Jo també trobo que hi hem sortit perdent amb el canvi i em segueixo resistint a deixar morir aquest comerç "de veïnat a veïnat" per substituir-lo per les grans superfícies o les furgonetes d'Amazon... però, i a les proves em remeto, els que encara pensem així es veu que som una minoria.
És una pena. Com sabeu, sóc filla de forner que gairebé no dormia per donar el millor producte als seus clients. Que ho feia tot a mà en un forn de llenya, juntament amb mumarona que era una bona amiga per a tothom que s'apropava a ca nostra. Cada cop se van tancant aquests petits negocis i, per molt que diguin, no crec que per a bé.
Quines fotos més precioses!!! Queden com a recod, coma testimoni i com a nostàlgia. Jo tampoc crec que anem a millor, però els canvis se succeeixen tan ràpidament que no esn donen temps ni de reaccionar...
Si la nostàlgia d'un temps perdut, ens regala fotografies tan boniques, està molt ben aprofitada.
Enyor d'un temps no molt llunyà, que ens ha marcat a molts de nosaltres i que ara només podem veure així, en fotos. Botigues que ens feien sentir com a casa i en les que la confiança era el seu millor guany.
La veritat és que ha canviat tot un concepte de les relacions entre els comerciants i els compradors. A poques botigues ja el venedor n'és el propietari i la coneixença de la clientela va a menys al temps que els possibles compradors anent dessinteressant-nos cada cop més per les botigues de barri.
Xerrava de les botigues de barri, les de tota la vida. És cert que la majoria de gent no hi va, per això es perd la confiança. Si tu vas a un forn o a una botiga de fruita o a la carnisseria tota la vida, la relació (sigui o no el propietari) serà molt més propera que en els grans magatzems.
Molt boniques les fotos que porten recorts de temps passats, m'agrada molt l'última bicicleta...Jo penso que per algunes coses hem millorat, però per d'altres hem anat a pitjor! Petonets, bonica.
Per estalviar un euro som capaços de recorrer uns quilòmetres en cotxe. què passa, que la gasolina és gratuïta?. I la qualitat del que mengem?... i així et podria donar unes quantes raons més, que em fan pensar que ens equivoquem.
Bonitas fotos, tienen ese aire antiguo al que te refieres. Los pequeños negocios están en peligro de extinción y se echa de menos que te atiendan y te asesoren. Me encanta lo de la fábrica de fideos morenos... Un abrazo
Los pequeños negocios familiares (que es a lo que me refiero) van desapareciendo y esa unión entre clientes y propietarios no la recibimos en las grandes superficies, por muy amables que sean los que nos atienden. Hace un tiempo que hice estas fotos, no sé si todas ellas siguen en pie, ya que son negocios de otros pueblos de la isla.
Las fotografias preciosas. El sentimiento de pérdida de personas, lugares, trabajos economia que se desbarranca es en todas ´partes...Muy triste.. Mi abrazo grande.
Se trata de los pequeños negocios, de las pequeñas tiendas de barrio, de las relaciones más cercanas entre los clientes y los propietarios, de todo eso que se ha ido perdiendo en el tiempo y que para mí supone un gran retraso.
Precioses imatges, no sabria amb quina quedar-me. Tota la vida he viscut en un poble i recordo quan era petita i anava a comprar a les botigues amb la mare i l'àvia. Encara queda alguna botiga de les de tota la vida, però cada cop són menys, i a mi això m'entristeix.
En el meu poble també hi havia moltes botigues petites, que han anant desapareixent a mida que posaven "low cost" o grans superfícies. S'ha perdut tot l'aroma a casa nostra.
Suposo que donar una passa enrere en alguns aspectes, no ens vindria gens malament. Per exemple, tornar a reparar objectes (electrodomèstics, sabates...) o reutilizar-los perquè tinguin una nova vida.
Boniques fotografies i nostàlgics comentaris. Aquest disc "Alenar" el tenim a casa des de l'any de la seva publicació. En vinil 33rpm. off course. Pera mi és el millor de la Maria del Mar i un dels millors de la història de la cançó en català.
Tinc un munt de discs de vinil i un tocadiscs de segona mà, des de fa quaranta anys que em va regalar el meu cunyat. Fa uns deu anys, quan em vaig canviar a aquesta casa, algú va canviar el botó del voltatge i es va cremar. Des de llavors no puc gaudir dels discs que tinc d'en Raimon, Pi de la Serra, Joan Manel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i una llarga llista més. :(
Els records en blanc i negre van configurar la meva infantesa. Després els vaig donar color amb el meu record persistent, i també amb l'escriptura. Ells tenen força, ens contenen. En un des anuncis que mostres en una paret blanca s'hi podria llegir Cospedal... Que la teva lluna sigui feliç.
També van ser part de la meva, tot i que encara avui dia hi són. No només blancs i negres, també hi ha tot un món en els grisos. M'has fet riure amb la Cospedal, però em sembla que als propietaris d'es Pedal no els hi faria gens de gràcia. 😉
Veig que allà us passa com per aquí dalt. Els antics negocis es perden, no poden aguantar la pressió fiscal que els caus i que les grans marques sí que poden assumir. No s'ha cuidat prou el petit comerç. Aquella atenció tan personalitzada també passarà a la història. De fet, la vida cada cop és més despersonalitzada, en general.
Crec que per aquí, al ser més petit, encara aguanten alguns petits comerços (gràcies a la seva atenció i als bons clients, com jo mateixa), però cada cop són molt menys. Suposo que nosaltres som els responsables de que s'acabi o no, triant els comerços de barri o anant a grans superfícies, oi?.
Extraordináries fotos i amb l'acompanyament d'una de les cançons del (per a mi) millor disc de la Bonet!!
ResponEliminaAferradetes
La veu de na Maria del Mar és molt particular, a mi m'agraden tots.
EliminaMoltíssimes gràcies!
Aferradetes, Josep.
No tinc molt clar que evolucionem a millor.
ResponEliminaDe veritat que no.
Petons.
Jo tampoc ho crec, però es veu que no pensem tots igual.
EliminaPetonets, Xavi.
Jo també trobo que hi hem sortit perdent amb el canvi i em segueixo resistint a deixar morir aquest comerç "de veïnat a veïnat" per substituir-lo per les grans superfícies o les furgonetes d'Amazon... però, i a les proves em remeto, els que encara pensem així es veu que som una minoria.
ResponEliminaÉs una pena. Com sabeu, sóc filla de forner que gairebé no dormia per donar el millor producte als seus clients. Que ho feia tot a mà en un forn de llenya, juntament amb mumarona que era una bona amiga per a tothom que s'apropava a ca nostra. Cada cop se van tancant aquests petits negocis i, per molt que diguin, no crec que per a bé.
EliminaAferradetes, Mac.
Quines fotos més precioses!!! Queden com a recod, coma testimoni i com a nostàlgia. Jo tampoc crec que anem a millor, però els canvis se succeeixen tan ràpidament que no esn donen temps ni de reaccionar...
ResponEliminaSi la nostàlgia d'un temps perdut, ens regala fotografies tan boniques, està molt ben aprofitada.
Aferradetes d'enyor, Paula.
Enyor d'un temps no molt llunyà, que ens ha marcat a molts de nosaltres i que ara només podem veure així, en fotos. Botigues que ens feien sentir com a casa i en les que la confiança era el seu millor guany.
EliminaMoltes gràcies, nina.
Aferradetes tendres.
La veritat és que ha canviat tot un concepte de les relacions entre els comerciants i els compradors. A poques botigues ja el venedor n'és el propietari i la coneixença de la clientela va a menys al temps que els possibles compradors anent dessinteressant-nos cada cop més per les botigues de barri.
ResponEliminaPODI-.
Xerrava de les botigues de barri, les de tota la vida. És cert que la majoria de gent no hi va, per això es perd la confiança. Si tu vas a un forn o a una botiga de fruita o a la carnisseria tota la vida, la relació (sigui o no el propietari) serà molt més propera que en els grans magatzems.
EliminaAferradetes, Carles.
Molt boniques les fotos que porten recorts de temps passats, m'agrada molt l'última bicicleta...Jo penso que per algunes coses hem millorat, però per d'altres hem anat a pitjor!
ResponEliminaPetonets, bonica.
Per estalviar un euro som capaços de recorrer uns quilòmetres en cotxe. què passa, que la gasolina és gratuïta?. I la qualitat del que mengem?... i així et podria donar unes quantes raons més, que em fan pensar que ens equivoquem.
EliminaAferradetes, Roser.
Bonitas fotos, tienen ese aire antiguo al que te refieres. Los pequeños negocios están en peligro de extinción y se echa de menos que te atiendan y te asesoren. Me encanta lo de la fábrica de fideos morenos...
ResponEliminaUn abrazo
Los pequeños negocios familiares (que es a lo que me refiero) van desapareciendo y esa unión entre clientes y propietarios no la recibimos en las grandes superficies, por muy amables que sean los que nos atienden.
EliminaHace un tiempo que hice estas fotos, no sé si todas ellas siguen en pie, ya que son negocios de otros pueblos de la isla.
¡Gracias, Fernando!
Aferradetes.
el temps passa i tot va canviant ! 👍🙋
ResponEliminaCanvia tot, la qüestió és si a millor o a pitjor.
EliminaAferradetes, Joan.
Las fotografias preciosas. El sentimiento de pérdida
ResponEliminade personas, lugares, trabajos
economia que se desbarranca
es en todas ´partes...Muy triste..
Mi abrazo grande.
Se trata de los pequeños negocios, de las pequeñas tiendas de barrio, de las relaciones más cercanas entre los clientes y los propietarios, de todo eso que se ha ido perdiendo en el tiempo y que para mí supone un gran retraso.
Elimina¡Muchas gracias, Eli!
Abrazote.
Precioses imatges, no sabria amb quina quedar-me.
ResponEliminaTota la vida he viscut en un poble i recordo quan era petita i anava a comprar a les botigues amb la mare i l'àvia. Encara queda alguna botiga de les de tota la vida, però cada cop són menys, i a mi això m'entristeix.
Aferradetes, nina
En el meu poble també hi havia moltes botigues petites, que han anant desapareixent a mida que posaven "low cost" o grans superfícies. S'ha perdut tot l'aroma a casa nostra.
EliminaGràcies, bonica!
Aferradetes.
I love your blog is art
ResponElimina¡Muchas gracias!. Celebro que te guste.
EliminaNos leemos.
Un abrazo.
Els vells oficis demanant pas en una societat perduda.
ResponEliminaAferradetes!
Suposo que donar una passa enrere en alguns aspectes, no ens vindria gens malament. Per exemple, tornar a reparar objectes (electrodomèstics, sabates...) o reutilizar-los perquè tinguin una nova vida.
EliminaAferradetes, Alfred.
Boniques fotografies i nostàlgics comentaris.
ResponEliminaAquest disc "Alenar" el tenim a casa des de l'any de la seva publicació. En vinil 33rpm. off course.
Pera mi és el millor de la Maria del Mar i un dels millors de la història de la cançó en català.
Tinc un munt de discs de vinil i un tocadiscs de segona mà, des de fa quaranta anys que em va regalar el meu cunyat. Fa uns deu anys, quan em vaig canviar a aquesta casa, algú va canviar el botó del voltatge i es va cremar. Des de llavors no puc gaudir dels discs que tinc d'en Raimon, Pi de la Serra, Joan Manel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i una llarga llista més. :(
EliminaGràcies, Xavier!
Aferradetes.
Carrers i botigues on es vivia una altre vida, crec que molt més enriquidora que no pas l'actual...
ResponEliminaBon cap de setmana :)
Per a mi ho va ser, no és que estigui en total desacord amb els avanços, però hi ha coses que no tenen cap sentit.
EliminaBon dissabte, Artur!
Aferradetes.
Ay, del pasado solo recordamos lo bueno... Por eso la nostalgia nos invade cuando lo evocamos
ResponEliminaUn abrazo
Y digo yo... si fue tan bueno ¿por qué no mantenerlo en el presente?.
EliminaAferradetes, amic.
Els records en blanc i negre van configurar la meva infantesa. Després els vaig donar color amb el meu record persistent, i també amb l'escriptura. Ells tenen força, ens contenen.
ResponEliminaEn un des anuncis que mostres en una paret blanca s'hi podria llegir Cospedal...
Que la teva lluna sigui feliç.
També van ser part de la meva, tot i que encara avui dia hi són. No només blancs i negres, també hi ha tot un món en els grisos.
EliminaM'has fet riure amb la Cospedal, però em sembla que als propietaris d'es Pedal no els hi faria gens de gràcia. 😉
Aferradetes molt dolces, Olga.
Veig que allà us passa com per aquí dalt. Els antics negocis es perden, no poden aguantar la pressió fiscal que els caus i que les grans marques sí que poden assumir. No s'ha cuidat prou el petit comerç. Aquella atenció tan personalitzada també passarà a la història. De fet, la vida cada cop és més despersonalitzada, en general.
ResponEliminaCrec que per aquí, al ser més petit, encara aguanten alguns petits comerços (gràcies a la seva atenció i als bons clients, com jo mateixa), però cada cop són molt menys. Suposo que nosaltres som els responsables de que s'acabi o no, triant els comerços de barri o anant a grans superfícies, oi?.
EliminaAferradetes, Xexu.