RESCATATS . . . [ X ]

Mirant des del riu

recordo bé les aigües.

Miratges presents.

[Agost ~2023]

LA CASETA

 

Foto de Carme Rosanas  a 

RELATS D'ESTIU DE LA CARME

Era el primer any que l'Aina i en Miquel, de sis i set anys respectivament, es trobaven en un lloc desconegut pels dos. No havien passat mai unes vacances junts i per a ells els hi suposava tota una aventura. Eren cosinets i els pares havien programat passar una setmana lluny de la ciutat i de la platja, en un lloc perdut a les muntanyes. Estava ple d'arbres molt alts i això els tenia bocabadats gairebé tota la pujada.

— Quan arribarem pare?. Queda molt?— cridaven els dos asseguts a la part de darrera de la caravana.

— Ja queda menys, després d'aquell turó ja haurem arribat.

S'aturà el vehicle a un esplanada i a la veu de les mares dient que ja hem arribat, els dos es posaren a botar i a repetir, hem arribat!, hem arribat!...

Les primeres hores van ser per organitzar el campament, l'Aina i en Miquel imitaven tot el que els pares feien... una taula per aquí, les cadires al voltant, un caramull de pedres per fer una foguera, una gran lona per tenir ombra... Quan ho tingueren tot a punt, s'assegueren per menjar un trempó amb formatge que havien preparat en un segon. Els nens semblava que feia dies que no menjaven, ho devoraren tot. L'aire de muntanya els havia obert la gana. Es quedaren mig endormiscats, cansats del viatge i per la calor que feia... Tombava el sol quan en Pere s'adonà que havien quedat adormits. S'aixecà d'un salt i no va veure als nens.

— Miquel, Aina, on sou?

Tots quatre es posaren a cridar els seus noms, cercant pels arbres més propers al campament. Res, semblava com si se'ls hagués empassat la terra. Decidiren obrir més la recerca i que un es quedés al lloc per si tornaven. Passaren les hores i d'en Miquel i de l'Aina no en sabien res. Anaven fent torns per quedar-se a la caravana, mirant de treure el nervis al qui estava quiet esperant. 

— Aina, Miquel, on sou?

Esgotats seguien cercant quan ja començava a clarejar. Arribaren a una altra esplanada on hi havia el que semblava ser un dolmen. Tot i que no creien que haguessin pogut arribar fins allà, en Pere s'hi acostà i guaità. Els ulls se li ompliren de llàgrimes quan els va veure ben aferrats dormits i amb un fil de veu els despertà

— Què feu aquí, nois?

— Mira pare, hem trobat una caseta i ens hem quedat adormits!. Has vist quina xulada?. És petitona com nosaltres i s'hi està molt bé!. Mira, mira, pots entrar!.

— Si ja ho veig... ara ens hem d'anar que la mare s'ha quedat angoixada.

Quan van arribar, tothom els abraçà amb força, com si no els haguessin vist des de feia molt, no entenien perquè, però els van explicar a tots la seva troballa i que mai s'ho havien passat tan bé. En Pere es posà molt seriós i després d'explicar-lis els perills d'anar-se'n sols, els digué que mai més tornessin a allunyar-se'n sense avisar abans.

Tret d'aquest ensurt, el viatge va ser tota una experiència inolvidable tant pels pares com pels fills.

PARíS

Era un dia de desembre, asseguts a una cafeteria de Montparnasse, fent temps abans d'agafar el tren que els emportaria lluny de París. Volien passar desapercebuts entre la multitud que els envoltava. Un flash els il·luminà per un segons i quedaren retratats tot i que no volien. En Yanis va aixecar la mà  i va fer un gest perquè el fotògraf s'apropés.

— Escolti, qui li ha donat permís per fer-nos un retrat? — va dir tot seriós.

— Sóc fotògraf i no necessito cap permís.

— Faci el favor d'esborrar-ho tot.

— Ho sento, Monsieur, però no puc ni vull — I marxà de pressa abans que en Yanis li pogués dir res més.

La Cloe se'l va quedar mirant intranquil·la. Havien de marxar ràpid, era molt el que es jugaven si es quedaven una estona més. Pagaren i van desaparèixer. Al día següent la foto va sortir en tots els diaris de França, amb un titular que deia:

"Retratats dos delinqüents perillosos. 

Vists per darrer cop a Montparnasse. 

S'agrairà la col·laboració ciutadana".

De la Cloe i en Yanis mai en saberen res. S'esfumaren com neu al desert, per a no tornar a aparèixer més.

PUNT FiNAL

Algú gesticula amb les mans.

De lluny... la paraula,

indiscernibles sons. 

El paper es trenca si no batega

i convé saber com 

posar el punt a tots els finals.

[Agost ~ 2023]

VENT

No, no és el vent

el que mou el món, 

el fracàs i les ombres

et fan reviure.

[Agost ~ 2023]

NOCES D'OR

Tot va començar aquí (bé bastant abans), però aquest moment suposà lligar-se amb més compromís. Fou al juny de 1973 i, pel que mostra la foto, estaven contents de fer una passa més.

Passaren els anys i nasqueren els fills, dos, una nina i un nin. Va haver-hi de tot, temps de bonança i temps més fluixos, malalties i recuperacions... pèrdues importants que encara avui dolen... I els fills creixeren i nasqueren els néts, tres, un nin i dues nines. La vida anava fent el seu curs i ells dos seguien junts, no com el primer dia, sinó amb més coneixement mutu, més confiança i unint sempre esforços.

El passat juny feren una petita festa, amb els germans, cunyats, fills, néts i familiars més propers. Érem allà per festejar els seus cinquanta anys de casats. Va haver-hi moments molt emotius, com les lectures per part de la filla i el fillol... recordant els anys passats i les absències de qui ens han deixat... Surava en l'aire una barreja de sentiments ben macos!...

Com va dir algú: "No vos molesteu a comptar... Al final, tothom se'n recorda del principi".

FELICITATS i PER MOLTS MÉS!

MiSSATGES

 Entre el teu cos i el meu

missatges d'adolescents

que s'obren en tocar-se.

L'aire de somnis s'omple

i s'allunya el fred.

[Agost ~ 2023]

JUBiLACiÓ

Foto de M.V.B.

Des d'aquesta foto fins avui han passat més de quaranta-cinc anys. Gairebé una vida, on m'han passat i han passat coses, moltes!. Recordo que quan vaig començar a treballar, va ser per fer una suplència al meu germà que s'anava a fer el servei militar a terres africanes. Pensava llavors que en tornar, jo seria prou gran per anar-me'n a estudiar a Barcelona... Vaig complir els divuit i es veu que encara era petita per sortir de l'illa, sense parents enlloc i sent una dona. Vaig resignar-me i quan tornà el meu germà, em vaig dedicar a les tasques de l'oficina. El meu cap encara volava lluny i aprofitava per fer cursets per a millorar la meva experiència com a comptable i millorar els idiomes, però res més lluny del que hagués volgut fer.  Entre la feina i els estudis vaig conèixer un noi que va canviar tot el meu "futur"... 

Durant la meva vida laboral he treballat en diverses empreses, exactament en sis. Les de més durada, la primera i la darrera.  Les més acollidores, la primera i la quarta.  En la darrera vaig  experimentar tota la maldat que mai hagués pogut imaginar.  La pressió que portava va ser una de les causes de l'ictus que vaig patir... quasi millor oblidar-ho... Des que aquest senyor (per dir-li alguna cosa) ens va deixar al carrer sense res més que l'atur (jo amb 58 anys) i fins avui no he tornat a treballar, ni m'he pogut jubilar. 

Aquest darrer mes de juliol m'arribà la carta de la jubilació. Encara no ho he assimilat... suposo que no dependre dels Serveis Socials, de presentar la renda al SEPE tots els anys i de no haver de presentar-me a treballs que mai arriben, em podrà fer sentir una mica més lliure... tot i que, de moment, la salut no em deixa gaudir-ho com cal... i ara què?.

Salut, amics i amigues!.🥂