Els ulls buits sense ànima,
davant aquella imatge
reflectida d'allò que eres,
et va fer cloure'ls.
Què o qui va rompre
la llum de la teva mirada?.
Ho sabies i ho vas callar
amb un silenci aclaparador,
tanmateix seguies sola,
el mirall no t'enganyava..
[Març ~ 2022]
Quan s'esvaeixen
ResponEliminaels reflexos a les mirades,
l'amor ha desaparegut
de l'ànima estimada.
Aferradetes, sa lluna!!!
Molt bonic el teu poema.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Alfred.
Buena foto Paula, me gusta mucho el reflejo distorsionado.
ResponEliminaUn poema magnífico, a veces no hace falta mirarse en un espejo...
Un abrazo
Cierto, últimamente ni me miro... o mejor dicho, sólo al peinarme, prefiero no ver mi mirada...
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
Els miralls sem pre et tornen la realitat.
ResponEliminaBona foto i millor texte.
Aferradetes i bona setmana
I de vegades, és una realitat trista.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Gran Maria Mercè, gran Marina... i gran Paula!
ResponEliminaUn gran aplaudiment per a totes dues!.
EliminaGràcies, Xavier!.
Aferradetes.
Que originals les cases que es reflecteixen al mirall...Està bé que algú no t'enganyi, encara que sigui un mirall...
ResponEliminaJo conec la Paula, la Marina i també vaig conèixer la Maria Mercè, tot un honor!
Petonets, bonica.
Jo no he tingut aquesta sort, no he tingut el plaer de conèixer-les.
EliminaA tu sí, i em sento ben contenta de que fos així.
Moltes gràcies!.
Aferradetes, Roser.
ResponElimina·:·
Un excelente blanco y negro y excelente mirada.
El espejo nunca engaña. Somo nosotros los que queremos engañar al espejo para que nos engañe.
Un abrazo Paula
·:·
LaMiradaAusente · & · CristalRasgado
El espejo sólo transmite lo que ve, aunque queramos distorsionar lo que somos no lo conseguimos.
Elimina¡Muchas gracias, Alfonso!
Aferradetes.
Sempre hi ha algú que s'encarrega de rompre la llum de les mirades, o a vegades simplement ho fa el temps i la vida...
ResponEliminaPreciós poema tan ben acompanyat de la cançó-poema.
Aferradetes, preciosa!
Els pals que et dóna, diguem... la vida en general.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, nina.
Es pero que para cuando vuelva ya puedas escuchar músicas e tu ordenata, porque esta canción por ejemplo no tiene desperdicio.
ResponEliminaBesos
Sigo sin ella. Espero, yo también, que se solucione más pronto que tarde.
Elimina¡Buen viaje!.
Besos, Toni.
un poema senzill però colpidor, el mirall no enganya mostra sempre el que hi ha.
ResponEliminaAferradetes Lluna :)
Suposo que el fet de no emmirallar-se, tampoc treu la tristor dels ulls.
EliminaMoltes gràcies, Maria!.
Aferradetes.
Da miedo pensar lo que pueden hacer los espejos cuando nadie los mira...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Reflejar todo lo que esté en su campo de visión... imagino.😉
EliminaAferradetes, amic.
I és que els ulls no amaguen les emocions. No és cap ximpleria allò de "los ojos son el espejo del alma". Durant aquest periode "emmascarat" hem tingut l'oportunitat de fixar-nos més que mai als ulls dels nostres interlocutors; parlaven per sí mateixos, en uns sentits i en altres; són els ulls els que et transmeten l'optimisme del que tens al davant i també, si és el cas, la tristor.
ResponEliminapodi-.
Així és, la mirada ho diu tot, fins i tot el que no es veu físicament... pels que saben mirar, és clar!.😉
EliminaAferradetes, Carles.
Quan vaig al mirall no em puc creure el que hi veig.
ResponEliminaHi ha un home que es fa passar per mi.
No li faig cas a aquest impostor.
Petons.
A Marina Rossell sí que li faig cas... sempre.
Per això no em miro al mirall mai.😉
EliminaMarina Rossell diu les veritats sempre.
Petonets, Xavi.
Hi ha miralls, com el de la teua imatge, amb punt de fuga; potser és que han decidit que no hi ha prou amb el reflex i ens assenyalen un camí...
ResponEliminaPreciosa (i trista) combinació d'imatge, lletra i música. Abraçada, Paula.
Potser sigui, el camí més fosc, més fàcil de creuar...
EliminaMoltes gràcies, Pep!.
Aferradetes.
Ostres, quina foto més adient per aquest poema, sa lluna! Trobo que el copsa sencer. Allò que eres, la llum trencada de la mirada... però no t'enganyis, aquest mirall sí que t'enganyava, perquè sola no ho estàs, eh?
ResponEliminaAferradetes!
Tant de bo no hi estigui i tampoc ni s'hi senti... els miralls no enganyen, nina.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Tresa.
Sols sóc.
ResponEliminaQuan m'ha deixat de pertànyer
el què mai he tingut?
El camí és d'emprèstit,
la vida no és meva,
tampoc la mort.
He manllevat les mirades,
el goig que he gaudit ja és del record,
inclús les llàgrimes nascudes
ja són del mar.
Un poema entenedor i molt bonic, Joan.
EliminaGràcies per compartir amb tots nosaltres!.
Aferradetes.
Jo no em miro massa al mirall però cada cop que ho faig veig un personatge diferent, depèn del dia. Salut i força !
ResponEliminaEts el mateix, però depèn de l'estat d'ànims et "veus" diferent, oi?.
EliminaBenvingut al racó!.
Aferradetes.
Quant de temps feia que no escoltava Marina Rossell!! Mirall en català ve del llatí "miraculum" (prodigi, fet formidable), d'on també deriva la paraula "miracle". Un miracle és mirar-nos al mirall i poder reconèixer-nos cada any que passa!! A mi m'entristeix saber que el teu mirall et torna una mirada trista. Aferradetes ben fortes, Paula!!
ResponEliminaAnem canviant tant pels anys que passen!, però el mirall no fa miracles, ens mostra el que som en tot moment. Ja en fa un quants que la mirada que em torna és de tristor...
EliminaAferradetes, Alfons.🤗
Disculpa: per què parla el Xavier Pujol de la gran Maria Mercè?
ResponEliminaPerquè la cançó de la Marina Rossell és del poema "Aquest mirall" de la Maria Mercè Marçal.
EliminaAy esos espejos que nos devuelven lo que ellos ven y no aceptamos. Me encantan estas fotos.
ResponEliminaUn abrazo.
Cierto, hay que saber mirarse y verse.
Elimina¡Muchas gracias!.
Un fuerte abrazo, Laura.