LES FULLES MORTES

A l'arbre nu

vides que es guarden.

Fulles al vent.

En silenci,

la vida es renova.

Final de tardor.

Surten brots nous,

colors que il·luminen 

tombant paraules.

(Maig ~ 2026) 

PERDUDA

Sota un cel encapotat, una noia caminava precipitada sota la pluja que queia com un tapís gris sobre la ciutat. Perduda entre carrers que no reconeixia, els seus passos retrunyien contra el paviment mentre intentava desxifrar un rètol daurat que no la identificava. La pressa per arribar a casa era palpable, la seva ment repassava la recepta que havia deixat oblidada a la cuina, al costat d'una poma solitària sobre la taula.

Un llampec va il·luminar el cel gris reflectint en un toll la silueta d'una màquina expenedora trencada. La seva ment s'ennuvolà mentre intentava explicar la seva situació a algú invisible, com si una vespa brunzís dins del seu cap. "No m'imaginaria mai haver d'explicar això", va pensar.

En entrar a l'edifici, va buscar el bany per sacsejar les gotes d'aigua, recolzant-se momentàniament en un pal d'una escombra al costat de la porta. Mentre esperava l'ascensor, va intentar explicar-se a si mateixa com havia perdut el camí i el seu desconcert per no trobar ni un rètol en la seva pròpia llengua, sense imaginar que aquella comanda urgent l'havia portat a un lloc tan desconegut com a seu.

Finalment, amb determinació, va seguir endavant cap al seu destí, amb la jaqueta xopa i la motxilla a l'espatlla, només somiava arribar a casa seva, esperant-la, seca i càlida.

*Joc a River

Paraules: 

Tapís, màquina, poma, bany, pal d'escombra, llamp, il·luminació, recepta, comanda, vespa, explicació, mai, imaginació. 

Color: Daurat

ESTUPiDESA

La crueltat és una forma maldestre de relacionar-nos amb les persones que indica una involució com a espècie, tornar a actuar com a animals, és a dir, ser ineptes i ignorants. 

L'estupidesa és la qualitat de la persona que molesta per la manca d'oportunitat, de discreció, vanitat, etc. El gruix dels estúpids no són tan fàcils de detectar, poden amagar-se de manera intel·ligent en segons quins casos i aspectes. S'acomoden en un egocentrisme gairebé infantil... 

L'estupidesa s'encomana? 

L'estupidesa és com un virus, així que és millor allunyar-se'n o posar silenci pel mig, perquè és molt potent i cap estem fora de perill. 

Antídot: Silenci, pensament crític i reflexió.

EL FOTÒGRAF

El fotògraf caminava sense cap rumb, deixant que el vent jugués amb les fulles dels arbres al seu voltant. En arribar davant d'una casa vella, un punt de referència al mig del paisatge urbà, alguna cosa cridà la seva atenció: dos coloms reposaven junts a l'estructura daurada de la finestra, encara que desgastada, semblava cobrar vida en aquell instant. La mida reduïda dels ocells contrastava amb la majestuositat dels arbres, gairebé inútil pensar en la insignificança d'aquestes aus. Observà com, amb un mètode gairebé mecànic, un alçava el vol i tornava, com un mecanisme de rellotgeria perfecte. Pensà en com podia ser d'efervescent la vida, malgrat l'aparent quietud del lloc. Intentà capturar aquell instant, però aviat se n'adonà de com resultava d'inútil pretendre controlar cada detall amb la seva càmera, l'essència s'escapava entre els dits. L'estudi de la llum, l'enquadrament, tot semblava reduir-se a un zero absolut, convertint-se en or visual davant de la simple realitat d'aquests dos éssers. La mida d'aquella escena, diminuta però perfecta, li recordava que era inútil afanyar la mirada. No es tractava d'un estudi científic, sinó d'una reflexió personal sobre com de vegades el cervell s'entesta a complicar el que és senzill, quan l'única cosa necessària és observar i deixar que el moment parli per si mateix; que en allò que sembla trivial, resideix un univers sencer funcionant amb precisió i bellesa. Pensar que capturar aquesta imatge pugui ser insensat, seria desconèixer la poesia amagada en allò més insignificant.

*Joc a River

Paraules:

Inútil (insensat), arbres, vent, efervescent, punt de referència, mètode, zero, simple, mecanisme de rellotgeria, cervell, estudi, mida.

Color:  Daurat o d'or.

RESCATATS . . . [ XLV ]

El sol clar brilla,

finestres ben obertes,

olor a liles.

(Maig ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Mirant amunt

Claror de primavera.

Lilàs florits.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

L'olor de liles

a la llunyana Seanhenge

et va inspirar. 

(Sean) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Finestral d'or,

colors damunt la pols,

ombra que fuig. 

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Frega el vidre

del vell finestral tancat

l’olor del lilà.

(qui sap si...)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Llum que enlluerna

fa més viva la flaire

del bell lilà.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

A casa l'àvia

amb la ràdio engegada

la tarda s'allarga.

(Xavier) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .   

Llum que penetra

trencant la foscor

les flors es desperten.

(Risto)

GRAffiTi

 

De sobte et trobes un missatge a una paret que t'impacta d'alguna manera. 

I vas rumiant una bona estona, fins que et demanes: 

On puc trobar els meus colors a la vida?...

EL SALT

Al pont, el jove s'aturà un instant, observant el riu que reflectia l'enrenou de llums de la ciutat. Era un artista frustrat, algú que a la seva cuina somiava amb blaus, grocs, verds mar... i no amb factures sense pagar... Sentia que la vida l'havia enganyat, que el seu esforç per gestionar els seus projectes no valia res, era massa primmirat per ignorar cada detall que fallava. En aquell moment, mentre el soroll del trànsit semblava allunyar-se, els seus darrers pensaments foren un remolí: Havia estat just amb ell mateix? Valia la pena rendir-se?  Se li  ennuvolà la vista en un vel aeri...  Entre l'agitació interna cercava, potser, una pau que no trobava entre les parets de la seva realitat. Decidí saltar i deixar enrere un món on la veritat sempre semblava esquiva. 

El seu cas seria tristament recordat, una història de lluita callada i somnis trencats, on tothom sembla estar absent, com un tabú que no se'n parla i que s'emporta massa vides.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

artista, cuina, viu, gestionar, cas

enganyat (haver enganyat o estafat a algú)

primmirat (preocupat per detalls menors)

enrenou (agitació, commoció)

Color:

Verd mar

RESCATATS . . . [ XLIV ]

Veig la teva llum,

em mostres la bellesa

per tot el camí

silent, mica en mica, 

com degoteig de vida.

(Abril ~2026) 

jOVES amb SOMNiS

El signe més clar que la tardor ha arribat no és el fred, ni les fulles caigudes, és l'omissió silenciosa dels colors vius que un dia van florir. En aquesta estació, el verd mar que tant admiràvem es torna un record llunyà, una creença que ens acompanya com un ressò del passat. Sempre hi va haver en nosaltres un convenciment ferm, una convicció gairebé irracional de que coratge i estupidesa era tot el que teníem per enfrontar-nos al món comercial, aquell mercat que mai no perdona ni oblida. No érem experts ni savis, només joves amb somnis mig trencats, aferrats a aquesta idea simple d'avançar sense mirar enrere. Aquesta barreja contradictòria, aquest impuls d'actuar malgrat el risc, defineix molt més que una etapa, és un reflex de l'esperit humà enfrontat a la incertesa. 

Ara entenc que la vida no és només coratge, sinó també saviesa per no caure al parany de la neciesa. Però aleshores ens va tocar aprendre així, entre errors, caigudes i alguna que altra victòria.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

signe, omissió, tardor, convicció, acompanyar, comerç.

Frase:

"Coratge i estupidesa era tot el que teníem"

Color:

verd mar 

ELS GENETS D'ASCOT

«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot» (John Lavery – 1923) 

a  RELATS CONJUNTS 

Al vestidor dels genets, minuts abans de la cursa a l'hipòdrom d'Ascot, dues figures s'enfronten en una conversa carregada de tensió.

—Confies en el poltre que montes avui?— inquirí un,  ajustant-se les botes amb precisió.

—Més del que confio en algunes decisions del comitè— respongué l'altre, repassant l'estratègia de la carrera mentalment.

—El meu impacient. Ho noto inquiet, com si volgués sortir disparat ara mateix. Creus que és bo o dolent?

—No ho sé. De vegades aquesta energia nerviosa és justament el que es necessita per sorprendre a tothom...

Un lleu silenci es va instal·lar mentre fora la cridadissa anunciava l'imminent inici.

—La pista està una mica relliscosa després de la pluja, no serà fàcil mantenir l'equilibri.

—Sí, això em preocupa...

—El clima podria alterar tots els pronòstics— afegí el primer, mirant per la finestra.

—Llavors serà qüestió d'adaptar-se al moment— replicà amb un somriure gairebé imperceptible.

—Sort!— digué un.

—La necessitaràs— digué l'altre per si mateix...

El ressò dels cascos començava a escoltar-se a la distància, tancant aquest breu intercanvi abans del soroll de la competició.

Al dia següent, en primera plana de tots els diaris del Regne Unit, es parlava del greu accident d'un genet en circumstàncies estranyes, succeït a l'hipòdrom d'Ascot.

LA Z - (IZZARD)

(I)

A l'alba gris, la vella casa semblava un cofre tancat sota una coberta de boira espessa. A dins, una discussió sorollosa i sense sentit ressonava entre les parets d'un color verd mar, com si veus atrapades d'un temps oblidat intentessin sortir. Enmig del caos, el murri va aparèixer amb la seva llança a la mà, buscant una prova efectiva de poder. Els ulls brillaven amb perversitat, mentre avançava cap al centre de l'habitació amb una "Z" tatuada al pit. L'aire es va fer feixuc i la sensació d'amenaça es va convertir en una closca que oprimia el cor dels presents. Ningú no podia escapar del que aquesta criatura deslligava. La foscor no era només absència de llum, sinó un ésser viu que devorava la raó i sembrava el terror. 

(II)

A l'alba, el murri ja era a la coberta del vaixell, amagat darrere d'un cofre de fusta. El seu objectiu era un objecte estrany amb forma de petxina i de color verd mar, una closca plena d'or que havia aconseguit robar la nit anterior. La prova de la seva astúcia arribava ara, havia de passar sense ser descobert entre la tripulació que mantenia una discussió sorollosa i sense sentit sobre una llança —que portava una lletra "Z" i què ningú no entenia bé—. Amb eficàcia, el pocavergonya va lliscar el botí al seu sac, sabent que qualsevol error el portaria directe a la presó. Però per a ell, el risc era part del joc i l'aventura tot just començava.

*Proposta a ca la Mimi

Paraules: 

shell — closca, 

deck — coberta

chest — cofre

proof — prova, evidència

dawn — alba

effective — efectiu, eficaç

brabble —  una discussió sorollosa i estúpida

izzard — la lletra "z"

picaroon — murri, canalla, bona peça, pocavergonya 

Color:

Sea Green — verd mar

L'ORAGE

La imatge revela una tempesta violenta, on l'aigua desborda la llera amb una força imparable. El moviment de l'aigua és tan fort que gairebé podeu imaginar el so ensordidor del torrent xocant contra qualsevol cosa. Les gotes cauen intenses, barrejant-se en un torrent que arrasa amb tot al seu pas, arbres, pedres i branques són arrossegats sense pietat. Tot i això, enmig d'aquest caos, l'aigua apareix com a seda líquida, lliscant la seva superfície amb una suavitat enganyosa que contrasta amb el seu poder destructiu. És una dansa eterna entre força i bellesa, un espectacle natural que captiva i aterreix alhora. La llum tènue del cel ennuvolat realça els reflexos platejats de l'aigua, creant una escena hipnòtica on la naturalesa mostra el seu costat més salvatge i sublim... Més o menys com les nostres vides...

TATUATGE

N'Àngel era un noi elegant però amb una llista de manies limitades al mínim. Aquell matí, decidí fer-se un tatuatge d'un color verd mar, una cosa espontània que el seu amic li suggerí.

—Serà bufar i fer ampolles— li digué ell.

Però n'Àngel no volia molestar ningú sense abans pensar-s'ho bé i va recordar una dita que deia el seu avi: "No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo". No es podia fiar únicament perquè lo més normal és que tot sortís bé i li digué que volia pensar-s'ho unes hores més.

Ja a l'estudi de tatuatges, va intentar relaxar-se, encara que l'agulla li feia molta impressió.

—Si penses massa, et farà més mal— li digué el seu amic, mentre treia l'agulla i ho preparava tot.

Finalment, després d'uns quants minuts, el tatuatge va quedar perfecte. N'Àngel després de rebufar, somrigué feliç d'haver estat valent i de no haver-se precipitat.

Al capdavall, la vida de vegades és millor quan un es llança amb compte, sense perdre les formes i sobretot el cap.

*Proposta a ca la Mimi 

Paraules: 

elegant, limitat, espontani, molestar, llista, agulla, verd mar

Frases:

-No venguis la pell de l'ós abans de caçar-lo (és a dir, no et fiïs d'alguna cosa del que no n'estàs segur)

-Lo normal (és a dir, el que s'espera que passi)

-Bufar i fer ampolles (és a dir, una tasca fàcil de realitzar)

HOSTE SiLENCiÓS

Despertar-se amb tristesa és un fenomen que, malgrat la lluminositat del sol colant-se per les finestres, se sent com un pes que aixafa des de la pell fins al cor. Aquesta malenconia profunda roba les energies, fins i tot en diumenge, aquest dia suposadament dedicat al descans i a l'alegria. M'obligo a aixecar-me, a fer accions petites per espantar-la, esmorzar mirant al carrer, posar la rentadora per omplir el buit de moviment, respondre i agrair un missatge de disculpes d'un fet llunyà... Cada gest busca expulsar aquesta ombra interna... estendre la roba o intentar submergir-me en la lectura semblen remeis insuficients... A la cuina, preparant els ingredients per fer el dinar, sento com una llàgrima rebel llisca per la meva galta, seguida per una altra i una altra, aquestes traeixen la força i cauen sense poder aturar-les. 

La raó d'aquest estat no està gens clara, sovint és una suma subtil d'esdeveniments. Potser és la de tots els silencis, la distància dels qui estimes, la sensació aclaparadora de solitud, l'absència d'un futur que sembla més un camí sense llum ni certeses què un espai on respirar. Així, la tristesa es converteix en un hoste silenciós que habita en mi, recordant-me la fragilitat humana davant del pas del temps i les absències. Aquesta s'ha instal·lat sense permís i, encara que el dia sigui lluminós, el meu món interior sembla envoltat d'ombres, com un còctel amarg que avui es nega a marxar... 

REMOLí

Si mires aquest paisatge, l'atmosfera se sent gran, gairebé intangible, però present a cada respiració. En un món on la recerca constant de grandesa sembla que és el motor que impulsa les nostres accions, és curiós com l'harmonia es presenta com un tema delicat, gairebé esquiu. L'atracció per l'èxit ens porta a perseguir metes sense aturar-nos a observar el verd mar que ens envolta, aquest símbol de calma i equilibri natural que poques vegades valorem. Intentar assolir una cosa significativa, moltes vegades implica perdre de vista aquests petits detalls que conformen el nostre entorn. En aquest remolí, l'objecte del nostre desig es torna borrós i la delicada línia entre allò que volem i allò que realment necessitem es desdibuixa. 

Així transcorre el dia, en un moviment continu entre esperança i realitat, sense l'experiència pura d'haver transitat aquest espai, deixant que les paraules flueixin sense cap conclusió.

*Proposta de la Mimi 

UN JARDí massa TRANQUiL

[Lletres i fils ~ Març 2026] 

—Mira, Manel, aquesta mèrlera recorda els dies en què els nens corrien pel jardí, buscaven cucs i llavors, sempre tan plens de vida!— digué mentre observava l'ocell picotejant a terra.

—Sí, Carme. Ara tot està tan tranquil… gairebé massa— respongué en Manel, sospirant. —Abans la casa vessava de rialles i soroll. Sembla que fos ahir quan celebràvem els aniversaris amb tots els néts per aquí.

—Ho sé. A vegades sento un gran buit. I pensar que abans aquí corrien cinc néts com a bojos!  Ara només corre la mèrlera i ni això amb tanta cura.

—Recordes quan la casa semblava un zoològic?— respongué ell amb un somriure. —Entre nens, gossos i fins i tot un gat entremaliat, no sabíem on trepitjar.

—Sí, i els teus intents per posar ordre eren èpics. "Compte amb el test!"  deies, mentre el més petit tirava tot a terra.

La mèrlera picà una engruna a prop dels seus peus.

—Almenys ens queda aquesta companyia emplomallada — xiuxiuejà na Carme. —No és el mateix... però encara tenim històries per omplir la casa...

—I una cosa és segura— digué en Manel —en aquest jardí sempre hi haurà qui busqui molles i alguna xafarderia nostra.

Tots dos rigueren, deixant que la malenconia s'esvaís entre rialles i records.  

RESCATATS . . . [ XLIII ]

Petxines silents,

fòssils d'un mar distant.

Misteri marí.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Fora del mar,

petxines esdevenen

luxe en venda.

(McAbeu) 

  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Olor de mar

collarets que regales

Ones al coll.

(Carme)

BEURATGE

—Has provat ja el beuratge que preparen a les noves instal·lacions?— va preguntar ella, amb veu baixa i to tallant. 

—Sí, ho vaig provar ahir a la nit. Té un aroma fumat, com si portés anys guardat en una bóta de fusta. A mi em va semblar més fort del que esperava, gairebé em picà a la gola —va respondre ell, mirant cap a l'horitzó tenyit d'un color crepuscle oceànic, com el de les marees ocultes sota la lluna. 

—No és qualsevol barreja. Només els que tenen un coneixement genuí saben manipular aquests ingredients. El greix que sura a la superfície li dóna aquest toc més fort, gairebé perillós. 

—Perillós o no, aquest món sempre busca alguna cosa que alteri la calma, una espurna que desperti allò  que està amagat. 

—I aquí estem!, atrapats en aquesta dansa invisible, on res no és tan simple com sembla i cada glop explica una història oculta sota capes de fum i misteri. 

—De vegades, enmig de la rutina, petites coses com aquesta ens connecten amb allò essencial...

—Brindem llavors, per allò insondable i allò prohibit! 

*Proposta a River 

RESCATATS . . . [ XLII ]

Liles floreixen,

ballen sobre la terra,

llum i silenci.

(Març ~ 2026)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Petita flor

arrelada al roc

es manté ferma.

(McAbeu)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Silenci lila

Perfum sobre la roca

Atreu mirades.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Olor d'espígol

s'alça damunt la roca.

Arreu s'escampa.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Verbenes liles

que remouen l'ànima,

afloren records.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Aquest sòl ens te

a les dones liles lliures

com valor segur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Damunt la dura roca

s'eleven flors silvestres

que perfumen la vida.

(Risto) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Quan menys t'ho esperes

floreix la primavera

entre les pedres.

(Helena)

L'AiGUA MÀGiCA

La font al centre de la plaça semblava tenir vida pròpia. El seu murmuri hipnòtic atreia nens i adults per igual, com si un encanteri invisible els cridés. Els nens amb ulls brillants s'acostaven tímids, estenent les mans per tocar aquelles gotes que dansaven a l'aire. Els grans, relaxats en els bancs propers o compartint converses animades, recordaven històries d'estiu i jocs infantils. L'aigua es convertia en un imant, no només refrescava, sinó que semblava xiuxiuejar secrets ocults, misteris que només els qui s'aturaven a escoltar podien percebre. En aquest cercle al voltant de la font, temps i realitat es desdibuixaven, la quotidianitat cedia davant d'un magnetisme antic i profund. Tota la plaça semblava respirar al ritme de l'aigua, un vincle invisible entre generacions que també aportava calma i benestar; atrapats tots,  grans i petits, en aquell instant de fascinació eterna. 

EL RAMAT

El crepuscle oceànic projectava ombres allargades sobre el corriol, on un grup de joves s'aventuraven a recórrer el bosc. Rialles i patates fregides cruixien a les mans mentre caminaven. Tot i així, l'aire alegre aviat canviaria. Un xiuxiueig glaçat va emergir de la muntanya, van albirar de lluny un ramat d'ovelles que semblava guiar-los cap a una clariana. A mesura que s'acostaven a la foscor, un crit esquinçador va trencar el silenci. Tot va quedar subjectat en un instant. El formatge, fonent-se a les mans d'un d'ells, es convertí en un símbol de terror imminent. Una ombra fosca va lliscar entre els arbres i ja res no seria igual. El camí cap a la llum s'esvaí... De sobte, un silenci aclaparador els deixà immòbils, mentre uns ulls els miraven fixament. Els segons semblaren hores... Un gos d'atura negre sortí de darrere un arbre bordant-los i els pobres sortiren per cames del lloc. Tal fou l'ensurt que no en tornaren a parlar mai més.

*Proposta de River

PiCAPORTA

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

a  RELATS CONJUNTS

Imaginem per un moment que el picaporta de la nostra porta és, en realitat, un drac en miniatura. Alguna vegada t'hi has fixat? Aquesta peça... oh, és molt més que una peça!, té la forma d'un drac, les escates brillen amb el reflex de la llum... Cada cop que el toquem, sentim la història mateixa de la seva existència. Aquest artefacte, més que un mer objecte funcional, simbolitza un guardià de secrets i somnis. La fragilitat del disseny contrasta amb la fortalesa que la seva figura evoca. Un picaporta drac no només és un accés físic, sinó també una invitació a la imaginació, o dit altrament, trobar el que és màgic en allò mundà. 

Els dracs, a la mitologia, són criatures majestuoses que custodien tresors; així que representa el llindar entre la nostra vida quotidiana i els mons ocults que anhelem explorar. Cada cop que el toquem és com si estigués esperant una batalla èpica, on ens enfrontarem a la realitat. Simbolitza les nostres pors, els nostres anhels i allò que hem volgut evitar... però és part de nosaltres mateixos... No només és un drac de ferro, és un recordatori que encara que ens espanti, sempre hem de seguir caminant per avançar. 

CREPUSCLE

Tot i que avui els sucs del crepuscle

són corones d'espines, ira de llangardaix,

com quan era més jove a estones m'ompl

les butxaques de velluts i llunyanies.

Me les ompl de pensaments balsàmics,

d'intervals lírics, de cistelles de fruita,

de resplendors i ecos de la terra promesa:

rius i vinyes, mel i horts, coure i ferro.

Després, el buit total, ni un bri d'herba?

-Antoni Vidal Ferrando 

DiNGO

Al crepuscle oceànic, la costa australiana es vestia de colors vibrants, atraient turistes i fotògrafs. Tanmateix, la propietat d'aquestes vistes impressionants generava debat. En una reunió recent, es discutí la possibilitat de construir un complex turístic que utilitzaria barrils de fusta per dissenyar-los. Tot i les veus en contra, alguns defensors sostenien que la inversió podria revitalitzar l'economia local. A baix, a la sorra, un dingo rondava silenciós per la platja, mentre els vilatans expressaven el seu dubte sobre l'impacte ambiental del projecte. Es preguntaven si el mar continuaria sent generós o si algun canvi desconegut alteraria la rutina diària. La vida era simple aquí, sense complicacions ni lliçons per aprendre, només el vast oceà i els seus secrets. De sobte veieren com el dingo feia voltes al mateix lloc, emetent un lladruc sec i gratant en un mateix punt de la sorra. Tots baixaren a la platja per veure què li passava, després d'uns instants, el gos tragué un peu. Tothom quedà horroritzat... La bellesa del capvespre contrastava amb les inquietuds que aguaitaven en els seus pensaments, recordant-los que la vida és tan calmada com tibant... 

*Proposta de River

8M✔️

 

El silenci que prové de la por pot resultar incòmode. He arribat a entendre que m'he estès un parany, una veu interior tan antiga com la humanitat, que ens xiuxiueja a les dones que només hem d'actuar si ho fem de manera perfecta. Mentrestant, els homes se solen llançar a l'acció sense tenir habilitats, aprenent en el procés. Les dones, per contra, sentim que necessitem tenir-ho tot clar abans d'actuar i perdem oportunitats mentre el temps avança.

Per això he decidit escriure. No perquè tingui certesa, sinó precisament per aquesta inseguretat. Vull escriure i compartir els meus pensaments, sense importar-ne el resultat. La meva intenció és trencar amb aquest patró, encara que de manera modesta. El canvi no passa immediatament ni se soluciona fàcilment, però s'aconsegueix mitjançant accions petites i constants. És imprescindible que les dones deixem de buscar aprovació per existir en igualtat. Cada veu compta i cada acció suma. 

És un moment perfecte per reflexionar sobre els avenços que hem aconseguit però -també i sobretot- els que encara ens queden per fer.

RESCATATS . . . [ XLI ]

Infants juganers,

innocència del passat, 

jocs de somnis.

(Març ~ 2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

  

Tarda d'estiu

ben plena de rialles

dos infants juguen.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Jocs molt ben trobats

a la mainada tot val

somnis de futur.

(Alfred) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Jocs càndids d'infants,

sobirans del gronxament,

temps sense destí.

(Joan) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

La tirolina

i un bocinet de tarda.

Jugant ben junts.

(Carme) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Ríen los niños,

y el mundo —por un instante—

aprende a jugar.

(Núria) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

  

Jocs d'infantesa

els fan estar alegres.

Per sempre nens. 

(Núria L.)

ENCAiXAR

Era un dia qualsevol quan vaig pujar al tren, ansiosa per escapar de la meva rutina observava el rellotge, sentint que el temps m'atrapava dins un bucle inacabable, cada segon era com un trencaclosques on una peça no encaixava a la meva ment, les paraules eren només soroll al cap. Ningú sabia si mai podria escapar-me d'aquest cicle aterridor o si romandria atrapada al meu propi laberint emocional, esperant a ser alliberada.  

De sobte, un crit esquinçador va interrompre els meus pensaments, una dona a l'estació havia deixat caure un bol ple de flors i els pètals de color rosa elèctric volaren en totes direccions, creant una imatge de colors vibrants a terra. Atrapada entre el desig d'ajudar i la por de perdre el tren, vaig mirar enrere cap a la dona que intentava recollir les flors... 

Just quan pensava que tot era un somni i qui sap si la clau per sortir d'aquest cicle estrany, el xiulet del tren va ressonar. Em vaig aixecar del seient i, en un instant, vaig prendre la decisió de enfrontar-me a allò desconegut, deixant enrere les ombres del passat.

*Proposta de Lissa 

RESCATATS . . . [ XL ]

Amunt i avall,

temps que s'escola breument.

L'ART etern, viu.

(Febrer ~2026) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  

Pedres que parlen

d'una història que passa

ara i sempre.

(McAbeu) 

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

Pedres eternes

van veient com passegen

vides efímeres.

(Carme)

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

The stones cry out for

all they've seen and heard and known

if we could just hear.

(Mimi)