INOBLiDABLE . . .

RELATS DE LA CARME ~ Juliol 2021

Havia de ser un viatge inoblidable, d'aquells que fan història i ...

Tot va començar quan Mariola vingué més contenta que un gínjol, dient que havia trobat un lloc magnífic per a les nostres vacances.

- Cel, aigua, poca gent... va, digués que sí, qué t'agrada molt, què serà un bon viatge!.

Arribà el dia, ella sempre amb aquest esperit nerviós, anava amunt i avall, intentant fer veure que feia alguna cosa de profit, mentre les maletes estaven sense omplir. Per no discutir, vaig fer tot el possible per a no fer tard a l'avió.

Desprès de, gairebé, vuit hores de vol arribàrem on seria el nostre paradís. De moment només havíem posat peus a terra, però ja s'intuïa una xafogor asfixiant. Recollirem les maletes i un noi, cartell en mà, ens esperava per dur-nos a l'hotel. Realment era un indret preciós, la benvinguda va ser bona i, en un parell de minuts, ja estàvem en una habitació ample, fresca i amb un paisatge idíl·lic.

- Veus?, això és preciós, ja t'ho vaig dir que t'agradaria.

Com de costum, ella anava amunt i avall, xerrant pels colzes i provant les fruites que ens havien deixat com a benvinguda. Ja volia sortir a trescar, però li digué que en desfer les maletes i descansar n'hi havia prou després d'un llarg viatge. I així ho férem, un sopar lleuger i cap el llit.

Em vaig despertar amb la llum del dia. Després d'ubicar-me, des del mateix llit, vaig veure que Mariola ja s'havia aixecat... On serà aquesta noia?. Vaig estirar les cames, mentre l'anava cridant.

- Mariola!, ets al bany?, al balcó?, va no juguis, on t'has ficat?.

Una dutxa i preparada per a sortir, vaig treure el nas al bacó, ni rastre!. La vaig trucar al mòbil... sense cobertura. Vaig decidir baixar i desprès de donar una volta per les instal·lacions de l'hotel sense resultats, em vaig dirigir a recepció.

- Perdoni, han deixat cap nota per a mi?.

La noia em respongué que no, sense alçar massa el cap. M'estava començant a posar nerviosa i vaig insistir. Em digué que hi havia programada una sortida en patí de pedals, a primera hora del matí, al nom de Mariola Alemany Bruguera. I afegí, que ja tocaria haver tornat.

Aquesta darrera frase em retronava al cap, una i altra vegada. Vaig anar al moll, preguntant a tothom que passava al meu costat si l'havien vist. Ja era migdia, no podia ser que no hagués tornat, no podia ser que em deixés així tirada sense dir res... i si... Vaig tornar a recepció, hi havia moviment de monitors, aparentment nerviosos, xerraven entre ells d'anar a buscar-la.

- A buscar a qui?, esteu parlant de Mariola?, què ha passat?

Un d'ells, intentant tranquil·litzar-me, em va dir que m'assegués al vestíbul, mentre un altre em va portar una infusió.

- Estem intentant localitzar-la, no s'amoïni. Quedi's aquí tranquil·la i li anirem dient coses.

Les hores anaven passant i ja no sabía què fer i on anar. S'enfosquia i un remor de gent, cada vegada més fort, s'anava acostant. I entre la gent, vaig veure la carona de la Mariola, encesa com una tomàtiga que no deixava de plorar. Desprès de que el metge la tingués unes quantes hores en observació, la deixà tornar a l'habitació.

En tot el camí no vam dir res, ella seguía plorant.

- Ara a dormir, demà m'ho expliques tot i deixa de plorar dona!.

No vaig pegar ull en tota la nit. Ella, de tant en tant, gemegava i tornava agafar la son. Al matí la vaig deixar dormir fins que, de sobte, va pegar un bot del llit dient,

- No, ajudeu-me, no vull quedar-me aquí!.

Li vaig passar la mà pel front, intentant tranquil·litzar-la i es va tornar a dormir. Quan a la fi es despertà, tot van ser disculpes. Què no volia despertar-me i que decidí fer un tomb, què com era tan prest es va quedar adormida al patinet i que quan es despertà estava a alta mar. Què estava molt asustada i penedida de tot el que m'havia fet passar. La vaig abraçar, no sense fer carusses pel dolor que va sentir per les cremades.

Gairebé tres dies i encara no havíem començat les vacances!.