EL DETECTiU JOVE

En Pau era un detectiu jove però molt fiable. Un vespre rebé una trucada sobre un misteri en una antiga vil·la situada prop de la muntanya. Quan hi arribà, començà a passejar pels voltants buscant alguna pista. A terra trobà unes petjades que conduïen fins a una zona de sorres movedisses, a prop hi havia un tros de filferro retorçat i un caramull de cendres. Dins la casa, descobrí una ampolla de suc de mandarina que s'havia vessat damunt una taula i per la finestra veié una branca que es movia amb el vent. Per aconseguir que el sospitós sortís del seu amagatall, en Pau començà a cantar ben fort i a fer el pallasso i, de sobte, una figura salvatge sortí corrents pel passadís. En Pau la seguí fins a una porta tancada... abans d'obrir-la, trucà a una veïna de confiança que sempre l'ajudava en les seves investigacions. 

—Neus, has de venir tot-d'una! 

Junts descobriren una caixa plena de fotografies antigues que els portaria a un misteri més gran, qui habitava aquella casa?... era una persona o un animal?... per què s'amagava?...

*Proposta de Sean Jeating a River

Paraules: 1. passejar  2. sorres movedisses  3. cendres  4. filferro (cable)  5. salvatge  6. retorçat 7. fer el pallasso  8. vessat  9. vil·la  10. fiable  11. de confiança  12. muntanya.

Color: mandarina 

UN LLOGUER PRiViLEGiAT

 

La Maria viu al mateix pis des de fa disset anys. Ha pagat puntualment cada mes, ha pintat les parets més d'un cop i fins i tot ha arreglat una persiana que, segons la propietària, "ja venia així".

Ara ha rebut un WhatsApp:

—Bones notícies— li diu la propietària. —Hem decidit mantenir-te com a llogatera.

La Maria gairebé s'emociona.

—Ah, moltes gràcies!

—A canvi, actualitzarem una mica el preu.

"Una mica" resulta ser prou per convertir la seva sala d'estar en un article de luxe. Disset anys pagant i, pel que sembla, l'antiguitat no acumula descompte, acumula tarifa. 

La Maria mira i calcula. Amb la nova renda i la seva pensió haurà de triar entre pagar el pis o continuar menjant. Decideix que, de moment, mantindrà les dues coses. Sempre que el mercat no ho consideri una extravagància.

Però un dia passa una cosa extraordinària. Un dels laterals de fusta massissa de la campana extractora cau de cop, trencant la vitroceràmica que hi ha a sota.

La noia envia fotos.

—Ha estat un accident. Sort que no tenia res al foc i no hi havia ningú a prop... Això no ho pot cobrir l'assegurança?

Uns dies després arriba la resposta.

—L'assegurança només cobreix les parets del pis. 

Ni la vitroceràmica, què és l'únic electrodomèstics de la casa. Tret d'això no hi ha res que faci pensar que aquell pis és realment moblat, perquè tots els altres són de la Maria (precisament per evitar aquestes coses).

La Maria es queda sense paraules.

Després torna a mirar la pujada del lloguer...

—Quina tranquil·litat —pensa. —Almenys no m'han apujat el sostre, si algun dia cauen les parets, ja sabrem qui les paga.

LA CARTA ESTRANYA

Les dues noies estaven assegudes a les escales, parlant i jugant amb una baralla de cartes. Una d'elles mirava el mòbil mentre feia uns càlculs en un paper...

—Ens basten els doblers per comprar-ho tot?

—Sí, si seguim el sistema de sempre.

—Necessitarem detergent per a la bugada, unes espelmes per als canelobres i alguna cosa per berenar. 

—Púding?

—Púding.

A l'altra banda de la plaça, un jove jugava amb una nena. La petita corria amunt i avall fins que es va aturar davant les noies.

—Ei mira, mira què he trobat!— I els hi va mostrar la carta.

Una de les noies la va mirar de reüll i va veure-hi pintada una mandarina.

—Això és estrany— Va dir.

El jove es va apropar i va agafar la carta de la mà de la nena.

—Aquesta carta no pot ser vostra...

—Per què?— Van respondre les dues a la vegada.

Ell, girant la carta, va assenyalar la fotografia de l'altra cara...

Hi sortien les dues noies assegudes a les escales i ell amb la nena jugant a l'altra banda de la plaça.

No hi havia cap fotògraf a prop... I, tot i així, la fotografia era d'uns instants abans...

*Proposta a River

Paraules: 1. púding  2. cartes  3. càlculs  4. bugada  5. canelobres  6. sistema

Color: mandarina viu 

L'ÀNEC XAFARDER

 

"Dia d'estiu" (Berthe Morisot - 1879) 

a   RELATS CONJUNTS

La Júlia i la Clara havien sortit en barca aquella tarda, perquè la Júlia volia contar-li una cosa que no s'havia atrevit a dir-li mai. Quan ja eren lluny de la riba, la Júlia mirà la seva amiga...

—Promet-me que no t'enfadaràs.

La Clara assentí, intrigada.

Però, abans que la Júlia pogués parlar, un ànec s'apropà a la barca. No demanava menjar ni semblava tenir por. Simplement les observava.

—Ens està escoltant —digué la Clara, divertida.

—Idò haurà de guardar el secret— respirà fondo i començà a parlar... 

—Quants anys fa que la teva mare va marxar?...

L'ànec va fer un «quac» molt suau i s'allunyà cap una altra barca.

Les dues continuaren parlant fins que, de sobte, la Júlia callà. A la vora de la riba hi havia una dona asseguda en una altra barca amb l'ànec, mirant-les.

—És la teva mare...— murmurà la Júlia

—Què dius?, ella fa temps que no és en aquest món.

La Clara mirà cap a la riba, però no veié res ni ningú... 

Només quedava l'aigua quieta i, ben a prop, l'ànec que les observava en silenci. 

EL NOTARi

El notari arribà al poble ben vestit, es feia mirar... Portava un pla antic, destinat a localitzar una caixa forta enterrada a prop del molí. Per finançar l'expedició, decidí carregar alguna cosa a compte a l'única botiga que hi havia: una bossa de patates, unes mandarines, una brúixola i uns draps de cotó.

S'arremangà i durant hores excavà sol, mentre els veïns observaven des de les finestres. En arribar al capvespre, colpejà una superfície metàl·lica, un mig somriure aparegué al seu rostre. Obrí la caixa esperant trobar-hi lingots d'or, documents antics o joies... Dins únicament hi trobà un coala, una cadira plegable i una nota que deia: "Si has arribat fins aquí, asseu-te".

El notari obeí. Aleshores el coala despertà, baixà amb cura i premé un botó ocult sota el seient. El molí desaparegué, el poble quedà suspès a l'aire i la botiga començà a cobrar-li, amb interessos, cada segon d'aquella aventura extravagant.

Proposta a River

Paraules: extravagant, coala,  pla,  carregat,  patates,  sol/sola

Color: mandarina viu

GRAFFiTi ( III )

Home de pintura,

dos gossos guarden el mur.

El noi no mira.

L'avi del grafit

segueix el pas del noi.

Parla el mòbil.

Quatre mirades

l'home, els gossos, el noi.

El carrer calla.

(Setembre ~ 2026)  

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Quatre mirades

Els colors sobre la pell.

Ningú no es troba. 

[ Carme ]

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Llum de pantalla,

el carrer ple de vida

és una ombra. 

[ McAbeu ] 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .    

Ombra i claror,

al fons i al primer pla,

de colors s'omplen. 

[ Helena ] 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .     

Schaut ihn an, Hunde!

Diese Jugend von heute!

Hirn abgeschottet ... 

[ Sean ]

EL PASSEiG

Aquell matí, la Júlia va sortir a passejar la seva gossa pel parc de sempre. Feia sol i no hi havia gaire gent, així que va deixar que l'animal anés una mica al seu aire. La gossa, però, semblava tenir altres plans. De sobte, va estirar la corretja i va començar a córrer cap a un arbre.

—Ei, espera!— va cridar la Júlia, intentant no caure.

Quan va arribar-hi, va veure que la gossa estava ensumant una roda de tractor mig enterrada entre l'herba. Va riure i es va ajupir per mirar-la de prop. Feia temps que no veia una cosa així al parc. La gossa va continuar ensumant com si hagués trobat un tresor. Finalment, va aixecar el cap, va mirar la Júlia i va moure la cua.

—Ja està? Ens podem anar?

Encara no... l'animal es va aturar. La corretja es va tensar i la gossa va quedar mirant cap a l'altra banda, darrere d'uns arbres.

—Què hi ha?

 Va mirar, però no va veure res i va estirar de la corretja, però la gossa no es movia. Llavors va sentir un soroll, algú havia trepitjat una branca...

Va esperar.

Res.

Finalment, la gossa va deixar de mirar els arbres i va començar a caminar tranquil·lament. La Júlia va somriure i va continuar amb ella. Quan van arribar a casa, va obrir la porta i va deixar anar la corretja. A dins, damunt la taula, hi havia una nota que deia: 

"Gràcies per haver-la trobat. La necessitava molt aquesta nit"

Es va mirar la gossa i per primera vegada la va veure amb un collar que no era el seu... 

EL BANC DELS RECORDS

Aquest banc encara espera

aquells que un dia s'hi van asseure,

amb paraules als llavis

i somnis a les butxaques.

El temps ha passat,

però ell continua quiet,

guardant rialles, silencis

i algun adéu que no s'oblida.

Potser demà

hi tornarà a seure algú,

sense saber que aquell lloc

ja està ple de records.

I el banc, en silenci,

seguirà esperant,

com esperen les coses antigues,

sense pressa, sense oblit

[Setembre~2026]

NOTíCiA D'ÚLTiMA HORA

ESTACIÓ DE TREN DEL POBLE ON ES PRODUÏREN EL FETS LA PASSADA NIT.

La policia investiga les circumstàncies d'una aparició sense explicació.

Un jove va ser localitzat descalç ahir de matinada a l'antiga estació de tren d'un petit poble de Mallorca. L'edifici estava inundat de foscor, només quedava il·luminat per la lluna. Un vigilant, que dormia roncant en una sala propera, va sentir uns passos suaus i va sortir a investigar.

El jove sostenia un paper tacat d'un líquid gras enganxat entre els dits. Sense dir res, va inclinar el cap i va assenyalar una porta d'un color mandarina viu. A terra, unes llàgrimes brillaven sobre la pols com petits fragments de vidre...

Segons els agents, el noi afirmava que l'estació formava part de la seva memòria i que l'aire salat li recordava una platja llunyana... A l'altra banda de la porta, un vell vagó cremava lentament... Quan els bombers hi entraren, no hi trobaren foc, ni el jove, ni ningú. Només un bitllet  tacat de crema amb destinació a Tòquio, expedit per la mateixa estació aquella nit.

*Proposta a River 

Paraules:  1.inclinar el cap (doblegar, reverència, assentir amb el cap)  2.roncant  3.descalç  4.llàgrimes  5.memòria  6.inundat  7.enganxat  8.crema  9.il·luminat per la lluna  10.platja  11.suau 12.salat 

Color: mandarina viu

SOCiETAT DESiGUAL

—Diuen que vivim en una societat lliure.

—Ah, sí?

—Sí. Pots triar entre pagar el lloguer…

—I què?

—I no pagar-lo.

—I què passa si no el pagues?

—Que ets lliure… de viure al carrer. 

—M'han dit que els diners no donen la felicitat.

—I tu t'ho creus?

—No ho sé…

—Per què?

—Perquè jo tampoc en tinc i mira, mira com estic... 

—Saps què és la igualtat social?

—No.

—Que tots tenim dret a arribar a final de mes…

—I hi arribem?

—No, però el dret el tenim!

            I sí,  a més a més,  

és dilluns, final de mes i ho pots explicar d'aquesta manera... 

 és un conyàs1 de conya!!! 

LA DATA

Quan vaig arribar al bar, la Sílvia ja m'esperava. Duia una gorra i semblava una mica confosa.

—No sé com explicar-t'ho —va dir.

Sobre la taula hi havia un barrilet petit de fusta.

—Què és això?

—Un regal del meu avi. Abans de morir em va dir que l'obrís avui, però mai no em va explicar què hi havia dins.  També va dir que l'havia de beneir i que la participació de la meva futura parella seria important.

Vaig somriure.

—Sembla un joc.

Ella no va riure. Em va mirar amb atenció. 

—Per què jo? Si ni tan sols el vaig conèixer...

—No ho sé. Però va insistir molt que hi fossis.

A dins hi havia una fotografia, una carta i una pedra de color blau acer. 

La fotografia era difusa. S'hi veia un nen, sol, damunt una moto i a un carrer del mateix poble on estàvem, sota una llum que semblava descriure una òrbita.

—Sembla un nen petit! —va exclamar la Sílvia. 

Vaig mirar-la atentament.

—La carta diu: "Si has arribat fins aquí, ja és hora que ho sàpigues"

La Sílvia va girar la fotografia i va quedar totalment en silenci.

—Què hi posa? 

Em va passar la foto.

Al darrere hi havia una data d'aquell mateix dia, treinta anys enrere. 

I un nom. 

El meu.

*Joc a ca la Mimi

Paraules: 1. atenció,  2. vague (confús, difús),  3. òrbita,  4. joc,  5. pensar,  6. insistència,  7. únic (sol), 8. totalment,  9. barril (tonell), 10. beneir,  11. participació,  12. gorra 

Color: blau acer

ON EL CEL ES FON

 

Hi ha dies en què el món sembla haver oblidat els seus colors. El cel i l'aigua es miren en silenci, confonent-se l'un amb l'altra fins a convertir-se en una sola immensitat grisa, sense principi ni final.  A l'horitzó, una línia gairebé invisible recorda que encara existeix una frontera, però avui sembla només una delicada cicatriu damunt del paisatge.

I, sobre aquesta quietud, els ocells.

Petites taques fosques escampades per la superfície, com pensaments que no saben quedar-se quiets. Alguns reposen sobre l'aigua; d'altres, amb les ales obertes, trenquen per un instant la monotonia del silenci. Són tan petits davant de tanta immensitat que gairebé podrien semblar accidents de la mirada, però potser són ells qui donen sentit a tot aquest buit.

Miro la fotografia i penso que la calma no sempre és lluminosa. De vegades té el color de la boira, de les coses que encara no sabem anomenar, dels records que s'allunyen sense fer soroll i... tanmateix, hi ha vida!

Allà lluny, entre el cel i l'aigua, alguna cosa es mou.

Un ocell?... Potser saben que també és volar, aprendre a reposar...

Una onada?...

Un batec d'esperança. 

EL MiSSATGE

Quan vaig arribar al carrer, ja era fosc. El meu estat d'ànim no era gaire bo. La inspectora m'esperava davant d'un bar amb una bossa de cacauets a la mà.

—El sospitós acaba de fugir.

Vam iniciar el passeig pels carrers del barri. El cel, d'un blau acer, feia que la nit semblés encara més inquietant. De sobte, una ombra va saltar una tanca...

—És ell!

Vam córrer darrere seu fins a un carreró, però no hi havia cap rastre del fugitiu. Era un autèntic "rantípol", imprevisible i entremaliat.

La inspectora va treure una novel·la de la seva bossa...

—La víctima la llegia abans de morir.

La meva debilitat per les novel·les em va fer obrir-la, no sense posar-me abans uns guants per evitar deixar les meves empremtes. A part d'una fotografia, hi havia una adreça escrita amb tinta vermella. La inspectora la va mirar i va empal·lidir...

—Aquesta adreça és de casa meva!!!

En aquell moment, el seu mòbil va vibrar. Va arribar un missatge sense número de contacte que deia: "No busqueu el sospitós. Ell vos està buscant a vosaltres"

Ens vam mirar amb un silenci espès.

Des del final del carrer se sentia un soroll de passes. I després, res... 

*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: estat d'ànim, cacauet, debilitat, novel·la, passeig, saltar

Color: blau acer

Frases: 

- Asunder (apart) = Separat, a part

- Nary (none) = Cap, res

- Rantipole = Rantípol. Comportar-se de manera imprevisible o entremaliada o persona bàrbara, temerària, de vegades bel·licosa 

EL BANC BUiT

 

Mural a Penelles - "Banc amb missatge" de Fra Miquel  

a  RELATS de la CARME 

Començarem amb misteri...

Cada nit, quan el carrer quedava en silenci, el banc apareixia ocupat.  Ningú no sabia qui s'hi asseia. Algunes persones deien haver vist una silueta immòbil, sempre a la mateixa hora. D'altres asseguraven que, quan s'hi acostaven, el banc era buit.

Una matinada, en Marc va decidir esperar. Es va amagar darrere d'un arbre i va mirar el rellotge. Quan van tocar les dotze, una ombra va aparèixer a la paret del costat del banc. En Marc va contenir la respiració. L'ombra semblava asseure's. Però el banc continuava buit...

De sobte, va sentir una veu molt a prop seu:

— Ja has arribat... Aquí i ara, pots començar una nova vivència... 

—Començar què? —va murmurar.

—Tot i que encara no és el teu moment...

En Marc es va girar, sentint un calfred. No hi havia ningú. Només el banc, la paret i aquella ombra que, lentament, començava a moure's.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

I acabarem amb una mica de seny...

La Neus havia passat per davant d'aquell banc centenars de vegades. Sempre amb pressa. Sempre amb alguna cosa al cap: la feina, les compres, els missatges pendents, les converses que havia ajornat. Però aquell matí s'aturà. Potser fou la llum suau que queia sobre les pedres. Potser el silenci del carrer. O potser aquella figura pintada a la paret, asseguda com si esperés algú. Al seu costat, unes paraules escrites a mà li cridaren l'atenció: "Aquí i ara, pots començar una nova vivència."

La Neus somrigué i s'assegué al banc. Per primera vegada en molt de temps, no mirà el rellotge. Va pensar en totes les persones amb qui havia compartit vida i que, sense adonar-se'n, deixà enrere. En els veïns que saludava sense conèixer, en aquella dona gran que vivia al tercer i a qui mai no preguntava com estava, en el noi de la botiga de la cantonada que sempre li guardava el pa... I entengué una cosa senzilla, potser conviure no era només compartir un carrer, una escala o una ciutat. Potser era fer lloc als altres dins del propi temps. 

Aquell mateix dia, quan tornà a casa, picà a la porta de la veïna del tercer.

—Hola!  Volia saber com estàs...

La dona la mirà sorpresa. Després somrigué. I començaren a parlar... 

L'endemà tornà asseure's al banc. Al cap d'una estona, s'hi assegué un home desconegut, no es digueren res, només compartiren el silenci. Després arribà una nena amb una bicicleta. Més tard, una parella gran. I un jove que portava una motxilla plena de llibres... El banc ja no semblava tan sol.

La Neus mirà de nou la paret i pensà que potser els grans canvis no començaven amb grans discursos, potser començaven així: amb un banc, amb una pausa, amb una mirada, amb un aquí i ara. I amb la decisió, petita però valenta, de començar de nou amb els altres. 

EL MALETí

Ahir al matí, un maletí blau acer aparegué al pati del col·legi. A dins hi havia un tros de plàstic, una fotografia de gent pujant a un tren molt antic i una dent. Al principi, els alumnes pensaren que era una broma, però una nota advertia: "Avís previ: no obriu el maletí".

Durant el pati, alguns estudiants veieren un home distant que observava l'escena des de fora del centre. Quan s'hi acostaren, l'home marxà corrents. Un alumne decidí fer-se el mort per veure què passava i això va fer que els seus companys es pixessin de riure... Finalment, van descobrir que l'home era el conserge. En aquell moment només els hi digué: "El maletí no és tot el que es diu que és".

Les preguntes encara romanen sense resposta i ningú sap d'on sortí la dent i per a què servia el plàstic... mentre un professor gaudia veient tot l'enrenou...

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: plàstic, romanen, dent, broma, distant, gaudeix 

Frases: 

1. avís previ

2. no és tot el que es diu que és 

3. fingir un estat (fer-se el mort)

Color: blau acer 

COWBOY

 

Només volia fer unes fotos d'una lectura d'un llibre, una cosa tranquil·la, cultural, de gent escoltant atentament i fent veure que no està pensant en què soparà després. Tot molt seriós.  La gent, concentrada amb aquella cara de “això que diuen deu ser important”.  Algú prenent apunts, algú mirant el rellotge i algú preguntant-se discretament quan arribarà la pausa-cafè. Tot molt literari, molt elegant, molt de “paraula escrita i reflexió”.

I llavors el vaig veure!!!

Barret, camisa estampada i un somriure d'aquells que et fan pensar que ell sap alguna cosa que la resta encara no sabem. No sé si havia vingut a escoltar la lectura, a presentar el seu nou llibre o a comprovar si la història tenia prou cavalls, pols i venjança... Però allà estava, tan tranquil com si el "saloon" fos a punt d'obrir i ell ja tingués taula reservada. Com si amb aquell somriure volgués dir: "No busco protagonisme, el protagonisme simplement em troba".

I jo pensant, —Com quan et diuen “vine com vulguis” i t'ho prens literalment. 

Ningú sabia ben bé què hi feia allà, però tampoc ningú gosava preguntar-li. Perquè potser era un cowboy o potser era simplement l'única persona que havia entès que qualsevol acte seriós necessita una mica de perspectiva... 

I just a sota, ella, seriosa, concentrada i amb aquella expressió de “jo he vingut a escoltar la lectura, no a participar en un western”.

El contrast em va semblar massa bo per deixar-ho córrer.

I jo, és clar, tenia l'oportunitat i vaig fer el "clic".

L'ARMARi

L'armari feia anys que no s'obria. Entre la roba oblidada hi havia una camisa de color blau acer com si algú l'hagués deixada allà només un moment abans de marxar... em quedava bé... En posar-me-la, vaig trobar un full doblegat amb un disseny geomètric i una frase breu que deia, "Cada persona tria el seu repte." No sabia qui ho havia escrit... No era ambició el que m'empenyia a voler saber qui havia deixat aquelles coses, sinó com un acte de fe, creure que aquell armari encara amagava una oportunitat per entendre una altra persona.  El recorregut va ser més dur del que havia imaginat i va despertar un patiment que creia enterrat. Tot i així, hi havia alguna cosa genuïna en aquell viatge. 

Vaig acabar asseguda davant del mar, amb el paper entre les mans, buscant una mica de comprensió en unes línies que, de sobte, semblaven haver canviat sense que ningú les hagués tocat. 

Quan vaig tornar al pis, el propietari em va mirar amb una estranyesa que jo no entenia. 

—Bé... ja ho recordes?

—Recordar què?

—Aquest armari ja era teu... fa molt de temps... 

*Proposta de la Mimi

Paraules: 1.bé  2.comprensió  3.repte  4.persona  5.genuí  6.patiment  7.fe  8.ambició  9.oportunitat 10.dur  11.disseny  12.armari

Color: blau acer 

EL ViDRE

El cotó és un núvol petit

que s'ha deixat caure a terra,

mentre el vidre, fred i transparent,

amaga la fragilitat

darrere una llum serena.

Tot allò que el vidre calla

la llum ho acaba dient,

entre la fusta i el reflex

la bellesa resta quieta

com un batec transparent.

El silenci hi fa estada,

com una veu apagada,

el cel hi deixa el seu color

i el vidre en guarda l'escalfor

fins que la tarda s'acaba.

[Agost ~ 2026] 

LA LLETRA iNCOMPLETA

La primera vegada que vaig veure la serp, només en vaig distingir un reflex entre un arbust verd. Va desaparèixer sense fer soroll, com si el vell mur se l'hagués empassada. Entre les branques s'obria una escletxa per on s'endevinava un tros de cel d'un blau impecable. Vaig deixar la jaqueta de lli sobre una pedra, el rasclet, un raspall de pues suaus i la motxilla, on duia un tros de pastís que havia sobrat del dia anterior. Amb unes tisores vaig retallar les branques seques que amagaven una part del mur. A poc a poc aparegué una lletra gravada a la pedra. M'hi vaig apropar per llegir-la, però l'erosió només en deixava entreveure el contorn. Em preguntava quina matèria podia conservar una inscripció durant tant de temps... Em sentia cansada i me vaig seure per menjar el tros de pastís i va ser com posar oli en un llum!  Abans de marxar, vaig passar el raspall per damunt de la molsa. La lletra continuava incompleta... 

—Qui sap si un altre dia!— vaig pensar quan guardava les eines.

Vaig tornar pel mateix camí, mentre l'heura tornava a ocupar el seu lloc. 

*Joc a River

 

Paraules: 1.serp  2.lli  3.pastís  4.cansat  5.lletra  6.retallar  7.raspall  8.matèria  9.rasclet  10.blau  11.arbust  12.llegir

Color: verd

CONVERSES ( II )

Les converses tenen una manera curiosa de fer que el temps passi sense adonar-te'n. De vegades comencen amb una frase qualsevol i, sense saber com, acaben portant-te ben lluny. 

Hi ha qui diu que una conversa és només un intercanvi de paraules. Però no és veritat. Les converses són ponts invisibles que uneixen dues ribes que, fins aquell instant, caminaven separades...

—Pensava que no vindries —va dir ella, recolzant-se a la paret amb la cervesa a la mà.

—Jo també ho pensava. 

Ella va riure.

—Sempre respons així?

—Només quan no tinc una resposta millor.

Durant uns instants van mirar la gent que passava. Algú reia al fons, un got va caure a terra i la música arribava esmorteïda des del bar.

—Encara treballes a la llibreria?

—Els dissabtes. La resta del temps intento acabar el projecte.

—Jo encara no sé ni com començar el meu... 

—Ja has acabat aquell llibre?— va preguntar ell.

—Sí... el final em va decebre.

—Ja t'ho havia dit.

—No! Tu vas dir que era diferent.

—Per a mi, "diferent" no vol dir "bo".

Ella va riure.

—Tens una manera curiosa de recomanar llibres.

—I tu una manera curiosa de donar-los una oportunitat.

Ella li va allargar la bossa de patates.

—En vols?

—Només si després em deixes tastar la teva cervesa.

—Ni parlar-ne!

Van riure tots dos. La conversa va continuar, saltant d'un tema a un altre, sense cap pressa i sense necessitat d'arribar enlloc. 

Les paraules tenen una estranya manera de quedar-se a viure dins nostre. Una pregunta feta en el moment oportú pot canviar el rumb d'una existència. Una resposta sincera pot alleugerir un pes que semblava impossible de suportar. Fins i tot els silencis, quan són compartits, poden arribar a dir més que els discursos més elaborats. 

Hi ha converses que neixen amb un "hola" tímid i acaben convertint-se en refugi. N'hi ha que s'acaben amb un "adéu" que ningú no havia previst.  N'hi ha que duren cinc minuts i deixen una empremta per a tota la vida. D'altres s'allarguen durant anys, amb silencis entremig, com si les paraules també necessitessin descansar...

EL PEGAT

(I)

Un detectiu ha estat avisat després que un alumne descobrís un estrany missatge mentre feia un treball sobre una nova espècia picant.  Segons li han explicat, el jove s'havia aturat a pensar com acabar la cartolina quan, en fer servir les tisores i la cola, va trobar un petit pegat amagat sota una fotografia. Al costat hi havia uns números escrits a mà que ningú no sabia interpretar. Tot i estar una mica trist perquè el treball havia quedat interromput, l'alumne va acompanyar el detectiu fins al pati, després d'haver-se menjat un plàtan... —Era més important no deixar l'esmorzar a mitges!— va pensar, mentre el mirava de reüll...

La investigació es va allargar fins al vespre. Amb la llum d'una làmpada, el detectiu va observar que l'ombra d'un arbre assenyalava un punt de la gespa verda, il·luminada pels últims reflexos daurats del sol.  De moment, la policia no ha volgut revelar què hi van trobar.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -

(II)

En una tarda ombrívola, la Marta es va asseure al seu escriptori sota la llum daurada de la làmpada. Pensar no era fàcil, els números als seus apunts semblaven un caos. Tenia tisores i cola a prop, intentant armar un collage d'espècies per oblidar la tristesa que la envaïa. Damunt la taula, un plàtan verd semblava l'únic toc de vida en aquell espai monòton. Mentre retallava trossos de paper, un pegat de tela va caure de la butxaca, recordant-li el pantaló trencat que encara no havia arreglat. El silenci era dens, però necessari. No hi havia respostes clares, només fragments dispersos que intentava ajuntar amb paciència. Va mirar la seva obra sense esperar que resolgués res, només va sentir un lleu alleujament. El vespre es colava per la finestra, il·luminant suaument aquella habitació grisa. Tot i que cansada, no cedia davant la malenconia, simplement continuava, concentrada en la seva tasca, fins a acabar allò que havia començat...

*Proposta a River

Paraules:  1.espècia 2.pensar 3.tisores 4.cola 5.números 6.trist 7.pegat 8.plàtan 9.vespre 10.làmpada 11.ombra (ombrívol) 12.daurat

Color: verd

LA SORRA

La sorra s'escapa entre les mans

com l'instant que no sabem retenir

i l'aigua, sense tenir forma,

de suavitat ens sap vestir.

La sorra escriu sobre el mar

paraules que el vent desfà.

Cada gra és un petit instant

que el temps no pot guardar.

Quan el vent la fa volar,

sembla que vulgui jugar.

Entre rialles i sal,

l'estiu hi deixa senyal. 

La sorra s'enganxa als peus 

com si em volgués fer quedar. 

Riu amb les ones del mar

i balla sota el cel clar.

Quan el sol la fa brillar,

sembla or damunt del mar.

I la lluna, amb dolç encís,

la vesteix de blanc i gris. 

La sorra dansa amb el vent

lleugera com un pensament.

El mar la torna a bressolar

i mai no deixa de somiar. 

[Juliol ~ 2026] 

EL VIATGE DEL VENT

Leuven. België. Abril 2026. Fujifilm X-H2 de Miquel Àngel Vich 

a   RELATS DE LA CARME

[ I ] 

Feia dies que el dent de lleó esperava. No sabia què, ni quan. Només notava com el vent passava de llarg, una vegada i una altra, sense endur-se res.  Fins que un matí, gairebé sense fer soroll, una alenada va desfer aquell petit univers blanc. Les llavors es van enlairar en direccions diferents, giravoltant entre la llum i l'aire. Només va quedar la tija, quieta, despentinada i lleugera... com si encara recordés el pes de tot allò que havia sostingut...

Ningú no va veure el moment exacte en què va començar. El vent només va acariciar la flor i les llavors van entendre que havia arribat l'hora. Van marxar sense pressa, com qui coneix el camí sense haver-lo recorregut mai. Algunes es van perdre entre la llum;  d'altres es van fondre amb l'horitzó, fins a esdevenir invisibles.

La tarda va continuar igual que sempre, en silenci. 

Només el prat sabia que alguna cosa havia canviat.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

[ II ] 

Un buf de vent, un dolç sospir,

i el món sencer es posa a riure.

Les llavors dansen sense por,

escampant vida i escalf al cor.

Quan el vent comença a bufar,

mil somnis es posen a volar.

Cada llavor porta un destí,

un nou camí per descobrir. 

No tinguis por de deixar anar,

que tot allò bo pot tornar.

La vida floreix amb il·lusió

quan hi ha esperança al cor. 

(Juliol ~ 2026]