i després continuarà tranquil·lament amb la seva vida.
Petons.
Malauradament és així, molt poques persones estan disposades a ajudar i no tan sols en aquests casos que són tan greus. Quina pena de món!.🤦♀️
EliminaPetonets, Xavi.
Per desgràcia, no cal tenir l'excusa del soroll i les aglomeracions perquè això passi. Cada cop més, tothom va a la seva fent com si tota la resta no importés gens. Ben trobat el títol del post, certament això indica molta fragilitat, i no només de les víctimes sinó del conjunt de la societat que estem fent entre tots (amb les excepcions que calguin).
ResponEliminaAbraçades!
Cada cop més... primer jo, segon jo i si queda res per a mi, és la tònica permanent i diària de la nostra societat. I passa amb tot, amb el maltractament, amb els sense sostre, amb qui cau al carrer... Un món sense sentit.
EliminaAferradetes, Mac.
Magnifica esa foto para enmarcar el texto.
ResponEliminaBesos
¡Muchas gracias!.
EliminaBesos, Tony.
La foto és fantàstica amb unes llums molt atractives. El relat, encara que estigui revestit de novel·la negra, vull treure-li un rerefons de l’invers de l’entusiasme i exultació d’aquestes festes. No vull dir res contra elles, perquè els que tenim una edat, i etapes viscudes, qui més i qui menys hem gaudit de la xerinola d’elles en alguns moments determinats de la nostra vida. Però que és evident que no per tothom és joia ni jocositat. Dit d’una altra manera: la llum tapa la foscor. O també podríem dir: que els sorolls tapen els plors....
ResponEliminaAferradetes i bon cap de setmana, Paula!!!
Moltes gràcies!.
EliminaJa quan era molt petita no m'agradaven les festes, tot i que llavors no tenia cap motiu aparent per acabar plorant cada Nadal. Després vaig seguir la tradició pel meu fill i pels pares i ara, tot i que tot em fa recordar que són festes, intento fer com si fossin dies normals...
Aferradetes, Joan.
Desgraciadament és el pa (amarg) de cada dia. Massa víctimes (en aquest cas, un altre cop una dona) desprotegides.
ResponEliminaTot i que sembla que tots ho entenem, encara malauradament queden reductes prehistòrics en aquest món i aquests corren com la pols entre els joves.
EliminaAferradetes, Xavier.
Com més coses passen (bones i dolentes) més ens hio "acostumem" i lamentablement, menys cas en fem.
ResponEliminaAferradetes
Ens hauríem d'acostumar a les coses bones i (si més no) denunciar les dolentes. Si no ho fem, som còmplices de tot el mal que hi ha.
EliminaAferradetes, Josep.
Resposta a la peça musical d'aquesta entrada.
ResponEliminaDe vidre moll de sang,
sota les llums d’un Nadal
que ja no vindrà
per qui ha cridat des
de la finestra de dalt.
Si la pluja cau,
potser no deixarà quallar
el bassal de sang.
S’ha trencat després
d’un crit llançat al vent
a prop de Nadal
amb llums
i gent pels costats.
Deixant la noia sola,
amb la mort al costat.
qui sap si...
Crec que va més pel text què per la cançó, tot i així t'ho agraeixo.
EliminaAferradetes, qui sap si...
No, no quiero banalizar la violencia, y quiero negarme a enfocar la violencia sólo en contra de un género, no, no lo veo así, no veo violencia contra la mujer, (para mí) la violencia de todo tipo es vertical, se infiere en contra del más débil, ya sea hombre, mujer, niño, incluso contra otras especies (llamados animales), el más fuerte (el más bruto) atropella al que cree más débil, en realidad, la violencia la veo como un acto de extrema cobardía, en la mayoría de ocasiones se obra a escondidas, en una cápsula llamada intimidad, allá dónde nadie pueda socorrer a la víctima.
ResponEliminaY la sociedad, o sea, todos, nos compadecemos, y seguimos casi indolentes a lo nuestro
ÁNGELA FIGUERA AYMERICH
(BILBAO, 1902 – MADRID, 1984)
NO QUIERO
No quiero
que los besos se paguen
ni la sangre se venda
ni se compre la brisa
ni se alquile el aliento.
No quiero
que el trigo se queme y el pan se escatime.
No quiero
que haya frío en las casas,
que haya miedo en las calles,
que haya rabia en los ojos.
No quiero
que en los labios se encierren mentiras,
que en las arcas se encierren millones,
que en la cárcel se encierre a los buenos.
No quiero
que el labriego trabaje sin agua
que el marino navegue sin brújula,
que en la fábrica no haya azucenas,
que en la mina no vean la aurora,
que en la escuela no ría el maestro.
No quiero
que las madres no tengan perfumes,
que las mozas no tengan amores,
que los padres no tengan tabaco,
que a los niños les pongan los Reyes
camisetas de punto y cuadernos.
No quiero
que la tierra se parta en porciones,
que en el mar se establezcan dominios,
que en el aire se agiten banderas
que en los trajes se pongan señales.
No quiero
que mi hijo desfile,
que los hijos de madre desfilen
con fusil y con muerte en el hombro;
que jamás se disparen fusiles
que jamás se fabriquen fusiles.
No quiero
que me manden Fulano y Mengano,
que me fisgue el vecino de enfrente,
que me pongan carteles y sellos
que decreten lo que es poesía.
No quiero amar en secreto,
llorar en secreto
cantar en secreto.
No quiero
que me tapen la boca
cuando digo NO QUIERO…
Perdón si me excedí en la extensión en el comentario
En concret en aquest text és contra una dona, no crec que ningú amb dos dits de front banalitzi la violència, almenys en els comentaris d'aquesta entrada.
EliminaLa violència s'exerceix d'una manera impune des del poder, real o imaginari, damunt la gent que per diverses circumstàncies no es poden defendre. Violència física i/o psicològica contra els homes, contra les dones, els nens, dels pares als fills i dels fills cap els pares. I tots som víctimes, els homes, les dones i els nens. Tot i així vull dir que les xifres parlen per sí soles: 11 nens, 70 dones, 32 homes són les víctimes mortals d'aquest any fins ara... Sense comptar les que no han mort i d'això t'asseguro que en puc parlar en primera persona...
Em faig meves totes i cadascuna de les paraules d'aquest poema. Gràcies!.
Aferradetes, Jota.
I no, no t'has excedit.😉
Pues sí, la chica no tuvo una feliz Navidad... Pero a nadie le importó, ocupado cada uno en lo suyo...
ResponEliminaMuy real.
Un abrazo.
Desgraciadamente es el pan de cada día...
EliminaAferradetes, amic.
Fas pensar, que amb tants casos de violència que hi ha, quants deuen passar ben a la vora i no els veiem? M'esgarrifa pensar-ho... perquè d'sgarrifar, esgarrifen tots, per descomptat, però pensar que, per algçu propoer, haguéssim pogut fer alguna cosa i no hem fet res, perquè ni tan sols ens en hem assabentat em desespera. Ens hem d'entrenar a mirar bé i a escoltar bé.
ResponEliminaAferradetes, bonica
Els que maltracten solen ser persones molt obertes i simpàtiques fora de casa i les víctimes moltes vegades anul·lades per la por, per això es fa més complicat que la gent que els envolti se n'adoni. És important saber mirar i escoltar bé.
EliminaAferradetes, preciosa.
Ai, ai, ai! Ara podria dir que això promet, sa lluna, però malauradament, i potser avui estic pessimista, em venen al cap els regals obligats, les festes imposades, la insolidaritat i em fa mal pensar en tota la gent que pateix i en la resta que ni els veiem ni els sentim.
ResponEliminaPer un món millor... aferradetes!
Ja fa temps que no faig regals obligats, ni vaig a festes imposades i la situació que he viscut em fa ser més solidària...🤷♀️
EliminaSom un gra de sorra però, gra a gra, podrem fer que el món sigui millor.
Aferradetes, Tresa.
La vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat.
ResponEliminaI n'hi ha que mai els han pogut gaudir, ni tan sols veure'ls.
EliminaAferradetes, nina.
És així. Els llums de Nadal ho tapen tot, i cada cop més, ara que per tot arreu es competeix per veure qui posa més llums (led, per descomptat, que consumeixen menys...) i qui posa l'arbre de Nadal més alt. Aviat caldrà sortir amb ulleres de sol a la nit!!🤦♂️Aferradetes fortes, Paula!! 😉🤗😘
ResponEliminaEm sona com "qui la té més llarga?". Una competició sense cap sentit, pel meu gust. Aviat de tant alts que es faran no s'estalviaran res.🤦♀️
EliminaAferradetes, Alfons.😘🤗