L'Arnau volia ser una sirena, però ja no ho deia en veu alta perquè la seva mare sempre li deia que ell no ho podria ser mai. Aquella tarda, mentre la mare parlava amb les seves amigues, amb decisió i un tant de dificultat s'enfilà a la font, posà les seves manetes damunt la pedra i aixecà el cos ben estirat, mentre cridava...
— Mira mama, sóc una sirena... sóc una sirena!
Quan la mare es girà, l'Arnau ja era a l'aigua, xipollejant i rient-se molt feliç.
Des d'aquell dia, la mare no li trencà mai més les seves il·lusions, tant si volia ser la princesa d'un conte de fades, com un gran elefant de l'Índia...
Què maco... Al cole on feia classes una amiga meva hi havia un noi que deia que era un dinosauri i anava tot el dia fent el dinosaure per l'escola. Van acordar no dir-li res.
ResponElimina"quina pena que no puga creure que ets una sirena" (joan amèric)
podi-.
https://www.youtube.com/watch?v=DTXIuiN16G4
Just wonderful, all three: the photo, your words, the song's lyrics.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Bé, un elefant... amb aquell nas llarguerut... pot ser si... que sigui millor una sirena. :)
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
¡Felicidades! Hagamos fiesta. Está tu blog en la lista de lectura!!! Yeyyyy!
ResponEliminaA los niños siempre hay que apoyarlos en sus ilusiones y fantasías, y sobre todo vigilarlos, qué tal que quieran ser pájaros y lanzan en el acantilado?
Besitos de anís.