PORXADA

Caminant sota la porxada  

l'olor a pa tret del forn, envaeix 

tot l'espai de fusta i pedra.

Aixopluc de pluges sobtades,

s'omple de somnis acolorits.

Queda la intensitat de la tarda,

mentre els nens dibuixen desitjos

amb traços molt petits.

[Juliol ~ 2021]

SOSPESAR

Tot ho he sospesat, 

de tot he fet memòria.

Arreu jutgen i enjudicien a l'altre,

burlant-se del temps i del buit.

Ai... la decepció del perdó!. 

I la por... millor passar-la de llarg,

es pot sentir, sense precisar-ne més.

De la vida que, gairebé sempre, 

et trepitja i et dóna l'esquena,

què esperar-ne?,

si després... després et mors.

[Juliol ~ 2021]

INOBLiDABLE . . .

RELATS DE LA CARME ~ Juliol 2021

Havia de ser un viatge inoblidable, d'aquells que fan història i ...

Tot va començar quan Mariola vingué més contenta que un gínjol, dient que havia trobat un lloc magnífic per a les nostres vacances.

- Cel, aigua, poca gent... va, digués que sí, qué t'agrada molt, què serà un bon viatge!.

Arribà el dia, ella sempre amb aquest esperit nerviós, anava amunt i avall, intentant fer veure que feia alguna cosa de profit, mentre les maletes estaven sense omplir. Per no discutir, vaig fer tot el possible per a no fer tard a l'avió.

Desprès de, gairebé, vuit hores de vol arribàrem on seria el nostre paradís. De moment només havíem posat peus a terra, però ja s'intuïa una xafogor asfixiant. Recollirem les maletes i un noi, cartell en mà, ens esperava per dur-nos a l'hotel. Realment era un indret preciós, la benvinguda va ser bona i, en un parell de minuts, ja estàvem en una habitació ample, fresca i amb un paisatge idíl·lic.

- Veus?, això és preciós, ja t'ho vaig dir que t'agradaria.

Com de costum, ella anava amunt i avall, xerrant pels colzes i provant les fruites que ens havien deixat com a benvinguda. Ja volia sortir a trescar, però li digué que en desfer les maletes i descansar n'hi havia prou després d'un llarg viatge. I així ho férem, un sopar lleuger i cap el llit.

Em vaig despertar amb la llum del dia. Després d'ubicar-me, des del mateix llit, vaig veure que Mariola ja s'havia aixecat... On serà aquesta noia?. Vaig estirar les cames, mentre l'anava cridant.

- Mariola!, ets al bany?, al balcó?, va no juguis, on t'has ficat?.

Una dutxa i preparada per a sortir, vaig treure el nas al bacó, ni rastre!. La vaig trucar al mòbil... sense cobertura. Vaig decidir baixar i desprès de donar una volta per les instal·lacions de l'hotel sense resultats, em vaig dirigir a recepció.

- Perdoni, han deixat cap nota per a mi?.

La noia em respongué que no, sense alçar massa el cap. M'estava començant a posar nerviosa i vaig insistir. Em digué que hi havia programada una sortida en patí de pedals, a primera hora del matí, al nom de Mariola Alemany Bruguera. I afegí, que ja tocaria haver tornat.

Aquesta darrera frase em retronava al cap, una i altra vegada. Vaig anar al moll, preguntant a tothom que passava al meu costat si l'havien vist. Ja era migdia, no podia ser que no hagués tornat, no podia ser que em deixés així tirada sense dir res... i si... Vaig tornar a recepció, hi havia moviment de monitors, aparentment nerviosos, xerraven entre ells d'anar a buscar-la.

- A buscar a qui?, esteu parlant de Mariola?, què ha passat?

Un d'ells, intentant tranquil·litzar-me, em va dir que m'assegués al vestíbul, mentre un altre em va portar una infusió.

- Estem intentant localitzar-la, no s'amoïni. Quedi's aquí tranquil·la i li anirem dient coses.

Les hores anaven passant i ja no sabía què fer i on anar. S'enfosquia i un remor de gent, cada vegada més fort, s'anava acostant. I entre la gent, vaig veure la carona de la Mariola, encesa com una tomàtiga que no deixava de plorar. Desprès de que el metge la tingués unes quantes hores en observació, la deixà tornar a l'habitació.

En tot el camí no vam dir res, ella seguía plorant.

- Ara a dormir, demà m'ho expliques tot i deixa de plorar dona!.

No vaig pegar ull en tota la nit. Ella, de tant en tant, gemegava i tornava agafar la son. Al matí la vaig deixar dormir fins que, de sobte, va pegar un bot del llit dient,

- No, ajudeu-me, no vull quedar-me aquí!.

Li vaig passar la mà pel front, intentant tranquil·litzar-la i es va tornar a dormir. Quan a la fi es despertà, tot van ser disculpes. Què no volia despertar-me i que decidí fer un tomb, què com era tan prest es va quedar adormida al patinet i que quan es despertà estava a alta mar. Què estava molt asustada i penedida de tot el que m'havia fet passar. La vaig abraçar, no sense fer carusses pel dolor que va sentir per les cremades.

Gairebé tres dies i encara no havíem començat les vacances!.

SERENiTAT

El fet és que estic cansada, 

vull deixar quiets els meus dits,

passejar tranquil·lament vora el mar,

pensant en la pell sota l'aigua

i mirar el reflex que té la lluna

en el ritual seré dels teus ulls.

[Juliol ~ 2021]

ViATjAR

He vist més del que puc recordar, 

sí, viatjar m'és una necessitat,

és com canviar la roba a l'ànima,

com l'horabaixa, si esperes massa,

et pots perdre el comiat al sol.

Vull prendre'm un vinet lluny d'aquí,

descambuixada i amb espurnes als ulls

vull besar-te en cada racó del món.

Perquè a la fi, només me'n porto els records,

perquè ja res serà blanc i negre novament.

[Juliol ~ 2021]

RONDAiES MALLORQUiNES

Les "rondaies mallorquines" són contes populars de l'illa de Mallorca, de tradició oral, que passaven de boca en boca i de pares a fills.

Aparegueren en forma escrita a partir d'una sèrie de recopilacions recollides i fetes literals per Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda sota el pseudònim d'en Jordi d'es Recó i que es publicaren a partir de 1880 amb el títol "Aplec de Rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Recó" en vint-i-quatre volums.

Com tot, malgrat haver estat sobrevalorades per uns i innecessàriament vilipendiades per altres, les rondaies foren i són part de la identitat cultural de les Illes Balears.

DREAMS

Vull ser vent i ploma, 

per teixir llaços invisibles, 

abraçant vida i donant llum.

Gairebé imprescindible 

per emplenar el silenci,

acaronant el full 

com si de tu es tractés.

[Juliol ~ 2021]

LA GUiA

Jenő Benedek, 2000, The Tower of Babel

a  RELATS CONJUNTS

- Senyors, senyores, un poc d'ordre!, aquest és el darrer quadre que veurem per acabar l'exposició. 

- What's this?

- Mon Dieu, c'est horrible!. 

- No s'alterin, ara els hi explico.  La torre de Babel fou, segons la Bíblia, un gran projecte que emprengueren els humans després del gran diluvi universal per construir una ciutat en vertical a Babel. 

- Sembra un po' scuro...

- Silenci, si us plau!. Aquests humans eren els descendents de Noè i representaven la humanitat parlant una única llengua. Com que el cor dels humans era desobedient i malvat i en comptes d'adorar a  Déu es preocupaven només d'ells mateixos, Déu va decidir frustrar aquest projecte. Va multiplicar el nombre de llengües perquè així no es poguessin comprendre entre ells i, per tant, haver d'aturar la construcció de la ciutat. 

- ¿Y cómo puede ser eso, si nos entendemos perfectamente, no?.

-  La humanitat, després d'això, va haver de dispersar-se arreu del món . . .  I ara, vagin sortint, no s'oblidin que han de portar el tapa-boques fins que surtin del museu. Bon dia i moltes gràcies!.

- Com anat el grup, Mercè?.

- ffff,,, m'estic fent gran, Pere.!. Amb el jovent ja no puc. Com ho tenen tot avui dia, hi ha coses que per molt que els hi expliqui, no ho entenen.

- I això, què ha passat?

- Tu creuràs que tots porten el traductor en els auriculars, que tenen tota la tecnología al seu abast i encara no entenen la història de Babel?.

- Tranquil·la dona, tu ho has dit, són joves.

LLAST

Quan la vida m'oprimeix, 

deixo anar llast i segueixo caminant,

despullant-me de les capes supèrflues,

estimant tot quant mereix ser estimat.

[Juliol ~ 2021]