Una façana amb un número, una casa, un domici, lloc amb aspecte abandonat , on hi va haver vida, amb plors i rialles, dolor i felicitat. Ara espera la seva nova oportunitat.
Una bonica casa que ha envellit molti molt sense perdre l'encant. Abans s'hi devia viure bé a dins: actualment, a l'hivern no és gaire probable. El desnivell d'aquest carrer ens diu que fa uns anys feia baixada. Ara fa molta pujada.
M'agraden molt aquestes cases velles, potser necessitin molta feina per tornar-hi a viure, però les prefereixo a un pis per molt maco que sigui. Ara fa mal pujar-hi.😅
Un poema que parla de desesperança. De totes maneres, l'ésser humà és l'únic animal que hi ha a la terra que s'engoixa i pateix solament en imaginar-se un futur de dolor, perturbació, deteriorament o un possible futur emmalaltit. PS: No estic gaire segur que el teu poema anés per aquí. Aferradetes.
Una metáfora de la vida misma, aplicable a todo y a todos, incluso a la propia Tierra, incluso al propio Universo. Me recuerda una estrofa de una canción de Medina Azahara (Todo tiene su fin), dice así "Todo da igual, ya nada importa, todo tiene su fin"
A mesura que passa el temps, més tinc la sensació que tot s'ensorra, fins i tot jo mateixa... La alegria que pot suposar començar un nou dia, observar com cauen les fulles de l'arbre, fins i tot les paraules que es van repetint una i altra vegada, va agafant un altre to... de conegut, de ja molt gastat...
En fi, estimat amic, no voldria contagiar-te d'aquesta sensació meva. Somriu i sigues feliç. faj
Hi ha moments en les cases, en els edificis deshabitats, que generen dubtes... algú tornarà a viure aquí? algú continuarà la seva història? Però, inexorablement, arriba un moment que els dubtes ja desapareixen, que ens sembla clar que ja ningú continuarà la història d'aquesta casa, que té una bellesa destartalada i serena al mateix temps. Com si s'hi conformés.
Jo estic totalment d'acord que només podem viure el present, perquè el futur no existeix.
A mi també m'agrada molt aquesta versió del Sounds of silence, així com aquesta casa, aquests llocs vells em fascinen, et fan plantejar preguntes, imaginar... tot traslladant-te a un temps passat. "Qui parlarà del teu silenci"? Tu ja n'estàs parlant en els teus versos, ja li estàs fent un homenatge pequè, en un futur que no sabem què ens depararà, algú més la conegui i/o recordi.
Les fotos de cases antigues com la teva evidencien molt bé el pas del temps. A més, de seguida susciten la idea de pensar en les persones que la van ocupar i en totes les vivències que s'amaguen darrere d'aquestes parets desballestades. Tots nosaltres som com aquestes cases, plens de records del passat i un futur incert al davant. De moment seguim drets, i caldrà celebrar-ho!! Aferradetes, Paula!!😉🤗😘
M'imagino que les cases que fan ara, no aguantaran el pas del temps o, almenys, no conservaran tanta bellesa... són pensaments de persona gran, que ja m'hi faig. 🤦♀️ Les coses que van ser bones, les recordarem tal com les van viure. Tenim tendència a pensar en un futur que, realment, no existeix. Celebrem l'avui!.
La foto me encanta, el paso del tiempo produce esos colores y texturas que son imposibles de imitar. El poema y la versión de los sonidos del silencio van de la mano. Un abrazo Paula
M'encanten les cases tan antigues, és curiós l'únic que és conserva força bé , és el número...Si poguéssim anar enrere, podríem trobar-hi a dins tantes històries que ens deixarien bocabadats. Potser algun passavolant melancòlic se n'enamorarà i la refarà al seu gust!!! El poema , de moment li fa bona companyia. Petonets, bonica.
A velhice não perdoa... nem as casas. Foto intrigante.
ResponElimina.
Feliz fim de semana.
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
Ben cert, Ricardo.
EliminaAferradetes i gràcies!.
Uffffffffffff...
ResponEliminaNo em facis pensar en el futur.
Qualsevol casa té millor futur que jo.
Petons.
Tots tenim un passat, el futur...qui ho sap!
EliminaPetonets, Xavi.
Una façana amb un número,
ResponEliminauna casa, un domici,
lloc amb aspecte abandonat ,
on hi va haver vida,
amb plors i rialles,
dolor i felicitat.
Ara espera la seva nova oportunitat.
Aferradetes, sa lluna.
Una positivitat envejable, la teva.
EliminaAferradetes, Alfred.
Perfecta reflexió i que millor que aquests "sons del silenci" per acompanyar-la.
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes.
Perquè no pensar, que hi haurà algú que la tornarà a omplir de llum i esperança ??... no sempre, tot és perdut !!
ResponEliminaÀnim !! ;)
Pot ser que sí, però ja no serà la mateixa.
EliminaAferradetes, Artur.
Una bonica casa que ha envellit molti molt sense perdre l'encant.
ResponEliminaAbans s'hi devia viure bé a dins: actualment, a l'hivern no és gaire probable.
El desnivell d'aquest carrer ens diu que fa uns anys feia baixada. Ara fa molta pujada.
M'agraden molt aquestes cases velles, potser necessitin molta feina per tornar-hi a viure, però les prefereixo a un pis per molt maco que sigui.
EliminaAra fa mal pujar-hi.😅
Aferradetes, Xavier.
Todo se va acabando con los años. Esas tapias dan para mucho qué pensar.
ResponEliminaUn abrazo grande!
El paso del tiempo se lo lleva todo... incluso los recuerdos.
EliminaBesos, Sara.
Si aquestes parets poguessin parlar ... / If these walls could speak ...
ResponEliminaSegurament tindrien moltes històries per explicar, bones i menys bones.
EliminaAferradetes, Sean.
What a great rustic wall! Great texture
ResponEliminaSí, és molt bonica.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, roentare.
Todo en irrra belleza. Solo hay que saber mirarla.
ResponEliminaBesos 💋💋
Tienes toda la razón, cualquier elemento encierra algo bello, saberlo encontrar tiene su encanto.
EliminaBesos
Un poema que parla de desesperança.
ResponEliminaDe totes maneres, l'ésser humà és l'únic animal que hi ha a la terra que s'engoixa i pateix solament en imaginar-se un futur de dolor, perturbació, deteriorament o un possible futur emmalaltit.
PS: No estic gaire segur que el teu poema anés per aquí.
Aferradetes.
Viure el present és l'única manera de no angoixar-se per un futur que no existeix. És una manera de veure-ho.😉
EliminaAferradetes, Joan.
Color, texturas y detalles magníficos para esa fachada en la que el abandono ha hecho mella. Abrazo
ResponEliminaA pesar de su abandono, tiene un no sé qué que la hace bella.
Elimina¡Muchas gracias, Luis!
Aferradetes.
Una metáfora de la vida misma, aplicable a todo y a todos, incluso a la propia Tierra, incluso al propio Universo. Me recuerda una estrofa de una canción de Medina Azahara (Todo tiene su fin), dice así "Todo da igual, ya nada importa, todo tiene su fin"
ResponEliminaA mesura que passa el temps, més tinc la sensació que tot s'ensorra, fins i tot jo mateixa... La alegria que pot suposar començar un nou dia, observar com cauen les fulles de l'arbre, fins i tot les paraules que es van repetint una i altra vegada, va agafant un altre to... de conegut, de ja molt gastat...
EliminaEn fi, estimat amic, no voldria contagiar-te d'aquesta sensació meva.
Somriu i sigues feliç.
faj
Hi ha moments en les cases, en els edificis deshabitats, que generen dubtes... algú tornarà a viure aquí? algú continuarà la seva història? Però, inexorablement, arriba un moment que els dubtes ja desapareixen, que ens sembla clar que ja ningú continuarà la història d'aquesta casa, que té una bellesa destartalada i serena al mateix temps. Com si s'hi conformés.
ResponEliminaJo estic totalment d'acord que només podem viure el present, perquè el futur no existeix.
Preciosa i potent versió dels Sounds of silence
Aferradetes de present i de companyia, Paula.
Em sembla que és com dius tu, "és com si s'hi conformés". Per altra banda no hi podem fer res, més que admirar la seva bellesa.
EliminaMoltes gràcies!,
Gràcies per la teva companyia, aferradetes ben fortes.
A mi també m'agrada molt aquesta versió del Sounds of silence, així com aquesta casa, aquests llocs vells em fascinen, et fan plantejar preguntes, imaginar... tot traslladant-te a un temps passat.
ResponElimina"Qui parlarà del teu silenci"? Tu ja n'estàs parlant en els teus versos, ja li estàs fent un homenatge pequè, en un futur que no sabem què ens depararà, algú més la conegui i/o recordi.
Aferradetes, nina.
Quan veig una casa vella, m'aturo a escoltar les seves històries sense so... sempre t'arriben al cor.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, bonica.
Les fotos de cases antigues com la teva evidencien molt bé el pas del temps. A més, de seguida susciten la idea de pensar en les persones que la van ocupar i en totes les vivències que s'amaguen darrere d'aquestes parets desballestades. Tots nosaltres som com aquestes cases, plens de records del passat i un futur incert al davant. De moment seguim drets, i caldrà celebrar-ho!! Aferradetes, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaM'imagino que les cases que fan ara, no aguantaran el pas del temps o, almenys, no conservaran tanta bellesa... són pensaments de persona gran, que ja m'hi faig. 🤦♀️ Les coses que van ser bones, les recordarem tal com les van viure. Tenim tendència a pensar en un futur que, realment, no existeix.
EliminaCelebrem l'avui!.
Aferradetes, Alfons.😘🤗
House is beautiful, the teeth marks of time, the life lived.
ResponEliminaI hope it stays.
Greetings
Cert, es veuen les marques del temps.
EliminaAferradetes, Liplatus.
La foto me encanta, el paso del tiempo produce esos colores y texturas que son imposibles de imitar.
ResponEliminaEl poema y la versión de los sonidos del silencio van de la mano.
Un abrazo Paula
¡Muchísimas gracias, Fernando!.
EliminaAferradetes.
No s'entén. Gent sense casa, cases sense gent!!!
ResponEliminaTampoc ho puc entendre.
EliminaAferradetes, Risto.
La imagen, sin duda, habla de vidas que fueron...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Y que ya no son... al menos en la casa.
EliminaAferradetes, amic.
Demasiados sonidos de silencio. Y muchos 17 se ven, dan lástima, pero nos llaman la atención. Gran foto.
ResponEliminaUn abrazo.
Desgraciadamente hay muchos diecisietes así... una puesta a punto seria como un sueño para mí.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Laura.
Cau a trossos
ResponEliminael marc físic
que guardava
els records
passats,
privats de vida pròpia.
Cauen a trossos
parts del pintat
de les parets
que guardava
els somnis
que ja mai es viuran.
Cau a trossos
l'esperança
Un poema molt trist i molt real.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, qui sap si...
M'encanten les cases tan antigues, és curiós l'únic que és conserva força bé , és el número...Si poguéssim anar enrere, podríem trobar-hi a dins tantes històries que ens deixarien bocabadats. Potser algun passavolant melancòlic se n'enamorarà i la refarà al seu gust!!! El poema , de moment li fa bona companyia.
ResponEliminaPetonets, bonica.
Tens raó, l'únic que conserva bé és el número.
EliminaAquestes cases s'haurien de refer sense perdre el seu encant.
Moltes gràcies, nina!.
Aferradetes.
"Qui parlarà del teu silenci?": molt emotiu, com la cançó que poses.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!.
EliminaAferradetes.