Gairebé a les cinc de la tarda al poble no s'hi veu ningú, tothom és a casa fent la migdiada acompanyats del remor del televisor. Només una dona d'edat avançada mira com cada tarda per la finestra cap a fora. Veu com les ombres cobreixen la paret de l'església quan el sol tomba, com els niguls formen figures sorprenents i com les branques de l'olivera es van fent més grans. Sent el refilar dels ocells que s'apropen al seu balcó, el repicar viu de les campanes i com les manetes del rellotge giren sempre al seu ritme... el mateix que porta ella des de la seva malaltia... La tarda és lluminosa i càlida, quantes vegades ha pensat que podría fer si les seves cames tinguessin força, es passaria gran part del día passejant pels carrers del seu petit i estimat poble, potser aniria abans de dinar a fer un vermut al cafè de la plaça i parlaria, amb uns i els altres, de tot i res... I així va sorgint el gris monòleg de la solitud...
Quan la solitud no és buscada sinó que prové, com és el cas, d'una malaltia que ens impedeix relacionar-nos tant com voldríem, aleshores esdevé un mal més que s'afegeix al mal que patim. Ho expliques molt bé.
ResponEliminaAbraçades!