18 de març 2022

LA MORT


Morir és una trista veritat,
et quedes sense ahir ni demà,
ni tan sols el temps d'avui.
 Silenci per a vides truncades,
tant se val si ets rei o peó,
és com treure's l'abric, 
en arribar la primavera.
[Març ~ 2022]

42 comentaris :

  1. Sí morir és una veritat, i no et quedes en lloc perquè ja no hi ets, però mentre algú t'esquitxi algun record en el temps, la vida d'alguna manera s'estén més enllà de les pròpies passes.

    Aferradetes Lluna :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, podria ser ben bé, ens mantenen en el record dels que queden... no més.

      Aferradetes, Maria.

      Elimina
  2. Crec que és més
    que la sensació
    de treure's l'abric
    a la primavera.
    Al capdavall,
    sense abric notarem
    la fresca primaveral.
    Mort no hi ha
    cap sensació.
    Tampoc ningú
    no torna per
    explicar-ho.

    Aferradetes,
    sa lluna!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És com despullar-se del pes de tot.
      Ben cert, de moment no ha tornat ningú.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  3. Magnífica reflexió que no es podia plasmar millor per escrit.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep!.

      Aferradetes.

      Elimina
  4. Para mim morrer é simplesmente adormecer e... não acordar. Não temo de forma alguma a morte
    .
    Poéticos cumprimentos … feliz fim-de-semana.
    .
    Pensamentos e Devaneios Poéticos
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una sort no témer a la mort, crec què no és a la mort en sí el que fa por, però sí la manera de morir.

      Aferradetes, Ricardo.

      Elimina
  5. La única cosa que és igual per a tothom...aquí no hi han privilegis!.
    Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El fet de néixer i de morir ens iguala a tots, la diferència és com i on.

      Aferradetes, Artur.

      Elimina
  6. Morir-se és com arribar a la fi del món

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que, en vida, també es pot arribar a la fi del món...

      Aferradetes, Manel.

      Elimina
  7. Muy buena entrada, el poema es magnífico, me encanta esa metáfora de "quitarse el abrigo al llegar la primavera", además por lo cerca que esta...
    Estupenda la foto y ese réquiem que acompañan de maravilla.
    Un abrazo, feliz fin de semana y luna llena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es como quitarse todo el peso de encima...
      La foto es de los carnavales, hecha antes de la pandemia.
      ¡Muchas gracias!.

      Aferradetes, Fernando.
      PD: La luna llena, aunque presente, no pudo lucirse con tanta nube.😔

      Elimina
  8. És segurament la única cosa que ens fa iguals.
    Bon cap de setmana.
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert. juntament amb el naixement.

      Bon dissabte!.
      Aferradetes, Llorenç.

      Elimina
  9. Ahora desde Neil Gaiman, "Muerte" es una mollar diecisiete añera que ha cambiado la guadaña por una sombrilla.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Como no soy asidua de los cómics, he ido en busca del creador y he encontrado una curiosa historia.
      Siempre será más interesante que te acompañen al "más allá" con una sombrilla que con una guadaña.😉

      Besos.

      Elimina
  10. Morir és el "premi" final.
    Tant de tot per arribar a res.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha sorprès la teva frase, però la trobo ben real, "Tant de tot per arribar a res".

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  11. I no cal que ens disfressem de mort, nosaltres la portem arreu que anem sense necessitat d'interpretar-la teatralment. I quan no la portem, ens ve a l'encontre.

    podi-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no cal, sempre ens troba.

      Aferradetes, Carles.

      Elimina
  12. Per als que tenen més sort la vida haurà durat gairebé un segle. Passarem segles i segles i més segles, morts.
    La mort és una veritat. Quan hi arribem, si alehores ho podem fer, pensarem: la vida també ho era.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que per alguns la vida és molt curta, visquin un segle o no. I per altres, és un patiment. El uns i els altres viuran allò que els toqui i, quan sigui l'hora, moriran sense saber per a què la vida...

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  13. Quan ens podem treure l’abric anem més lleugers. Si l'ànima existeix fora del cos, que n'anirà de lleugera sense la carcassa!

    La mort ens arribarà a tots, sense excepció, amb recança o amb alliberament depenent de cadascú i de la seva circumstància. El que tots voldríem és que fos plàcida i sense patiment.

    Aferradetes de vida

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que per a tots, si l'ànima existeix, serà un alliberament... no crec que hi hagi ningú que no hagi patit per una cosa o altra. I també penso que ens hauria d'arribar d'una manera dolça, ja hem patit en vida més que suficient per acabar-la de la mateixa manera.

      Aferradetes ben fortes, nina.

      Elimina
  14. Creo que es la palabra única que nos iguala
    MUERTE
    mas allá de nuestro color de piel, religión, política, status social, situación sentimental.. nos llega por igual. Pura realidad tu poesia . Besossssss

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aún así hay matices. Cierto que todos nos morimos, pero quizás la forma en que morimos no es la misma para todos.
      ¡Muchas gracias!.

      Besos, Eli.

      Elimina
  15. És un tema que sempre volem evitar de parlar-ne, i més quan l'edat avança. Per desgracia forma part inseperable de la vida, per tant... Viu l'ara!!! Deia John Lenon que el present és el que passa mentre pensem amb el passat i el futur, i moltes vegades el deixem perdre... Aferradetes Paula!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quanta gent no pot viure l'ara?... o no de la millor manera. Els malalts, els que no arriben ni a principi de mes, els que no tenen feina, els que viuen enmig d'una guerra... tanta i tanta gent!.
      Volem evitar parlar-ne pero tots hi arribarem, fins i tot sense parlar-ne.

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
    2. Precisament els que em descrius són els que tenen més el present (per desgracia), el que pateix una malaltia sols pensa en el seu dolor i com sortin-ne,com salvar-se'n, els que pateixen la guerra sols pensen en sobreviure,com salvar-se, com sortir-se'n. Els que no tenen feina de res els hi serveix pensar en com gaudien quan tot els hi anava bé, han de lluitar el present per sobreposar-se, per trobar feina, això és present!, lluitar en aquells instants, no somiar truites... Jo també descric els que solament fan que recrear-se en el passat, o pensen com gaudiran les vacances del pròxim estiu... Reivindico el pas a pas. El que té una malaltia de res li serveix pensar en el futur, el que ha de fer és lluitar pel present, lluitar contra la malatia i reunir totes les forçes d'aquell moment per guanyar.... Aferradetes Paula!

      Elimina
    3. Sí, això és el que volia dir, que el viuen però no de la millor manera.
      Vaig aprendre a viure pas a pas quan vaig patir l'ictus. No faig mai plans, perquè no se sap mai que em pot passar al minut següent.

      Bon dia, Joan!.🤗

      Elimina
  16. Trobo paradoxal que la mort es relacioni amb l'inici de la primavera en el teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia la Carme, és una manera d'anar més lleugera sense cap tipus de pes, com quan arriba la primavera i et treus l'abric.

      Aferradetes, nina.

      Elimina
  17. Ben cert tot el que has expressat sobre la mort. No queda res quan aquesta arriba, l'únic que queda és dolor i tristesa pels qui t'estimen.

    Aferradetes, nina

    ResponElimina
    Respostes
    1. I si tens aquesta sort de tenir qui t'estima, almenys hi ha qui te recorda.

      Aferradetes, bonica.

      Elimina

  18. ·.
    Un poema tan triste como cierto y dentro de esa tristeza, bello.
    El réquiem solo la impresiona pero con esas imágenes nos lleva al dolor de Ucrania. También, bello pero triste.
    Un abrazo Paula

    LaMiradaAusente · & · CristalRasgado

    ResponElimina
    Respostes
    1. A los que gozamos de empatía, nos toca y nos duele el sufrimiento de cualquier persona. ¡Qué triste se ha puesto el mundo ante tanta injustícia...!

      Muchas gracias, Alfonso.
      Aferradetes.

      Elimina
  19. Molt bona imatge literària la de treure's definitivament l'abric com a metàfora de la mort. Aleshores ja no hi haurà necessitat de protegir-se del fred, ni màscara darrere de la qual amagar-se. Definitivament pot representar un alliberament, però del qual no en podrem ser conscients, perquè la vida i la mort són incompatibles. Bé, també hi ha formes de mort en vida, i no només per qüestions de salut, sinó també per les condicions de vida, que poden arribar a ser terribles. Aquesta és la pitjor de les possibilitats, i la que ens fa més por!!😫Aferradetes molt vitals, Paula!!😃🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com bé dius, hi ha moltes maneres de morir. Hi ha experiències a la vida que són més fortes que la pròpia mort. Les tenim aquí i per on mirem... no sé si fa més por sentir-se mort en vida, però potser en som més conscients.

      Aferradetes ben fortes, Alfons.😘🤗

      Elimina
  20. Ser lliure sempre ha tingut un preu, comencem a pagar pel fet de néixer...

    Bona nit, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona frase aquesta i ben certa.

      Aferradetes, Roser.

      Elimina

Benvinguts al racó!