Curiós el teu títol, no per res en sí mateix. Resulta que acabo de publicar una entrada sobre un rellotge que tinc davant de la feina, al port. I tot seguit he vist la teva entrada i he recordat que precissament en una altra ocasió, i parlant també del rellotge que dic, vaig titular la foto "serenità". És una mica el que jo dic "univers lligat". https://podi-podi.blogspot.com/2013/12/el-rellotge-del-port-serenita.html
Serà que la necessitem, aquest serenor. Començo vacances com qui diu avui, i només ganes de no fer res, de tenir serenitat.
He anat a la teva entrada i he vist la foto que hi vas posar, certament si la mires et dóna aquesta pau que em diem serenor. Jo parlo de la serenor d'uns altres ulls que tant m'agradaria trobar. Crec que sí, que tots la necessitem. Bones vacances!
Ve el temps de descans estival, de deixar-se anar sota aquestes aigües que ens netegen els desitjos, mentre busquem aquests ulls on es reflecteixin les nostres mirades trobant la pau.
Las pausas y el poder tomarnos un tiempo para nosotros resulta muy importante para retomar fuerzas, para calmar la mente, para disfrutar de nuestro yo interno, de los silencios, de los paisajes, del amor, de la vida..Hermosa serenidad la que habita en tu poema y foto. Abrazo grande
Buscarem aquest indret de la Serenitat. A voltes cal anar molt lluny, o molt endins de l'aigua per trobar-la. Quina sort si quan la trobem es queda dins del nostre pit. És un dels majors béns que podem tenir. Certament el so d'aquests dos cellos ajuden a trobar la serenitat que tant necessitem.
Com bé dius tu, la sort és trobar-la i poder mantenir-la. Crec que és lo més complicat, perquè instants de serenor n'hem tingut tots, però que quedi en nosaltres... La música és un bon refugi per a mi.
S'acosta el temps del descans i la desconexió. No sé si aquest any ho podrem fer una mica, però s'ha d'intentar i tractar de retrobar-nos amb nosaltres mateixos. I sobre tot pensar que, el temps que no aprofitem serà un temps perdut. Aferradetes
Amb aquesta xafogor, difícilment tens massa ganes de moure't... això no vol dir que no puguem somiar i deixar que el cos s'enlairi per tots els racons que voldries anar.
En veure la foto a primer cop d'ull, i abans de llegir les teves paraules, he pensat: fa cara de cansada. I llavors he anat al teu poemet i he somrigut. Preciós, tot. I quines ganes de gaudir d'aquesta serenitat, d'aquesta pau. Amb el so de les onades de fons i aquesta música, sens dubte, són dos ingredients que t'hi condueixen.
La foto la vaig fer per gener de fa un parell d'anys. La noia m'atragué precisament pel seu semblant. Anava caminant molt concentrada i amb un rictus desangelat... potser buscant aquesta pau.
Estic segura que hi trobaré pau a Topares, com la vaig trobar quan hi vaig anar. Les coses ara estan com estan i una mica de prudència no ens ve gens malament. Espero que tot canviï per poder tornar a la "normalitat" i poder tornar a gaudir de tot allò que enyoro.
Preciosa foto, la has pillado en uno de esos momentos que parece tener la mente en otro lugar. Pasear por la orilla de la playa produce esa serenidad tan necesaria. Bonito poema y la versión del tema de Sting Un abrazo
Que bé que pots passejar vora el mar i en llocs solitaris...Segur que el cor sens omple de serenor... La foto preciosa, la música meravellosa i el poemet bonic, bonic, els dos últims versos m'enamoren. Aviat la podràs veure plena aquest lluna, que ara està en quat creixent! Petonets, Lluneta.
La serenidad está por que hay o hubo excitación, la calma por que hay o hubo tempestad, el sosiego, por que hubo desasosiego, nada existe solo por sí mismo, ha de estar su contra, pues intrínsecamente son la misma cosa, y en el ritual hemos de aceptar el todo, hé ahí su misterio, la magia. Salluneta, tens una inspiració molt evocadora
Així és, una cosa no pot ser-hi sense l'altra. Tot i que, l'altra part, és més present a la majoria de vides. Acceptar-ho, perquè no ens queda d'altra... Moltes gràcies per les teves paraules!
Curiós el teu títol, no per res en sí mateix. Resulta que acabo de publicar una entrada sobre un rellotge que tinc davant de la feina, al port. I tot seguit he vist la teva entrada i he recordat que precissament en una altra ocasió, i parlant també del rellotge que dic, vaig titular la foto "serenità". És una mica el que jo dic "univers lligat".
ResponEliminahttps://podi-podi.blogspot.com/2013/12/el-rellotge-del-port-serenita.html
Serà que la necessitem, aquest serenor. Començo vacances com qui diu avui, i només ganes de no fer res, de tenir serenitat.
podi-.
He anat a la teva entrada i he vist la foto que hi vas posar, certament si la mires et dóna aquesta pau que em diem serenor.
EliminaJo parlo de la serenor d'uns altres ulls que tant m'agradaria trobar. Crec que sí, que tots la necessitem.
Bones vacances!
Aferradetes, Carles.
Ve el temps de descans estival, de deixar-se anar sota aquestes aigües que ens netegen els desitjos, mentre busquem aquests ulls on es reflecteixin les nostres mirades trobant la pau.
ResponEliminaAferradetes!
Deixar-se anar, cercant aquesta serenor que tots (o gairebé tots) necessitem.
EliminaAferradetes, Alfred.
Las pausas y el poder tomarnos un tiempo para nosotros resulta muy importante para retomar fuerzas, para calmar la mente, para disfrutar de nuestro yo interno, de los silencios, de los paisajes, del amor, de la vida..Hermosa serenidad la que habita en tu poema y foto. Abrazo grande
ResponEliminaLa sigo buscando en esos momentos de pausa, en todos y cada uno de los espacios que enumeras.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Eli.
Ara em trobo de viatge a Mèxic, i sóc a un lloc que es respira serenor. A la llacuna de Bacalar. Llegint, descansant, fent algun bany...
ResponEliminaFixa't tu si has anat a lluny per trobar-la!.
EliminaA veure si ara t'hi vols quedar i ens quedem sense tu. 😉
Gaudeix-ho!!
Aferradetes, Risto.
Buscarem aquest indret de la Serenitat. A voltes cal anar molt lluny, o molt endins de l'aigua per trobar-la.
ResponEliminaQuina sort si quan la trobem es queda dins del nostre pit. És un dels majors béns que podem tenir.
Certament el so d'aquests dos cellos ajuden a trobar la serenitat que tant necessitem.
Com bé dius tu, la sort és trobar-la i poder mantenir-la. Crec que és lo més complicat, perquè instants de serenor n'hem tingut tots, però que quedi en nosaltres...
EliminaLa música és un bon refugi per a mi.
Aferradetes, Xavier.
A més de ser un poema preciós és un pla immillorable.
ResponEliminaVinga!!!
Petons.
Per ser un bon pla s'han de complir totes les circumstàncies i... no es donen.
EliminaGràcies, Xavi!
Petonets.
Por una playa desierta claro y esperar como yo aquella tarde a que saliera la luna.
ResponEliminaSin hacer nada
Si creo que esa seria mi idea de serenidad también
Besos
La playa siempre desierta, oliendo a mar, escuchando el rumor de las olas y esperar el paseo de la luna... no se puede desear más.
EliminaAferradetes, Erik.
Que bonic! Que bonic i que dolç aquest poema! M'apunto i subscric tot el que dius. M'hi trobo i m'hi identifico. Gràcis, és un plaer poder fer-ho.
ResponEliminaAferradetes dolces.
Moltes gràcies, Carme!
EliminaVenint de tu és tot un honor.
Aferradetes, preciosa.
S'acosta el temps del descans i la desconexió. No sé si aquest any ho podrem fer una mica, però s'ha d'intentar i tractar de retrobar-nos amb nosaltres mateixos. I sobre tot pensar que, el temps que no aprofitem serà un temps perdut.
ResponEliminaAferradetes
Amb aquesta xafogor, difícilment tens massa ganes de moure't... això no vol dir que no puguem somiar i deixar que el cos s'enlairi per tots els racons que voldries anar.
EliminaAferradetes, Josep.
En veure la foto a primer cop d'ull, i abans de llegir les teves paraules, he pensat: fa cara de cansada. I llavors he anat al teu poemet i he somrigut. Preciós, tot. I quines ganes de gaudir d'aquesta serenitat, d'aquesta pau.
ResponEliminaAmb el so de les onades de fons i aquesta música, sens dubte, són dos ingredients que t'hi condueixen.
Aferradetes de diumenge
La foto la vaig fer per gener de fa un parell d'anys. La noia m'atragué precisament pel seu semblant. Anava caminant molt concentrada i amb un rictus desangelat... potser buscant aquesta pau.
EliminaAferradetes, nina.
Ja saps, sempre et quedarà Topares per a quan vulguis. Aferradetes i petonets Paula
ResponEliminaEstic segura que hi trobaré pau a Topares, com la vaig trobar quan hi vaig anar. Les coses ara estan com estan i una mica de prudència no ens ve gens malament.
EliminaEspero que tot canviï per poder tornar a la "normalitat" i poder tornar a gaudir de tot allò que enyoro.
Gràcies, Alfons!
Petonets i aferradetes.
Vivir en paz y al lado del mar... Casi nada...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Lo es casi todo.
EliminaAferradetes, amic.
Preciosa foto, la has pillado en uno de esos momentos que parece tener la mente en otro lugar. Pasear por la orilla de la playa produce esa serenidad tan necesaria.
ResponEliminaBonito poema y la versión del tema de Sting
Un abrazo
Se la veía muy concentrada, quizás un pelín triste.
EliminaSobretodo cuando no hay apenas nadie es la mejor hora.
¡Gracias, Fernando!
Aferradetes.
Què faríem sense aquestes passejades amb la nostra amiga, la Mar !.
ResponEliminaQui ho ha provat...sempre repeteix ! :)
Sí, t'enganxa per sempre.
EliminaAferradetes, Artur.
Que bé que pots passejar vora el mar i en llocs solitaris...Segur que el cor sens omple de serenor...
ResponEliminaLa foto preciosa, la música meravellosa i el poemet bonic, bonic, els dos últims versos m'enamoren. Aviat la podràs veure plena aquest lluna, que ara està en quat creixent!
Petonets, Lluneta.
No hi puc anar tant com voldria, però quan hi vaig torn com a nova.
EliminaSí, aviat la podré gaudir en tota la seva bellesa.
Gràcies, nina!
Aferradetes.
Si això és el que tens ganes de fer, res no t'ho ha d'impedir!
ResponEliminaPotser... la salut?
EliminaAferradetes, Xexu.
Como se desea disfrutar de esa serenidad.Preciosa foto.
ResponEliminaBuen martes Paula. Cuídate.
Un abrazo.
Así es, todos la necesitamos.
Elimina¡Gracias, Laura!
Aferradetes.
Jo també vull això que dius! Sobretot "la lluna/ en el ritual seré dels teus ulls".
ResponEliminaVeure el reflex de la lluna en un ulls serens, és una imatge que no et fuig mai del cap i, sobretot, del cor.
EliminaAferradetes, nina.
La serenidad está por que hay o hubo excitación, la calma por que hay o hubo tempestad, el sosiego, por que hubo desasosiego, nada existe solo por sí mismo, ha de estar su contra, pues intrínsecamente son la misma cosa, y en el ritual hemos de aceptar el todo, hé ahí su misterio, la magia. Salluneta, tens una inspiració molt evocadora
ResponEliminaAixí és, una cosa no pot ser-hi sense l'altra. Tot i que, l'altra part, és més present a la majoria de vides. Acceptar-ho, perquè no ens queda d'altra...
EliminaMoltes gràcies per les teves paraules!
Petonets, estimat amic.