Com cada matí, el Sr. Taylor es despertà, desdejunà i desprès de netejar-se la cara i les dents, agafà el capell i sortí cap al carrer. El recorregut triat per aquest dia només el sabia ell, però el final del trajecte era sempre el mateix, la Plaça de la Concòrdia. Des d'allà i assegut en un banc, podia observar la finca on vivia la Sra. Hughes, que cada dia guaitava per la finestra, mirant sempre al cel, com si esperés algun senyal. La recordava de més joveneta, amb una cabellera llarga i negra, molt blanca de pell i amb un blau d'ulls que no havia vist mai més... tan alta com a perillosa. Més avall hi vivia la Sra. Mikhaylov. En veure-la, es baixà ràpidament el capell damunt la cara, no el podia descobrir i menys reconèixer-lo. Tot i estar retirada, mai es podia refiar dels seus contactes. Aquesta dona sí que havia canviat força, tot i que la seva cara de pocs amics era sempre la mateixa.
Però avui el seu interès era un altre, s'estava instal·lant un nou veí i això semblava que no li feia cap gràcia. Quan va sortir al balcó li va poder veure bé la cara. La situació es complicava, aquest noi no formava part de les velles llegendes. Desprès de fer una foto, tot-d'una va fer una trucada...
- Noi, d'uns trenta anys, barba de pocs dies, pell morena. Acompanyants dos... t'he enviat una foto... Què dius?. No, no pot ser!. Khalil, dius?. No serà el fill de... si... si... si, d'acord!.
Ja havien passat més de dues hores i cap al final del carrer va veure el seu relleu, era hora de partir cap a casa. Marxà preocupat, la vida d'aquelles dones estava en perill, com la d'ell mateix desprès de tants anys. Mentre caminava pensà que ja era hora de deixar-ho córrer... però, on anar per poder viure segur?.