L'Arnau volia ser una sirena, però ja no ho deia en veu alta perquè la seva mare sempre li deia que ell no ho podria ser mai. Aquella tarda, mentre la mare parlava amb les seves amigues, amb decisió i un tant de dificultat s'enfilà a la font, posà les seves manetes damunt la pedra i aixecà el cos ben estirat, mentre cridava...
— Mira mama, sóc una sirena... sóc una sirena!
Quan la mare es girà, l'Arnau ja era a l'aigua, xipollejant i rient-se molt feliç.
Des d'aquell dia, la mare no li trencà mai més les seves il·lusions, tant si volia ser la princesa d'un conte de fades, com un gran elefant de l'Índia...
Què maco... Al cole on feia classes una amiga meva hi havia un noi que deia que era un dinosauri i anava tot el dia fent el dinosaure per l'escola. Van acordar no dir-li res.
ResponElimina"quina pena que no puga creure que ets una sirena" (joan amèric)
podi-.
https://www.youtube.com/watch?v=DTXIuiN16G4
Una cançó preciosa. Gràcies!
EliminaM'ha sorprès cercant la lletra, trobar una estrofa que diu així:
"Ai!, quina pena que no puga creure
que ets una sirena,
perquè sé que les sirenes
se n'anaren, fugiren, nedaren
buscant el món de la humitat suprema" *
Més avall de la lletra he vist que l'asterisc deia: *Aquesta estrofa no apareix a cap gravació. I he pensat, perquè l'han treta?
Els nens han de poder imaginar que són tot el que vulguin i ningú els pot coartar la seva imaginació.
Aferradetes, Carles.
M'ha deixat ben encuriosit, això de l'estrofa secreta...
Eliminapodi-.
Ho vaig trobar en aquest enllaç:
Eliminahttps://www.cancioneros.com/letras/cancion/171/parlant-de-sirenes-joan-americ
Bona tarda, Carles.
Just wonderful, all three: the photo, your words, the song's lyrics.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Thank you so much! ;-)
EliminaHugs, Sean.
Bé, un elefant... amb aquell nas llarguerut... pot ser si... que sigui millor una sirena. :)
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
A mi sempre, des de ben petita, m'han agradat els elefants... potser més que les sirenes. ;-)
EliminaPetonets, Alfred.
Les sirenes tenen mala fama, per culpa de l'Ulisses autèntic.
EliminaPetonets, sa lluna.
"Uns agafen sa fama i altres carden sa llana" deien a casa.
EliminaPobre Ulisses!! ;-)
Petonets, Alfred.
¡Felicidades! Hagamos fiesta. Está tu blog en la lista de lectura!!! Yeyyyy!
ResponEliminaA los niños siempre hay que apoyarlos en sus ilusiones y fantasías, y sobre todo vigilarlos, qué tal que quieran ser pájaros y lanzan en el acantilado?
Besitos de anís.
Ya te dije que mejor no celebrarlo mucho, sigo viendo que en algunos blogs aún no aparece en el tiempo de subida ¿¿¿...???
EliminaVigilarles sin que ellos se den cuenta, sin interferir en sus sueños; más que vigilarles, estar atentos. ;-)
Besos, Sara.
Dejarlos ser,debe ser una meta de los padres,lo que sea,dejarlos,apoyarlos porque en ello se logran seres humanos felices.Buena entrada.Te dejo un abrazo!
ResponEliminaEs muy difícil ser padres y nunca vienen con un manual de instrucciones bajo el brazo, lo que lo complica más... porqué cada persona es un mundo y hay que dejar que sean ellos mismos, que se caigan y aprendan a levantarse y eso es doloroso para todos los padres...
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Menta.
En el deseo de ser una sirena lo que el protagonista busca es su sentido de identidad y la libertad de elección. En este caso tiene una buena madre ya que al principio coartaba sus necesidades íntimas, pero finalmente acepta la decisión de su hijo.
ResponEliminaTe dejo un abrazo.
La identidad y la libertad (cada cual con la manera en que la buscan) para "ser"... Nosotros sólo podemos ser sus guías para que aprendan a volar, nunca imponer, nunca coartar...
EliminaAferradetes, Eukel.
Ningú li ha de dir a un altre el què o com ha de ser.
ResponEliminaI menys a un nen.
Petons.
Menys no, sobretot als nens.
EliminaPetonets, Xavi.
very flexible
ResponEliminaCom una sirena, tal qual. ;-)
EliminaSalutacions, James.
A aquesta edat, cal deixar-los ser el que vulguin. La nostra feina no és trencar-los les il·lusions, és educar-los perquè aprenguin que, per exemple en aquest cas, creure's una sirena no implica obviar que cal treure el cap de l'aigua per a respirar de tant en tant. ;-)
ResponEliminaAbraçades!
Sí, els hi podem transmetre les nostres experiències i poca cosa més...
EliminaLes vegades que vaig quedar xopa en aquesta font!, això sí, sempre respirant. ;-)
Aferradetes, Mac.
Frustrar les il·lusions infantils es el pitjor que hi ha.
ResponEliminaBona foto!
Aferradetes
Comencen a viure i, com bé diu la paraula, ho han de viure tot.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Angelito... Que bellas las ilusiones puras de los niños...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Cierto, no hay nada más hermoso que su inocencia.
EliminaAferradetes, amic.
De todas formas, por mucho que se les diga serán lo que quieran, o lo que puedan...
ResponEliminaBonita foto Paula
Serán y harán lo que "quieran", pero eso forma parte de su aprendizaje, unas veces abajo y otras arriba... ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
Qui tingués la màgia dels infants que els permet ser el que volen i per l'estona que volen!
ResponEliminaTant de bo que no se'ns acabessin mai les ganesde jugar...
Aferradetes, bonica!
Tu ho has dit, quina pena perdre la màgia dels nens, la seva innocència, la seva claredat a l'hora de dir... i la capacitat de veure-ho tot tan fàcil...
EliminaAferradetes, preciosa.
El niño vive en un mundo de fantasía y esas ilusiones que tienen los niños, es una fuente inagotable de su buena creatividad.
ResponEliminaUn abrazo
No deberíamos perder nunca a ese niño interior...
EliminaAferradetes, Antonia.
Un magnífic relat i esplèndida fotografia!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
I és clar que no! Mai no s'han de trencar les il·lusions ni tallar les ales, i menys d'un nen. La imatge m'ha recordat una foto de la meva neta d'un dia que la vaig embolicar des de la cintura fins als peus amb un mocador gran i anàvem dient que era una sirena. El nen ha anat més lluny, però, s'ha remullat i tot.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Segur que a la mare no li va fer tanta il·lusió com a ell, però almenys ho va entendre. ;-)
EliminaSempre penso que els adults anem perdent les il·lusions, de tantes vegades que ens tallen les ales...
Gràcies per l'anècdota!
Aferradetes, Tresa.
La imaginació és com un mirall.
ResponEliminaSí, té la capacitat de reflectir tots els mons imaginats per les ments creatives.
EliminaAferradetes, Xavier.
Quan he llegit el títol del post no he pogut evitar pensar en els establiments de congelats amb origen terrassenc "La Sirena", hehe. Per a mi la sirena és més un establiment que un ésser mitològic.
ResponEliminaÉs clar, quan un és de "bona gana", passen aquestes coses. :-)))
EliminaBon dia, Risto.
Tossut, apassionat i individual, aquest nen.
ResponEliminaCrec que tots, més o menys, ho hem sigut de petits... encara n'hi ha que els dura. ;-)
EliminaAferradetes, nina.
Molt ben filada la bonica i simpàtica foto amb el relat, que ens presenta una bonica i commovedora història sobre la importància dels somnis i la imaginació a la infància, així com el paper fonamental que juguen els pares en el desenvolupament de l'autoestima i la creativitat dels fills. Un petó gran en un dia trist per tot el que ha passat al litoral valencià i altres llocs 🤗😘
ResponEliminaOi que ja el veies a l'aigua? ;-)
EliminaMoltes gràcies!
La veritat és molt trist tot el que està passant, massa trist.
Aferradetes, Alfons.😘🤗