PLECS

Tot es redueix

als plecs estimats,

al desordre de la roba

que encara no t'has tret

i al mesquí pas del temps

que amagat t'espera.

[Setembre ~ 2022]

UN DiMECRES AMB L' ÀViA

 

Dansa de la núvia a l'aire lliure - 1566 - Brueghel

a RELATS CONJUNTS

Com cada dimecres la Pilar tenia els seus néts a casa, el Jordi de sis anys i la Núria de quatre. Aquest dia de la setmana els seus pares anaven escopetejats i, d'aquesta manera, es lliuraven d'haver de portar els nens a l'escola, donar-los el menjar i poder passar un temps amb ells. La Pilar els hi portava i tenia tot el matí per a preparar el dinar i els jocs d'aquella tarda. Quan tornaven a casa, els hi treia la roba i els en posava una més vella i per tant més còmode per dinar. En acabar sabien que l'àvia volia que fessin la migdiada, malgrat la desaprovació dels dos, es quedaven al llit i jugaven fins que es quedaven dormits. La Pilar endreçava la cuina i s'asseia a esperar que fos una hora prudent per despertar-los.

- Va nois, que ja és hora de jugar!.

En Jordi era el primer en obrir els ulls, a la Núria li costava un poc més. Mentre l'àvia els hi rentava la cara, els dos ja li estaven demanant a què jugarien avui.

- Avui vos mostraré un llibre amb imatges molt maques i farem un joc.

- Què bé àvia, va on és el llibre? -, va dir en Jordi.

- Tranquils, tot al seu temps. Seieu a les vostres cadires que ara començarem... mem on és el dibuix... aquí el teniu...

- Ui quanta gent! - digué en Jordi.

- Ballen i ballen, així! - digué la Núria, aixecant-se de la cadira.

- M'heu de dir... quantes gerres hi ha?

- Jo en veig una... no dues, una amb una nansa i l'altra amb dues.

- Dues, dues, dues... n'hi ha dues - repetia la nena.

- No val, jo les he vist primer!.

- Va, esteu quiets, una altra pregunta: quantes gorres vermelles hi ha?.

- Ui, n'hi ha moltes àvia!.

- Aneu comptant i amb un dit les aneu assenyalant.

Els dos aixecaren un dit i amb molta cura s'aproparen al llibre, sabien que l'àvia s'estimava molt els llibres.

- Una, dues, tres... quatre, cinc, sis... ja m'he perdut!

- Dos, cinc, tres... mil -, repetia la Núria.

- Molt bé, voleu que us expliqui el conte del dibuix?.

- Sí, sí, si, síiii! - digueren els dos, pegant un bot de les cadires.

- Doncs ara preparo el berenar i mentre mengeu us ho explico. Pa amb xocolata us va bé?.

- Síiiiiiii!!!

- El quadre el va pintar un senyor que es deia Brueghel, fa molts, molts anys. Li va posar un títol molt divertit "Dansa de la núvia a l'aire lliure!. I com podeu veure, tots els convidats a noces estaven ben contents i ballaven molt.

- Àvia... i els nuvis on són?.

- .... doncs no ho sé, què els veieu vosaltres?.

- És la noia que no porta mocador al cap i el noi que balla amb ella, oi que sí?.

- Doncs això sembla, però no t'ho puc assegurar. Tots menjaren i begueren durant moltes hores, fins que quedaren ben tips.

- Àvia... i aquests bonys que tenen els nois, què són?

- Bonys, tenen bonys, bonys, bonys... - repetia la nena.

- No sé... no sé... pot ser què fos una butxaca per posar-hi el mòbil... Bé nois, ara vos aneu a rentar les mans i la cara que porteu xocolata per tot arreu.

La Pilar es va quedar pensant que potser fossin massa tendres per veure certes pintures i que s'ho hauria de preparar més bé per a la propera.

TEMPESTA

TEMPESTA  VIGILADA

La tempesta s'apropa

trons i llamps

s'esmunyen dins la negra nit.

L'olor a terra mullada

et despertarà de cop,

vigila... els malsons

com a fantasmes

et descobriran la por.

[Setembre ~2022]

LA FiNESTRA

La brutícia assetjava la casa, s'aferrava a les poques coses que hi havia al seu interior. Les parets, abans blanques, s'havien tornat d'un gris d'ala de mosca pel fum de la xemeneia i del tabac. Les bestioles es passejaven per tots els racons on hi havia restes de qualsevol aliment. Els estris que no es feien servir, estaven plens de greix. De cada tres bombetes, només se n'encenia una. Enmig de tanta brutícia, xocava la transparència amb què es veia a través de la finestra de la cuina. Aquella petita finestra que mirava les muntanyes, des de la sortida de sol fins a la posta i que des de sempre s'afanyava en netejar-la cada dia, era el seu únic tresor.

NORMES

Tots infringiren les normes.  Tots entraren en terreny prohibit.  Tots alteraren les lleis que establien a qui s'havia d'estimar, com i quant.  Lleis que convertien les àvies en àvies,  els oncles en oncles,  les mares en mares,  els cosins en cosins,  la melmelada en melmelada  i  la gelea en gelea. 

Va haver-hi una època en què els oncles es convertiren en pares,  les mares en amants  i  els cosins moriren i van ser enterrats.

Hi va haver una època en què allò inconcebible es va fer concebible i va passar l'impossible.

 -Arundhati Roy- El déu de les petites coses (Traducció pròpia)

BOMBOLLES

Som com a bombolles 

plenes d'energia, saltant i volant,

cadascuna al seu món petit 

o 

ens anem tornant 

com ens deixen ser?.

GROG

Com estels grocs

llibertat somiada.

Des del record

unes flors tatuades

et fan més propera.

[Setembre ~ 2022]

10 Anys, 10 Mots : PARAULES

Asseguda a prop d'un espill, s'hi va veure reflectida per un instant, però els seus pensaments eren molt lluny d'aquell instant. Filla d'un pescador, coneixia bé la zona i la vida d'aquell poble. La inspectora Serra s'havia marxat feia anys a Barcelona i des d'aleshores no havia tornat a passejar per aquests indrets que van ser el seu parc de jocs infantils. Tenia la taula plena de papers i fotografíes, com la d'aquell botó daurat. Ni les proves ni les fotos l'havien conduït a cap detenció. Havien passat ja sis mesos des de que s'aturaren els darrers batecs d'aquella noia trobada a la platja...  Els anys que va estar fora no li van produir cap enyor, ni per la terra, ni pels amics que hi va deixar, tot i que ara s'hi sentia a gust, potser perquè sabia que gairebé ningú la coneixia. En aquell petit bar de pescadors, de nit i amb els gats que omplien tota la platja, era sens dubte el millor lloc per treballar. 

La llum d'un encenedor entre les ombres de la platja, la va fer tornar a la realitat. La silueta d'un home que semblava coixejar s'apropava al bar.  En entrar es quedaren mirant-se fixament, fins que ell amb veu ronca digué un "Bon vespre!" i s'assegué a la barra, sense deixar d'observar-la.  Ella, de tant en tant, l'anava mirant i pensant a qui li recordava... De sobte li va venir al cap, era en Pere, que vell li semblava ara!. Clar, van prendre camins tan diferents feia ja més de mitja vida. Però havia d'haver arribat feia molt poc, perquè segons els papers no tenia el seu  ADN. 

S'apropà a ella i li va oferir una cigarreta. Sense alçar els ulls en prengué una i tot seguit la llum de l'encenedor il·luminà set lletres "Gitanes", com les llosques que trobaren devora la noia. -Què s'ha fet de tu, Anna?-,  li digué mentre ella tapava el tema de la taula. -Ja veus, he vingut a passar uns dies i tu?-. Desprès de pensar-s'ho un poc, contestà: -He tornat avui d'unes vacances-. Sense dir més, se'n va tornar a la barra. Tots el fils hi conduïen, les llosques, el fet de no tenir el seu ADN vivint al poble, que el temps d'investigació va ser fora d'allà i el més important, les petjades trobades xerraven d'una persona coixa, al no recolzar amb la mateixa intensitat els dos peus. Ho tenia clar!. S'aixecà de la taula i apropant-s'hi li va dir: 

-Pere Fuster Ramis, queda detingut com a sospitós de la mort de Marcia Escobar. Té el dret de guardar silenci. Qualsevol cosa que digui pot i serà utilitzada en contra en un tribunal de justícia. Té el dret de parlar amb un advocat i que un advocat estigui present durant qualsevol interrogatori. Si no pot pagar un advocat, se li assignarà un pagat pel govern. Li han quedat clars els drets prèviament esmentats?- i l'emmanillà.

Lletres i fils ~ Setembre 2022

AiRE (II)

Tothom ho sap, no m'agraden

els obstacles entre l'aire i jo.

Un matí, com qui no vol la cosa,

ens mirarem i, de llavors ençà,

mai més ens hem pogut deixar.

[Setembre ~ 2022]