25 de juliol 2021

SOSPESAR


Tot ho he sospesat, 
de tot he fet memòria.
Arreu jutgen i enjudicien a l'altre,
burlant-se del temps i del buit.
Ai... la decepció del perdó!. 
I la por... millor passar-la de llarg,
es pot sentir, sense precisar-ne més.
De la vida que, gairebé sempre, 
et trepitja i et dóna l'esquena,
què esperar-ne?,
si després... després et mors.
[Juliol ~ 2021]

34 comentaris :

  1. Que després de la vida ens morirem és una realitat incontestable.
    Totes aquestes vivències, bones o dolentes, formen part de la vida: buit, decepció, por...
    Si algun dia les sentim és perquè un altre hem tingut plenitud, fidelitat, il·lusió, valor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que així és la vida, més sofriments que alegries. Per cada instant bo, la tira de dolents...

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  2. Abans de morir, mirem de gaudir una estona.

    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys ho intentem.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  3. A vegades em sembla que el final de la vida s'acosta ja molt… potser no és així, potser encara queda temps, però també potser esperem cada vegada menys. La vida sempre acaba amb la mort. Sempre acaba malament, per dir-ho així. A vegades, la mort és un alliberament pels que pateixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sospesant... ha valgut la pena?.
      Tret de moments molt puntuals, en els que penso que sí, els altres no gaire. La mort sempre ens allibera, sobretot pels que pateixen.

      Aferradetes, Carme.

      Elimina
  4. Sí. Eso es lo único cierto e inapelable.
    Pero vamos a esperar un poco antes.
    Vale?

    Besos 💋💋

    ResponElimina
    Respostes
    1. No nos queda otra, de momento no hay una respuesta mágica que pueda decirnos hasta cuando.

      Petonets, Erik.

      Elimina
  5. Anònim26.7.21

    En este poema que me resulta pesado como un epitafio, solo me viene a la mente un poema de Amado Nervo.
    Muy cerca de mi ocaso, yo te bendigo, vida,
    porque nunca me diste ni esperanza fallida,
    ni trabajos injustos, ni pena inmerecida;

    porque veo al final de mi rudo camino
    que yo fui el arquitecto de mi propio destino;

    que si extraje las mieles o la hiel de las cosas,
    fue porque en ellas puse hiel o mieles sabrosas:
    cuando planté rosales, coseché siempre rosas.

    ...Cierto, a mis lozanías va a seguir el invierno:
    ¡mas tú no me dijiste que mayo fuese eterno!

    Hallé sin duda largas las noches de mis penas;
    mas no me prometiste tan sólo noches buenas;
    y en cambio tuve algunas santamente serenas...

    Amé, fui amado, el sol acarició mi faz.
    ¡Vida, nada me debes! ¡Vida, estamos en paz!

    Salluneta, como siempre, tu inspiración resulta muy evocadora

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quizás pueda elegirlo para mi lápida, ¿quién sabe?.
      No podía esperarme mejor respuesta que la de este bello poema de Amado Nervo, un poco como reprimenda al mío. Y en respuesta, voy a dejarle con un fragmento de otro.
      ¡Yo lo que tengo, amigo, es un profundo
      deseo de dormir!... ¿Sabes?: el sueño
      es un estado de divinidad.
      El que duerme es un dios... Yo lo que tengo,
      amigo, es gran deseo de dormir.

      El sueño es en la vida el solo mundo
      nuestro, pues la vigilia nos sumerge
      en la ilusión común, en el océano
      de la llamada «Realidad». Despiertos
      vemos todos lo mismo:
      vemos la tierra, el agua, el aire, el fuego,
      las criaturas efímeras... Dormidos
      cada uno está en su mundo,
      en su exclusivo mundo:
      hermético, cerrado a ajenos ojos,
      a ajenas almas; cada mente hila
      su propio ensueño (o su verdad: ¡quién sabe!)

      Gracias por tu aporte, siempre tan preciso.
      Aferradetes ben fortes. amic meu.

      Elimina
    2. Somos el sueño de un Dios dormido, y a su vez cuando dormimos, nos convertimos en Dioses que recrean mundos con sus personajes y sus circunstancias.

      Escribió Don Pedro Calderón de la Barca

      "¿Qué es la vida? Un frenesí.
      ¿Qué es la vida? Una ilusión,
      una sombra, una ficción,
      y el mayor bien es pequeño;
      que toda la vida es sueño,
      y los sueños, sueños son."

      Elimina
    3. Ens hem endinsat en el món dels somnis, on la vida (com a tal) no hi té res a veure. En ells podem viure moltes vides, ser molts personatges, fins i tot anar tan lluny i a tants llocs que, a la majoria dels mortals, se'ns faria impossible assolir.

      Gràcies per tornar.

      Elimina
  6. Totes les coses tenen data de caducitat, la vida també. Entretant, Carpe diem.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament per uns, sortosament per altres.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  7. No espero res de la vida.
    Ja no...
    Si de cas una mort dolça.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots desitgem una mort dolça i si és mentre dormim millor.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  8. Si fem memòria de les coses, intentem separar les positives de les negatives i quedem-nos amb les primeres...La mor forma part de la vida, comencem a morir pel fet de néixer!

    Petonets reflexius, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que ningú ha decidit néixer, ni on, ni com, ens empassem la vida tal com ens l'han donada.

      Aferradetes dolces, Roser.

      Elimina
  9. No, no, no, AMIGA (que no amigo) no hay que esperar a la muerte... Noooooooooo
    Un abrazo y disfruta del verano, tu que puedes en tu isla

    ResponElimina
    Respostes
    1. No siempre se puede disfrutar de la vida, aunque vivas en una isla.
      La muerte llega, cuando ella quiere.

      Aferradetes, amic.

      Elimina
  10. Hola Sa Lluna,
    En les històries veiem com els herois per renèixer amb més força han de morir, han de desempellegar-se de les pells velles per tornar a ser nous. No mor l'heroi, si no una part seva. Una mica és cert que en les nostres vides hi ha molts acabaments, per tornar-hi de bell nou. Per seguir endavant hem de deixar anar llast. Un poema molt interessant, Lluna, que ens pot fer pensar molt. Gràcies amiga!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa un parell de setmanes en parlava de deixar anar llast. Així com van passant els anys, costa molt més renéixer i seguir tirant cap endavant. A mi, molt!. Portar el pes de tota una vida (segons la vida), ens fa deixar de lluitar amb la mateixa força que abans i, això, fa que ens deixem dur cada vegada més...

      Moltes gràcies, Joaquim!
      Aferradetes de tornada.

      Elimina
  11. Bueno, seguro que luego llegan los buenos momentos y con esa pedazo de canción, mejor todavía.

    Cuídate de estos calores.

    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algunos llegan, aunque cada día... menos.
      La interpretación de Pancho Céspedes es genial, como todas las suyas.

      Aferradetes, Enric.

      Elimina
  12. Es un poema inquietante. En la superficie en la que vivimos, la vida resulta bastante absurda, pero el mundo es mentiroso, y engaña, de ahí la deriva que produce. Saludos, y ánimos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Por ello vivo en mi pequeño espacio, quizás sea egoísta por mi parte, pero así "sufro" menos o lo intento. Por lo visto no se me dan bien las relaciones humanas, donde la humanidad brilla por su ausencia.

      ¡Gracias por tu visita!.
      Un abrazo.

      Elimina
  13. Tant cru com real. Bones i sàvies paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si sàvies, sí són sentides.

      Aferradetes, Risto.

      Elimina
  14. Anònim28.7.21

    La por millor passar-la de llar, hi estic d'acord. Però a vegades no es pot evitar no tenir-ne, no sentir-la ben endins... almenys, si n'hi ha, procurem que no ens paralitzi.
    Ai, un poema que transmet desesperança, dolor, no esperar res de bo. Mentre puguem, agraïm tots els bons moments que es presentin i recordem-los quan ens faltin forces.

    Aferradetes, Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo més complicat de la por és que no et paralitzi, per això millor ni parlar-ne. Potser és un poema trist, però el sent molt real...

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  15. "Tots els finals són mals finals", deia Margarit. Però mentrestant millor de viure sense por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no sigui un final, la mort. De fet no en tenim cap constància de que ho sigui o no. Mentrestant, subsistim.

      Aferradetes, preciosa.

      Elimina

Benvinguts al racó!