Assegudes les ànimes tranquil·les, sense presses, gairebé sense desitjos, passant l'estona com aquell que ja ha acabat la feina (l'escola, el treball, la casa, la parella, els fills, els néts), tot està fet!... ja tot queda enrere pels bassals del record i encara sobra temps per veure la vida passar de llarg... El temps imprimeix a la pell es seu segell de foc, mentre la mort espera a l'aguait la solitud de la nit.
Malgrat tot, els somnis no s'esvaeixen del tot.
ResponEliminaMolt bonica la cançó que has posat. No la coneixia. Santa Cecília: Dia de la música.
Sortosament n'hi ha que encara en tenen...
EliminaSí, avui és la patrona de la música. ;-)
Aferradetes, Xavier.
La reflexión es magnífica y sobre todo unida a esa buena foto.
ResponEliminaUn abrazo y buen fin de semana Paula.
¡Muchísimas gracias por tus palabras!
Elimina¡Feliz noche de viernes! (nunca hago planes más allá del ahora mismo) ;-)
Aferradetes, Fernando.
No es pot anar tot el dia amb la llengua fora, aturar-se de tant en tant no només és bo sinó que també és necessari (tinguem o no tota la feina feta).
ResponEliminaAbraçades!!
És bo i necessari aturar-se, però és més bo de tant en tant moure't i caminar. ;-)
EliminaAferradetes, Mac.
Prefereixo aixecar-me encara, i córrer a escriure aquella cosa que m'ha meravellat.
ResponEliminaCom crec que fas tu.
Petonets, sa lluna!
Fa goig veure tanta tranquil·litat a la foto, tantes persones reposant, mirant, badant, contemplant… ens ho agafarem per la part bona.
ResponEliminaTot i així, em veig una mica en el teu escrit. Tot fet, no gaires expectatives per devant i la mort que silenciosament es va acostant …
Aferradetes, preciosa.