LA CASETA

 

Foto de Carme Rosanas  a 

RELATS D'ESTIU DE LA CARME

Era el primer any que l'Aina i en Miquel, de sis i set anys respectivament, es trobaven en un lloc desconegut pels dos. No havien passat mai unes vacances junts i per a ells els hi suposava tota una aventura. Eren cosinets i els pares havien programat passar una setmana lluny de la ciutat i de la platja, en un lloc perdut a les muntanyes. Estava ple d'arbres molt alts i això els tenia bocabadats gairebé tota la pujada.

— Quan arribarem pare?. Queda molt?— cridaven els dos asseguts a la part de darrera de la caravana.

— Ja queda menys, després d'aquell turó ja haurem arribat.

S'aturà el vehicle a un esplanada i a la veu de les mares dient que ja hem arribat, els dos es posaren a botar i a repetir, hem arribat!, hem arribat!...

Les primeres hores van ser per organitzar el campament, l'Aina i en Miquel imitaven tot el que els pares feien... una taula per aquí, les cadires al voltant, un caramull de pedres per fer una foguera, una gran lona per tenir ombra... Quan ho tingueren tot a punt, s'assegueren per menjar un trempó amb formatge que havien preparat en un segon. Els nens semblava que feia dies que no menjaven, ho devoraren tot. L'aire de muntanya els havia obert la gana. Es quedaren mig endormiscats, cansats del viatge i per la calor que feia... Tombava el sol quan en Pere s'adonà que havien quedat adormits. S'aixecà d'un salt i no va veure als nens.

— Miquel, Aina, on sou?

Tots quatre es posaren a cridar els seus noms, cercant pels arbres més propers al campament. Res, semblava com si se'ls hagués empassat la terra. Decidiren obrir més la recerca i que un es quedés al lloc per si tornaven. Passaren les hores i d'en Miquel i de l'Aina no en sabien res. Anaven fent torns per quedar-se a la caravana, mirant de treure el nervis al qui estava quiet esperant. 

— Aina, Miquel, on sou?

Esgotats seguien cercant quan ja començava a clarejar. Arribaren a una altra esplanada on hi havia el que semblava ser un dolmen. Tot i que no creien que haguessin pogut arribar fins allà, en Pere s'hi acostà i guaità. Els ulls se li ompliren de llàgrimes quan els va veure ben aferrats dormits i amb un fil de veu els despertà

— Què feu aquí, nois?

— Mira pare, hem trobat una caseta i ens hem quedat adormits!. Has vist quina xulada?. És petitona com nosaltres i s'hi està molt bé!. Mira, mira, pots entrar!.

— Si ja ho veig... ara ens hem d'anar que la mare s'ha quedat angoixada.

Quan van arribar, tothom els abraçà amb força, com si no els haguessin vist des de feia molt, no entenien perquè, però els van explicar a tots la seva troballa i que mai s'ho havien passat tan bé. En Pere es posà molt seriós i després d'explicar-lis els perills d'anar-se'n sols, els digué que mai més tornessin a allunyar-se'n sense avisar abans.

Tret d'aquest ensurt, el viatge va ser tota una experiència inolvidable tant pels pares com pels fills.