Es nota que s'ha escapat, sense el meu permís? ;)))) Estem a un món que gira per caprici de ves a saber quines lleis físiques. Nosaltres només som titelles a sobre, girant i girant. Petonets, sa lluna!
El món s'hi mou per inèrcia. No sé qui el va fer girar la primera vegada, però ho va fer amb molta força, ja que des de llavors no ha parat de donar voltes. Els que l'habitem temporalment no hem sabut mai la raó...
Pel meu modest entendre, és el vent interior de les persones el que fa moure el món (hereus del famós Big Bang!), és l’afany, la força de voluntat, la passió que posem en fer les coses, les decisions, l’ànim, el desig... El fracàs i les ombres són els frens, però sempre ens podem alçar de nou, netejar les ferides, recuperar-se i endavant, perquè només hi ha una vida per viure... Aferradetes!
Quan tot va bé, vols dir que anem canviant moltes coses?. Crec que més que un fre, el fracàs i les ombres ajuden a saber qui som, amb qui ens relacionem, el què volem i sobretot per on no tornarem a passar.
No tothom és igual, ni es comporta de la mateixa manera, ni reaccionem com els altres. A vegades el fracàs condueix a una depressió profunda, les ombres poden ser un forat negre que és difícil sortir-se'n. En el meu entorn hi ha gent que s'ha suicidat (i els dos eren joves). El que jo pensi no arriba enlloc, sols en el meu interior. Tendim a pensar que la nostra manera de ser és la normal. No és així... Aferradetes!
Molt cert, Joan!. No pretenc tenir la raó en tot el que dic, simplement parlo de mi en aquest espai, de les meves vivències, del meu sentir i així m'agradaria que s'interpretés. Ni tan sols vull que hi hagi ni una sola persona que pensi com jo... principalmente perquè no n'hi ha cap que ho pugui sentir com jo. Les interpretacions van com van, per això repeteixo que aquí, en aquest petit racó, parlo per jo mateixa. Moltes gràcies!.
El mundo gira y gira y no para de girar. Me has hecho recordar ciertas estrofas de una vieja canción, Gira el mundo gira En el espacio infinito Con amores que comienzan Con amores que se han ido Con las penas y alegrías De la gente como yo El mundo Llorando ahora yo te busco, En el silencio yo me pierdo Y no soy nada al verte a ti El mundo... No se ha parado ni un momento Su noche muere y llega el día Y ese día vendrás. Un abrazo
Així és o, millor dit, així penso jo. Quan les coses van bé no calen massa esforços, és quan ho passem malament quan emprem totes les forces per canviar-ho tot.
Es mou el món per les idees. Ni els batecs dels cors valerosos, ni la sang que corre per les venes. Son les senzilles idees, amb el seu poc pes, amb el seu pas a pas qui canvia el mon davant l’encanteri de la pròpia ignorància.
Per a alguns el món ho mou els diners. Per altres és l'amor. L'amor als diners, podríem concloure? A banda d'aquesta petita broma, el que és clar és que el món seguirà girant malgrat tot i tothom. Només hauríem de procurar que el nostre petit món, el més immediat a nosaltres, es mogui pels sentiments i l'afecte. Si fos així, la suma de milers de milions de petits mons farien el món millor. La foto transmet fred i solitud. Sembla feta darrere el vidre mullat d'una finestra un dia plujós d'hivern. Aferradetes afectuoses, Paula!!🤗😉
Parlar de sentiments i afectes en aquest món tan deshumanitzat, de vegades em fa l'efecte que parlem d'un altre món. Tot i així, també penso que si tots i cadascun ens moguéssim per amor, potser tindríem un món millor. La imatge és freda, com la mateixa solitud.
Genial, aquest poema. Semblaria que és el vent, però les experiències de manca d'èxit, els amors frustrats, mouen endavant molt més que no ell, i de manera no visible també.
Cadas quna de l les coses que ens mouen
ResponEliminaEs nota que s'ha escapat, sense el meu permís? ;))))
EliminaEstem a un món que gira per caprici de ves a saber quines lleis físiques.
Nosaltres només som titelles a sobre, girant i girant.
Petonets, sa lluna!
Un altre cop el lligues més fort.😅
EliminaMés que del vent, parlava d'allò que ens fa moure realment com a individu.
Aferradetes. Alfred.
El món s'hi mou per inèrcia.
ResponEliminaNo sé qui el va fer girar la primera vegada, però ho va fer amb molta força, ja que des de llavors no ha parat de donar voltes.
Els que l'habitem temporalment no hem sabut mai la raó...
Petons.
Hi ha tantes coses de les que no en sabem res...
EliminaPetonets, Xavi.
¿Será esa la fuerza motora?
ResponEliminaUn abrazo.
Podría serlo... cuando las cosas van bien, hay pocos cambios.
EliminaAferradetes, Sara.
Una fotografía misteriosa, con un algo inquietante.
ResponEliminaDe un antiguo patio de colegio.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
Pel meu modest entendre, és el vent interior de les persones el que fa moure el món (hereus del famós Big Bang!), és l’afany, la força de voluntat, la passió que posem en fer les coses, les decisions, l’ànim, el desig... El fracàs i les ombres són els frens, però sempre ens podem alçar de nou, netejar les ferides, recuperar-se i endavant, perquè només hi ha una vida per viure...
ResponEliminaAferradetes!
Quan tot va bé, vols dir que anem canviant moltes coses?. Crec que més que un fre, el fracàs i les ombres ajuden a saber qui som, amb qui ens relacionem, el què volem i sobretot per on no tornarem a passar.
EliminaAferradetes, Joan.
No tothom és igual, ni es comporta de la mateixa manera, ni reaccionem com els altres. A vegades el fracàs condueix a una depressió profunda, les ombres poden ser un forat negre que és difícil sortir-se'n. En el meu entorn hi ha gent que s'ha suicidat (i els dos eren joves). El que jo pensi no arriba enlloc, sols en el meu interior. Tendim a pensar que la nostra manera de ser és la normal. No és així...
EliminaAferradetes!
Molt cert, Joan!.
EliminaNo pretenc tenir la raó en tot el que dic, simplement parlo de mi en aquest espai, de les meves vivències, del meu sentir i així m'agradaria que s'interpretés. Ni tan sols vull que hi hagi ni una sola persona que pensi com jo... principalmente perquè no n'hi ha cap que ho pugui sentir com jo. Les interpretacions van com van, per això repeteixo que aquí, en aquest petit racó, parlo per jo mateixa.
Moltes gràcies!.
Aferradetes.
El mundo gira y gira y no para de girar.
ResponEliminaMe has hecho recordar ciertas estrofas de una vieja canción,
Gira el mundo gira
En el espacio infinito
Con amores que comienzan
Con amores que se han ido
Con las penas y alegrías
De la gente como yo
El mundo
Llorando ahora yo te busco,
En el silencio yo me pierdo
Y no soy nada al verte a ti
El mundo...
No se ha parado ni un momento
Su noche muere y llega el día
Y ese día vendrás.
Un abrazo
Bonita canción me has traído a la memoria, ¡gracias!. Pero no iba por ahí el tema de hoy...
EliminaAferradetes, Antonia.
Un altre dels teus grandiosos "poemets".
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes ben fortes.
Si al menos te espolean para ello.
ResponEliminaBesos
Continuamente... ¡sí!.
EliminaBesos
Your poetry is impressive
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, amic!.
EliminaAferradetes, roentare.
Observar la força del vent és un dels espectacles més impressionants de la natura.
ResponEliminaSuposo que sí...
EliminaAferradetes, Risto.
La verdad es que no tengo nada claro que es lo que mueve el mundo... Pasan los años y pasan las certezas...
ResponEliminaUn abrazo, Luna
Supongo que la certeza está en que a mí si me mueven... tanto los fracasos como las sombras.🤷♀️
EliminaAferradetes, amic.
Sempre ens cal trobar alguna cosa que ens faci reviure… ni que sigui simplement, per continuar vivint.
ResponEliminaAferradetes, nina, amb vent o sense…
Si tot fos lineal... per a què?.
EliminaAferradetes, preciosa.
Sort d'això, sa lluna, que no estem a mercè del vent. I encara que ens faci mal, són els fracassos i les ombres allò que ens fa millorar.
ResponEliminaAferradetes!
Així és o, millor dit, així penso jo.
EliminaQuan les coses van bé no calen massa esforços, és quan ho passem malament quan emprem totes les forces per canviar-ho tot.
Aferradetes, nina.
Es mou el món per les idees.
ResponEliminaNi els batecs dels cors valerosos,
ni la sang que corre per les venes.
Son les senzilles idees,
amb el seu poc pes,
amb el seu pas a pas
qui canvia el mon davant l’encanteri
de la pròpia ignorància.
qui sap si...
Una altra visió per a tenir en compte.
EliminaGràcies!.
Aferradetes, qui sap si...
Per a alguns el món ho mou els diners. Per altres és l'amor. L'amor als diners, podríem concloure? A banda d'aquesta petita broma, el que és clar és que el món seguirà girant malgrat tot i tothom. Només hauríem de procurar que el nostre petit món, el més immediat a nosaltres, es mogui pels sentiments i l'afecte. Si fos així, la suma de milers de milions de petits mons farien el món millor. La foto transmet fred i solitud. Sembla feta darrere el vidre mullat d'una finestra un dia plujós d'hivern. Aferradetes afectuoses, Paula!!🤗😉
ResponEliminaParlar de sentiments i afectes en aquest món tan deshumanitzat, de vegades em fa l'efecte que parlem d'un altre món. Tot i així, també penso que si tots i cadascun ens moguéssim per amor, potser tindríem un món millor.
EliminaLa imatge és freda, com la mateixa solitud.
Aferradetes fortes, Alfons.😘🤗
Genial, aquest poema. Semblaria que és el vent, però les experiències de manca d'èxit, els amors frustrats, mouen endavant molt més que no ell, i de manera no visible també.
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaGairebé sempre de manera no visible.
Aferradetes, nina.🤗