Qué bonita foto, un instante precioso. El poema es tan cierto como bello. Si todo va bien, espero el viernes ver a Zenet y a Machado (trompetista) al cual conozco y que es un musicazo. Un abrazo
Desde una de las ventanas de casa, mirando al edificio de enfrente. No sabía si me daría tiempo a preparar la cámara, pero sí, lo conseguí. Ya que tienes esa "suerte", dales un gran abrazo de mi parte. 😉
Una foto preciosa i un poemet encisador...Segur que aquesta noia avui voldria aturar aquest instant, doncs sembla que la vida se li mostra dolça com la mel! Potser en tindrà molts d'instants com aquest! Petonets, Lluneta.
Hores mortes que caldria que les veiéssim com un "ara és així" i intentar aprofitar-les a l'espera que torni un temps en que ens veiem impulsats a reviure-les.
Realment és que són així i, per molt que ho vulguem, no les poden canviar per moments dolços. Aprofitar-les?, segurament és el que fem, encara que no sigui l'opció més bona.
Que bonic tot: foto, paraules i música. Cal viure els instants dolços que se'ns presentin, i recordar-los quan vinguin els més feixucs, perquè pesin una mica menys potser.
Un conjunt de quatre coses ben boniques: fotografia, poema, mñusica i somriure feliç. M'agrada molt tot el conjunt.
Em fas pensar que tal com atresorem els bons moments, seria bonic que ens poguéssim veure la cara que fem quan sentim felicitat. Podem recordar el sentiment, però t'imagines que poguéssim veure'ns a nosaltres mateixos, una expressió com la de la noia de la foto? Segur que immediatament se'ns posaria la mateixa... Aferradetes somrients, Paula.
Ja de ben joves, escoltàvem la gent gran advertint-nos que havíem de gaudir la vida, que passa com un llamp. Ho intentàrem. Mai sabrem si ho podríem haver fet millor.
Diuen que dura poc l'alegria a la casa del pobre.
ResponEliminaDoncs això.
Petons.
I és ben cert.
EliminaPetonets, Xavi.
Qué bonita foto, un instante precioso.
ResponEliminaEl poema es tan cierto como bello.
Si todo va bien, espero el viernes ver a Zenet y a Machado (trompetista) al cual conozco y que es un musicazo.
Un abrazo
Desde una de las ventanas de casa, mirando al edificio de enfrente. No sabía si me daría tiempo a preparar la cámara, pero sí, lo conseguí.
EliminaYa que tienes esa "suerte", dales un gran abrazo de mi parte. 😉
Aferradetes, Fernando.
Per això cal gaudir del moment, aquest instant en què ens hi va la vida, abans de perdre en aquest riu amarg de la hores mortes.
ResponEliminaPetonets.
Són tan pocs que millor gaudir-los amb tota la seva intensitat.
EliminaPetonets, Alfred.
Un text magnífic per a una gran foto.
ResponEliminaAferradetes i bona setmana
Moltes gràcies, Josep!
EliminaBon vespre, aferradetes.
Me encanta esta entrada.
ResponEliminaBesos
Un placer tenerte de nuevo por aquí.
Elimina¡Gracias!
Besos.
Una foto preciosa i un poemet encisador...Segur que aquesta noia avui voldria aturar aquest instant, doncs sembla que la vida se li mostra dolça com la mel! Potser en tindrà molts d'instants com aquest!
ResponEliminaPetonets, Lluneta.
Se la veia molt contenta, suposo que per a ella era un instant dolç. Si en tindrà més?... jo espero que molts més.
EliminaAferradetes, Roser.
Hores mortes que caldria que les veiéssim com un "ara és així" i intentar aprofitar-les a l'espera que torni un temps en que ens veiem impulsats a reviure-les.
ResponEliminapodi-.
Realment és que són així i, per molt que ho vulguem, no les poden canviar per moments dolços. Aprofitar-les?, segurament és el que fem, encara que no sigui l'opció més bona.
EliminaAferradetes, Carles.
Que instante tan hermoso,
ResponEliminael que haz captado, bello
todo.
Besitos dulces
Siby
Muchas gracias, Siby.
EliminaBesos.
Que bonic tot: foto, paraules i música. Cal viure els instants dolços que se'ns presentin, i recordar-los quan vinguin els més feixucs, perquè pesin una mica menys potser.
ResponEliminaAferradetes, bonica
És el que fem, gairebé, tots. Primerament viure'ls i, desprès, atresorar-los per quan vinguin els menys bons.
EliminaGràcies, nina!
Aferradetes.
Un conjunt de quatre coses ben boniques: fotografia, poema, mñusica i somriure feliç.
ResponEliminaM'agrada molt tot el conjunt.
Em fas pensar que tal com atresorem els bons moments, seria bonic que ens poguéssim veure la cara que fem quan sentim felicitat. Podem recordar el sentiment, però t'imagines que poguéssim veure'ns a nosaltres mateixos, una expressió com la de la noia de la foto? Segur que immediatament se'ns posaria la mateixa...
Aferradetes somrients, Paula.
Estic amb tu, segurament que se'ns posaria la mateixa cara, recordant més intensament l'instant, la conversa i/o els fets.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes i mil somriures, preciosa.
Es una bonica fotografia, sa lluna !!
ResponEliminaTinc una amiga, a qui sempre li dic que té mirada de mel... me l'has fet recordar !.
Salut :)
Té el somriure als ulls.
EliminaM'has fet pensar...
Aferradetes, Artur.
Ja de ben joves, escoltàvem la gent gran advertint-nos que havíem de gaudir la vida, que passa com un llamp.
ResponEliminaHo intentàrem. Mai sabrem si ho podríem haver fet millor.
Crec que tots hem passat per això que dius, quan et vols assabentar ja és un poc tard... segurament jo sí ho podria fet millor.
EliminaAferradetes, Xavier.
Però les hores mortes t'han d'ajudar a gaudir més els moments mel, per comparació! Així no els subestimes ni els deixes escapar.
ResponEliminaNo què va!, ni els subestimo ni els deixo escapar... en vull més.
EliminaAferradetes, Xexu.
Preciosa la foto y las palabras. Disfrutemos bien de esos instante.
ResponEliminaCuídate.
Un abrazo.
Hay que disfrutar mucho de esos momentos, no sabemos para cuando los próximos.
EliminaGracias, Laura.
Un abrazo.