Sí morir és una veritat, i no et quedes en lloc perquè ja no hi ets, però mentre algú t'esquitxi algun record en el temps, la vida d'alguna manera s'estén més enllà de les pròpies passes.
Crec que és més que la sensació de treure's l'abric a la primavera. Al capdavall, sense abric notarem la fresca primaveral. Mort no hi ha cap sensació. Tampoc ningú no torna per explicar-ho.
Para mim morrer é simplesmente adormecer e... não acordar. Não temo de forma alguma a morte . Poéticos cumprimentos … feliz fim-de-semana. . Pensamentos e Devaneios Poéticos .
Muy buena entrada, el poema es magnífico, me encanta esa metáfora de "quitarse el abrigo al llegar la primavera", además por lo cerca que esta... Estupenda la foto y ese réquiem que acompañan de maravilla. Un abrazo, feliz fin de semana y luna llena!
Como no soy asidua de los cómics, he ido en busca del creador y he encontrado una curiosa historia. Siempre será más interesante que te acompañen al "más allá" con una sombrilla que con una guadaña.😉
I no cal que ens disfressem de mort, nosaltres la portem arreu que anem sense necessitat d'interpretar-la teatralment. I quan no la portem, ens ve a l'encontre.
Per als que tenen més sort la vida haurà durat gairebé un segle. Passarem segles i segles i més segles, morts. La mort és una veritat. Quan hi arribem, si alehores ho podem fer, pensarem: la vida també ho era.
La veritat és que per alguns la vida és molt curta, visquin un segle o no. I per altres, és un patiment. El uns i els altres viuran allò que els toqui i, quan sigui l'hora, moriran sense saber per a què la vida...
Quan ens podem treure l’abric anem més lleugers. Si l'ànima existeix fora del cos, que n'anirà de lleugera sense la carcassa!
La mort ens arribarà a tots, sense excepció, amb recança o amb alliberament depenent de cadascú i de la seva circumstància. El que tots voldríem és que fos plàcida i sense patiment.
Penso que per a tots, si l'ànima existeix, serà un alliberament... no crec que hi hagi ningú que no hagi patit per una cosa o altra. I també penso que ens hauria d'arribar d'una manera dolça, ja hem patit en vida més que suficient per acabar-la de la mateixa manera.
Creo que es la palabra única que nos iguala MUERTE mas allá de nuestro color de piel, religión, política, status social, situación sentimental.. nos llega por igual. Pura realidad tu poesia . Besossssss
És un tema que sempre volem evitar de parlar-ne, i més quan l'edat avança. Per desgracia forma part inseperable de la vida, per tant... Viu l'ara!!! Deia John Lenon que el present és el que passa mentre pensem amb el passat i el futur, i moltes vegades el deixem perdre... Aferradetes Paula!!
Quanta gent no pot viure l'ara?... o no de la millor manera. Els malalts, els que no arriben ni a principi de mes, els que no tenen feina, els que viuen enmig d'una guerra... tanta i tanta gent!. Volem evitar parlar-ne pero tots hi arribarem, fins i tot sense parlar-ne.
Precisament els que em descrius són els que tenen més el present (per desgracia), el que pateix una malaltia sols pensa en el seu dolor i com sortin-ne,com salvar-se'n, els que pateixen la guerra sols pensen en sobreviure,com salvar-se, com sortir-se'n. Els que no tenen feina de res els hi serveix pensar en com gaudien quan tot els hi anava bé, han de lluitar el present per sobreposar-se, per trobar feina, això és present!, lluitar en aquells instants, no somiar truites... Jo també descric els que solament fan que recrear-se en el passat, o pensen com gaudiran les vacances del pròxim estiu... Reivindico el pas a pas. El que té una malaltia de res li serveix pensar en el futur, el que ha de fer és lluitar pel present, lluitar contra la malatia i reunir totes les forçes d'aquell moment per guanyar.... Aferradetes Paula!
Sí, això és el que volia dir, que el viuen però no de la millor manera. Vaig aprendre a viure pas a pas quan vaig patir l'ictus. No faig mai plans, perquè no se sap mai que em pot passar al minut següent.
·. Un poema tan triste como cierto y dentro de esa tristeza, bello. El réquiem solo la impresiona pero con esas imágenes nos lleva al dolor de Ucrania. También, bello pero triste. Un abrazo Paula .· LaMiradaAusente · & · CristalRasgado
Molt bona imatge literària la de treure's definitivament l'abric com a metàfora de la mort. Aleshores ja no hi haurà necessitat de protegir-se del fred, ni màscara darrere de la qual amagar-se. Definitivament pot representar un alliberament, però del qual no en podrem ser conscients, perquè la vida i la mort són incompatibles. Bé, també hi ha formes de mort en vida, i no només per qüestions de salut, sinó també per les condicions de vida, que poden arribar a ser terribles. Aquesta és la pitjor de les possibilitats, i la que ens fa més por!!😫Aferradetes molt vitals, Paula!!😃🤗😘
Com bé dius, hi ha moltes maneres de morir. Hi ha experiències a la vida que són més fortes que la pròpia mort. Les tenim aquí i per on mirem... no sé si fa més por sentir-se mort en vida, però potser en som més conscients.
Sí morir és una veritat, i no et quedes en lloc perquè ja no hi ets, però mentre algú t'esquitxi algun record en el temps, la vida d'alguna manera s'estén més enllà de les pròpies passes.
ResponEliminaAferradetes Lluna :)
Sí, podria ser ben bé, ens mantenen en el record dels que queden... no més.
EliminaAferradetes, Maria.
Crec que és més
ResponEliminaque la sensació
de treure's l'abric
a la primavera.
Al capdavall,
sense abric notarem
la fresca primaveral.
Mort no hi ha
cap sensació.
Tampoc ningú
no torna per
explicar-ho.
Aferradetes,
sa lluna!!!
És com despullar-se del pes de tot.
EliminaBen cert, de moment no ha tornat ningú.
Aferradetes, Alfred.
Magnífica reflexió que no es podia plasmar millor per escrit.
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes.
Para mim morrer é simplesmente adormecer e... não acordar. Não temo de forma alguma a morte
ResponElimina.
Poéticos cumprimentos … feliz fim-de-semana.
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
És una sort no témer a la mort, crec què no és a la mort en sí el que fa por, però sí la manera de morir.
EliminaAferradetes, Ricardo.
La única cosa que és igual per a tothom...aquí no hi han privilegis!.
ResponEliminaAbraçades.
El fet de néixer i de morir ens iguala a tots, la diferència és com i on.
EliminaAferradetes, Artur.
Morir-se és com arribar a la fi del món
ResponEliminaCrec que, en vida, també es pot arribar a la fi del món...
EliminaAferradetes, Manel.
Muy buena entrada, el poema es magnífico, me encanta esa metáfora de "quitarse el abrigo al llegar la primavera", además por lo cerca que esta...
ResponEliminaEstupenda la foto y ese réquiem que acompañan de maravilla.
Un abrazo, feliz fin de semana y luna llena!
Es como quitarse todo el peso de encima...
EliminaLa foto es de los carnavales, hecha antes de la pandemia.
¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
PD: La luna llena, aunque presente, no pudo lucirse con tanta nube.😔
És segurament la única cosa que ens fa iguals.
ResponEliminaBon cap de setmana.
Aferradetes.
Cert. juntament amb el naixement.
EliminaBon dissabte!.
Aferradetes, Llorenç.
Ahora desde Neil Gaiman, "Muerte" es una mollar diecisiete añera que ha cambiado la guadaña por una sombrilla.
ResponEliminaBesos
Como no soy asidua de los cómics, he ido en busca del creador y he encontrado una curiosa historia.
EliminaSiempre será más interesante que te acompañen al "más allá" con una sombrilla que con una guadaña.😉
Besos.
Morir és el "premi" final.
ResponEliminaTant de tot per arribar a res.
Petons.
M'ha sorprès la teva frase, però la trobo ben real, "Tant de tot per arribar a res".
EliminaPetonets, Xavi.
I no cal que ens disfressem de mort, nosaltres la portem arreu que anem sense necessitat d'interpretar-la teatralment. I quan no la portem, ens ve a l'encontre.
ResponEliminapodi-.
No, no cal, sempre ens troba.
EliminaAferradetes, Carles.
Per als que tenen més sort la vida haurà durat gairebé un segle. Passarem segles i segles i més segles, morts.
ResponEliminaLa mort és una veritat. Quan hi arribem, si alehores ho podem fer, pensarem: la vida també ho era.
La veritat és que per alguns la vida és molt curta, visquin un segle o no. I per altres, és un patiment. El uns i els altres viuran allò que els toqui i, quan sigui l'hora, moriran sense saber per a què la vida...
EliminaAferradetes, Xavier.
Quan ens podem treure l’abric anem més lleugers. Si l'ànima existeix fora del cos, que n'anirà de lleugera sense la carcassa!
ResponEliminaLa mort ens arribarà a tots, sense excepció, amb recança o amb alliberament depenent de cadascú i de la seva circumstància. El que tots voldríem és que fos plàcida i sense patiment.
Aferradetes de vida
Penso que per a tots, si l'ànima existeix, serà un alliberament... no crec que hi hagi ningú que no hagi patit per una cosa o altra. I també penso que ens hauria d'arribar d'una manera dolça, ja hem patit en vida més que suficient per acabar-la de la mateixa manera.
EliminaAferradetes ben fortes, nina.
Creo que es la palabra única que nos iguala
ResponEliminaMUERTE
mas allá de nuestro color de piel, religión, política, status social, situación sentimental.. nos llega por igual. Pura realidad tu poesia . Besossssss
Aún así hay matices. Cierto que todos nos morimos, pero quizás la forma en que morimos no es la misma para todos.
Elimina¡Muchas gracias!.
Besos, Eli.
És un tema que sempre volem evitar de parlar-ne, i més quan l'edat avança. Per desgracia forma part inseperable de la vida, per tant... Viu l'ara!!! Deia John Lenon que el present és el que passa mentre pensem amb el passat i el futur, i moltes vegades el deixem perdre... Aferradetes Paula!!
ResponEliminaQuanta gent no pot viure l'ara?... o no de la millor manera. Els malalts, els que no arriben ni a principi de mes, els que no tenen feina, els que viuen enmig d'una guerra... tanta i tanta gent!.
EliminaVolem evitar parlar-ne pero tots hi arribarem, fins i tot sense parlar-ne.
Aferradetes, Joan.
Precisament els que em descrius són els que tenen més el present (per desgracia), el que pateix una malaltia sols pensa en el seu dolor i com sortin-ne,com salvar-se'n, els que pateixen la guerra sols pensen en sobreviure,com salvar-se, com sortir-se'n. Els que no tenen feina de res els hi serveix pensar en com gaudien quan tot els hi anava bé, han de lluitar el present per sobreposar-se, per trobar feina, això és present!, lluitar en aquells instants, no somiar truites... Jo també descric els que solament fan que recrear-se en el passat, o pensen com gaudiran les vacances del pròxim estiu... Reivindico el pas a pas. El que té una malaltia de res li serveix pensar en el futur, el que ha de fer és lluitar pel present, lluitar contra la malatia i reunir totes les forçes d'aquell moment per guanyar.... Aferradetes Paula!
EliminaSí, això és el que volia dir, que el viuen però no de la millor manera.
EliminaVaig aprendre a viure pas a pas quan vaig patir l'ictus. No faig mai plans, perquè no se sap mai que em pot passar al minut següent.
Bon dia, Joan!.🤗
Trobo paradoxal que la mort es relacioni amb l'inici de la primavera en el teu poema.
ResponEliminaCom deia la Carme, és una manera d'anar més lleugera sense cap tipus de pes, com quan arriba la primavera i et treus l'abric.
EliminaAferradetes, nina.
Ben cert tot el que has expressat sobre la mort. No queda res quan aquesta arriba, l'únic que queda és dolor i tristesa pels qui t'estimen.
ResponEliminaAferradetes, nina
I si tens aquesta sort de tenir qui t'estima, almenys hi ha qui te recorda.
EliminaAferradetes, bonica.
ResponElimina·.
Un poema tan triste como cierto y dentro de esa tristeza, bello.
El réquiem solo la impresiona pero con esas imágenes nos lleva al dolor de Ucrania. También, bello pero triste.
Un abrazo Paula
.·
LaMiradaAusente · & · CristalRasgado
A los que gozamos de empatía, nos toca y nos duele el sufrimiento de cualquier persona. ¡Qué triste se ha puesto el mundo ante tanta injustícia...!
EliminaMuchas gracias, Alfonso.
Aferradetes.
Molt bona imatge literària la de treure's definitivament l'abric com a metàfora de la mort. Aleshores ja no hi haurà necessitat de protegir-se del fred, ni màscara darrere de la qual amagar-se. Definitivament pot representar un alliberament, però del qual no en podrem ser conscients, perquè la vida i la mort són incompatibles. Bé, també hi ha formes de mort en vida, i no només per qüestions de salut, sinó també per les condicions de vida, que poden arribar a ser terribles. Aquesta és la pitjor de les possibilitats, i la que ens fa més por!!😫Aferradetes molt vitals, Paula!!😃🤗😘
ResponEliminaCom bé dius, hi ha moltes maneres de morir. Hi ha experiències a la vida que són més fortes que la pròpia mort. Les tenim aquí i per on mirem... no sé si fa més por sentir-se mort en vida, però potser en som més conscients.
EliminaAferradetes ben fortes, Alfons.😘🤗
Ser lliure sempre ha tingut un preu, comencem a pagar pel fet de néixer...
ResponEliminaBona nit, Lluneta.
Bona frase aquesta i ben certa.
EliminaAferradetes, Roser.