Foto de M.V.B.
Des d'aquesta foto fins avui han passat més de quaranta-cinc anys. Gairebé una vida, on m'han passat i han passat coses, moltes!. Recordo que quan vaig començar a treballar, va ser per fer una suplència al meu germà que s'anava a fer el servei militar a terres africanes. Pensava llavors que en tornar, jo seria prou gran per anar-me'n a estudiar a Barcelona... Vaig complir els divuit i es veu que encara era petita per sortir de l'illa, sense parents enlloc i sent una dona. Vaig resignar-me i quan tornà el meu germà, em vaig dedicar a les tasques de l'oficina. El meu cap encara volava lluny i aprofitava per fer cursets per a millorar la meva experiència com a comptable i millorar els idiomes, però res més lluny del que hagués volgut fer. Entre la feina i els estudis vaig conèixer un noi que va canviar tot el meu "futur"...
Durant la meva vida laboral he treballat en diverses empreses, exactament en sis. Les de més durada, la primera i la darrera. Les més acollidores, la primera i la quarta. En la darrera vaig experimentar tota la maldat que mai hagués pogut imaginar. La pressió que portava va ser una de les causes de l'ictus que vaig patir... quasi millor oblidar-ho... Des que aquest senyor (per dir-li alguna cosa) ens va deixar al carrer sense res més que l'atur (jo amb 58 anys) i fins avui no he tornat a treballar, ni m'he pogut jubilar.
Aquest darrer mes de juliol m'arribà la carta de la jubilació. Encara no ho he assimilat... suposo que no dependre dels Serveis Socials, de presentar la renda al SEPE tots els anys i de no haver de presentar-me a treballs que mai arriben, em podrà fer sentir una mica més lliure... tot i que, de moment, la salut no em deixa gaudir-ho com cal... i ara què?.
Salut, amics i amigues!.🥂
La foto acompañada de este historia resulta realmente conmovedora. Otra cosa es lo que cuentas en el texto. Y ahora qué? preguntas. Yo te diría desde esta otra historia que es mi vida, que ahora solo queda seguir viviendo con todas las ganas que te queden después de vivir lo que has vivido. Te deseo lo mejor .
ResponElimina¡Muchas gracias!.
EliminaLas ganas están intactas, lo que no acompaña son las fuerzas y ya puedes imaginarte como te sientes cuando la cabeza quiere llegar lejos y el cuerpo te dice que no...
Aferradetes, Luis.
Primer que tot felicitar-te perquè, no sé si tindràs més llibertat, però si més no sí que obtindràs més tranquil·litat de saber del que pots disposar i que per fi s'han acabat aquests tràmits amb què t'han martiritzat aquests últims anys.
ResponEliminaNo et puc contestar aquest "i ara què?" perquè no hi ha una resposta estàndard i tot depèn de cadascú de nosaltres, però sí que et desitjo que es puguin solucionar aquests problemes de salut que dius i que el teu "i ara què" sigui el millor possible.
Abraçades!!
¡Moltes gràcies!.
EliminaMés tranquil·litat sembla que sí, tot i que aquests dies entre donar-me de baixa de certes entitats i la bogeria de cites a metges que m'estan tractant, encara no ho he aconseguit del tot.
He tingut temps aquests darrers anys de somiar molt en aquest aspecte, esperem que no només es quedin en somnis...
Aferradetes, Mac.
Me encanta la foto.
ResponEliminaAhora te perderás en los días como me ocurre a mi desde que me jubile. Todos serán como fin de semana que por cierto son los que mas rabia me dan, ahora me encanta el lunes.
Tengo una amiga que por culpa de su trabajo y algún(@) gilipollas sufrió dos ictus seguidos. Es una peleadora que se hizo a si misma. Vamos todos los fines de semana a comer juntos con nuestros respectivos. Es tremenda no se rinde nunca, los peores ratos son cuando ha que comunicarse ya que aunque sabe que quiere decir no consigue la mayor de veces que le vengan las palabras, pero nos las arreglamos después de comer se hace un montón de largos en la piscina con la ayuda de su brazo y pierna izquierdos que son los que aun le funcionan. Nunca se rinde.
Ahora tendrás tiempo para pensar y hacer sin tener que estar pendiente de la oficina de empleo.
Te deseo todo lo mejor del mundo porque a través de tus letras te veo grande, muy grande.
Un beso muy fuerte.
Había mucha vitalidad y muchos sueños en esa foto.
EliminaTuve mucha suerte con mi ictus, aunque algunas secuelas se quedaron para siempre, como la hipersensibilidad sensorial y la dificultad con las consonantes dentales, también me cambió algo el carácter... afortunadamente poquilla cosa por lo que hubiera podido pasarme. Lo peor, tener que recuperar el andar sin ninguna ayuda de fisios ni de personas allegadas...
Gracias por tus buenos deseos, aunque ese "muy grande" me venga demasiado grande.😉
Besos, Tony.
Al món laboral hi ha monstres i si tens la desgràcia de treballar per un monstre et pot passar de tot.
ResponEliminaJo també vaig patir un any criminal per culpa d'alguns monstres.
Sort que ja són història.
Aquest "I ara què" fa molt temps que em ronda pel cap.
Li pregunto a la gent el que fan i no m'acaba de convèncer... són massa hores per omplir.
Tant de bo m'equivoqui i sigui una meravella, però pel que vaig intuint no té la pinta.
Desitjo que tu la gaudeixis molt.
Petons.
Cert, fins i tot em va fer avorrir la feina que m'estimava tant. Els darrers anys plorava com una nena que no vol anar a l'escola cada matí.
EliminaPotser obri una mica les portes... després de tant de temps d'estar a casa, no hi haurà molts de canvis, això sí, més tranquil·litat hi haurà. Em sento afortunada perquè mai m'ha caigut la casa a sobre i m'hi sento a gust.
Moltes gràcies, almenys ho intentaré!.
Petonets, Xavi.
Subscric tot el que s'ha dit anteriorment. Ara comença una nova etapa i cal gaudir-la com toca. El passat no es pot esborrar però millor deixar els mals moments en la capsa de la memoria i tenir present els bons instants que segur que també han estat molts..
ResponEliminaAferradetes
Amb una mica més de salut, m'imagino fent tot el que m'agradaria...
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Josep.
Només em surt que donar-te l'enhorabona. Al menys la jubilació és definitiva i no porta tantes través com l'atur. Desitjo de tot cor que la teva salut millori i que puguis gaudir d'aquesta etapa que ara encetes. Més llibertat i més tranquil·litat segur que les tindràs i més salut segur que també.
ResponEliminaAferradetes dolces, preciosa.
Moltes gràcies, Carme!.
EliminaEspero que tots els teus bons desitjos es compleixin, més aviat que tard. Ara no em convé perdre molt de temps.😉
Aferradetes ben fortes, nina.
a memorable throwback photo
ResponEliminaI tant!, era més jove, més ben plantada, tenia més vitalitat...
Eliminaperò no més saviesa.😅
Aferradetes, roentare.
Una foto que ho diu tot, això que dius de com anaven les coses per les joves, sortir de casa i anar-hi a estudiar fora era difícil. La vida laboral a les nostres èpoques eren més estables, però també més dictatorials.
ResponEliminaAra què, doncs ara tens tot el temps de món per a tu, sempre que altres obligacions familiars t'ho permetin, que aquesta és un altre. A mi, m'ha donat per escriure, he pogut fer un llibre, vaig cap a acabar un altre, de dedicar més temps a fills i amics...
Petons, sa lluna!
Molt, molt difícil!, també era més fàcil pels nois, a banda de les dificultas econòmiques de la família... molt poques noies ho aconseguien, tret de que tinguessin una bona borsa o que tinguessin parents on calia estudiar.
EliminaNosaltres, un grup de blocaires, vam escriure un llibre "Quedem al Zurich?" fa uns anys, com pots veure a la barra lateral. Va ser tot un esdeveniment, inclosa la trobada de tots a la presentació que férem al mateix Zurich. Sempre m'ha agradat escriure, tot i que escriure un llibre en solitari ja són paraules majors.
No sé si sortosament o no, jo no tinc "obligacions" de cap mena.😉
Aferradetes, Alfred.
Bom dia. Isso foto conta uma parte da sua estória, obrigado por divulgar e dividir conosco.
ResponEliminaCert, tot i ser important, només és una part de la meva vida.
EliminaGràcies a tu per venir!.
Aferradetes, Luiz.
Bonic i sincer text, a més de l'entranyable fotografia que l'acompanya, amb una pregunta final que convida a la reflexió, molt relacionada amb l'entrada anterior del blog sobre la necessitat de no perdre els somnis com a al·licient de vida. Després de tant de temps, quantes vivències, bones i dolentes, quants somnis incomplerts, o complerts a mitges. La jubilació és un moment de transició, i suposo que cada persona ho viu de manera diferent. A mi ja em queda poc, i en principi tot em sembla que seran avantatges. La putada és tenir problemes de salut per poder gaudir plenament, però segur que et recuperaràs del tot. Sempre ens tindràs els seguidors del teu blog!! 😉 Una forta abraçada, Paula!! 🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaÉs fotut quan no hi ha salut, perquè t'atura en tots els sentits... però bé, he trigat i patit tant per arribar fins aquí, que esperar un poc més tampoc em fara deixar de somiar...
Estic molt agraïda amb els seguidor(e)s del blog i és una bona manera de que el temps passi amb bona companyia.😉
Aferradetes de tornada, Alfons.😘🤗
També jo et podria explicar una història semblant.... però millor felicitar-te per la nova jubilació i que et doni per viure millor.
ResponEliminaAferradetes :)
Suposo que no sóc l'única ni la que fa deu, pero explico la meva experiència per desfogar-me d'alguna manera, perquè si no surt em fa més mal...
EliminaMoltes gràcies, Artur!.
Aferradetes.
Ahora toca olvidar esos años malos y disfrutar de lo que te ha quedado de pensión, aunque no sea mucho.
ResponEliminaTodo el mal que se ha hecho tiene su merecido y espero que esta persona que te ha hecho la vida imposible, lo esté pagando.
Ahora es el momento de hacer aquellas cosas que no tenías tiempo de hacer, por no disponer del tiempo con tu trabajo.
Creo que esto del blog, es una buena distracción, que ambas compartimos.
Un abrazo
Puedes llamarlo creencias, energías o Karma, pero creo que todo aquello que siembras vuelve multiplicado por diez... así que no le deseo ningún mal, más pronto o más tarde recogerá lo que sembró...
EliminaAsí como está la vida, la pensión lo único que te da de momento es un poco de seguridad, tampoco mucha la verdad, pero se hará lo que se pueda.
¡Muchas gracias!
Besos, Antonia.
Se'ns diu tants cops que cal separar feina de vida privada... Però no és possible, durant l'horari lavoral una persona segueix sent la persona, és un únic ésser humà i és impossible i no crec que sigui desitjable tampoc fer separacions, així que allò que a la feina ens passa, repercuteix a la resta de la nostra vida.
ResponEliminaEspero que econòmicament pugui significar un canvi a millor. La resta, el dia a dia, segurament et serà bastant similar als últims anys.
Jubilar-se no sempre té aquell sentit de festassa que deu sentir aquell que dia a dia matina i. tot i la gran fortuna de tenir una feina, està dessitjant no fer-la més.
Et desitjo que comenci una etapa que clarament superi en satisfacions l'anterior.
podi-.
podi-.
Quan et sent feliç a la feina, tot va rodant, gairebé no et preocupa fer-ne. I en aquest sentit he viscut molts anys treballant sense que m'afectés a la vida privada. Però en aquest món hi ha de tot i a la darrera època de treball, les coses no van anar així i vaja que em va repercutir, tant que fins i tot plorava perquè no hi volia anar, fins que vaig acabar patint un ictus... un munt de mesos de baixa, per acabar tornant a la mateixa feina, fins que va tancar deixant-nos al carrer.
EliminaMoltes gràcies pels teus desitjos!.
Aferradetes, Carles.
Admiro la teva honestedat i sinceritat en aquest text, t’honora. El camí de la vida no és gens fàcil i som esclaus de les seves circumstàncies.
ResponEliminaAferradetes!!
M'agrada ser sincera i poder callar tot allò que no vull explicar. I aquí ho faig, de la manera que més bé sé. Moltes gràcies!.
EliminaQui diu que la vida és fàcil?. No, no ho és mai per ningú, sobretot per les persones més sensibles.
Aferradetes fortes, Joan.
Bon dia! Una forta abraçada. Al passar els anys, la vida va canviant, a les dones molt. més a la meva edat i també a la teva. Somnis molts, desenganys i bufetades fortes moltes, però seguim lluitant gràcies a la força que tenim i a les persones que ens acompanyen en segons quins moments, potser moments massa curts, però suficients per donar-nos coratge. Recordo moltes persones que mai més he tornat a veure, i potser elles no em recorden. em basta recordar-les jo. Esborra o tanca en una capseta els mals moments i mira la lluna quan es reflexa sobre el mar i pensa sols en els bons moments.
ResponEliminaDe tot hi ha hagut, moments molt bons, bons i xerecs. I aquí segueixo, lluitant cada dia, tot i que amb menys força que fa uns anys. No tenir salut em fa veure les coses més negres del que són, intento ser positiva encara que hi ha moments que m'és impossible.
EliminaTambé recordo a les persones que m'han acompanyat i que ara ja no hi són per diferents motius i m'agrada fer-ho... ai aquesta nostàlgia!. I agraeixo a les que hi són i que m'ajuden a passar aquests instants fotuts.
Des d'on visc no la puc veure sobre el mar, però sí que tinc un balcó des d'on la veig sempre que no estigui ennigulat.😉
Aferradetes ben fortes, nina.
Jo tinc una minusvalia i tot i això treballo en una biblioteca, i sempre dic que tinc una sort que no me l'acabo. Però m'ha costat déu i ajuda d'arribar fins aquí. Espero que tu també tinguis la sort que et mereixes.
ResponEliminaTenir un treball i que t'agradi és bona cosa, perquè fa que passin les hores gairebé sense adonar-te'n i, a més, cobres per passar-ho bé.🤭 Hi he treballat molts anys així, fins a la darrera etapa que va ser un complet desastre...
EliminaMoltes gràcies, preciosa!.
Aferradetes.
Doncs ara, el primer de tot seguir cuidant aquesta salut. A poc a poc! i gaudir de gom a gom el dia a dia i dedicar-te als teus hobies o al que més t'agradi :)) Viure!!
ResponEliminaMolts petons :))
Doncs sí, he de fer el cap viu... veurem quan dura!.
EliminaLlegir, escriure, fotografiar, música i poc més.
Moltes gràcies!.
Petonets, Gumer.
A veces me gustaría ser mago.
ResponEliminaBuena salud para ti, querida Paula, para que puedas disfrutar plenamente de los años venideros. Mis buenos pensamientos están contigo.
A veces parece que sí podemos hacer magia, no sé si sólo son ganas... pero lo intentamos cada día.
EliminaMuchas gracias, por tus buenos deseos y tus pensamientos.😉
Aferradetes, Sean.
Mires enrere
ResponEliminai la vida se n’anà
per camins i racons
que de vegades volies oblidar,
però cada passa
t’ha fet més forta
i t’ha trobat nous camins,
nous racons.
La lluita de cada dia desigual,
comptant els instants bons
i els que ho han estat menys,
perquè has sabut treure el suc
de cada jorn
i n’has fet lletra a lletra
els versos i els mots
que tots llegim.
Si no hagués après el teu cor
de tot el que ha passat,
podria llegir-te
allò que destries
en dies i nits diverses?
Fes del nou camí que encetes,
un camí per a tots
i dels nous mots,
uns fars on poder
destriar que siguin els sols de mitjanit,
i poder il•luminar-nos
en qualsevol moment.
Jo vull creure
que acaba de néixer
un millor racó de sa Lluna,
i lo millor de tot,
que quedarà obert per a tothom.
Floreix tranquil•la ,
i perfuma’ns amb el compte nou
dels vells mots que reescriuràs.
qui sap si...
Unes paraules que m'emporto al cor, el que ha après de tots aquests anys.
EliminaMoltes gràcies per aquest poema que em dediques.
Aferradetes fortes, qui sap si...
Aunque los malos recuerdos están ahí. Ahora toca vivir los días y cuidarse un poco que ya te dieron un aviso. Podrás hacer lo que te plazca y seguir viviendo.
ResponEliminaBuena noche .
Un abrazo.
Sí, hay que aprender a cuidarnos más para empezar esta etapa de la mejor manera.
EliminaAferradetes, amiga.