Tres asseguts a la taula d'un bar, disposats a dinar. Pare, mare i filla, una família... Un somriure forçat i el cap molt lluny d'allà... Ella, la mare, fa temps que no xerra. Ell l'observa dissimuladament. La filla absorta amb el mòbil, aliena al que està passant. Aparentment com qualsevol família... Ella, la mare, s'aixeca dient que va al bany. Ell la segueix amb la mirada fins que desapareix. Una columna tapa la visió de l'entrada del bar... El xiulet del tren ressona a la llunyania. Ella sap que només té cinc minuts per arribar-hi. Mira a la seva filla i surt corrents cap a l'estació amb llàgrimes als ulls... No torna a mirar enrere, allà queda un terrorífic passat...
Quantes vegades, escenes així, aparentment tranquil·les deuen amagar coses terribles...
ResponEliminaUna trista història, ben il·lustrada i ben explicada, Paula.
Aferradetes, preciosa.
La por fa fer moltes coses, Carme...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes ben fresquetes avui, nina.
Ens falta context per saber si ha pres la decisió més adient, però sigui com sigui, té tot el dret a prendre-la. L'únic que espero és que aquest terrorífic passat que ella deixa enrere, no es converteixi en un present terrorífic per a la seva filla.
ResponEliminaUn relat ben colpidor.
Abraçades!!
Les dades són les que hi ha, així vosaltres podreu imaginar-ne més... Tot i així, imagino que pel pare la seva filla era intocable...
EliminaAferradetes, Mac.
Una preciosa foto con esa especie de niebla que solo desaparece ante la sonrisa forzada de la mujer y que nos indica claramente quien es la protagonista de la fotografía.
ResponEliminaLa de la fotografía y la del texto, por una vez fue la protagonista.
Elimina¡Muchas gracias, Luis!
No hay nada más que observar a un grupo y a continuación imaginar una historia, de cada uno de los personajes del grupo.
ResponEliminaEs una buena historia, fruto de la imaginación.
Que tengas un feliz domingo. Un abrazo.
Sí, eso mismo es lo que hago con mis fotos, imaginar una historia que puede ser una realidad o no...
Elimina¡Feliz sábado!
Aferradetes, Antonia.
Uy, creo que tu escribes en tu idioma: tres sentados a la mesa de un bar... Sin embargo, el traductor, me empieza diciendo: tres sentados en la mesa de un bar... Y la confusion se ha apoderado de mi. ¿Como se puedo fiar del traductor? ¿Como sé que estás hablando de una tacata y fuga y no de una imperiosa necesidad urinaria? Estoy perdido, amiga...
ResponEliminaQuiero pensar que son tres personas felices y que estan esperando para comerse un magnifico arroz con perdiz, con perdón de los animalistas (y de las perdices, claro)...
Abrazos, confusos...
Has empezado bien, si siguieras el texto en catalán, verías que el traductor se equivoca de cada tres palabras, dos y media... No te pierdas, amigo, no hay necesidad. ;-)
EliminaPuedes pensar lo que quieras, otra cosa es que sea lo que apunta el texto.
Aferradetes ben clares!!
Oye, que es que hoy estoy un poco trasto, pero no es cosa grave... No te vayas a preocupar... Jamás comería un arroz con perdiz... (Bueno, salvo que apretara el hambre...)
ResponEliminaSi te hubieras pasado por mi último post, verías que en la celebración de nuestro "Dijous Bo", hubieras podido comer todo lo que se te antojara: arroz con perdiz o a secas, un bon frit mallorquí, una porcella al forn, uns caragols ben coents, llom amb col... o una simple pero no menos buena llesca de pa amb tomàtiga o amb sobrassada...
Elimina¡Aiiiiins! 🤭
Oye, y ya puestos, no podría ser un par de huevos fritos con patatas, y jamón, a ser posible... Y, de vino, un Protos de los caros, que para eso uno es "castellano viejo"...
EliminaOh, Señor, ahora descubro que aquí no tienes uno de esos emoticonos en que el tipo se ríe... O la tipa, por supuesto...
El vino no te lo discuto, aunque los vinos de por aquí también tienen su encanto. Pero la comida... un par de huevos fritos con patatas y jamón... no tiene perdón. Cuando se viene al "Dijous Bo", se come alguno de los platos de la tierra, que ya que no avisas cuando vienes, al menos pruebas algo de "casa".
EliminaEl que no tiene un emoticono de risas debes ser tú, porque yo sí... mira, mira... 😂🤣
Gran foto y como sempre sensacional història! Perfecte guió per a un llibre o una pel·licula.
ResponEliminaAferradetes Paula
No sé si per a un llibre, crec que a mi em van millor les històries curtes.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Si una mare fa això és que té bons motius per fer-ho.
ResponEliminaPotser la seva vida està en perill.
Petons.
Sí, per arribar a aquest punt té motius suficients i rumiats durant molt de temps...
EliminaPetonets, Xavi.
Supongo que a este relato te lo habrán inspirado las relaciones familiares modernas, de apariencias engañosas cuya tensión emocional puede esconderse detrás de alguna sonrisa.
ResponEliminaUna buena inspiración gestada a partir de la observación de una fotografía.
Abrazos.
Realmente fue sobre una relación en concreto, aunque no la llamaría yo muy moderna...
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Eukel.
Una decisió que implica una tragèdia de les grosses.
ResponEliminaUna nena a la qual no escoltant, un marit pare, que només té temps per a la feina, massa obligacions acceptades, una dona enamorada volgué trencar el seu present que no li agrada.
Una alternativa, a una visió, pot ser de lectura interessada. ;)
Aferradetes, sa lluna!
Aquestes tragèdies passen més sovint del que imaginem.
EliminaLes vostres interpretacions sempre m'ajuden a reflexionar. ;-)
Aferradetes, Alfred.
Per fictici que pugui semblar, aquestes coses passen... Un fuig, deixa la seva "família" sense més explicació així, aixecant-se de la taula, o sortint com si res de casa,... tres casos, en conec. Després un advocat intermediarà entre ells... És una mica el "vaig per tabac" que es deia abans en conya.
ResponEliminapodi-.
"Vaig a per tabac" en aquests casos queda més bé curt. I les explicacions són més crues del que podem imaginar... millor que sigui un jutge que ho arregli...
EliminaAferradetes, Carles.
Les separacions o divorcis sempre haurien de ser amistoses, ningú és propietat de ningú. Quan dues persones decideixen compartir junts la vida és per acord mutu, i de la mateixa manera si és decideix, per la causa que sigui, que aquell caminar junts s’ha acabat, no hauria d’haver cap drama, ni odis, ni venjança, i molt menys no hi hauria d’haver violència. És una veritable llàstima que hi hagi persones que això tan bàsic no ho entenguin.
ResponEliminaAferradetes i feliç setmana, Paula!!
I n'hi ha moltes que no ho entenen, amb lo fàcil que seria acabar bé... però sempre passen coses, que si els fills, que si els diners...
EliminaAferradetes i bon dilluns, Joan!
Recupera una llibertat que no hauria d'haver perdut mai.
ResponEliminaAixí és i que fàcil es perdre-la...
EliminaAferradetes, Xavier.
How often appearances are deceptive.
ResponEliminaCert, tant per bé com per mal.
EliminaTot i coneixent a les persones, millor no jutjar...
Hugs, Sean.
Buena foto...y este buen relato es por desgracia el de muchas familias.
ResponEliminaAbrazos Sa Luna.
¡Muchísimas gracias!
EliminaDesgraciadamente es así.
Aferradetes, Eric.
Muy bonita foto y sorprendente relato, sobre todo porque la foto transmite lo contrario.
ResponEliminaUn abrazo Paula
Lo que han dicho más arriba, a veces las apariencias engañan...
Elimina¡Muchas gracias, Fernando!
Aferradetes!
Una foto molt ben captada, Paula, com sempre.
ResponEliminaI una història que malauradament podria ser real.
Aferradetes, nina.
Moltes gràcies, nina!
EliminaSí, quantes històries que no sabem, conviuen amb nosaltres.
Aferradetes, Núria.
Malauradament, la vida real no és com a les pel·lícules de Disney.
ResponEliminaNo, tot no és de color rosa...
EliminaBona tarda, Risto.
De vegades la vida ens posa en situacions on un canvi dràstic és necessari per avançar o trobar un camí nou. Són decisions valentes, encara que també es poden interpretar com una forma de fugida. Als conflictes familiars jo crec que és millor enfrontar els problemes de manera directa i dialogada. La família és difícil d'evitar del tot; fins i tot després d'una ruptura, l'impacte emocional persisteix, i més quan hi ha fills pel mig. De tota manera, desitjo molta sort a la protagonista del teu relat i de la teva fotografia. Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaDe vegades no et queda altra sortida, sobretot en segons quines qüestions. Les emocions arrosseguen molt de temps, sobretot si hi ha fills, però quan una no pot més, s'ha d'intentar tallar d'arrel... potser amb el temps, els fills entenguin els motius...
EliminaMoltes gràcies!!
Aferradetes i petonets, Alfons.😘🤗
Mmm.... Ojalá que tenga un plan con la hija más adelante, para reunirse. Si la ha abandonado en su fuga, muy reprobable. Para tomar una decisión así, tuvo que estar al límite. Eso esperamos, porque también hay cada mujer que bueno...
ResponEliminaAbrazos.
Lo estaba... otra cosa es que supiera que su hija no corría peligro.
EliminaTampoco puedo concebir el abandono porqué sí, tanto de hombres como de mujeres.
Aferradetes, Sara.
Jo no tinc aquesta imaginació desbordant!
ResponEliminaI tant que sí! Com podries interpretar les fotos sinó?
EliminaAferradetes, nina.