Gairebé a les cinc de la tarda al poble no s'hi veu ningú, tothom és a casa fent la migdiada acompanyats del remor del televisor. Només una dona d'edat avançada mira com cada tarda per la finestra cap a fora. Veu com les ombres cobreixen la paret de l'església quan el sol tomba, com els niguls formen figures sorprenents i com les branques de l'olivera es van fent més grans. Sent el refilar dels ocells que s'apropen al seu balcó, el repicar viu de les campanes i com les manetes del rellotge giren sempre al seu ritme... el mateix que porta ella des de la seva malaltia... La tarda és lluminosa i càlida, quantes vegades ha pensat que podría fer si les seves cames tinguessin força, es passaria gran part del dia passejant pels carrers del seu petit i estimat poble, potser aniria abans de dinar a fer un vermut al cafè de la plaça i parlaria, amb uns i els altres, de tot i res... I així va sorgint el gris monòleg de la solitud...
Quan la solitud no és buscada sinó que prové, com és el cas, d'una malaltia que ens impedeix relacionar-nos tant com voldríem, aleshores esdevé un mal més que s'afegeix al mal que patim. Ho expliques molt bé.
ResponEliminaAbraçades!
La solitud només és bona quan la cerquem, així és.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Viatja el temps
ResponEliminaamb la solitud
que porta al damunt.
Lentament va deixant part
de la carrega
en les espatlles
dels qui troba mentre passa.
I el cap vola
amb el que voldria fer si pogués.
I el cos s’atura
amb el que no pot fer.
Mentrestant el sol dona voltes
i amb ell les ombres que fa,
se senten cantar els grills
i els ocells.
De tardors
que tornen
després d’haver marxat,
fins que la darrera
sense avisar
ja no tornarà.
Però fins a la fi,
el cos seguirà mirant el sol
i escoltant els cant,
i pensant perquè no...
en aquella taula
del bar de la plaça
per fer-la petar,
mentre engolim glops
del que hem demanat
al cambrer.
qui sap si...
Res s'atura al seu voltant...
EliminaMoltes gràcies, qui sap si...!
* Ja tornes a sortir com anònim.🤦♀️
Los que pueden salir, están de siesta. Y la que no puede salir, daría lo que fuera por poder hacerlo.
ResponEliminaBesos.
Así es, contradicciones de la vida...
EliminaBesos, Sara.
L'única solitud bona és la cercada; tanmateix, desitjada entremig de la multitud, més quan és filla de la malaltia, o pot ser, del simple abandonament, és molt trist.
ResponEliminaPetons!
Si no és cercada, sí... és molt trist, tant si és per malaltia com per abandonament...
EliminaPetonets, Alfred.
Des d'aquesta finestra llegim escrit de solitud.
ResponEliminaEls qui fan comentaris fan, de la solitud, companyia.
Quan et sents sola, sempre anheles una companyia i aquest món pot ser un bon remei...
EliminaAferradetes, Xavier.
Excel·lent història i magnífica foto per acompanyar-la!
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
Quan veig algú que no pot caminar sempre em dic a mi mateix: "De què et queixes... aquesta persona sí que en té motius per queixar-se".
ResponEliminaPetons.
I quan no pots o et costa Déu i ajut donar una passa, només penses en com ha passat...
EliminaPetonets, Xavi.
Bonito relato has sacado de esta buena foto.
ResponEliminaMe alegro que ya se ta hayan arreglado los problemas técnicos.
Un abrazo Paula
¡Muchísimas gracias!
EliminaSí, parece que las cosas van bien... DE MOMENTO. ;-)))
Aferradetes, Fernando.
El calor del verano, hace que las gentes permanezcan en las casas.Me gusta la imagen de esa iglesias y el buen relato que has hecho.
ResponEliminaUn abrazo.
¡Muchas gracias!
EliminaAferradetes, Antonia.
Entendridor relat. Magnífic joc de llum i ombres de la foto.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Molt contenta de que t'agradi.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Joan.
Tot podria fer-se si tinguéssim condicions diferents a les actuals. Tot, fins i tot allò que ja ara podríem fer.
ResponEliminapodi-.
Sí, penso que no es fa tot lo possible, ni tan sols tenint les eines per fer-ho.
EliminaAferradetes, Carles.
Me gustan las fotos de arquitectura pero si además tienen un encuadre como esta, me encantan
ResponEliminaUn abrazo
Esa iglesia lucía muy hermosa esa tarde.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
Buena contemplación de lo que más me gusta: [...] "tothom és a casa fent la migdiada acompanyats del remor del televisor". ;-)
ResponEliminaAferradetes, Paula.
És l'únic que li queda, la contemplació i la desesperació...
EliminaLa migdiada està bé per la gent que pot fer altres coses. ;-)
Aferradetes, Sean.
Aquí, la Carme, que també torna a sortir com a anònim!
ResponEliminaBen certa aquesta història i ben certa la frase que dius, que la solitud només és bona quan és buscada. És així. A vegades la trobem a faltar i a vegades es fa molt feixuga. De tota manera ho expliques amb molta bellesa.
Aferradetes, ninona.
Ai, Carme!... què dir-te del Sr. Blogger?...
EliminaBen certa i no en un cas que podría tenir poca importància... Molta gent es veu com la protagonista i lo que és pitjor... no s'hi fa res.
Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Una situació , que tard o d'hora tothom arriba a conèixer , a no ser que gaudeixi d'un bon entorn....
ResponEliminaSalut !.
No tothom té un bon entorn o simplement no en té...
EliminaAferradetes, Artur.
Un relato muy real amiga. Muchos se sienten así, viven a través de sus ventanas. Me gusta el reflejo de las sombras de los árboles.
ResponEliminaBuen fin de semana Paula.
Un abrazo.
Cierto y no pasa sólo con los mayores... cada vez va a más, desgraciadamente...
Elimina¡Muchas gracias!
Feliz sábado, Laura.
Aferradetes.
Un relato muy fuerte, seguramente basado en un caso real, pero aunque sea ficticio ocurren también en lo cotidiano.
ResponEliminaNo sé que enfermedad puede tenerla así encerrada, pero creo que es posible tener la voluntad suficiente como para encontrar alguna manera de conectarse con el mundo que ella puede ver ahí afuera. Al menos sé de algunas personas que han podido integrarse, siempre hay algo para hacer. Siempre hay un lugar para encontrarse.
Qué tengas lindos días.
Hay casos en que habiendo "desaparecido" todo su entorno, no les queda otra que ir pasando la vida detrás de una ventana, quizás por ser mal atendidos por los trabajadores del sector de la salud, por vivir en lugares no apropiados a su enfermedad (escaleras u otros), por no molestar a nadie... y se quedan poco a poco apartados de esa sociedad tan altruista y generosa de la que tanto se habla y se presume...
EliminaUn abrazo, Eukel.
Soy un solitario de nacimiento al que no le gusta estar solo.
ResponEliminaBesos
En ese sentido, ya somos dos. ;-)
EliminaBesos
Pura poesia.
ResponEliminaDura, però poesia.
Imatges. Paraules.
La solitud és una companya/amiga, que ens reconeix i reconeixem, molts cops quan menys ho esperem.
Fer via amb ella no és sempre dolent.
Però molts cops ens colpeja els dins i els omple de foscor.
Una abraçada nineta.
Moltes gràcies!
EliminaHi ha persones que es poden passar el dia sense xerrar amb ningú, no m'estranya gens que perdin la veu; n'hi ha que les costa molt caminar, no m'estranya gens que perdin la mobilitat; tampoc no m'estranya gens que perdin la realitat... Un món molt fosc aquest de la solitud no desitjada...
Aferradetes, maco.
La solitud és una cosa trista, i no poder sortir a caminar un desastre. Molt colpidor el teu relat.
ResponEliminaI si s'ajunten les dues coses, esfereïdor.
EliminaAferradetes, Helena.
Molt bonica la foto de la petita església amb murs de pedra il·luminats pel sol. I, sí, la soledat no cercada és un sentiment profundament dolorós, especialment quan està relacionada amb la malaltia. Per això en aquestes situacions cal saber que almenys hi ha sempre algú a l'altra banda disposat a escoltar. Qualsevol manera de demostrar acompanyament és part del que ens fa humans. Aferradetes solidàries, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaCert, si no fos pels que escolteu, acompanyeu i doneu suport... no sé jo...
Aferradetes ben fortes, amic.😘🤗
Cuca está mejor, todavía no recuperada total. Tiene problema coronario (con tratamiento permanente),
ResponEliminapero ahora por problema de dientes dejó de comer una semana y su organismo rechazaba lo que le dábamos con jeringa, entonces después de controlar la infección y fortalecerla, la operarán el próximo miércoles. Espero que resista la anestesia. Situación incierta.
GRACIAS!!!
Los cuidados son muy importantes también para los animales y veo que Cuca está en buenas manos. Le (os) deseo todo lo mejor para este día y para su pronta recuperación.
EliminaRecibe un fuerte abrazo, Sara.🤗