Assegudes les ànimes tranquil·les, sense presses, gairebé sense desitjos, passant l'estona com aquell que ja ha acabat la feina (l'escola, el treball, la casa, la parella, els fills, els néts), tot està fet!... ja tot queda enrere pels bassals del record i encara sobra temps per veure la vida passar de llarg... El temps imprimeix a la pell es seu segell de foc, mentre la mort espera a l'aguait la solitud de la nit.
Malgrat tot, els somnis no s'esvaeixen del tot.
ResponEliminaMolt bonica la cançó que has posat. No la coneixia. Santa Cecília: Dia de la música.
Sortosament n'hi ha que encara en tenen...
EliminaSí, avui és la patrona de la música. ;-)
Aferradetes, Xavier.
La reflexión es magnífica y sobre todo unida a esa buena foto.
ResponEliminaUn abrazo y buen fin de semana Paula.
¡Muchísimas gracias por tus palabras!
Elimina¡Feliz noche de viernes! (nunca hago planes más allá del ahora mismo) ;-)
Aferradetes, Fernando.
No es pot anar tot el dia amb la llengua fora, aturar-se de tant en tant no només és bo sinó que també és necessari (tinguem o no tota la feina feta).
ResponEliminaAbraçades!!
És bo i necessari aturar-se, però és més bo de tant en tant moure't i caminar. ;-)
EliminaAferradetes, Mac.
Prefereixo aixecar-me encara, i córrer a escriure aquella cosa que m'ha meravellat.
ResponEliminaCom crec que fas tu.
Petonets, sa lluna!
Doncs sí, aixecar-se encara que sigui amb passes petites.
EliminaPetonets, Alfred.
Fa goig veure tanta tranquil·litat a la foto, tantes persones reposant, mirant, badant, contemplant… ens ho agafarem per la part bona.
ResponEliminaTot i així, em veig una mica en el teu escrit. Tot fet, no gaires expectatives per devant i la mort que silenciosament es va acostant …
Aferradetes, preciosa.
Millor agafar-s'ho per la part bona, nina... tanmateix no hi podem fer massa...
EliminaAferradetes, bonica.
Descansando y mirar la vida pasar. Se sienten bien acompañados y temen a la soledad de su casa.
ResponEliminaFeliz fin de semana. Un abrazo.
Mirar la vida pasar, sin ser vistos, ni atendidos, ni escuchados... no sé yo...
Elimina¡Feliz sábado!
Una aferradeta, Antonia.
- Vinga, anem.
ResponElimina- No podem.
- Per què no?
- Estem esperant Godot.
I esperant, i esperant... el demà mai arriba com tampoc Godot...
EliminaLa solitud i/o la incomunicació de la gent gran és, de cada dia, més alarmant.
Moltes gràcies, Sean!
Una escena callejera que suele darse y verse en determinados lugares muy específicosque se convierten en lugares de encuentro.
ResponEliminaEn esta ocasión era en la celebración de las fiestas del pueblo.
Elimina¡Gracias, Luis!
Dejar pasar una tarde despreocupadamente. Qué ricura.
ResponEliminaBesitos.
El no pensar en lo mismo a todas horas, es muy agradable... hasta la vuelta a casa...
EliminaBesos, Sara.
There is a large crowd waiting and resting
ResponEliminaSí, eren les festes del poble.
EliminaSalutacions, James.
Tu texto muestra los dos lados de nuestra existencia, el plácido con su ocio para disfrutar la vida, y el dramático por lo inevitable.
ResponEliminaLa foto es muy bella.
Abrazos.
El ocio para escapar del drama de todos los días.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Eukel.
Hola, lluna! Estic aterrant per aquí! Al meu voltant comença jubilar-se gent i amics i m'ho plantejo, sí: podrem seure aviat, que guai. Que guai? Petonets :)
ResponEliminaSí, al principi sembla un què guai!!, que més tard es transforma en un què guai?? ;-)
EliminaBen tornada!
Aferradetes Gemma!
La feina està feta... només resta esperar... glups...
ResponEliminaPetons.
Crec que només em fa falta muntar en globus, no sé si servirà que tinc pànic a les altures per no tenir-ho tot fet i haver de quedar-me espera que t'espera fins a l'eternitat... :-)))
EliminaPetonets, Xavi.
És una imatge impactant; es desitjaria que altres hores del dia fossin diferents per a ells, sense que siguin indesitjables aquests moments indolents.
ResponEliminapodi-.
Una de les coses que tinc més pànic és al dolor, malauradament m'ha tocat i segurament això em fa més forta... bé, esborra el segurament...
EliminaLes imatges de vegades no expliquen la realitat de la gent, però estic d'acord en que haurien de poder tenir totes les hores plaents, perquè han lluitat tota la vida per tenir una bona vellesa, sobretot digna i sense dolor.
Aferradetes, Carles.
Molt bona i oportuna imatge amalgamada amb el teu escrit. La fotografia té aquesta màgia, captar un instant, però no tot és el que sembla. Tal com va la gent vestida sembla que és de primavera, o cap a tardor, bon temps. No toca el sol, podria ser per la tarda o cap a l’horabaixa. En aquestes circumstàncies hi ha mil raons per sortir de casa. Estem en un país que la gent li agrada fer vida al carrer. Un exemple: les terresses dels bars gairebé sempre estan plenes de gent de totes les edats, i a on jo visc no hi ha turistes, tot són gent de la contrada. I evidentment també hi ha reunions de gent d’edat avançada, gent amb gent, se senten acompanyats i compresos...
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltes gràcies!
EliminaBen cert que no tot és el que sembla. Està feta a Binissalem, a les festes del vermar i la gent més gran estava asseguda esperant les carrosses. A part de la filera, em va cridar l'atenció la senyal que hi ha a terra. La gent gran és obedient amb les senyals...
Per aquí hi ha de tot, suposo que com per qualsevol lloc, hi ha persones grans que estan ben acompanyades, què es poden valer per si mateixes, què gaudeixen de tot tipus de reunions i n'hi ha que la malaltia o la solitud els impedeixen fer ni una cosa ni cap altra...
Aferradetes, Joan!
Que gran reflexión nos dejas. Así es la vida amiga. Llega el momento que nos sentamos a verla pasar. Impacta la imagen.
ResponEliminaBuen fin de semana Paula.
Un abrazo.
¡Muchas gracias!
EliminaRealmente estaban esperando el paso de unas carrozas por la vendimia. ;-)
¡Buen domingo!
Aferradetes, Laura.
...i tothom apuntat a la "llista d'espera", tot esperant el torn a que arribi l'últim adéu.
ResponEliminaBona vetllada ;)
Sí, en aquesta llista hi estem tots, grans i petits.
EliminaBon vespre, Artur.
Molt bona reflexió i una gran foto!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
La mort és un deute que tots hem de pagar, he llegit fa poc. La teva reflexió fa pensar.
ResponEliminaPer haver viscut?
EliminaMoltes gràcies, Helena!
Espero que cuando la muerte venga a por mi me encuentre algo mas activo...
ResponEliminaAbrazos Sa Lluna.
Nos llevará de todos modos...
EliminaAferradetes, Eric.
Poètic i introspectiu text, amb un punt de malenconia existencial. Aquest final amb "la mort a l'aguait" a la solitud nocturna transmet una sensació estremidora de fragilitat davant la inevitable acceptació del final de la vida. Per molta gent que tinguem a prop, és una cosa que tots hem d'afrontar sols. Aferradetes i petonets fins allà, Paula, amiga!!🤗😘
ResponEliminaLa por a lo desconegut i jo diría també a allò que mai se'n parla, fa que l'acceptació no sigui real per gairebé tots. I és ben cert que aquests moments els viurem sols, per molta gent que ens acompanyi.
EliminaPetonets i aferradetes de tornada, Alfons! 😘🤗