EiXiR

Somnis eixiren,

travessant llargues platges,

fonent la sorra.

[Març ~ 2022]

MiRALL

Els ulls buits sense ànima,

davant aquella imatge

reflectida d'allò que eres,

et va fer cloure'ls.

Què o qui  va rompre

la llum de la teva mirada?.

Ho sabies i ho vas callar

amb un silenci aclaparador,

tanmateix seguies sola,

el mirall no t'enganyava..

[Març ~ 2022]

LA PEDRA

Els millors treballadors de la pedra no són les eines de coure o acer, sinó els suaus tocs d'aire i aigua que treballen al seu gust, amb una concessió generosa de temps. [Henry David Thoreau]

No sé si hi estic d'acord, tot i que té raó en part. El mestre es serveix d'eines per crear la seva obra, però em sembla un treball lent i precís. Encara que faci dues peces iguals, sempre hi haurà un detall que les distingeixi, pel simple fet de que no hi ha dues pedres iguals i que el moment d'inspiració no és el mateix. A l'art la inspiració mana, com a la natura els elements. 

DESENCíS

Paul Klee, 1940, Tod und Feuer  a  RELATS CONJUNTS

Des de que el seu pare es fes famós,  Mercè i els seus pares s'havien traslladat a una casa molt gran. Els caps de setmana, si no havien d'anar enlloc, la nina jugava per tota la casa, a excepció de l'estudi del seu pare on estava totalment prohibit entrar-hi.  Aquell dissabte al matí jugaven a fet i amagar,  la seva minyona es tapà els ulls i començà a comptar << 1-2-3-4...>>, mentre ella cercava un lloc on no la pogués trobar. Pensà que on no la cercaria mai, era a l'estudi del pare i s'hi ficà.  Obrí un pam d'ulls en veure tots aquells quadres, <<quins colors més macos i quins dibuixos més raros>>,  pensà. Escoltà un soroll que venia de la porta i s'amagà darrera les cortines, esperant que no la veiés ningú. Era la mare, <<què hi feia allà?... si el pare no volia que hi entrés ningú!>>,  pensà mig disgustada.  La seva relació amb ella era molt poca, sempre estava molt seriosa i semblava que mai tenia temps.  En canvi amb el seu pare sempre reien i, de tant en tant, també hi jugava. El món darrera la cortina era un món petit i segur, des d'on podia veure tot el que passava sense ser vista. La mare es recollí la llarga caballera amb una pinça, barrejà uns colors, agafà un pinzell  i es posà a pintar.  Es tapà la boca perquè gairebé el crit l'hauria delatat, << Si el pare la veu, no vull pensar què li dirà>>.  Al poc temps, tres copets a la porta i un <<endavant>> de la mare, va fer que es poses més nerviosa. Era el pare... després de donar-li un petó i agafar-la per l'esquena, li digué <<Com va el quadre?. Creus que ho pots tenir llest aquesta setmana?. Pensa que tots els crítics l'estan esperant ansiosos>>, i la mare respongué <<Ja queda poc, en dos dies podràs estampar la teva firma>>.

Se volia morir, tot el seu món amb el pare era una mentida i ella que no entenia a la mare, què desagraïda havia estat!. Les llàgrimes brollaven per les galtes i mentre les eixugava amb la màniga d'aquell jersei que li havia fet l'àvia, s'arraulí darrera la cortina i esperà que els seus pares sortissin de l'estudi, per anar corrents en la recerca dels braços de la seva minyona.  

LA MORT

Morir és una trista veritat,

et quedes sense ahir ni demà,

ni tan sols el temps d'avui.

 Silenci per a vides truncades,

tant se val si ets rei o peó,

és com treure's l'abric, 

en arribar la primavera.

[Març ~ 2022]

CONCENTRACiÓ AL BARRi

 

Lletres i fils / Març ~ 2022

Com cada matí, el Sr. Taylor es despertà, desdejunà i desprès de netejar-se la cara i les dents, agafà el capell i sortí cap al carrer. El recorregut triat per aquest dia només el sabia ell, però el final del trajecte era sempre el mateix, la Plaça de la Concòrdia. Des d'allà i assegut en un banc, podia observar la finca on vivia la Sra. Hughes, que cada dia guaitava per la finestra, mirant sempre al cel, com si esperés algun senyal. La recordava de més joveneta, amb una cabellera llarga i negra, molt blanca de pell i amb un blau d'ulls que no havia vist mai més... tan alta com a perillosa. Més avall hi vivia la Sra. Mikhaylov. En veure-la, es baixà ràpidament el capell damunt la cara, no el podia descobrir i menys reconèixer-lo. Tot i estar retirada, mai es podia refiar dels seus contactes. Aquesta dona sí que havia canviat força, tot i que la seva cara de pocs amics era sempre la mateixa. 

Però avui el seu interès era un altre, s'estava instal·lant un nou veí i això semblava que no li feia cap gràcia. Quan va sortir al balcó li va poder veure bé la cara. La situació es complicava, aquest noi no formava part de les velles llegendes. Desprès de fer una foto, tot-d'una va fer una trucada...

- Noi, d'uns trenta anys, barba de pocs dies, pell morena. Acompanyants dos... t'he enviat una foto... Què dius?.  No, no pot ser!.  Khalil, dius?. No serà el fill de... si... si... si, d'acord!. 

Ja havien passat més de dues hores i cap al final del carrer va veure el seu relleu, era hora de partir cap a casa. Marxà preocupat, la vida d'aquelles dones estava en perill, com la d'ell mateix desprès de tants anys. Mentre caminava pensà que ja era hora de deixar-ho córrer... però, on anar per poder viure segur?.

Fills

El fet de sentir-te dins meu, 

va canviar tot el meu món. 

Bufs d'esperança i il·lusió,

m'omplien amb la teva creixença.

Aparegueren entre ombres,

nafres, costures i cicatrius

com a punxades transparents.

Hi ha tendreses que els anys 

han anat descolorint, tot i així,

en faig d'estimar-te el meu món.

[Març ~ 2022]

MÚSiCA

Combat la tristesa la suau melodia, 

entre tanta confusió i desunió mundanes,

l'esperit esclata, la ment s'assossega.

Entren en mi totes les cançons

i encara que em costi seguir el compàs,

la música fa que, de sobte, la solitud es pobli.

[Març ~ 2022]