16 de novembre 2026

TOTES CAUEN jUNTES . . .

 

Desprès de deixar de funcionar el wifi i el so, va venir uns quants dies "l'informàtic" a marejar les coses i no se'n sortia. Només podia venir una hora cada dia i estava clar que quan s'anava em deixava feina per a mi, què si havia d'actualitzar, què si havia de tancar l'ordinador i tornar a posar en marxa... Em va dir que la solució era posar una antena nova amb cable de 5G i una tarjeta nova de so...  Com no entenc res de tecnologia, li vaig dir que m'estranyava molt que tot es trenqués justament quan vingué a mirar el wifi. La seva resposta, que havia actualitzat i que s'havia trencat el so!?!?!? 
El dia que va venir sense avisar-me, em portava l'equip per canviar-ho tot, quan em va dir que es connectaria mitjançat el meu ordinador amb un altre informàtic. Van estar treballant una estona i quan acabaren, em digué que marxava i que em poses a actualitzar fins que l'ordinador ja hagués acabat, que si tot havia sortit bé, que l'avisés. Quina alegria que vaig tenir quan vaig veure que havia tornat el so, sense haver-hi de posar res més que l'antena de wifi... i el treball que va fer l'altre informàtic... Doncs la cosa no va ser tan senzilla, no! La factura posava el preu de l'antena, el preu del cable, la minuta de l'altre informàtic (25€, què per cert no vaig trobar gens car havent-me trobat l'error) i la minuta de "l'informàtic de capçalera" què sense haver fet res de bo, era curiosament més alta que la de l'altre informàtic...

Però això no fou tot, estaven fent obra a la tenda de baix de casa i, en tomar una paret, s'escardaren varies de les meves: la del sostre del bany, la de la porta d'entrada i tres de l'habitació. Després de xerrar amb la propietaria i ella (després de fer fotos) amb la de la tenda, van acordar que vendrien a solucionar-me el problema. Un dia per engrandir les esquerdes (pols per tota la casa), un altre dia per tapar-les (més pols i brutor per tot) i dos més per pintar (pols, pintura, pintura, pintura per totes les portes i per les parets)... El pis és petit i podeu imaginar que per molt que netegés la pols, quan se n'anaven, en tornava a sortir per tot arreu i a més, no tinc altra habitació, per tant dormia entre pols i olor de pintura. Dissabte acabaren i avui encara estic netejant...

Feia uns parell de dies, abans de que quedés sense wifi, que no podia dormir perquè em feia mal la part dreta de la cadera. Si m'adormia damunt, malament i si m'adormia a l'altra banda, el pes del cos dormit també em feia mal i em despertava. Per tant no hi havia manera. He passat aquests quinze dies ben fotuda i molt baixa d'ànims per tot el que m'està passant. Ara em toca anar posant totes les coses al seu lloc i agafar forces per tornar a la meva rutina. 

Normalment quan te'n ve una, no ve sola... 
ja ho diuen i és ben cert. 

05 de novembre 2026

NOTA iNFORMATiVA [ 5 ]

 
[Imatge de la xarxa]

Imagino que us penseu que he migrat a una altra plataforma, però no!, tinc l'ordinador en mans de l'informàtic, per això no us deixo comentaris i tampoc puc pujar entrades com voldria. 
El problema inicial va ser amb el wifi que no anava. Quan em va trobar una solució comprant una altra antena, amb una actualització de Windows-11 (segons ell) em va deixar sense so. Desprès de venir uns quants dies, el problema no està resolt i és clar que amb el mòbil no puc fer res, perquè entre la pantalla que és petita i els meus dits gruixuts pel teclat, no em va bé fer-hi feina. Només puc mirar si heu pujat res i intentar fer alguna cosa.
Us demano disculpes i espero que s'arregli aviat.
Gràcies!

27 d’octubre 2026

MANiFESTACiÓ o VANDALiSME


Milers de persones van marxar de manera pacífica, amb pancartes i consignes, exercint el dret a expressar desacords. La manifestació va començar amb una col·lecció admirable d'opinions en majúscules. Els ciutadans reclamaven drets, fins aquí tot legal i força democràtic. 
Després, ALGÚ va decidir que expressar disconformitat incloïa trencar aparadors, incendiar contenidors i cotxes, i saquejar botigues.

L'endemà, les notícies van debatre si allò era protesta o vandalisme. Els polítics buscaven culpables. La policia parlava de disturbis. Els manifestants, de repressió. Els propietaris, de pagar la factura.

Així, actualment, manifestar-se sembla exigir visibilitat, mentre cometre actes vandàlics exigeix ​​assegurança. La diferència continua sent senzilla: una reclama canvis, l'altre els cobra a tercers.
Confondre'ls beneficia els que prefereixen anomenar caos a qualsevol demanda i llibertat a qualsevol destrossa. 

23 d’octubre 2026

FESTA!!!


Rosa tornà a casa després d'un sopar amb amics. Com eren les festes del patró, havien fet una volta pel poble i s'havien aturat a fer-se fotos davant d'aquella escultura gegantina de la plaça, abans d'anar al seu restaurant preferit. Una vegada deixades les bosses a l'entrada es ficà al llit, posant el seu cap maldestre al coixí més còmode i s'adormí.
L'endemà, trobà unes sabates d'home al passadís. No eren de cap dels seus amics o això creia. Trucà als dos mascles que havien sopat amb ella la nit anterior. Un li jurà que havia marxat molt aviat, l'altre li confessà que no recordava com havia tornat a casa. Penjà mentre que el darrer noi començava a renegar... després s'adonà que hi havia una clau damunt el moble que no havia vist mai i tingué males sensacions...
Mentre feia passes cap a la cuina, sentí unes passes darrere seu, es girà però no hi havia ningú. Mirà el mirall i veié un rostre pàl·lid que li resultava familiar. Va fer unes carusses estranyes, pensant que era un efecte de la son i sentí un gran penediment per haver tornat tan tard.
Aleshores, des de l'habitació, una veu digué:
—Nena, has vist les meves sabates?
La Rosa quedà esglaiada en no reconèixer aquella veu i no gosà donar cap passa més...

*Proposta de Sean Jeating a River 

Paraules:  rostre, preferit, una vegada, coixí, penediment, bosses, cares/carusses, mascles, passes, renecs, confessar
Color: rosa 

19 d’octubre 2026

LA SABATA NEGRA

 Lluïsa Vidal - Sortint de missa 1909-1918 

Aquell matí de diumenge de 1918, els feligresos sortien de missa ben mudats, amb les sabates lluentes i l'ànima, segons deien, més neta que una patena. 
A la porta de l'església, madò Margalida ja esperava el moment de saber qui havia combregat i qui s'havia quedat al banc. No fos cosa que algú tingués més pecats que ella!... Mentrestant, el rector saludava orgullós als feligresos, convençut que havia sembrat la bondat dins els seus cors. Altres veïns murmuraven en veu baixa que era estrany veure la porta de la rectoria oberta i que damunt l'escaló havien vist una sabata negra plena de fang. Tothom començà a fer conjectures, perquè en aquell poble els misteris duraven ben poc, però les xafarderies, anys i panys!... Na Catarina assegurava haver vist una ombra entrar a l'església de matinada. En Miquel, que no creia ni en miracles ni en fantasmes, es persignà tres vegades per si de cas. El rector, pàl·lid com un ciri, demanà silenci.

—Germans, no faceu judicis precipitats!

Just aleshores, un nen assenyalà la sabata i exclamà:

—Però si és la del batlle!

Tots giraren el cap cap a l'home, que intentà somriure mentre amagava un peu darrere l'altre. El rector sospirà i tancà la porta de la rectoria sense dir ni piu.  Ningú no gosà fer més preguntes però aquell vespre, a cada casa, es parlà del misteri.

L'endemà, el batlle aparegué amb sabates noves i una excusa ben poc convincent, deia que havia passat la nit cercant una gallina perduda... Per descomptat, ningú se'l va creure!
Al capdavall, en aquell poble, era millor tenir a Déu content i al batlle vigilat. 

16 d’octubre 2026

SOBREPROTECCiÓ


La Rosa feia temps que somiava tenir una vida tranquil·la sense haver d'estar pendent de tothom. Els seus fills ja eren grans i el petit s'havia emancipat feia poc. Per primera vegada en molts anys, ella i la seva parella podien gaudir de la casa només per a ells dos.
Al principi tot semblava idíl·lic, sopars improvisats, sortides sense horaris i moments de diversió. Però, al cap d'unes setmanes, la Rosa començà a trobar a faltar algunes coses de la vida familiar, com el renou dels nens, les converses a taula i les visites inesperades.  
Un migdia, mentre passejaven pel poble, el telèfon va sonar. Era el fill petit.
—Mare, m'he emancipat de veres, he trobat feina a Austràlia i me'n vaig la setmana que ve!
La Rosa va quedar muda. La seva parella somrigué.
—Per fi, tranquil·litat!
Ella no el mirà, estava cavil·lant i no va contestar. Ja feia plans per passar uns dies a Austràlia, fins que el nen es sentís com a casa...

*Proposta de Sean Jeating a River

Paraules: 1.fills/nens  2.parella  3.emancipat  4.diversió  5.idil·li  6.passar  7.només  8.moment  9.tranquil/pacífic  10.coses 
Color: Rosa fumat

12 d’octubre 2026

Ullets

~ 1.988 ~

Un drap petit,
dos ullets s'hi amaguen.
Somia llunes.
(Octubre ~ 2026)  
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Swaddled in love
eyes closed in trustful sleep
babies are a blessing. 
(Mimi) 
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Pau al bressol,
la vida just comença.
Somni tranquil. 
(MacAbeu) 
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Un núvol blanc.
Nedant en calidesa.
Un son tranquil. 
(Carme) 
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Tendresa ben blanca
destacant sobre la cuna
somiant futur. 
(Alfred)
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Nana, nena, nina,
fes nones ninet,
tanca els ullets, tanca els ullets,
a dormir, angelet. 
Que només mirar-te
em nodreixes el meu cor. 
(Xavier) 
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Ruhiges Atmen
Noch nichts wissen von der Welt
So lebt es sich gut. 
(Sean)

08 d’octubre 2026

DESPERTA'T


Algú va dir que, per conèixer millor la vida dels joves contemporanis, cal entendre què passa dins un món digital on mai no és fàcil saber qui té raó i on la vida es presenta de color de rosa.  Tots vam estar d'acord en que era una frase que resumeix una realitat que canvia fàcilment i que obliga a la societat a despertar-se i a replantejar-se moltes coses. 

*Proposta de Sean Jeating a River.

Paraules: 1. contemporanis  2. fàcilment  3. vida  4. conèixer  5. mai  6. un  7. dir  8. frase  9. qui  10. dins 
Color: Rosa 

05 d’octubre 2026

LA PÀGINA


Cada capvespre, na Teresa s'asseia al costat del seu padrí davant d'aquella vella màquina d'escriure verda. Ell sempre deia que les paraules tenien memòria, però ella encara no ho entenia. 
—Llegeix-me aquesta —li va demanar aquell dia.
La néta mirava el full que tenia entre les mans. Hi havia paraules escrites feia molts anys, paraules que parlaven de persones, de famílies i de vides que havien estat arrancades de cop.
—Per què ho hem de recordar, si va passar fa tant de temps? —va demanar.
L'avi va mirar la vella màquina d'escriure i després a la seva néta..
—Perquè cada nom que recordam és una persona que no ha desaparegut del tot.
Ella va abaixar els ulls cap al full. Ara les paraules li semblaven diferents. Ja no eren només tinta damunt paper, eren veus. 
—Nosaltres no hi érem —li va dir—,  però podem escoltar i podem contar-ho.
—Això ho vas escriure tu? —va preguntar ella, sorpresa.
—Sí. Però em falta acabar-la.
El padrí va mirar per la finestra. La llum del capvespre entrava dins l'habitació i tenyia les parets de taronja. La Teresa va agafar un full nou, el va col·locar a la màquina d'escriure i començà a teclejar. Perquè recordar no és viure en el passat, és impedir que la història quedi callada.

02 d’octubre 2026

EL DETECTiU JOVE


En Pau era un detectiu jove però molt fiable. Un vespre rebé una trucada sobre un misteri en una antiga vil·la situada prop de la muntanya. Quan hi arribà, començà a passejar pels voltants buscant alguna pista. A terra trobà unes petjades que conduïen fins a una zona de sorres movedisses, a prop hi havia un tros de filferro retorçat i un caramull de cendres. Dins la casa, descobrí una ampolla de suc de mandarina que s'havia vessat damunt una taula i per la finestra veié una branca que es movia amb el vent. Per aconseguir que el sospitós sortís del seu amagatall, en Pau començà a cantar ben fort i a fer el pallasso i, de sobte, una figura salvatge sortí corrents pel passadís. En Pau la seguí fins a una porta tancada... abans d'obrir-la, trucà a una veïna de confiança que sempre l'ajudava en les seves investigacions. 
—Neus, has de venir tot-d'una! 
Junts descobriren una caixa plena de fotografies antigues que els portaria a un misteri més gran, qui habitava aquella casa?... era una persona o un animal?... per què s'amagava?...

*Proposta de Sean Jeating a River

Paraules: 1. passejar  2. sorres movedisses  3. cendres  4. filferro (cable)  5. salvatge  6. retorçat 7. fer el pallasso  8. vessat  9. vil·la  10. fiable  11. de confiança  12. muntanya.
Color: mandarina 

28 de setembre 2026

UN LLOGUER PRiViLEGiAT

 

La Maria viu al mateix pis des de fa disset anys. Ha pagat puntualment cada mes, ha pintat les parets més d'un cop i fins i tot ha arreglat una persiana que, segons la propietària, "ja venia així".

Ara ha rebut un WhatsApp:
—Bones notícies— li diu la propietària. —Hem decidit mantenir-te com a llogatera.
La Maria gairebé s'emociona.
—Ah, moltes gràcies!
—A canvi, actualitzarem una mica el preu.
"Una mica" resulta ser prou per convertir la seva sala d'estar en un article de luxe. Disset anys pagant i, pel que sembla, l'antiguitat no acumula descompte, acumula tarifa. 
La Maria mira i calcula. Amb la nova renda i la seva pensió haurà de triar entre pagar el pis o continuar menjant. Decideix que, de moment, mantindrà les dues coses. Sempre que el mercat no ho consideri una extravagància.

Però un dia passa una cosa extraordinària. Un dels laterals de fusta massissa de la campana extractora cau de cop, trencant la vitroceràmica que hi ha a sota.
La noia envia fotos.
—Ha estat un accident. Sort que no tenia res al foc i no hi havia ningú a prop... Això no ho pot cobrir l'assegurança?

Uns dies després arriba la resposta.
—L'assegurança només cobreix les parets del pis. 
Ni la vitroceràmica, què és l'únic electrodomèstics de la casa. Tret d'això no hi ha res que faci pensar que aquell pis és realment moblat, perquè tots els altres són de la Maria (precisament per evitar aquestes coses).
La Maria es queda sense paraules.
Després torna a mirar la pujada del lloguer...
—Quina tranquil·litat —pensa. —Almenys no m'han apujat el sostre, si algun dia cauen les parets, ja sabrem qui les paga.

25 de setembre 2026

LA CARTA ESTRANYA


Les dues noies estaven assegudes a les escales, parlant i jugant amb una baralla de cartes. Una d'elles mirava el mòbil mentre feia uns càlculs en un paper...
—Ens basten els doblers per comprar-ho tot?
—Sí, si seguim el sistema de sempre.
—Necessitarem detergent per a la bugada, unes espelmes per als canelobres i alguna cosa per berenar. 
—Púding?
—Púding.

A l'altra banda de la plaça, un jove jugava amb una nena. La petita corria amunt i avall fins que es va aturar davant les noies.
—Ei mira, mira què he trobat!— I els hi va mostrar la carta.
Una de les noies la va mirar de reüll i va veure-hi pintada una mandarina.
—Això és estrany— Va dir.
El jove es va apropar i va agafar la carta de la mà de la nena.
—Aquesta carta no pot ser vostra...
—Per què?— Van respondre les dues a la vegada.
Ell, girant la carta, va assenyalar la fotografia de l'altra cara...
Hi sortien les dues noies assegudes a les escales i ell amb la nena jugant a l'altra banda de la plaça.

No hi havia cap fotògraf a prop... I, tot i així, la fotografia era d'uns instants abans...

*Proposta a River
Paraules: 1. púding  2. cartes  3. càlculs  4. bugada  5. canelobres  6. sistema
Color: mandarina viu 

22 de setembre 2026

L'ÀNEC XAFARDER

 
"Dia d'estiu" (Berthe Morisot - 1879) 

La Júlia i la Clara havien sortit en barca aquella tarda, perquè la Júlia volia contar-li una cosa que no s'havia atrevit a dir-li mai. Quan ja eren lluny de la riba, la Júlia mirà la seva amiga...
—Promet-me que no t'enfadaràs.
La Clara assentí, intrigada.

Però, abans que la Júlia pogués parlar, un ànec s'apropà a la barca. No demanava menjar ni semblava tenir por. Simplement les observava.
—Ens està escoltant —digué la Clara, divertida.
—Idò haurà de guardar el secret— respirà fondo i començà a parlar... 
—Quants anys fa que la teva mare va marxar?...
L'ànec va fer un «quac» molt suau i s'allunyà cap una altra barca.

Les dues continuaren parlant fins que, de sobte, la Júlia callà. A la vora de la riba hi havia una dona asseguda en una altra barca amb l'ànec, mirant-les.
—És la teva mare...— murmurà la Júlia
—Què dius?, ella fa temps que no és en aquest món.
La Clara mirà cap a la riba, però no veié res ni ningú... 

Només quedava l'aigua quieta i, ben a prop, l'ànec que les observava en silenci. 

19 de setembre 2026

EL NOTARi


El notari arribà al poble ben vestit, es feia mirar... Portava un pla antic, destinat a localitzar una caixa forta enterrada a prop del molí. Per finançar l'expedició, decidí carregar alguna cosa a compte a l'única botiga que hi havia: una bossa de patates, unes mandarines, una brúixola i uns draps de cotó.

S'arremangà i durant hores excavà sol, mentre els veïns observaven des de les finestres. En arribar al capvespre, colpejà una superfície metàl·lica, un mig somriure aparegué al seu rostre. Obrí la caixa esperant trobar-hi lingots d'or, documents antics o joies... Dins únicament hi trobà un coala, una cadira plegable i una nota que deia: "Si has arribat fins aquí, asseu-te".

El notari obeí. Aleshores el coala despertà, baixà amb cura i premé un botó ocult sota el seient. El molí desaparegué, el poble quedà suspès a l'aire i la botiga començà a cobrar-li, amb interessos, cada segon d'aquella aventura extravagant.

Proposta a River
Paraules: extravagant, coala,  pla,  carregat,  patates,  sol/sola
Color: mandarina viu

15 de setembre 2026

GRAFFiTi ( III )


Home de pintura,
dos gossos guarden el mur.
El noi no mira.

L'avi del grafit
segueix el pas del noi.
Parla el mòbil.

Quatre mirades
l'home, els gossos, el noi.
El carrer calla.

(Setembre ~ 2026)  
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Quatre mirades
Els colors sobre la pell.
Ningú no es troba. 
[ Carme ]
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Llum de pantalla,
el carrer ple de vida
és una ombra. 
[ McAbeu ] 
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .    

Ombra i claror,
al fons i al primer pla,
de colors s'omplen. 
[ Helena ] 
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .     

Schaut ihn an, Hunde!
Diese Jugend von heute!
Hirn abgeschottet ... 
[ Sean ]

12 de setembre 2026

EL PASSEiG


Aquell matí, la Júlia va sortir a passejar la seva gossa pel parc de sempre. Feia sol i no hi havia gaire gent, així que va deixar que l'animal anés una mica al seu aire. La gossa, però, semblava tenir altres plans. De sobte, va estirar la corretja i va començar a córrer cap a un arbre.

—Ei, espera!— va cridar la Júlia, intentant no caure.

Quan va arribar-hi, va veure que la gossa estava ensumant una roda de tractor mig enterrada entre l'herba. Va riure i es va ajupir per mirar-la de prop. Feia temps que no veia una cosa així al parc. La gossa va continuar ensumant com si hagués trobat un tresor. Finalment, va aixecar el cap, va mirar la Júlia i va moure la cua.

—Ja està? Ens podem anar?

Encara no... l'animal es va aturar. La corretja es va tensar i la gossa va quedar mirant cap a l'altra banda, darrere d'uns arbres.

—Què hi ha?

 Va mirar, però no va veure res i va estirar de la corretja, però la gossa no es movia. Llavors va sentir un soroll, algú havia trepitjat una branca...
Va esperar.
Res.
Finalment, la gossa va deixar de mirar els arbres i va començar a caminar tranquil·lament. La Júlia va somriure i va continuar amb ella. Quan van arribar a casa, va obrir la porta i va deixar anar la corretja. A dins, damunt la taula, hi havia una nota que deia: 

"Gràcies per haver-la trobat. La necessitava molt aquesta nit"

Es va mirar la gossa i per primera vegada la va veure amb un collar que no era el seu... 

07 de setembre 2026

EL BANC DELS RECORDS


Aquest banc encara espera
aquells que un dia s'hi van asseure,
amb paraules als llavis
i somnis a les butxaques.

El temps ha passat,
però ell continua quiet,
guardant rialles, silencis
i algun adéu que no s'oblida.

Potser demà
hi tornarà a seure algú,
sense saber que aquell lloc
ja està ple de records.

I el banc, en silenci,
seguirà esperant,
com esperen les coses antigues,
sense pressa, sense oblit

[Setembre~2026]

03 de setembre 2026

NOTíCiA D'ÚLTiMA HORA


ESTACIÓ DE TREN DEL POBLE ON ES PRODUÏREN EL FETS LA PASSADA NIT.
La policia investiga les circumstàncies d'una aparició sense explicació.

Un jove va ser localitzat descalç ahir de matinada a l'antiga estació de tren d'un petit poble de Mallorca. L'edifici estava inundat de foscor, només quedava il·luminat per la lluna. Un vigilant, que dormia roncant en una sala propera, va sentir uns passos suaus i va sortir a investigar.
El jove sostenia un paper tacat d'un líquid gras enganxat entre els dits. Sense dir res, va inclinar el cap i va assenyalar una porta d'un color mandarina viu. A terra, unes llàgrimes brillaven sobre la pols com petits fragments de vidre...

Segons els agents, el noi afirmava que l'estació formava part de la seva memòria i que l'aire salat li recordava una platja llunyana... A l'altra banda de la porta, un vell vagó cremava lentament... Quan els bombers hi entraren, no hi trobaren foc, ni el jove, ni ningú. Només un bitllet  tacat de crema amb destinació a Tòquio, expedit per la mateixa estació aquella nit.
*Proposta a River 


Paraules:  1.inclinar el cap (doblegar, reverència, assentir amb el cap)  2.roncant  3.descalç  4.llàgrimes  5.memòria  6.inundat  7.enganxat  8.crema  9.il·luminat per la lluna  10.platja  11.suau 12.salat 
Color: mandarina viu

31 d’agost 2026

SOCiETAT DESiGUAL


—Diuen que vivim en una societat lliure.
—Ah, sí?
—Sí. Pots triar entre pagar el lloguer…
—I què?
—I no pagar-lo.
—I què passa si no el pagues?
—Que ets lliure… de viure al carrer. 


—M'han dit que els diners no donen la felicitat.
—I tu t'ho creus?
—No ho sé…
—Per què?
—Perquè jo tampoc en tinc i mira, mira com estic... 


—Saps què és la igualtat social?
—No.
—Que tots tenim dret a arribar a final de mes…
—I hi arribem?
—No, però el dret el tenim!

            I sí,  a més a més,  
és dilluns, final de mes i ho pots explicar d'aquesta manera... 
 és un conyàs1 de conya!!! 

27 d’agost 2026

LA DATA


Quan vaig arribar al bar, la Sílvia ja m'esperava. Duia una gorra i semblava una mica confosa.
—No sé com explicar-t'ho —va dir.
Sobre la taula hi havia un barrilet petit de fusta.
—Què és això?
—Un regal del meu avi. Abans de morir em va dir que l'obrís avui, però mai no em va explicar què hi havia dins.  També va dir que l'havia de beneir i que la participació de la meva futura parella seria important.
Vaig somriure.
—Sembla un joc.
Ella no va riure. Em va mirar amb atenció. 
—Per què jo? Si ni tan sols el vaig conèixer...
—No ho sé. Però va insistir molt que hi fossis.
A dins hi havia una fotografia, una carta i una pedra de color blau acer. 
La fotografia era difusa. S'hi veia un nen, sol, damunt una moto i a un carrer del mateix poble on estàvem, sota una llum que semblava descriure una òrbita.
—Sembla un nen petit! —va exclamar la Sílvia. 
Vaig mirar-la atentament.
—La carta diu: "Si has arribat fins aquí, ja és hora que ho sàpigues"
La Sílvia va girar la fotografia i va quedar totalment en silenci.
—Què hi posa? 
Em va passar la foto.
Al darrere hi havia una data d'aquell mateix dia, treinta anys enrere. 
I un nom. 
El meu.
*Joc a ca la Mimi

Paraules: 1. atenció,  2. vague (confús, difús),  3. òrbita,  4. joc,  5. pensar,  6. insistència,  7. únic (sol), 8. totalment,  9. barril (tonell), 10. beneir,  11. participació,  12. gorra 
Color: blau acer

23 d’agost 2026

ON EL CEL ES FON

 

Hi ha dies en què el món sembla haver oblidat els seus colors. El cel i l'aigua es miren en silenci, confonent-se l'un amb l'altra fins a convertir-se en una sola immensitat grisa, sense principi ni final.  A l'horitzó, una línia gairebé invisible recorda que encara existeix una frontera, però avui sembla només una delicada cicatriu damunt del paisatge.

I, sobre aquesta quietud, els ocells.
Petites taques fosques escampades per la superfície, com pensaments que no saben quedar-se quiets. Alguns reposen sobre l'aigua; d'altres, amb les ales obertes, trenquen per un instant la monotonia del silenci. Són tan petits davant de tanta immensitat que gairebé podrien semblar accidents de la mirada, però potser són ells qui donen sentit a tot aquest buit.

Miro la fotografia i penso que la calma no sempre és lluminosa. De vegades té el color de la boira, de les coses que encara no sabem anomenar, dels records que s'allunyen sense fer soroll i... tanmateix, hi ha vida!

Allà lluny, entre el cel i l'aigua, alguna cosa es mou.

Un ocell?... Potser saben que també és volar, aprendre a reposar...

Una onada?...

Un batec d'esperança. 

20 d’agost 2026

EL MiSSATGE


Quan vaig arribar al carrer, ja era fosc. El meu estat d'ànim no era gaire bo. La inspectora m'esperava davant d'un bar amb una bossa de cacauets a la mà.
—El sospitós acaba de fugir.
Vam iniciar el passeig pels carrers del barri. El cel, d'un blau acer, feia que la nit semblés encara més inquietant. De sobte, una ombra va saltar una tanca...
—És ell!
Vam córrer darrere seu fins a un carreró, però no hi havia cap rastre del fugitiu. Era un autèntic "rantípol", imprevisible i entremaliat.
La inspectora va treure una novel·la de la seva bossa...
—La víctima la llegia abans de morir.
La meva debilitat per les novel·les em va fer obrir-la, no sense posar-me abans uns guants per evitar deixar les meves empremtes. A part d'una fotografia, hi havia una adreça escrita amb tinta vermella. La inspectora la va mirar i va empal·lidir...
—Aquesta adreça és de casa meva!!!
En aquell moment, el seu mòbil va vibrar. Va arribar un missatge sense número de contacte que deia: "No busqueu el sospitós. Ell vos està buscant a vosaltres"
Ens vam mirar amb un silenci espès.
Des del final del carrer se sentia un soroll de passes. I després, res... 
*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: estat d'ànim, cacauet, debilitat, novel·la, passeig, saltar
Color: blau acer
Frases: 
- Asunder (apart) = Separat, a part
- Nary (none) = Cap, res
- Rantipole = Rantípol. Comportar-se de manera imprevisible o entremaliada o persona bàrbara, temerària, de vegades bel·licosa 

18 d’agost 2026

EL BANC BUiT

 
Mural a Penelles - "Banc amb missatge" de Fra Miquel  

Començarem amb misteri...
Cada nit, quan el carrer quedava en silenci, el banc apareixia ocupat.  Ningú no sabia qui s'hi asseia. Algunes persones deien haver vist una silueta immòbil, sempre a la mateixa hora. D'altres asseguraven que, quan s'hi acostaven, el banc era buit.

Una matinada, en Marc va decidir esperar. Es va amagar darrere d'un arbre i va mirar el rellotge. Quan van tocar les dotze, una ombra va aparèixer a la paret del costat del banc. En Marc va contenir la respiració. L'ombra semblava asseure's. Però el banc continuava buit...

De sobte, va sentir una veu molt a prop seu:
— Ja has arribat... Aquí i ara, pots començar una nova vivència... 
—Començar què? —va murmurar.
—Tot i que encara no és el teu moment...

En Marc es va girar, sentint un calfred. No hi havia ningú. Només el banc, la paret i aquella ombra que, lentament, començava a moure's.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

I acabarem amb una mica de seny...
La Neus havia passat per davant d'aquell banc centenars de vegades. Sempre amb pressa. Sempre amb alguna cosa al cap: la feina, les compres, els missatges pendents, les converses que havia ajornat. Però aquell matí s'aturà. Potser fou la llum suau que queia sobre les pedres. Potser el silenci del carrer. O potser aquella figura pintada a la paret, asseguda com si esperés algú. Al seu costat, unes paraules escrites a mà li cridaren l'atenció: "Aquí i ara, pots començar una nova vivència."
La Neus somrigué i s'assegué al banc. Per primera vegada en molt de temps, no mirà el rellotge. Va pensar en totes les persones amb qui havia compartit vida i que, sense adonar-se'n, deixà enrere. En els veïns que saludava sense conèixer, en aquella dona gran que vivia al tercer i a qui mai no preguntava com estava, en el noi de la botiga de la cantonada que sempre li guardava el pa... I entengué una cosa senzilla, potser conviure no era només compartir un carrer, una escala o una ciutat. Potser era fer lloc als altres dins del propi temps. 

Aquell mateix dia, quan tornà a casa, picà a la porta de la veïna del tercer.
—Hola!  Volia saber com estàs...
La dona la mirà sorpresa. Després somrigué. I començaren a parlar... 

L'endemà tornà asseure's al banc. Al cap d'una estona, s'hi assegué un home desconegut, no es digueren res, només compartiren el silenci. Després arribà una nena amb una bicicleta. Més tard, una parella gran. I un jove que portava una motxilla plena de llibres... El banc ja no semblava tan sol.

La Neus mirà de nou la paret i pensà que potser els grans canvis no començaven amb grans discursos, potser començaven així: amb un banc, amb una pausa, amb una mirada, amb un aquí i ara. I amb la decisió, petita però valenta, de començar de nou amb els altres. 

14 d’agost 2026

EL MALETí


Ahir al matí, un maletí blau acer aparegué al pati del col·legi. A dins hi havia un tros de plàstic, una fotografia de gent pujant a un tren molt antic i una dent. Al principi, els alumnes pensaren que era una broma, però una nota advertia: "Avís previ: no obriu el maletí".

Durant el pati, alguns estudiants veieren un home distant que observava l'escena des de fora del centre. Quan s'hi acostaren, l'home marxà corrents. Un alumne decidí fer-se el mort per veure què passava i això va fer que els seus companys es pixessin de riure... Finalment, van descobrir que l'home era el conserge. En aquell moment només els hi digué: "El maletí no és tot el que es diu que és".

Les preguntes encara romanen sense resposta i ningú sap d'on sortí la dent i per a què servia el plàstic... mentre un professor gaudia veient tot l'enrenou...
*Proposta a ca la Mimi

Paraules: plàstic, romanen, dent, broma, distant, gaudeix 
Frases: 
1. avís previ
2. no és tot el que es diu que és 
3. fingir un estat (fer-se el mort)
Color: blau acer 

11 d’agost 2026

COWBOY

 

Només volia fer unes fotos d'una lectura d'un llibre, una cosa tranquil·la, cultural, de gent escoltant atentament i fent veure que no està pensant en què soparà després. Tot molt seriós.  La gent, concentrada amb aquella cara de “això que diuen deu ser important”.  Algú prenent apunts, algú mirant el rellotge i algú preguntant-se discretament quan arribarà la pausa-cafè. Tot molt literari, molt elegant, molt de “paraula escrita i reflexió”.

I llavors el vaig veure!!!
Barret, camisa estampada i un somriure d'aquells que et fan pensar que ell sap alguna cosa que la resta encara no sabem. No sé si havia vingut a escoltar la lectura, a presentar el seu nou llibre o a comprovar si la història tenia prou cavalls, pols i venjança... Però allà estava, tan tranquil com si el "saloon" fos a punt d'obrir i ell ja tingués taula reservada. Com si amb aquell somriure volgués dir: "No busco protagonisme, el protagonisme simplement em troba".
I jo pensant, —Com quan et diuen “vine com vulguis” i t'ho prens literalment. 

Ningú sabia ben bé què hi feia allà, però tampoc ningú gosava preguntar-li. Perquè potser era un cowboy o potser era simplement l'única persona que havia entès que qualsevol acte seriós necessita una mica de perspectiva... 
I just a sota, ella, seriosa, concentrada i amb aquella expressió de “jo he vingut a escoltar la lectura, no a participar en un western”.

El contrast em va semblar massa bo per deixar-ho córrer.
I jo, és clar, tenia l'oportunitat i vaig fer el "clic".