GRAFFiTi. . . [ II ]

 

Vos en recordeu que un dia vos vaig parlar de Ca'n Alba, doncs han acabat d'arreglar el carrer que van fer just a la seva cantonada. Fa unes setmanes quan vaig passar per allà, hi havia uns nois que tiraven fotos a la paret (en principi blanca), quan vaig alçar els ulls vaig veure que havien pintant una mena de cercles i les fotos eren al noi que estava enfilat a una grua. M'hi vaig quedar una estona mirant i pensant que la setmana propera ja trobaria el grafit acabat. Pintava bé en aquell moment i vaig marxar no sense recollir les panades.

A la setmana següent, quan baixava cap al centre, vaig mirar de reüll la paret i em va semblar un poti-poti molt confús i no vaig fer-hi massa cas, ja que tenia pressa per arribar a on anava. A la tornada, ja amb més tranquil·litat, m'hi vaig apropar i quina va ser la meva sorpresa en mirar-m'ho amb detall.

Hi havia cosetes interessants enmig de tot. Per exemple que aquest grafiti és per homenatjar a la ciutat d'Inca i, a més, al forn de Ca'n Alba després de tants anys en marxa. Des de 1931 es pot dir que han feta molta feina!  Suposo que els hi serveix també com a publicitat, tot i que he de dir que és molt modern comparat amb el que és el forn, que encara guarda la fisonomia de les antigues botigues. 

Després de més d'un mes encara hi està fent feina i la setmana passada m'hi vaig aturar una estona. Sembla una tarea lenta, però per la quantitat de formes i paraules, no m'estranya que encara no hagi acabat.

En aquesta darrera foto, vos mostro la cantonada que dóna a Ca'n Alba que potser li dediqui una entrada, perquè com podeu veure la paret on s'ha pintat és la del mateix forn. 

DESCONEGUTS

En un tranquil capvespre, dues persones desconegudes creuaven un pont que es trobava sota un altre pont majestuós. L'estructura superior, guarnida amb una escultura en forma de búfal, evocava la història de la zona, marcant una línia de temps que connectava el passat i el present. Al seu voltant, el bosc proper xiuxiuejava una variació constant de sons, mentre un pantà s'estenia cap a l'horitzó, recordant els antics castells i les llegendes d'espases forjades per tripulacions valentes. 

Tots dos, aliens entre si, avançaven amb pas ferm, cadascun reflexionant sobre les seves pròpies esmenes personals, com si aquest lloc fos un punt de trobada simbòlic. Enmig de l'escena, una rosa solitària creixia a tocar del pont, simbolitzant esperança i renovació enmig de la complexitat de l'entorn. 

Sense conèixer-se, els camins es trobaren per un instant, reflectint històries i símbols diversos, units en aquest espai efímer sota els arcs de ferro. 

*Proposta a River

Paraules:  escultura, esmena, línia de temps, pantà, castell, espasa, tripulació, búfal, bosc, variació.

Color: rosa 

RESCATATS . . . [ XLVI ]

Punta esmolada,

gira la maquineta,

llapis en retro.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Den Mördern zum Trotz

Lasst uns die Stifte spitzen

Um anzuklagen.

(Sean)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Buscant les paraules

no hi vaig poguer trobar

els mots sense punta.

(Alfred)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Llapis vermell

i vella maquineta,

record que torna.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

La punta fina.

Els encenalls de fusta.

Torno a ser infant.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Un llapis vermell,

un trasto vell,

records d'altres temps.

(Risto)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Surt dins del forat

la punta afilada

del color vermell.

(qui sap si...)

ROMANí / FARiGOLA

 

Lletres i fils - Especial Setmana de la Natura

(I) 

En un petit poble, hi vivien dos nens anomenats Lluc i Marta. Cada tarda, després de l'escola, es trobaven al jardí de l'àvia de la Marta, on creixia un romaní aromàtic. Els encantava asseure's al costat de la planta, observant com les seves fulles verdes es bressolaven amb la brisa suau.

Un dia, mentre jugaven, en Lluc va notar que el romaní semblava més fràgil.  L'àvia els hi havia explicat que era important cuidar-lo i regar-lo perquè continués creixent fort.  Des de llavors, els dos amics van fer torns per cuidar la planta, aprenent sobre la responsabilitat i el valor de la natura.

El romaní esdevingué símbol de la seva amistat i compromís, recordant-los que, en cuidar alguna cosa junts, els llaços s'enfortien com les seves arrels a la terra.

 -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

(II)

A prop de la muntanya hi vivia la Laia, una noia que adorava la cuina de la seva àvia. Un dia, mentre buscava al jardí alguna cosa fresca per cuinar, va trobar una planta màgica. Va decidir provar-la a la seva recepta d'estofat i, per a sorpresa de tots, el sabor va canviar totalment. Cada vegada que feia servir la farigola, el menjar tenia un toc especial, com si l'aroma els emplenés les pupil·les olfactives. La  Laia no només va descobrir un nou ingredient, sinó també una passió que la connectava amb les seves arrels i amb l'alegria de compartir moments a taula. De llavors ençà, la farigola esdevingué el seu secret més ben guardat.

EL DESERT

Alguna vegada han estat en un desert? No parlo de veure'l en fotos o en pel·lícules, sinó de realment ser-hi, enmig del no-res. El sol cau implacable, fon l'horitzó en un miratge que ve i va, burleta. Camines i sents la sorra calenta sota els teus peus, gairebé cremant-te. El vent, ocasional i erràtic, bufa però en lloc de refrescar, aixeca pols i t'asseca la gola; xiuxiueja noms que mai has sentit, figures que treuen el cap entre les dunes i desapareixen quan parpelleges. És estrany, perquè alhora que tot sembla buit, hi ha alguna cosa viva. El silenci no és buit, és dens, gairebé palpable com si l'aire mateix conspirés en secret, és tan profund que pots escoltar la teva respiració, el teu cor bategant fort. No hi ha edificis, ni sons de cotxes, només tu i aquest vast mar de sorra que sembla no tenir fi. Cada gra sembla guardar històries oblidades, ressons de passos que ningú no recorda, però que encara ressonen sota la pell calenta del terra. La calor no només crema, sinó que desdibuixa el temps, minuts es dilueixen en hores inexistents. Els batecs ressonen amb força, com un tambor erràtic contra el silenci aclaparador. La vastitud de l'horitzó transmet una barreja de sorpresa i solitud, estàs sol, com un ésser diminut en un mar de res. I en aquesta solitud inquietant sents que alguna cosa observa des de la distància, invisible però sentit, una presència que no exigeix, però tampoc no es retira. Aquí, al desert, tot és present i res no és cert, només amb aquesta estranya sensació d'estar perdut i trobat alhora... és sentir la fragilitat humana davant del temps i l'espai... és estar al límit, on tot es dissol i només queda l'essència. 

CAMP DE BLAT

 

"Entre o milharal" Manuel Henrique Pinto -1907

a  RELATS CONJUNTS 

—Escolta, Josep!, has vist com ens mira l'amo darrerament?— va dir l'Anna, mentre acariciava les espigues daurades entre les mans.

—Sí, els seus ulls amaguen més que ordres— va respondre ell amb un somriure amb prou feines perceptible. —Sento que hi ha alguna cosa que ens vol dir, però té por.

L'Anna va abaixar la vista, nerviosa. —De vegades penso que ell també està atrapat en aquesta finca, com nosaltres, però per una raó diferent, que no li importa la feina dura, només els diners.

—Sí, sembla que està més rondinaire que mai. No sé si és per la collita o perquè l'estan pressionant del poble. Ahir ens va reprendre sense raó quan vam acabar abans la feina. Sembla que no li feia res el nostre esforç. Sempre tan estricte i comptant cada minut que triguem.

—Doncs jo crec que també té a veure que no para de supervisar-nos tot el dia. Ni un respir no ens dóna.

En Josep es va aturar un moment i la va mirar amb tendresa de reüll. —Avui gairebé em renya perquè anava una mica lent amb el blat. Però amb l'esquena que...

—Tranquil, que cap dels dos no aguanta aquest ritme molt de temps. Creus que ell sospita alguna cosa de nosaltres?— L'Anna va somriure nerviosa. —Tinc tanta por que ens descobreixin... Podrien acomiadar-nos sense dubtar-ho.

—Ho sé, però si seguim així, de ben segur trobarem un moment per estar tranquils, encara que sigui una estona. Aquí, entre les espigues, sembla que ningú no ens escolta.

—Les nostres trobades furtives entre els solcs, robant moments, són l'única cosa que em dóna forces per seguir. Ningú no ha de saber res. Només tu i jo, una estona per desconnectar.

—Necessito una mica d'aire fresc i amb tu seria millor. A més, si el cap se n'assabenta, segur que ens munta un ciri i...

Ella el va mirar fixament, el sol il·luminant la cara amb una brillantor especial. —Seria arriscat, però també alliberador. Aquí, on tot sembla rígid i fred, un secret així podria ser l'espurna que necessitem.

El vent va xiuxiuejar entre el blat, com a còmplice d'aquell silenci carregat de promeses i pors compartides.

LA CiUTAT DELS CARRERS EMPEDRATS

A una ciutat de carrers empedrats i arquitectura daurada, un grup de turistes recorria el casc històric sota un cel tempestuós. Havien recorregut museus i carrers durant hores i es trobaven visiblement cansats. S'estimaven més no semblar ovelles seguint el ramat més que viatgers curiosos, així que cercaren un banc on asseure's, sense caure a la categoria dels comuns visitants esgotats. Al seu voltant, botigues amb imatges i flors decoraven les vitrines, oferint un refugi visual que contrastava amb el gris del dia. Símbols antics de sants, llegendes dels quals eren mites coneguts per pocs. 

En silenci cadascú s'acomodà al banc, alleugerint la cara marcada per l'esforç. En aquest petit descans entengueren que no sempre cal estar en moviment, que simplement observant i descansant formava part essencial del viatge. Per un moment, deixant de banda l'esgotament, gaudiren d'un ambient únic. Sense pressa i sense ganes de córrer, simplement estant-hi, sentint-se part d'aquella ciutat. 

* Proposta a River 

LES FULLES MORTES

A l'arbre nu

vides que es guarden.

Fulles al vent.

En silenci,

la vida es renova.

Final de tardor.

Surten brots nous,

colors que il·luminen 

tombant paraules.

(Maig ~ 2026) 

PERDUDA

Sota un cel encapotat, una noia caminava precipitada sota la pluja que queia com un tapís gris sobre la ciutat. Perduda entre carrers que no reconeixia, els seus passos retrunyien contra el paviment mentre intentava desxifrar un rètol daurat que no la identificava. La pressa per arribar a casa era palpable, la seva ment repassava la recepta que havia deixat oblidada a la cuina, al costat d'una poma solitària sobre la taula.

Un llampec va il·luminar el cel gris reflectint en un toll la silueta d'una màquina expenedora trencada. La seva ment s'ennuvolà mentre intentava explicar la seva situació a algú invisible, com si una vespa brunzís dins del seu cap. "No m'imaginaria mai haver d'explicar això", va pensar.

En entrar a l'edifici, va buscar el bany per sacsejar les gotes d'aigua, recolzant-se momentàniament en un pal d'una escombra al costat de la porta. Mentre esperava l'ascensor, va intentar explicar-se a si mateixa com havia perdut el camí i el seu desconcert per no trobar ni un rètol en la seva pròpia llengua, sense imaginar que aquella comanda urgent l'havia portat a un lloc tan desconegut com a seu.

Finalment, amb determinació, va seguir endavant cap al seu destí, amb la jaqueta xopa i la motxilla a l'espatlla, només somiava arribar a casa seva, esperant-la, seca i càlida.

*Joc a River

Paraules: 

Tapís, màquina, poma, bany, pal d'escombra, llamp, il·luminació, recepta, comanda, vespa, explicació, mai, imaginació. 

Color: Daurat

ESTUPiDESA

La crueltat és una forma maldestre de relacionar-nos amb les persones que indica una involució com a espècie, tornar a actuar com a animals, és a dir, ser ineptes i ignorants. 

L'estupidesa és la qualitat de la persona que molesta per la manca d'oportunitat, de discreció, vanitat, etc. El gruix dels estúpids no són tan fàcils de detectar, poden amagar-se de manera intel·ligent en segons quins casos i aspectes. S'acomoden en un egocentrisme gairebé infantil... 

L'estupidesa s'encomana? 

L'estupidesa és com un virus, així que és millor allunyar-se'n o posar silenci pel mig, perquè és molt potent i cap estem fora de perill. 

Antídot: Silenci, pensament crític i reflexió.

EL FOTÒGRAF

El fotògraf caminava sense cap rumb, deixant que el vent jugués amb les fulles dels arbres al seu voltant. En arribar davant d'una casa vella, un punt de referència al mig del paisatge urbà, alguna cosa cridà la seva atenció: dos coloms reposaven junts a l'estructura daurada de la finestra, encara que desgastada, semblava cobrar vida en aquell instant. La mida reduïda dels ocells contrastava amb la majestuositat dels arbres, gairebé inútil pensar en la insignificança d'aquestes aus. Observà com, amb un mètode gairebé mecànic, un alçava el vol i tornava, com un mecanisme de rellotgeria perfecte. Pensà en com podia ser d'efervescent la vida, malgrat l'aparent quietud del lloc. Intentà capturar aquell instant, però aviat se n'adonà de com resultava d'inútil pretendre controlar cada detall amb la seva càmera, l'essència s'escapava entre els dits. L'estudi de la llum, l'enquadrament, tot semblava reduir-se a un zero absolut, convertint-se en or visual davant de la simple realitat d'aquests dos éssers. La mida d'aquella escena, diminuta però perfecta, li recordava que era inútil afanyar la mirada. No es tractava d'un estudi científic, sinó d'una reflexió personal sobre com de vegades el cervell s'entesta a complicar el que és senzill, quan l'única cosa necessària és observar i deixar que el moment parli per si mateix; que en allò que sembla trivial, resideix un univers sencer funcionant amb precisió i bellesa. Pensar que capturar aquesta imatge pugui ser insensat, seria desconèixer la poesia amagada en allò més insignificant.

*Joc a River

Paraules:

Inútil (insensat), arbres, vent, efervescent, punt de referència, mètode, zero, simple, mecanisme de rellotgeria, cervell, estudi, mida.

Color:  Daurat o d'or.

RESCATATS . . . [ XLV ]

El sol clar brilla,

finestres ben obertes,

olor a liles.

(Maig ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Mirant amunt

Claror de primavera.

Lilàs florits.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

L'olor de liles

a la llunyana Seanhenge

et va inspirar. 

(Sean) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Finestral d'or,

colors damunt la pols,

ombra que fuig. 

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Frega el vidre

del vell finestral tancat

l’olor del lilà.

(qui sap si...)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Llum que enlluerna

fa més viva la flaire

del bell lilà.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

A casa l'àvia

amb la ràdio engegada

la tarda s'allarga.

(Xavier) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .   

Llum que penetra

trencant la foscor

les flors es desperten.

(Risto)

GRAffiTi

 

De sobte et trobes un missatge a una paret que t'impacta d'alguna manera. 

I vas rumiant una bona estona, fins que et demanes: 

On puc trobar els meus colors a la vida?...

EL SALT

Al pont, el jove s'aturà un instant, observant el riu que reflectia l'enrenou de llums de la ciutat. Era un artista frustrat, algú que a la seva cuina somiava amb blaus, grocs, verds mar... i no amb factures sense pagar... Sentia que la vida l'havia enganyat, que el seu esforç per gestionar els seus projectes no valia res, era massa primmirat per ignorar cada detall que fallava. En aquell moment, mentre el soroll del trànsit semblava allunyar-se, els seus darrers pensaments foren un remolí: Havia estat just amb ell mateix? Valia la pena rendir-se?  Se li  ennuvolà la vista en un vel aeri...  Entre l'agitació interna cercava, potser, una pau que no trobava entre les parets de la seva realitat. Decidí saltar i deixar enrere un món on la veritat sempre semblava esquiva. 

El seu cas seria tristament recordat, una història de lluita callada i somnis trencats, on tothom sembla estar absent, com un tabú que no se'n parla i que s'emporta massa vides.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

artista, cuina, viu, gestionar, cas

enganyat (haver enganyat o estafat a algú)

primmirat (preocupat per detalls menors)

enrenou (agitació, commoció)

Color:

Verd mar

RESCATATS . . . [ XLIV ]

Veig la teva llum,

em mostres la bellesa

per tot el camí

silent, mica en mica, 

com degoteig de vida.

(Abril ~2026) 

jOVES amb SOMNiS

El signe més clar que la tardor ha arribat no és el fred, ni les fulles caigudes, és l'omissió silenciosa dels colors vius que un dia van florir. En aquesta estació, el verd mar que tant admiràvem es torna un record llunyà, una creença que ens acompanya com un ressò del passat. Sempre hi va haver en nosaltres un convenciment ferm, una convicció gairebé irracional de que coratge i estupidesa era tot el que teníem per enfrontar-nos al món comercial, aquell mercat que mai no perdona ni oblida. No érem experts ni savis, només joves amb somnis mig trencats, aferrats a aquesta idea simple d'avançar sense mirar enrere. Aquesta barreja contradictòria, aquest impuls d'actuar malgrat el risc, defineix molt més que una etapa, és un reflex de l'esperit humà enfrontat a la incertesa. 

Ara entenc que la vida no és només coratge, sinó també saviesa per no caure al parany de la neciesa. Però aleshores ens va tocar aprendre així, entre errors, caigudes i alguna que altra victòria.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

signe, omissió, tardor, convicció, acompanyar, comerç.

Frase:

"Coratge i estupidesa era tot el que teníem"

Color:

verd mar 

ELS GENETS D'ASCOT

«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot» (John Lavery – 1923) 

a  RELATS CONJUNTS 

Al vestidor dels genets, minuts abans de la cursa a l'hipòdrom d'Ascot, dues figures s'enfronten en una conversa carregada de tensió.

—Confies en el poltre que montes avui?— inquirí un,  ajustant-se les botes amb precisió.

—Més del que confio en algunes decisions del comitè— respongué l'altre, repassant l'estratègia de la carrera mentalment.

—El meu impacient. Ho noto inquiet, com si volgués sortir disparat ara mateix. Creus que és bo o dolent?

—No ho sé. De vegades aquesta energia nerviosa és justament el que es necessita per sorprendre a tothom...

Un lleu silenci es va instal·lar mentre fora la cridadissa anunciava l'imminent inici.

—La pista està una mica relliscosa després de la pluja, no serà fàcil mantenir l'equilibri.

—Sí, això em preocupa...

—El clima podria alterar tots els pronòstics— afegí el primer, mirant per la finestra.

—Llavors serà qüestió d'adaptar-se al moment— replicà amb un somriure gairebé imperceptible.

—Sort!— digué un.

—La necessitaràs— digué l'altre per si mateix...

El ressò dels cascos començava a escoltar-se a la distància, tancant aquest breu intercanvi abans del soroll de la competició.

Al dia següent, en primera plana de tots els diaris del Regne Unit, es parlava del greu accident d'un genet en circumstàncies estranyes, succeït a l'hipòdrom d'Ascot.

LA Z - (IZZARD)

(I)

A l'alba gris, la vella casa semblava un cofre tancat sota una coberta de boira espessa. A dins, una discussió sorollosa i sense sentit ressonava entre les parets d'un color verd mar, com si veus atrapades d'un temps oblidat intentessin sortir. Enmig del caos, el murri va aparèixer amb la seva llança a la mà, buscant una prova efectiva de poder. Els ulls brillaven amb perversitat, mentre avançava cap al centre de l'habitació amb una "Z" tatuada al pit. L'aire es va fer feixuc i la sensació d'amenaça es va convertir en una closca que oprimia el cor dels presents. Ningú no podia escapar del que aquesta criatura deslligava. La foscor no era només absència de llum, sinó un ésser viu que devorava la raó i sembrava el terror. 

(II)

A l'alba, el murri ja era a la coberta del vaixell, amagat darrere d'un cofre de fusta. El seu objectiu era un objecte estrany amb forma de petxina i de color verd mar, una closca plena d'or que havia aconseguit robar la nit anterior. La prova de la seva astúcia arribava ara, havia de passar sense ser descobert entre la tripulació que mantenia una discussió sorollosa i sense sentit sobre una llança —que portava una lletra "Z" i què ningú no entenia bé—. Amb eficàcia, el pocavergonya va lliscar el botí al seu sac, sabent que qualsevol error el portaria directe a la presó. Però per a ell, el risc era part del joc i l'aventura tot just començava.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

shell — closca, 

deck — coberta

chest — cofre

proof — prova, evidència

dawn — alba

effective — efectiu, eficaç

brabble —  una discussió sorollosa i estúpida

izzard — la lletra "z"

picaroon — murri, canalla, bona peça, pocavergonya 

Color:

Sea Green — verd mar

L'ORAGE

La imatge revela una tempesta violenta, on l'aigua desborda la llera amb una força imparable. El moviment de l'aigua és tan fort que gairebé podeu imaginar el so ensordidor del torrent xocant contra qualsevol cosa. Les gotes cauen intenses, barrejant-se en un torrent que arrasa amb tot al seu pas, arbres, pedres i branques són arrossegats sense pietat. Tot i això, enmig d'aquest caos, l'aigua apareix com a seda líquida, lliscant la seva superfície amb una suavitat enganyosa que contrasta amb el seu poder destructiu. És una dansa eterna entre força i bellesa, un espectacle natural que captiva i aterreix alhora. La llum tènue del cel ennuvolat realça els reflexos platejats de l'aigua, creant una escena hipnòtica on la naturalesa mostra el seu costat més salvatge i sublim... Més o menys com les nostres vides...

TATUATGE

N'Àngel era un noi elegant però amb una llista de manies limitades al mínim. Aquell matí, decidí fer-se un tatuatge d'un color verd mar, una cosa espontània que el seu amic li suggerí.

—Serà bufar i fer ampolles— li digué ell.

Però n'Àngel no volia molestar ningú sense abans pensar-s'ho bé i va recordar una dita que deia el seu avi: "No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo". No es podia fiar únicament perquè lo més normal és que tot sortís bé i li digué que volia pensar-s'ho unes hores més.

Ja a l'estudi de tatuatges, va intentar relaxar-se, encara que l'agulla li feia molta impressió.

—Si penses massa, et farà més mal— li digué el seu amic, mentre treia l'agulla i ho preparava tot.

Finalment, després d'uns quants minuts, el tatuatge va quedar perfecte. N'Àngel després de rebufar, somrigué feliç d'haver estat valent i de no haver-se precipitat.

Al capdavall, la vida de vegades és millor quan un es llança amb compte, sense perdre les formes i sobretot el cap.

*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: 

elegant, limitat, espontani, molestar, llista, agulla, verd mar

Frases:

-No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo (és a dir, no et fiïs d'alguna cosa del que no n'estàs segur)

-Lo normal (és a dir, el que s'espera que passi)

-Bufar i fer ampolles (és a dir, una tasca fàcil de realitzar)

HOSTE SiLENCiÓS

Despertar-se amb tristesa és un fenomen que, malgrat la lluminositat del sol colant-se per les finestres, se sent com un pes que aixafa des de la pell fins al cor. Aquesta malenconia profunda roba les energies, fins i tot en diumenge, aquest dia suposadament dedicat al descans i a l'alegria. M'obligo a aixecar-me, a fer accions petites per espantar-la, esmorzar mirant al carrer, posar la rentadora per omplir el buit de moviment, respondre i agrair un missatge de disculpes d'un fet llunyà... Cada gest busca expulsar aquesta ombra interna... estendre la roba o intentar submergir-me en la lectura semblen remeis insuficients... A la cuina, preparant els ingredients per fer el dinar, sento com una llàgrima rebel llisca per la meva galta, seguida per una altra i una altra, aquestes traeixen la força i cauen sense poder aturar-les. 

La raó d'aquest estat no està gens clara, sovint és una suma subtil d'esdeveniments. Potser és la de tots els silencis, la distància dels qui estimes, la sensació aclaparadora de solitud, l'absència d'un futur que sembla més un camí sense llum ni certeses què un espai on respirar. Així, la tristesa es converteix en un hoste silenciós que habita en mi, recordant-me la fragilitat humana davant del pas del temps i les absències. Aquesta s'ha instal·lat sense permís i, encara que el dia sigui lluminós, el meu món interior sembla envoltat d'ombres, com un còctel amarg que avui es nega a marxar... 

REMOLí

Si mires aquest paisatge, l'atmosfera se sent gran, gairebé intangible, però present a cada respiració. En un món on la recerca constant de grandesa sembla que és el motor que impulsa les nostres accions, és curiós com l'harmonia es presenta com un tema delicat, gairebé esquiu. L'atracció per l'èxit ens porta a perseguir metes sense aturar-nos a observar el verd mar que ens envolta, aquest símbol de calma i equilibri natural que poques vegades valorem. Intentar assolir una cosa significativa, moltes vegades implica perdre de vista aquests petits detalls que conformen el nostre entorn. En aquest remolí, l'objecte del nostre desig es torna borrós i la delicada línia entre allò que volem i allò que realment necessitem es desdibuixa. 

Així transcorre el dia, en un moviment continu entre esperança i realitat, sense l'experiència pura d'haver transitat aquest espai, deixant que les paraules flueixin sense cap conclusió.

*Proposta de la Mimi 

UN JARDí massa TRANQUiL

[Lletres i fils ~ Març 2026] 

—Mira, Manel, aquesta mèrlera recorda els dies en què els nens corrien pel jardí, buscaven cucs i llavors, sempre tan plens de vida!— digué mentre observava l'ocell picotejant a terra.

—Sí, Carme. Ara tot està tan tranquil… gairebé massa— respongué en Manel, sospirant. —Abans la casa vessava de rialles i soroll. Sembla que fos ahir quan celebràvem els aniversaris amb tots els néts per aquí.

—Ho sé. A vegades sento un gran buit. I pensar que abans aquí corrien cinc néts com a bojos!  Ara només corre la mèrlera i ni això amb tanta cura.

—Recordes quan la casa semblava un zoològic?— respongué ell amb un somriure. —Entre nens, gossos i fins i tot un gat entremaliat, no sabíem on trepitjar.

—Sí, i els teus intents per posar ordre eren èpics. "Compte amb el test!"  deies, mentre el més petit tirava tot a terra.

La mèrlera picà una engruna a prop dels seus peus.

—Almenys ens queda aquesta companyia emplomallada — xiuxiuejà na Carme. —No és el mateix... però encara tenim històries per omplir la casa...

—I una cosa és segura— digué en Manel —en aquest jardí sempre hi haurà qui busqui molles i alguna xafarderia nostra.

Tots dos rigueren, deixant que la malenconia s'esvaís entre rialles i records.  

RESCATATS . . . [ XLIII ]

Petxines silents,

fòssils d'un mar distant.

Misteri marí.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Fora del mar,

petxines esdevenen

luxe en venda.

(McAbeu) 

  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Olor de mar

collarets que regales

Ones al coll.

(Carme)

BEURATGE

—Has provat ja el beuratge que preparen a les noves instal·lacions?— va preguntar ella, amb veu baixa i to tallant. 

—Sí, ho vaig provar ahir a la nit. Té un aroma fumat, com si portés anys guardat en una bóta de fusta. A mi em va semblar més fort del que esperava, gairebé em picà a la gola —va respondre ell, mirant cap a l'horitzó tenyit d'un color crepuscle oceànic, com el de les marees ocultes sota la lluna. 

—No és qualsevol barreja. Només els que tenen un coneixement genuí saben manipular aquests ingredients. El greix que sura a la superfície li dóna aquest toc més fort, gairebé perillós. 

—Perillós o no, aquest món sempre busca alguna cosa que alteri la calma, una espurna que desperti allò  que està amagat. 

—I aquí estem!, atrapats en aquesta dansa invisible, on res no és tan simple com sembla i cada glop explica una història oculta sota capes de fum i misteri. 

—De vegades, enmig de la rutina, petites coses com aquesta ens connecten amb allò essencial...

—Brindem llavors, per allò insondable i allò prohibit! 

*Proposta a River 

RESCATATS . . . [ XLII ]

Liles floreixen,

ballen sobre la terra,

llum i silenci.

(Març ~ 2026)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Petita flor

arrelada al roc

es manté ferma.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Silenci lila

Perfum sobre la roca

Atreu mirades.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Olor d'espígol

s'alça damunt la roca.

Arreu s'escampa.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Verbenes liles

que remouen l'ànima,

afloren records.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Aquest sòl ens te

a les dones liles lliures

com valor segur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Damunt la dura roca

s'eleven flors silvestres

que perfumen la vida.

(Risto) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Quan menys t'ho esperes

floreix la primavera

entre les pedres.

(Helena)