EL MiSSATGE

Quan vaig arribar al carrer, ja era fosc. El meu estat d'ànim no era gaire bo. La inspectora m'esperava davant d'un bar amb una bossa de cacauets a la mà.

—El sospitós acaba de fugir.

Vam iniciar el passeig pels carrers del barri. El cel, d'un blau acer, feia que la nit semblés encara més inquietant. De sobte, una ombra va saltar una tanca...

—És ell!

Vam córrer darrere seu fins a un carreró, però no hi havia cap rastre del fugitiu. Era un autèntic "rantípol", imprevisible i entremaliat.

La inspectora va treure una novel·la de la seva bossa...

—La víctima la llegia abans de morir.

La meva debilitat per les novel·les em va fer obrir-la, no sense posar-me abans uns guants per evitar deixar les meves empremtes. A part d'una fotografia, hi havia una adreça escrita amb tinta vermella. La inspectora la va mirar i va empal·lidir...

—Aquesta adreça és de casa meva!!!

En aquell moment, el seu mòbil va vibrar. Va arribar un missatge sense número de contacte que deia: "No busqueu el sospitós. Ell vos està buscant a vosaltres"

Ens vam mirar amb un silenci espès.

Des del final del carrer se sentia un soroll de passes. I després, res... 

*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: estat d'ànim, cacauet, debilitat, novel·la, passeig, saltar

Color: blau acer

Frases: 

- Asunder (apart) = Separat, a part

- Nary (none) = Cap, res

- Rantipole = Rantípol. Comportar-se de manera imprevisible o entremaliada o persona bàrbara, temerària, de vegades bel·licosa 

EL BANC BUiT

 

Mural a Penelles - "Banc amb missatge" de Fra Miquel  

a  RELATS de la CARME 

Començarem amb misteri...

Cada nit, quan el carrer quedava en silenci, el banc apareixia ocupat.  Ningú no sabia qui s'hi asseia. Algunes persones deien haver vist una silueta immòbil, sempre a la mateixa hora. D'altres asseguraven que, quan s'hi acostaven, el banc era buit.

Una matinada, en Marc va decidir esperar. Es va amagar darrere d'un arbre i va mirar el rellotge. Quan van tocar les dotze, una ombra va aparèixer a la paret del costat del banc. En Marc va contenir la respiració. L'ombra semblava asseure's. Però el banc continuava buit...

De sobte, va sentir una veu molt a prop seu:

— Ja has arribat... Aquí i ara, pots començar una nova vivència... 

—Començar què? —va murmurar.

—Tot i que encara no és el teu moment...

En Marc es va girar, sentint un calfred. No hi havia ningú. Només el banc, la paret i aquella ombra que, lentament, començava a moure's.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

I acabarem amb una mica de seny...

La Neus havia passat per davant d'aquell banc centenars de vegades. Sempre amb pressa. Sempre amb alguna cosa al cap: la feina, les compres, els missatges pendents, les converses que havia ajornat. Però aquell matí s'aturà. Potser fou la llum suau que queia sobre les pedres. Potser el silenci del carrer. O potser aquella figura pintada a la paret, asseguda com si esperés algú. Al seu costat, unes paraules escrites a mà li cridaren l'atenció: "Aquí i ara, pots començar una nova vivència."

La Neus somrigué i s'assegué al banc. Per primera vegada en molt de temps, no mirà el rellotge. Va pensar en totes les persones amb qui havia compartit vida i que, sense adonar-se'n, deixà enrere. En els veïns que saludava sense conèixer, en aquella dona gran que vivia al tercer i a qui mai no preguntava com estava, en el noi de la botiga de la cantonada que sempre li guardava el pa... I entengué una cosa senzilla, potser conviure no era només compartir un carrer, una escala o una ciutat. Potser era fer lloc als altres dins del propi temps. 

Aquell mateix dia, quan tornà a casa, picà a la porta de la veïna del tercer.

—Hola!  Volia saber com estàs...

La dona la mirà sorpresa. Després somrigué. I començaren a parlar... 

L'endemà tornà asseure's al banc. Al cap d'una estona, s'hi assegué un home desconegut, no es digueren res, només compartiren el silenci. Després arribà una nena amb una bicicleta. Més tard, una parella gran. I un jove que portava una motxilla plena de llibres... El banc ja no semblava tan sol.

La Neus mirà de nou la paret i pensà que potser els grans canvis no començaven amb grans discursos, potser començaven així: amb un banc, amb una pausa, amb una mirada, amb un aquí i ara. I amb la decisió, petita però valenta, de començar de nou amb els altres. 

EL MALETí

Ahir al matí, un maletí blau acer aparegué al pati del col·legi. A dins hi havia un tros de plàstic, una fotografia de gent pujant a un tren molt antic i una dent. Al principi, els alumnes pensaren que era una broma, però una nota advertia: "Avís previ: no obriu el maletí".

Durant el pati, alguns estudiants veieren un home distant que observava l'escena des de fora del centre. Quan s'hi acostaren, l'home marxà corrents. Un alumne decidí fer-se el mort per veure què passava i això va fer que els seus companys es pixessin de riure... Finalment, van descobrir que l'home era el conserge. En aquell moment només els hi digué: "El maletí no és tot el que es diu que és".

Les preguntes encara romanen sense resposta i ningú sap d'on sortí la dent i per a què servia el plàstic... mentre un professor gaudia veient tot l'enrenou...

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: plàstic, romanen, dent, broma, distant, gaudeix 

Frases: 

1. avís previ

2. no és tot el que es diu que és 

3. fingir un estat (fer-se el mort)

Color: blau acer 

COWBOY

 

Només volia fer unes fotos d'una lectura d'un llibre, una cosa tranquil·la, cultural, de gent escoltant atentament i fent veure que no està pensant en què soparà després. Tot molt seriós.  La gent, concentrada amb aquella cara de “això que diuen deu ser important”.  Algú prenent apunts, algú mirant el rellotge i algú preguntant-se discretament quan arribarà la pausa-cafè. Tot molt literari, molt elegant, molt de “paraula escrita i reflexió”.

I llavors el vaig veure!!!

Barret, camisa estampada i un somriure d'aquells que et fan pensar que ell sap alguna cosa que la resta encara no sabem. No sé si havia vingut a escoltar la lectura, a presentar el seu nou llibre o a comprovar si la història tenia prou cavalls, pols i venjança... Però allà estava, tan tranquil com si el "saloon" fos a punt d'obrir i ell ja tingués taula reservada. Com si amb aquell somriure volgués dir: "No busco protagonisme, el protagonisme simplement em troba".

I jo pensant, —Com quan et diuen “vine com vulguis” i t'ho prens literalment. 

Ningú sabia ben bé què hi feia allà, però tampoc ningú gosava preguntar-li. Perquè potser era un cowboy o potser era simplement l'única persona que havia entès que qualsevol acte seriós necessita una mica de perspectiva... 

I just a sota, ella, seriosa, concentrada i amb aquella expressió de “jo he vingut a escoltar la lectura, no a participar en un western”.

El contrast em va semblar massa bo per deixar-ho córrer.

I jo, és clar, tenia l'oportunitat i vaig fer el "clic".

L'ARMARi

L'armari feia anys que no s'obria. Entre la roba oblidada hi havia una camisa de color blau acer com si algú l'hagués deixada allà només un moment abans de marxar... em quedava bé... En posar-me-la, vaig trobar un full doblegat amb un disseny geomètric i una frase breu que deia, "Cada persona tria el seu repte." No sabia qui ho havia escrit... No era ambició el que m'empenyia a voler saber qui havia deixat aquelles coses, sinó com un acte de fe, creure que aquell armari encara amagava una oportunitat per entendre una altra persona.  El recorregut va ser més dur del que havia imaginat i va despertar un patiment que creia enterrat. Tot i així, hi havia alguna cosa genuïna en aquell viatge. 

Vaig acabar asseguda davant del mar, amb el paper entre les mans, buscant una mica de comprensió en unes línies que, de sobte, semblaven haver canviat sense que ningú les hagués tocat. 

Quan vaig tornar al pis, el propietari em va mirar amb una estranyesa que jo no entenia. 

—Bé... ja ho recordes?

—Recordar què?

—Aquest armari ja era teu... fa molt de temps... 

*Proposta de la Mimi

Paraules: 1.bé  2.comprensió  3.repte  4.persona  5.genuí  6.patiment  7.fe  8.ambició  9.oportunitat 10.dur  11.disseny  12.armari

Color: blau acer 

EL ViDRE

El cotó és un núvol petit

que s'ha deixat caure a terra,

mentre el vidre, fred i transparent,

amaga la fragilitat

darrere una llum serena.

Tot allò que el vidre calla

la llum ho acaba dient,

entre la fusta i el reflex

la bellesa resta quieta

com un batec transparent.

El silenci hi fa estada,

com una veu apagada,

el cel hi deixa el seu color

i el vidre en guarda l'escalfor

fins que la tarda s'acaba.

[Agost ~ 2026] 

LA LLETRA iNCOMPLETA

La primera vegada que vaig veure la serp, només en vaig distingir un reflex entre un arbust verd. Va desaparèixer sense fer soroll, com si el vell mur se l'hagués empassada. Entre les branques s'obria una escletxa per on s'endevinava un tros de cel d'un blau impecable. Vaig deixar la jaqueta de lli sobre una pedra, el rasclet, un raspall de pues suaus i la motxilla, on duia un tros de pastís que havia sobrat del dia anterior. Amb unes tisores vaig retallar les branques seques que amagaven una part del mur. A poc a poc aparegué una lletra gravada a la pedra. M'hi vaig apropar per llegir-la, però l'erosió només en deixava entreveure el contorn. Em preguntava quina matèria podia conservar una inscripció durant tant de temps... Em sentia cansada i me vaig seure per menjar el tros de pastís i va ser com posar oli en un llum!  Abans de marxar, vaig passar el raspall per damunt de la molsa. La lletra continuava incompleta... 

—Qui sap si un altre dia!— vaig pensar quan guardava les eines.

Vaig tornar pel mateix camí, mentre l'heura tornava a ocupar el seu lloc. 

*Joc a River

 

Paraules: 1.serp  2.lli  3.pastís  4.cansat  5.lletra  6.retallar  7.raspall  8.matèria  9.rasclet  10.blau  11.arbust  12.llegir

Color: verd

CONVERSES ( II )

Les converses tenen una manera curiosa de fer que el temps passi sense adonar-te'n. De vegades comencen amb una frase qualsevol i, sense saber com, acaben portant-te ben lluny. 

Hi ha qui diu que una conversa és només un intercanvi de paraules. Però no és veritat. Les converses són ponts invisibles que uneixen dues ribes que, fins aquell instant, caminaven separades...

—Pensava que no vindries —va dir ella, recolzant-se a la paret amb la cervesa a la mà.

—Jo també ho pensava. 

Ella va riure.

—Sempre respons així?

—Només quan no tinc una resposta millor.

Durant uns instants van mirar la gent que passava. Algú reia al fons, un got va caure a terra i la música arribava esmorteïda des del bar.

—Encara treballes a la llibreria?

—Els dissabtes. La resta del temps intento acabar el projecte.

—Jo encara no sé ni com començar el meu... 

—Ja has acabat aquell llibre?— va preguntar ell.

—Sí... el final em va decebre.

—Ja t'ho havia dit.

—No! Tu vas dir que era diferent.

—Per a mi, "diferent" no vol dir "bo".

Ella va riure.

—Tens una manera curiosa de recomanar llibres.

—I tu una manera curiosa de donar-los una oportunitat.

Ella li va allargar la bossa de patates.

—En vols?

—Només si després em deixes tastar la teva cervesa.

—Ni parlar-ne!

Van riure tots dos. La conversa va continuar, saltant d'un tema a un altre, sense cap pressa i sense necessitat d'arribar enlloc. 

Les paraules tenen una estranya manera de quedar-se a viure dins nostre. Una pregunta feta en el moment oportú pot canviar el rumb d'una existència. Una resposta sincera pot alleugerir un pes que semblava impossible de suportar. Fins i tot els silencis, quan són compartits, poden arribar a dir més que els discursos més elaborats. 

Hi ha converses que neixen amb un "hola" tímid i acaben convertint-se en refugi. N'hi ha que s'acaben amb un "adéu" que ningú no havia previst.  N'hi ha que duren cinc minuts i deixen una empremta per a tota la vida. D'altres s'allarguen durant anys, amb silencis entremig, com si les paraules també necessitessin descansar...

EL PEGAT

(I)

Un detectiu ha estat avisat després que un alumne descobrís un estrany missatge mentre feia un treball sobre una nova espècia picant.  Segons li han explicat, el jove s'havia aturat a pensar com acabar la cartolina quan, en fer servir les tisores i la cola, va trobar un petit pegat amagat sota una fotografia. Al costat hi havia uns números escrits a mà que ningú no sabia interpretar. Tot i estar una mica trist perquè el treball havia quedat interromput, l'alumne va acompanyar el detectiu fins al pati, després d'haver-se menjat un plàtan... —Era més important no deixar l'esmorzar a mitges!— va pensar, mentre el mirava de reüll...

La investigació es va allargar fins al vespre. Amb la llum d'una làmpada, el detectiu va observar que l'ombra d'un arbre assenyalava un punt de la gespa verda, il·luminada pels últims reflexos daurats del sol.  De moment, la policia no ha volgut revelar què hi van trobar.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -

(II)

En una tarda ombrívola, la Marta es va asseure al seu escriptori sota la llum daurada de la làmpada. Pensar no era fàcil, els números als seus apunts semblaven un caos. Tenia tisores i cola a prop, intentant armar un collage d'espècies per oblidar la tristesa que la envaïa. Damunt la taula, un plàtan verd semblava l'únic toc de vida en aquell espai monòton. Mentre retallava trossos de paper, un pegat de tela va caure de la butxaca, recordant-li el pantaló trencat que encara no havia arreglat. El silenci era dens, però necessari. No hi havia respostes clares, només fragments dispersos que intentava ajuntar amb paciència. Va mirar la seva obra sense esperar que resolgués res, només va sentir un lleu alleujament. El vespre es colava per la finestra, il·luminant suaument aquella habitació grisa. Tot i que cansada, no cedia davant la malenconia, simplement continuava, concentrada en la seva tasca, fins a acabar allò que havia començat...

*Proposta a River

Paraules:  1.espècia 2.pensar 3.tisores 4.cola 5.números 6.trist 7.pegat 8.plàtan 9.vespre 10.làmpada 11.ombra (ombrívol) 12.daurat

Color: verd

LA SORRA

La sorra s'escapa entre les mans

com l'instant que no sabem retenir

i l'aigua, sense tenir forma,

de suavitat ens sap vestir.

La sorra escriu sobre el mar

paraules que el vent desfà.

Cada gra és un petit instant

que el temps no pot guardar.

Quan el vent la fa volar,

sembla que vulgui jugar.

Entre rialles i sal,

l'estiu hi deixa senyal. 

La sorra s'enganxa als peus 

com si em volgués fer quedar. 

Riu amb les ones del mar

i balla sota el cel clar.

Quan el sol la fa brillar,

sembla or damunt del mar.

I la lluna, amb dolç encís,

la vesteix de blanc i gris. 

La sorra dansa amb el vent

lleugera com un pensament.

El mar la torna a bressolar

i mai no deixa de somiar. 

[Juliol ~ 2026] 

EL VIATGE DEL VENT

Leuven. België. Abril 2026. Fujifilm X-H2 de Miquel Àngel Vich 

a   RELATS DE LA CARME

[ I ] 

Feia dies que el dent de lleó esperava. No sabia què, ni quan. Només notava com el vent passava de llarg, una vegada i una altra, sense endur-se res.  Fins que un matí, gairebé sense fer soroll, una alenada va desfer aquell petit univers blanc. Les llavors es van enlairar en direccions diferents, giravoltant entre la llum i l'aire. Només va quedar la tija, quieta, despentinada i lleugera... com si encara recordés el pes de tot allò que havia sostingut...

Ningú no va veure el moment exacte en què va començar. El vent només va acariciar la flor i les llavors van entendre que havia arribat l'hora. Van marxar sense pressa, com qui coneix el camí sense haver-lo recorregut mai. Algunes es van perdre entre la llum;  d'altres es van fondre amb l'horitzó, fins a esdevenir invisibles.

La tarda va continuar igual que sempre, en silenci. 

Només el prat sabia que alguna cosa havia canviat.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

[ II ] 

Un buf de vent, un dolç sospir,

i el món sencer es posa a riure.

Les llavors dansen sense por,

escampant vida i escalf al cor.

Quan el vent comença a bufar,

mil somnis es posen a volar.

Cada llavor porta un destí,

un nou camí per descobrir. 

No tinguis por de deixar anar,

que tot allò bo pot tornar.

La vida floreix amb il·lusió

quan hi ha esperança al cor. 

(Juliol ~ 2026] 

L'ESTRANY BOLET

El dia era ventós i les fulles del ginebró s'arrossegaven pel camí. Vam compartir una capsa de sushi asseguts sobre l'herba verda. La reunió del dissabte va començar de la manera més estranya possible, amb una gavina robant un tros de sushi que algú havia deixat sobre una taula i, a terra, unes formigues avançaven ordenadament cap el seu formiguer sense que s'entretinguessin per res...  Algú havia portat una miniatura de vidre en forma de bolet, però ningú sabia d'on havia sortit... No estava segur d'haver vist una ombra amagant-se entre els arbres, només hi estava d'una cosa, vaig adonar-me que del  jersei de la Neus penjava un punt desfet i quan vaig anar a tocar-lo, ella es quedà immòbil, mirant darrere meu. Quan vaig tornar a mirar-la, tenia el jersei perfectament... Al final, vam acabar rient mentre buscàvem la miniatura entre l'herba... tot i que semblava que el bosc ens observaba...

*Proposta a River

Paraules: formigues sushi, reunió, miniatura, ginebró, fulles, bolet, gavina, ventós, vidre, punt (teixit), segur. 

Color: verd

TEXTURES

Hi ha un llenguatge que no fa soroll

però viu sota els dits.

És la pell aspra de la pedra,

el vellut que acarona el silenci,

la fusta que guarda la memòria.

Amb les mans descobrim

un món ple de sensacions

que ens desperten emocions. 

Cada superfície és una veu,

cada relleu, una emoció.

I quan les mans aprenen a escoltar,

descobreixen que el món

no només es mira,

també es toca, 

se sent, 

s'estima.

(Juliol ~ 2026)

BROT NU

La flor s'insinua

a l'extrem del brot nu.

Ningú no ho sap,

tot encara calla,

però el silenci

ja en sap el nom. 

També les paraules

creixen a poc a poc, 

primer arrelen

en un lloc que ningú no veu

i després floreixen

abans de dir-les. 

(Juliol ~ 2026)

LA CASA DE L'ÀViA

Al mig del no-res hi havia una casa de fusta i pedra envoltada de flors. Feia anys que ningú no hi vivia, des que l'àvia Mercè havia mort. Tot havia quedat exactament igual, el vell calder penjat a la cuina, els plats al prestatge i el jardí que ella havia cuidat amb tanta estima.

Un matí de primavera, el seu nét Enric hi va tornar. Va esmorzar en silenci un bol de granola amb un préssec, tal com feia quan era petit i passava els estius amb ella.  Aquell gust li va despertar records que creia oblidats. Va sortir al jardí i l'herba havia crescut molt... però encara hi havia l'antic espantaocells... El temps l'havia desgastat i el seu barret gairebé no s'aguantava. L'Enric va somriure en recordar que l'havien construït junts i va tenir la idea de restaurar-lo.  Mentre li cordava la camisa, el vent va fer un suau gir i les flors es van balancejar com si saludessin algú.

Va tornar a entrar a la casa per guardar les eines. En apropar-se al calder, va posar-hi la mà a sobre. El metall era fred, però encara podia imaginar les sopes calentes que l'àvia preparava els dies de pluja. Va tancar els ulls i, per un instant, gairebé va sentir la seva veu. Quan els va obrir, una petita bombolla de sabó, va travessar la finestra oberta. Va surar lentament per la cuina, reflectint un món diminut de color verd i va esclatar sense fer soroll.

L'Enric va sentir una tristesa serena. No es sentia trist només per l'absència, sinó també per comprendre que hi ha llocs que ja no es poden recuperar tal com eren... Les persones marxen, les cases envelleixen i els records canvien amb nosaltres...

Abans de marxar, va deixar l'espantaocells dret, mirant cap als camps. No perquè espantés els ocells, sinó perquè d'alguna manera continués fent companyia a aquella casa que encara semblava esperar algú.

*Joc a River

Paraules:  1.préssec  2.granola  3.bol  4.idea  5.fusta  6.trist  7.gir  8.espantaocells  9.flors   10.calder  11.calent   12.bombolla

Color: verd

L'HOME DEL MUR

Hi ha un home

que mira des del mur.

No espera a ningú i tanmateix

conserva intacta la mirada. 

Els seus gossos vigilen el carrer.

El vell ha fet del silenci

la seva manera de viure.

Els gossos li fan costat,

coneixen la quietud

com només la coneixen

els qui no tenen pressa.

Passa un noi,

no deixa petjades

només una ombra

que el moviment dissol

en un rastre de llum i pressa,

com si el temps

no l'hagués pogut lligar.

No arriba.

No marxa.

Només passa,

com passen els núvols,

com passa el vent,

com passen els dies.

I durant un instant

sembla que sigui

la quietud

qui observa

el moviment.

L'home només mira.

Els gossos també.

Només els ulls

sostenen el pes

d'aquest migdia.

(Juliol ~ 2026) 

EL MiSTERi DE LA CAVERNA

Fa uns anys, en un poble rural, va córrer el rumor que algú s'amagava en una caverna prop dels camps. La gent deia que havien trobat múltiples petjades entre les franges dels sembrats, tot i que eren molt suaus però ningú gosava refutar-ho.  Alguns pensaven que era un home que vivia en la pobresa, amb un braç lligat d'una ferida de guerra i que encenia un vell forn per escalfar-se. El batlle va demanar suport als veïns per investigar. Mentrestant, els joves escoltaven música pop mentre fumaven i deien que tot era més vell que l'anar a peu i que no en féssim cas. L'avi em va explicar que cal madurar abans de donar opinions i què quan era jove fumar era molt popular, però que la cultura havia canviat i que en aquesta dècada el consum era molt inferior... Al final només van trobar una rosa seca i unes marques d'haver estirat una caixa, deixant el misteri sense resoldre...

*Proposta a River

Paraules: fumar, cultura, popular,  dècada, suau, consum, estirar, madurar, camps, caverna, múltiple, forn, refutar, suport, lligat, rural, franges, pobresa, pop

Color: rosa

EL PAL QUE NO Hi ERA

Lletres i fils: estiu-2026

—Bon dia!

—Bon dia, menuda! Què et passa? Fa estona que em mires.

—És que... et puc fer una pregunta?

—I tant! Les preguntes no pesen.

—Per què tu tens un pal i jo no?

—Ah!... aquesta pregunta arriba tard o d'hora a totes les platges.

—No te'n riguis!

—No me'n ric. Només recordava quan jo també en feia, de preguntes.

—Però és que em sembla injust. Sense pal no puc portar vela. I sense vela sembla que sigui menys barca.

—Qui t'ha dit això?

—Ningú... però quan el vent bufa, tothom et mira a tu.

—És veritat. Em miren... i també em fan treballar de valent. El vent m'empeny, sí, però també m'obliga. I quan hi ha temporal, el primer que pateix és el meu pal.

—Jo només veig que fas molt de goig.

—I jo et veig a tu entrant en racons on jo mai no cabria. Tu pots acostar-te a la riba, jugar entre les ones petites i deixar que un infant et faci surar amb una corda.

—Això sí que és veritat...

—Cada barca està feta per navegar d'una manera diferent.

—Però... i si un dia jo també vull tenir un pal?

—Doncs potser arribarà el dia. O potser descobriràs que el que necessitaves no era un pal, sinó una bona aventura.

—Sempre tens resposta per a tot?

—No!... De vegades el mar em deixa sense paraules.

—I ara què fem? Aquí, damunt la sorra, no navega ningú.

—Tenim paciència.

—Quina paraula més llarga...

—Sí!... Però el mar sempre torna.

—I quan torni...

—Tu remaràs amb totes les teves forces.

—I tu hissaràs la vela.

—Exacte!!!

—Saps què?

—Què?

—Potser no necessito un pal.

—No.

—Però si algun dia em surt una gavina al cap fent de pal, no riguis.

—Ho intentaré... encara que serà difícil...

(Les dues barques quedaren en silenci. Al fons, se sentia la mar apropant-se una altra vegada)   

. . . ❓

Hi ha mirades que fondrien... si poguessin...   

I n'hi ha d'altres que ignoren... com si no hi fossin...

ELS PiNTORS

«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888) 

a   RELATS CONJUNTS 

—Escolta, has vist aquest edifici?— preguntà en Marc mentre assenyalava un bloc de pisos.

—Sí, és clar, i?— respongué en Xavier.

—Doncs em sembla que està pintat d'un groc brillant. Quin mal gust! Molt cridaner, no?

En Xavier arrufà les celles i mirà amb atenció. 

—Per mi és normal, color formigó vell, gens cridaner.

En Marc rigué entre dents. —Segur que no és per la cervesa que ens hem pres abans? Potser la teva visió és més nítida o potser la meva està distorsionada.

—Tot pot ser!. L'alcohol de vegades juga amb els colors, recordes?

Tots dos es quedaren en silenci un moment contemplant l'edifici. En Marc semblava fascinat, mentre en Xavier dubtava entre ignorar-lo o continuar qüestionant-ne la percepció. Es miraren, sabent que aquella nit res no seria del tot cert. 

—Millor deixem de beure i continuem caminant, a veure si es torna a veure normal...

Al final marxaren a casa, no sense prometre abans que l'endemà amb la claror del dia anirien a veure de quin color era... cosa que l'endemà se'ls oblidà a tots dos... fins i tot que la setmana anterior foren els pintors que havien pintat aquell edifici.

SERVEiS . . .

En un món on els afectes són com a monedes rares, l'amistat és un luxe difícil de trobar. La gent camina amb la mirada fixa a les pantalles, evitant qualsevol contacte que no sigui digital. Les xarxes socials, lluny de ser un canal espontani, actuen com a vitrines on s'ofereixen aquests serveis. La gent recorre a aquests mecanismes per mitigar solituds implacables, configurant una nova forma de relació interpersonal basada en la transacció.

Les persones no necessiten bata blanca ni receptes per curar ferides que ningú no sap que existeixen. La seva medicina és aquesta espurna humana que es nega a apagar-se, el simple gest de ser-hi, sense esperar res a canvi. Resistint amb la poca cosa que tenen, una mica d'amistat en un món on escasseja la calidesa de l'ànima.

No hi ha braços per abraçar ni veus per amanyagar l'ànima, només gestos mínims que sobreviuen al vent fred de la indiferència. Petits actes de bondat, com compartir una manta o un somriure, deixen marques invisibles, tan subtils com el frec d'una brisa en un desert. 

En places buides, bancs solitaris esperen qui escolti sense jutjar, un refugi sense nom per fer fallida de solituds. En cafès diminuts, les mirades troben refugi breu i un somriure compartit es converteix en un pont fràgil entre dues ànimes distants. Actuen com a fils invisibles, teixint connexions efímeres que trenquen la monotonia de l'aïllament. Són trobades sense promeses, carícies sense exigències, una xarxa discreta que sosté els qui saben que, en aquest món on l'afecte escasseja, qualsevol mostra sincera pot ser un acte de resistència silenciosa. Aquí hi són ells, els pocs que encara s'atreveixen a oferir un somriure sincer o una abraçada sense motiu aparent.

SER FORNER

(I)

En aquesta foscor, només sóc un forner atrapat en un hastial oblidat. Cada matí, amàs l'ordi amb mans tremoloses, mentre fora la frontera es descompon en ombres, podrint-se com la carn d'un animal abandonat. Les provisions escassegen i la lluna dibuixa una fletxa cruel que apunta directe a la meva porta. Recordo la canoa que feia servir per creuar el riu, ara silenciada, plena de covardia com jo, incapaç d'escapar. El vent xiuxiueja noms, alguns tan fràgils com una rosa, altres tan letals com la mateixa mort. L'ensinistrament que vaig rebre no serveix aquí, no hi ha força contra l'invisible que habita aquests murs. Sento que tot es nega a viure, i jo, un simple forner, em torno partícip d'aquesta lenta condemna sense fi... No hi ha fugida, només aquesta presó i el seu alè... 

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

(II)

Ser forner no és només barrejar farina i aigua, saps?  És com estar en una canoa a la deriva, sempre lluitant contra corrent. Aquí al hastial del meu forn, cada pa que faig passa per un entrenament rigorós: ha de pujar, daurar-se i mai deixar-lo podrir, perquè això seria perdre-ho tot. De vegades, em sento ple de covardia, pensant si valdrà la pena aixecar-me tan aviat per pastar provisions que segur d'altres menysprearan. Però després recordo que, igual que l'ordi que conreen al camp proper, cada gra té el seu valor. La vida és plena de fletxes que et llencen des de la frontera invisible entre l'esforç i la mandra.

I aquí estic jo i... la Rosa, la meva companya, complicant-me la vida amb farines i llevats però feliç, perquè sé que encara que ningú no ho vegi, escric una història quotidiana, només de fets i passió.

*Joc a River

Paraules:  1.forner  2.canoa  3.hastial  4.ensinistrament o entrenament  5.podrir-se o descompondre's  6.ple de covardia  7.provisions  8.ordi  9.fletxa  10.marge o frontera 

Color: Rosa 

GRAFFiTi. . . [ II ]

 

Vos en recordeu que un dia vos vaig parlar de Ca'n Alba, doncs han acabat d'arreglar el carrer que van fer just a la seva cantonada. Fa unes setmanes quan vaig passar per allà, hi havia uns nois que tiraven fotos a la paret (en principi blanca), quan vaig alçar els ulls vaig veure que havien pintant una mena de cercles i les fotos eren al noi que estava enfilat a una grua. M'hi vaig quedar una estona mirant i pensant que la setmana propera ja trobaria el grafit acabat. Pintava bé en aquell moment i vaig marxar no sense recollir les panades.

A la setmana següent, quan baixava cap al centre, vaig mirar de reüll la paret i em va semblar un poti-poti molt confús i no vaig fer-hi massa cas, ja que tenia pressa per arribar a on anava. A la tornada, ja amb més tranquil·litat, m'hi vaig apropar i quina va ser la meva sorpresa en mirar-m'ho amb detall.

Hi havia cosetes interessants enmig de tot. Per exemple que aquest grafiti és per homenatjar a la ciutat d'Inca i, a més, al forn de Ca'n Alba després de tants anys en marxa. Des de 1931 es pot dir que han feta molta feina!  Suposo que els hi serveix també com a publicitat, tot i que he de dir que és molt modern comparat amb el que és el forn, que encara guarda la fisonomia de les antigues botigues. 

Després de més d'un mes encara hi està fent feina i la setmana passada m'hi vaig aturar una estona. Sembla una tarea lenta, però per la quantitat de formes i paraules, no m'estranya que encara no hagi acabat.

En aquesta darrera foto, vos mostro la cantonada que dóna a Ca'n Alba que potser li dediqui una entrada, perquè com podeu veure la paret on s'ha pintat és la del mateix forn.