He vist més del que puc recordar,
sí, viatjar m'és una necessitat,
és com canviar la roba a l'ànima,
com l'horabaixa, si esperes massa,
et pots perdre el comiat al sol.
Vull prendre'm un vinet lluny d'aquí,
descambuixada i amb espurnes als ulls
vull besar-te en cada racó del món.
Perquè a la fi, només me'n porto els records,
perquè ja res serà blanc i negre novament.
[Juliol ~ 2021]
Jo també he vist més del que puc recordar, he viatjat, no sé si dir molt, que tampoc, però suficient per a mi.
ResponEliminaViatjar no m'és en absolut essencial ni necessari. He gaudit dels viatges fets, no renunciaria pas a cap dels que ja estan fets. Però renuncio d'antuvi als que podrien venir. Ja sé que costa d'entendre, és alguna cosa ben endins que em marca aquesta pauta, aquest canvi.
El teu poema, però és molt bonic i fa somriure amb aquesta actitud tan lliure que reconec dels meus viatges. Espero que hi puguis tornar tant com vuguis, tant com necessitis.
Aferradetes viatgeres...
No sé si és veritat o no, però tinc el síndrome dels illencs. Quan fa un temps que no surt de l'illa sembla que m'ofega. Suposo que a voltros no vos passa perquè teniu espai per poder córrer. Fa uns quants anys que no surt i sembla que, en tot el que passa al món, no crec que per ara ho faci; però sí que ho enyoro.
EliminaAferradetes pausades, nina.
Ho entenc, i crec que tens tota la raó, perquè ja saps que (si bé no faig gaires viatges en aquests últims) m'agrada fer sortides pel meu país i conèixer pobles i racons i això ja em compensa i m'és suficient. És aquest espai per córrer, com tu dius.
EliminaAferradetes, bonica.
Això és, em manque espai per córrer i, ara, s'hi afegeixen circumstàncies personals.
EliminaMés aferradetes, Carme.
Els paisatges visitats, no són els recordats, la patina de el temps fa efecte en ells, però són igualment bells i necessaris.
ResponEliminaLa Katie Melua té una veu preciosa.
Petonets!
Tot canvia tant i no tan sols en el record... però com dius tu, són igualment necessaris.
EliminaAferradetes, Alfred.
El que hem vist i viscut al viatjar queda per sempre més en el nostre "disc dur" i passa a formar part de la nostra vida. Preciós l'acompanyament musical i el teu "poemàs".
ResponEliminaAferradetes
Conèixer nova gent, noves costums, noves realitats ens fan ser més empàtics amb la resta del món, o així queda en mi.
EliminaGràcies, Josep!
Aferradetes.
sin duda que conocer lugares nos hace crecer, que se aprende desde ese tipo de experiencias.. Igualmente yu poema no necesariamente creo que implica un viaje real, sino esa libertad de ser quien uno es de verdad, con la persona indicada, permitiendose el disfrute.. Me ha gustado, te dejo un abrazo grande.
ResponEliminaSe aprende muchísimo si no vas sólo como turista.
EliminaAunque la foto sí es de unos de mis viajes, el poema no implica un viaje real.
¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Eli.
Muy auténtica la entrada con esa foto totalmente viajera. Viajar es de las cosas que más nos enriquecen en todos los sentidos, bueno menos el material...
ResponEliminaEl poema es muy bonito y la música acompaña de maravilla.
Un abrazo
Si hemos llegado al punto donde pagamos por todo (o casi), en los viajes creo que es el mejor dinero invertido por todas las experiencias que te llevas.
EliminaCelebro que te guste el conjunto. 😉
Aferradetes, Fernando.
No me llama mucho la atención viajar, pero cuando lo hago suelo hacer lo que me gusta, que no necesariamente es lo que le gusta a mis acompañantes. Pero doy libertad y a cambio pido lo mismo.
ResponEliminaEsta bien de todas formas.
Besos
Como sabes vivo en una isla y, de vez en cuando, tengo la necesidad de "escapar" de ella. He viajado (sola y acompañada) y siempre he disfrutado de todo. Debo decir que mis viajes tienen poco de turista, más bien de viajera.
EliminaAferradetes, Erik.
Viatjar és el cambi d'escenari que quan no canvia per sé, ens movem nosaltres per tal que ho faci.
ResponEliminaTambé he viatjat un poc, per turisme bàsicament. Ara mateix no em ve tant de gust; les circunstàncies són unes altres, l'escenari és un altre.
podi-.
Les meves circumstàncies i, ara, les del món fan que no pugui sortir tant com abans, però això no fa que no ho enyori. Els meus viatges no han estat, gairebé mai, per fer turisme. He sortit a conèixer gent, noves costums i noves realitats.
EliminaAferradetes, Carles.
A mi em dóna que conec el lloc i la foto. Sempre dius que de tant en tant has de sortir de "sa roqueta". Ets una magnífica companya de viatge.
ResponEliminaAferradetes i petons Paula.
Tu ho saps bé, el lloc, la foto i la meva necessitat de sortir de "sa roqueta". Ara em sento com si estigués en una capsa, amb un bri d'aire... quan tot millori, tornaré a alçar el vol. Tant de bo puguem tornar a compartir viatge!.
EliminaPetonets i aferradetes, Alfons.
És curiós, a mi no m'agrada gaire de viatjar! Això de "canviar-li la roba a l'ànima" és una imatge molt ben trobada! Tot el poema s'ho val.
ResponEliminaAquest "descambuixada" em pots dir què vol dir?
Descambuixada és lo mateix que despentinada.
EliminaGràcies, Helena!
Aferradetes.
Com devia ser viatjar fa cent o dos-cents anys?
ResponEliminaQuan no existia la globalització.
A mi m'hauria agradat molt veure aquells mons tan diferents.
Petons.
No es viatjava, crec. Però no creguis que fa tants anys. Els meus pares van sortir de l'illa per anar al casament del meu germà i ja, gairebé, estaven jubilats. La meva àvia no va sortir mai i el meu avi per anar a la guerra... ja veus!.
EliminaPetonets, Xavi.
Crec que t'entenc (potser és que, en el fons, tinc ànima illenca): ara com ara, viatjar és també per mi una necessitat, no cal que siga massa lluny --tot i que no ho rebutje si es presenta l'oportunitat-- però si on tinga la sensació de canvi d'escenari, d'explorar espais i persones diferents... "Canviar la roba a l'ànima", crec que no es pot dir millor :)
ResponEliminaViatjar no significa anar-se'n molt lluny i, això, no ho podem fer els que vivim a una illa (com a molt, a quaranta quilòmetres més lluny). Poder tenir la llibertat d'agafar un cotxe (moto, bicicleta...) i tirar milles, cap amunt o cap avall, no sabeu ben bé el que teniu. Com he dit més amunt, per a mi, viatjar és conèixer gent, altres costums, altres realitats... canviar la roba a l'ànima.
EliminaAferradetes, Pep.
Ves per on jo sóc poc viatgera, sobretot de viatjes llunyans, de més (¿?) joveneta me'n vaig fer un tip de recorrer els nostres paisatges per carreteres de muntanya, sola que jo sóc molt solitaria y també m'agradava viatjar en tren, amb una amiga compràvem kilomètrics i anavem de punta a punta, del país veí...Viatjar en avió no m'agrada gens , això d'esperar-te tanta estona a l'aeroport i tantes hores asseguda no és pas per a mi...
ResponEliminaVeig que a tu t'agrada viatjar en companyia d'algú que estimis( ai pillina). Molt bonic el poema.Vigilem de no predrens el comiat al sol!!!
Petonets, bonica.
Nosaltres només tenim dues maneres de sortir, avió o vaixell, i com em sol marejar molt, doncs prefereixo sortir en avió. Teniu l'avantatge de poder anar on vulgueu, en tren o cotxe, fins i tot a peu.
EliminaJo he viatjat més vegades sola que acompanyada, però no et dic que no, és molt bonic quan tens parella (qué fa molt que no en tinc), fer un viatge junts.
Aferradetes, Roser.
Hay muchas formas de viajar, ahora es más fácil en todos los sentidos. Pero en cualquier caso, es una capacidad innata en el ser humano, por placer o por necesidad, necesitamos movernos.
ResponEliminaBuen finde.
Una abraçada.
¿Qué sería de nosotros, los isleños, si no hubiera barcos o aviones?... porque a nado no me veo saliendo a ninguna parte. 😉
EliminaMe gusta viajar y, ahora, ya empiezo a tener mono.
¡Buen finde!
Aferradetes, Enric.
Algú va dir que el més important del viatge és la companyia amb qui el fas. El teu poema sembla que va per aquí?
ResponEliminaTot i haver fet molts viatges sola, estic amb tu, la companyia hi fa molt.
EliminaAferradetes, Xavier.
Viatjar i guardar-ne les experiències, un bon tresor !.
ResponEliminaD'això es tracta, de guardar totes les experiències i de créixer amb elles.
EliminaAferradetes, Artur.