15 d’octubre 2022

Núm. 17


Qui et viurà

embolicant ombres a la solitud,

ofegant laments,

soterrant ombrívoles esperances?

Tot s'ensorra.

Qui parlarà del teu silenci?

 [Octubre ~2022]

48 comentaris :

  1. A velhice não perdoa... nem as casas. Foto intrigante.
    .
    Feliz fim de semana.
    .
    Pensamentos e Devaneios Poéticos
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert, Ricardo.

      Aferradetes i gràcies!.

      Elimina
  2. Uffffffffffff...
    No em facis pensar en el futur.
    Qualsevol casa té millor futur que jo.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots tenim un passat, el futur...qui ho sap!

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  3. Una façana amb un número,
    una casa, un domici,
    lloc amb aspecte abandonat ,
    on hi va haver vida,
    amb plors i rialles,
    dolor i felicitat.
    Ara espera la seva nova oportunitat.

    Aferradetes, sa lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una positivitat envejable, la teva.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  4. Perfecta reflexió i que millor que aquests "sons del silenci" per acompanyar-la.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep!.

      Aferradetes.

      Elimina
  5. Perquè no pensar, que hi haurà algú que la tornarà a omplir de llum i esperança ??... no sempre, tot és perdut !!
    Ànim !! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser que sí, però ja no serà la mateixa.

      Aferradetes, Artur.

      Elimina
  6. Una bonica casa que ha envellit molti molt sense perdre l'encant.
    Abans s'hi devia viure bé a dins: actualment, a l'hivern no és gaire probable.
    El desnivell d'aquest carrer ens diu que fa uns anys feia baixada. Ara fa molta pujada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agraden molt aquestes cases velles, potser necessitin molta feina per tornar-hi a viure, però les prefereixo a un pis per molt maco que sigui.
      Ara fa mal pujar-hi.😅

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  7. Todo se va acabando con los años. Esas tapias dan para mucho qué pensar.
    Un abrazo grande!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El paso del tiempo se lo lleva todo... incluso los recuerdos.

      Besos, Sara.

      Elimina
  8. Si aquestes parets poguessin parlar ... / If these walls could speak ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament tindrien moltes històries per explicar, bones i menys bones.

      Aferradetes, Sean.

      Elimina
  9. What a great rustic wall! Great texture

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és molt bonica.

      Moltes gràcies!.
      Aferradetes, roentare.

      Elimina
  10. Todo en irrra belleza. Solo hay que saber mirarla.

    Besos 💋💋

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tienes toda la razón, cualquier elemento encierra algo bello, saberlo encontrar tiene su encanto.

      Besos

      Elimina
  11. Un poema que parla de desesperança.
    De totes maneres, l'ésser humà és l'únic animal que hi ha a la terra que s'engoixa i pateix solament en imaginar-se un futur de dolor, perturbació, deteriorament o un possible futur emmalaltit.
    PS: No estic gaire segur que el teu poema anés per aquí.
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viure el present és l'única manera de no angoixar-se per un futur que no existeix. És una manera de veure-ho.😉

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
  12. Color, texturas y detalles magníficos para esa fachada en la que el abandono ha hecho mella. Abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. A pesar de su abandono, tiene un no sé qué que la hace bella.

      ¡Muchas gracias, Luis!
      Aferradetes.

      Elimina
  13. Anònim16.10.22

    Una metáfora de la vida misma, aplicable a todo y a todos, incluso a la propia Tierra, incluso al propio Universo. Me recuerda una estrofa de una canción de Medina Azahara (Todo tiene su fin), dice así "Todo da igual, ya nada importa, todo tiene su fin"

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mesura que passa el temps, més tinc la sensació que tot s'ensorra, fins i tot jo mateixa... La alegria que pot suposar començar un nou dia, observar com cauen les fulles de l'arbre, fins i tot les paraules que es van repetint una i altra vegada, va agafant un altre to... de conegut, de ja molt gastat...

      En fi, estimat amic, no voldria contagiar-te d'aquesta sensació meva.
      Somriu i sigues feliç.
      faj

      Elimina
  14. Hi ha moments en les cases, en els edificis deshabitats, que generen dubtes... algú tornarà a viure aquí? algú continuarà la seva història? Però, inexorablement, arriba un moment que els dubtes ja desapareixen, que ens sembla clar que ja ningú continuarà la història d'aquesta casa, que té una bellesa destartalada i serena al mateix temps. Com si s'hi conformés.

    Jo estic totalment d'acord que només podem viure el present, perquè el futur no existeix.

    Preciosa i potent versió dels Sounds of silence

    Aferradetes de present i de companyia, Paula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que és com dius tu, "és com si s'hi conformés". Per altra banda no hi podem fer res, més que admirar la seva bellesa.

      Moltes gràcies!,
      Gràcies per la teva companyia, aferradetes ben fortes.

      Elimina
  15. A mi també m'agrada molt aquesta versió del Sounds of silence, així com aquesta casa, aquests llocs vells em fascinen, et fan plantejar preguntes, imaginar... tot traslladant-te a un temps passat.
    "Qui parlarà del teu silenci"? Tu ja n'estàs parlant en els teus versos, ja li estàs fent un homenatge pequè, en un futur que no sabem què ens depararà, algú més la conegui i/o recordi.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan veig una casa vella, m'aturo a escoltar les seves històries sense so... sempre t'arriben al cor.

      Moltes gràcies!.
      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  16. Les fotos de cases antigues com la teva evidencien molt bé el pas del temps. A més, de seguida susciten la idea de pensar en les persones que la van ocupar i en totes les vivències que s'amaguen darrere d'aquestes parets desballestades. Tots nosaltres som com aquestes cases, plens de records del passat i un futur incert al davant. De moment seguim drets, i caldrà celebrar-ho!! Aferradetes, Paula!!😉🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'imagino que les cases que fan ara, no aguantaran el pas del temps o, almenys, no conservaran tanta bellesa... són pensaments de persona gran, que ja m'hi faig. 🤦‍♀️ Les coses que van ser bones, les recordarem tal com les van viure. Tenim tendència a pensar en un futur que, realment, no existeix.
      Celebrem l'avui!.

      Aferradetes, Alfons.😘🤗

      Elimina
  17. House is beautiful, the teeth marks of time, the life lived.
    I hope it stays.
    Greetings

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, es veuen les marques del temps.

      Aferradetes, Liplatus.

      Elimina
  18. La foto me encanta, el paso del tiempo produce esos colores y texturas que son imposibles de imitar.
    El poema y la versión de los sonidos del silencio van de la mano.
    Un abrazo Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchísimas gracias, Fernando!.

      Aferradetes.

      Elimina
  19. No s'entén. Gent sense casa, cases sense gent!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc ho puc entendre.

      Aferradetes, Risto.

      Elimina
  20. La imagen, sin duda, habla de vidas que fueron...
    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y que ya no son... al menos en la casa.

      Aferradetes, amic.

      Elimina
  21. Demasiados sonidos de silencio. Y muchos 17 se ven, dan lástima, pero nos llaman la atención. Gran foto.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desgraciadamente hay muchos diecisietes así... una puesta a punto seria como un sueño para mí.
      ¡Muchas gracias!

      Aferradetes, Laura.

      Elimina
  22. Cau a trossos
    el marc físic
    que guardava
    els records
    passats,
    privats de vida pròpia.

    Cauen a trossos
    parts del pintat
    de les parets
    que guardava
    els somnis
    que ja mai es viuran.

    Cau a trossos
    l'esperança

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poema molt trist i molt real.
      Moltes gràcies!

      Aferradetes, qui sap si...

      Elimina
  23. M'encanten les cases tan antigues, és curiós l'únic que és conserva força bé , és el número...Si poguéssim anar enrere, podríem trobar-hi a dins tantes històries que ens deixarien bocabadats. Potser algun passavolant melancòlic se n'enamorarà i la refarà al seu gust!!! El poema , de moment li fa bona companyia.
    Petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, l'únic que conserva bé és el número.
      Aquestes cases s'haurien de refer sense perdre el seu encant.

      Moltes gràcies, nina!.
      Aferradetes.

      Elimina
  24. "Qui parlarà del teu silenci?": molt emotiu, com la cançó que poses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena!.

      Aferradetes.

      Elimina

Benvinguts al racó!