Sempre m'en recordaré tot i que era petitíssim: El pare diu, vinga que anem ja cap a casa i jo dit i fet salto del seient del gronxador, em giro i... plaaaashhh, en el seu retorn em toca de ple al front, a sobre de la cella. D'anar a casa, res. Urgències.
Ben cert, són llocs on els nens creixen en tots els sentits. Les baranes dels gronxadors estan ben pensades, però nosaltres no en teníem i cada caiguda ens feia més forts... vols dir que no els portem massa entre cotons?
Ahora hay unos parques increíbles, con suelos acolchados, y aparatos para todos los gustos y capacidades. Y aunque las pantallas son unos competidores embaucadores, los parques siguen triumfando. Buena entrada Paula
La infantesa és el motor que ens dona corda al llarg de la vida, fins que ens fem grans. Com sempre la música amb què acompanyes el post és molt bona. L'escolto fins al final.
Estar a l'aire lliure és físicament i mentalment molt sa i necessari, inclús diria que imprescindible, però ja no sols pels infants (els que més), sinò per tothom. Aferradetes, Paula!!
Hola Paula. Hasta los columpios de antaño, del ayer en que fuimos niños, eran diferentes. No digamos ya los juegos vividos. Hoy casi todo en esto es otra historia. Bienvenida la evolución de la sociedad... Del ser humano sobre todo! Abrazos amiga.
No, no crec que ho sàpiga, perquè si fos així no s'hi voldria apropar. ;-) Has mirat amb deteniment la foto? Hi ha un petit detall que pot portar a confusió...
Me encanta tu fotografía, me permite despertar la imaginación y soñar con los ojos abiertos. Dicho esto… Yo (lúdicamente) observo en tu instantánea, a una linda niña “bajando” sorprendida del columpio, como reaccionando prontamente a una voz con autoridad, haciendo un giro (nada usual) de 90 grados mientras su cabeza gira aún más en búsqueda del dueño de dicha voz. Y en contraparte, veo en la misma escena a un niño en postura muy relajada, casi al fondo del paisaje “regando la pared” (por no decir otra cosa). Si tuviera que ponerle un texto a tu preciosa imagen, anotaría lo siguiente… ¡HEY, TÚ! ¿QUÉ HACES ALLÍ? … No nena, tú no.
Autora. Muchas gracias por este mágico momento, tú eres capaz de movilizar las emociones y los sentimientos de quienes tenemos la suerte de visitar tu blog. ¡Te debo una alegría!
M'agrada molt la teva imaginació i com descrius una escena. Més o menys va ser el meu primer pensament quan vaig fer la foto i vaig quedar molt sorpresa quan la vaig editar. De vegades un gest pot ser mal interpretat si no podem mirar-ho més de dos cops, com sol passar amb els fets diaris on no tenim l'oportunitat de passar "la moviola" i observar-ho tot molt bé. Desprès de mirar-la bé, crec haver vist un pal vermell entre les seves cames, la veritat és que no queda molt clar el que estava fent. ;-)
Un plaer tenir-vos aquí, cada dia em feu passar una estona on els sentiments i les emocions suren en aquest petit racó. Em fas molt contenta, no pel fet de que me la deguis, sinó per haver-te-la donat. Aferradetes, JC
Els nens ara passen menys temps jugant i socialitzant cara a cara que abans, cosa que limita el desenvolupament de les seves habilitats socials i de comunicació, fins i tot físiques. És clar que la tecnologia en si mateixa no ha de ser nociva. Com tot, és una qüestió dequilibri i ús mesurat. Els nens de la teva fotografia sembla que no han oblidat jugar al carrer, encara que cadascú va a la seva!!🤦♂️ Molt feliç nit, Paula!!✨🌠🤗😘
Avui dia hi ha molts de parcs, molts de bancs, moltes zones per passar-ho bé a l'aire lliure, però cada cop hi ha menys gent que els utilitzi, per què? no t'ho sabria dir... Podria ser que, com mostra la foto, encara que estiguem a un mateix lloc, cadascú va a la seva?
Jo vaig sortir un parell de vegades amb un noi de la carrera que m'agradava molt, i una vegada vam seure en un gronxador, tot i que ja érem grans. Em va agradar la seva sortida.
Que bello es ver a los niños jugando y felices...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Son inocentes y tan naturales... ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Sempre m'en recordaré tot i que era petitíssim:
ResponEliminaEl pare diu, vinga que anem ja cap a casa i jo dit i fet salto del seient del gronxador, em giro i... plaaaashhh, en el seu retorn em toca de ple al front, a sobre de la cella. D'anar a casa, res. Urgències.
podi-.
Uix!!... m'he sentit el cop al cap! No vas calcular bé el joc del gronxador... i el pare hagué d'endarrerir la tornada a casa. ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
Es lo mejor que pueden hacer y no estar tantas horas seguidas, pendiente de una pantalla.
ResponEliminaQue tengas una buena semana. Un abrazo.
Reivindico un baño en todos los parques y, de paso, que no se puedan utilizar móviles en ellos. ;-)
EliminaBesos, Antonia.
No hauríem d'haver crescut mai...
ResponEliminaPetons.
Tens raó, tot era tan maco abans...
EliminaPetonets, Xavi.
Coses d'infants que a molts grans els agradaria fer també!
ResponEliminaAferradetes Paula
Els que ens separa d'ells i nosaltres són els anys. ;-)
EliminaAferradetes, Josep.
Sí, és una de les coses bones que poden fer els nens: jugar al parc.
ResponEliminaCom més estona estant al parc, més exercici fan i menys pantalles miren.
Que ben pensats que estan aquests gronxadors amb baranes pels més petitons!
Aferradetes, bonica!
Ben cert, són llocs on els nens creixen en tots els sentits.
EliminaLes baranes dels gronxadors estan ben pensades, però nosaltres no en teníem i cada caiguda ens feia més forts... vols dir que no els portem massa entre cotons?
Aferradetes, preciosa.
Ahora hay unos parques increíbles, con suelos acolchados, y aparatos para todos los gustos y capacidades. Y aunque las pantallas son unos competidores embaucadores, los parques siguen triumfando.
ResponEliminaBuena entrada Paula
No sé si realmente triunfan o no, la mayoría de parques de mi ciudad están vacíos la mayor parte del día...
Elimina¡Muchas gracias, Fernando!
La infantesa és el motor que ens dona corda al llarg de la vida, fins que ens fem grans.
ResponEliminaCom sempre la música amb què acompanyes el post és molt bona. L'escolto fins al final.
La pena és que ens la tallen massa aviat...
EliminaMoltes gràcies, Xavier!
Sembla que s'ignorin, per què un està enfeinat. ;)
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Segons quines feines és millor fer-les sol. ;-)
EliminaAferradetes, Alfred.
A recordar lo bien que pasamos esas tardes de columpio. Aynss.
ResponEliminaMe encantaba!
Besos.
Casi no teníamos mucho más y es que tampoco necesitábamos mucho más. ;-)
EliminaBesos, Sara.
Me pregunto si habré dejado de ser un niño...
ResponEliminaAbrazos.
Una pregunta con difícil respuesta, aunque creo que si te lo planteas es que no...
EliminaAferradetes, Eukel.
Estar a l'aire lliure és físicament i mentalment molt sa i necessari, inclús diria que imprescindible, però ja no sols pels infants (els que més), sinò per tothom.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Doncs sí, és molt sa per a tothom... la pregunta seria: ho saben els pares?
EliminaAferradetes, Joan.
enjoying the swing
ResponEliminaSí, tot dos sembla que s'ho passen molt bé. ;-)
EliminaSalutacions, James.
Hola Paula.
ResponEliminaHasta los columpios de antaño, del ayer en que fuimos niños, eran diferentes.
No digamos ya los juegos vividos. Hoy casi todo en esto es otra historia.
Bienvenida la evolución de la sociedad... Del ser humano sobre todo!
Abrazos amiga.
No sólo los columpios, todo diría yo que ya es diferente...
Elimina¿Cómo puede ser una "sociedad", siendo tan individualistas?
Aferradetes, Ernesto.
Doesn't the boy know that the wall could collapse? ;-) Probably a little macho of tomorrow.
ResponEliminaNo, no crec que ho sàpiga, perquè si fos així no s'hi voldria apropar. ;-)
EliminaHas mirat amb deteniment la foto? Hi ha un petit detall que pot portar a confusió...
Bon vespre, Sean.
Me encanta tu fotografía, me permite despertar la imaginación y soñar con los ojos abiertos.
ResponEliminaDicho esto… Yo (lúdicamente) observo en tu instantánea, a una linda niña “bajando” sorprendida del columpio, como reaccionando prontamente a una voz con autoridad, haciendo un giro (nada usual) de 90 grados mientras su cabeza gira aún más en búsqueda del dueño de dicha voz. Y en contraparte, veo en la misma escena a un niño en postura muy relajada, casi al fondo del paisaje “regando la pared” (por no decir otra cosa).
Si tuviera que ponerle un texto a tu preciosa imagen, anotaría lo siguiente…
¡HEY, TÚ! ¿QUÉ HACES ALLÍ? … No nena, tú no.
Autora. Muchas gracias por este mágico momento, tú eres capaz de movilizar las emociones y los sentimientos de quienes tenemos la suerte de visitar tu blog.
¡Te debo una alegría!
M'agrada molt la teva imaginació i com descrius una escena. Més o menys va ser el meu primer pensament quan vaig fer la foto i vaig quedar molt sorpresa quan la vaig editar. De vegades un gest pot ser mal interpretat si no podem mirar-ho més de dos cops, com sol passar amb els fets diaris on no tenim l'oportunitat de passar "la moviola" i observar-ho tot molt bé. Desprès de mirar-la bé, crec haver vist un pal vermell entre les seves cames, la veritat és que no queda molt clar el que estava fent. ;-)
EliminaUn plaer tenir-vos aquí, cada dia em feu passar una estona on els sentiments i les emocions suren en aquest petit racó.
Em fas molt contenta, no pel fet de que me la deguis, sinó per haver-te-la donat.
Aferradetes, JC
Els nens ara passen menys temps jugant i socialitzant cara a cara que abans, cosa que limita el desenvolupament de les seves habilitats socials i de comunicació, fins i tot físiques. És clar que la tecnologia en si mateixa no ha de ser nociva. Com tot, és una qüestió dequilibri i ús mesurat. Els nens de la teva fotografia sembla que no han oblidat jugar al carrer, encara que cadascú va a la seva!!🤦♂️ Molt feliç nit, Paula!!✨🌠🤗😘
ResponEliminaAvui dia hi ha molts de parcs, molts de bancs, moltes zones per passar-ho bé a l'aire lliure, però cada cop hi ha menys gent que els utilitzi, per què? no t'ho sabria dir... Podria ser que, com mostra la foto, encara que estiguem a un mateix lloc, cadascú va a la seva?
EliminaMolt bon divendres, Alfons! 😘🤗
jajajaj me encanta, Paula. Y la niña esperando a que vuelva jajaja
ResponEliminaVaya ojo tienes.
Un petó :)
¿Estás seguro de que le está esperando? ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Petonets, Gumer.
Tengo el gusto de verlo aquí jugando al lado de casa.
ResponEliminaUn abrazo.
Tener un parque cerca es volver de alguna manera a nuestra niñez.
EliminaAferradetes, Laura.
Jo vaig sortir un parell de vegades amb un noi de la carrera que m'agradava molt, i una vegada vam seure en un gronxador, tot i que ja érem grans. Em va agradar la seva sortida.
ResponEliminaMolt romàntica, Helena. ;-)
EliminaAferradetes.