Tots s'havien reunit per saber què dir als pares d'en Felip en arribar a casa.
En Felip és al qui la Marta li passa la mà per damunt de l'espatlla. Els altres, en Joan, na Maria i la Neus escolten atentament tot el que diu la Marta, per això és la més gran. S'han amagat en aquest caire de l'església perquè ningú pugui sentir el que diuen...
Marta — Va home, no estiguis així!
Felip — No puc anar a casa, no sé què dir als meus pares i a més gairebé no em deixaran parlar.
Marta — N'hem de pensar una que sembli creïble...
En Felip sangloteja sense parar, mentre els altres intenten animar-lo.
Marta — Podem dir que has ensopegat, que t'han caigut i s'han romput.
Joan — No crec que s'ho creguin així com han quedat.
Neus — Sí... tu animant!
Marta — Calleu un poc, deixeu-me pensar...
Felip — Si els dic la veritat, em castigaran per molt de temps... esnif!
Marta — Deixa de plorar o vols arribar sense veure-hi!
Maria — I si dius que un cotxe hi ha passat per damunt?
Marta — No dóna, aquesta és massa grossa!
Felip — Es fa tard, ja hauria de ser a casa... els hi explicaré la veritat i ja està!
Marta — T'acompanyem?
Felip — Potser no sigui bona idea, marxo sol... ja vos explicaré!
En arribar la mare li demana perquè arriba tan tard i en Felip li diu plorant que s'ha barallat en sortir de classe. La mare el fa asseure's i demana explicacions...
Felip — Un nen més gran em volia prendre el mòbil i li he dit que no... i s'ha posat a pegar-me i jo he intentat defensar-me, però ell era més fort que jo i m'ha romput les ulleres...
Mare — Et tinc dit que el mòbil s'ha de quedar a la motxilla quan vas a classe i que no es treu si no ens has de trucar... i no m'agrada que et barallis... els cops no solucionen res...
Felip — Sí, mama...
Mare — On et fa mal?... vine aquí!
La mare el mira de dalt a baix i l'abraça fort, xiuxiuejant...
Mare — El mòbil és per la teva seguretat, per si ens has de trucar i no per barallar-te... per això te'l compràrem, no per lluir-lo... I on són les ulleres... i el mòbil...?
En Felip obre la motxilla i la mare posant-se la mà al cap, només li surt un "Ai, Felip!"
I la història que explica el Felip, és la bona o l'encobridora...?
ResponEliminapodi-.
A tu què et sembla? ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
Yo destaco del texto la preocupación de los amigos por encontrar una manera de llegar a su casa sin que le resulte demasiado conflictivo, un gesto de amistad recibe Felipe quien se encuentra en un estado emocional muy vulnerable. Ese conflicto entre decir o no la verdad se debe a una falta de confianza en los padres en situaciones difíciles, es algo típico de esa edad. Pero la decisión final del chico indica un comienzo de desarrollo de su personalidad.
ResponEliminaResultó interesante el tema propuesto.
Un abrazo.
Cierto, a veces los niños creen que las consecuencias serán más graves diciendo la verdad. Felipe estaba confundido, sabía que por una parte lo había hecho mal peleándose, también estaba en su cabeza las gafas rotas y la posible reprimenda de los padres. Sus amigos tampoco tenían muy claro como ayudarle, pero estaban ahí apoyándole.
Elimina¡Muchas gracias por tu reflexión!
Aferradetes, Eukel.
Pobrissó...
ResponEliminaA aquestes edats qualssevol fotesa et pot amargar la vida.
Petons.
Sí, pobret!
EliminaTenia un problema molt gran al seu caparró.
Petonets, Xavi.
És millor dir las veritats, i assumir les conseqüències. En aquest cas, tot acaba bé.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Doncs sí, va acabar mes o menys bé, a l'espera del càstig i de la compra de les ulleres. ;-)
EliminaPetonets, Alfred.
De vegades costa dir la veritat, però al final sempre és la millor opció.
ResponEliminaN'has tret una bona història d'aquesta foto. Abraçades!!
Si hi ha una "autoritat" per sobre, sempre costa més en aquestes edats, tot i així és la millor opció i una manera d'aprendre a no dir mentides des de petits.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Una entrada preciosa. Si la foto es muy bonita, la historia lo es aún más.
ResponEliminaGenial Paula, un abrazo
¡Muchísimas gracias por tus palabras! :-)
EliminaAferradetes, Fernando.
Ets una crac creant històrias a partir d'una imatge!!
ResponEliminaAferradetes Paula
Gairebé surten soles! ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Wonderful story!
ResponEliminaI know two children, 11 and 6 years old, who lit sparklers in the living room, the sparks of which immortalised themselves in the carpet. --- Fortunately not anymore. Because they fled the house in horror.
Two weeks later, Father Christmas didn't put his presents for them under the Christmas tree, but ... on the burn marks ;-)
I per què van fugir de casa horroritzats? ;-)
EliminaEl Pare Noel ho sap tot i no m'estranya que els hi deixés al lloc del delicte, segurament van aprendre la lliçó i no tornarà a repetir-se... pel seu bé. ;-)
Moltes gràcies per la teva anècdota, Sean!
La verdad que la foto lo dice todo, jejeje.
ResponEliminaEs el mejor piropo que yo recuerde... ;-)
Elimina¡Muchas gracias, Germán!
Ja ha pasar prou mala estona el pobre Felip. No crec que el càstig de sa mare sigui gaire sever.
ResponEliminaEspero que no. Una història molt bonica, amb els amics, les pors, la veritat, al final i l'acolliment de la mare que se l'escolta ¡, com s'ha d'escoltar als nens, amb calma i sense nervis.
Aferradetes, bonica.
Crec que veure'l tan amoïnat va ajudar molt en la resposta de la mare, que per altra banda va ser molt correcta dins de tots els mals. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Los problemas de los niños, a veces se hace una montaña.
ResponEliminaFeliz fin de semana. Un abrazo.
De niños y de mayores, yo creo que depende de muchos factores, sobre todo emocionales.
EliminaFeliz sábado, Antonia.
Aferradetes.
Pobre Felipe, pasó muy mal rato pensando en cómo y en qué decirle a la madre. Y queda constancia de que tiene amigos muy solidarios, dispuestos a acompañarlo. Estuvo bien que no mintiera :)
ResponEliminaBesos.
Cada vez que miraba las gafas se le partía el alma. ;-)
EliminaNo hay que mentir, aunque sean mentiras piadosas, a la larga sólo trae más problemas.
Besos, Sara.
Una història captivadora i tendre!!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!!
Segurament, a tothom li ha arribat aquesta situació de petit i la incògnita de què fer.... ell, ha trobat que dir la veritat , seria el mal menor i no embolicar-ho encara més, amb alguna mentida...ben fet !, tot i que no és fàcil !.
ResponEliminaBen trobat, bona setmana ;)
No, no és gens fàcil, sobretot quan ets petit o ets bona persona. Les mentides et fan mal fins i tot a tu mateix.
EliminaMoltes gràcies!
Bon diumenge, Artur.
Jo de petita treia molt bones notes, i un cop vaig suspendre un examen i em feia molta por de dir-ho al meu pare. Sempre he estat molt sensible.
ResponEliminaTambé tinc unes quantes anècdotes d'aquestes, de vegades per vergonya, per por o per no fer mal a una altra persona.
EliminaAferradetes, Helena.
Lo mejor siempre la verdad. Así nos hemos encontrado en ocasiones hace muuuucho.
ResponEliminaUn abrazo.
Sí, ha llovido muchísimo. ;-)
EliminaMejor siempre la verdad.
Aferradetes, Laura.
El cervell, la memòria, de vegades fa juguesques inesperades.
ResponEliminaAquest escrit teu ha fet tornar records, fets, que volia oblidats...
Altres temps. Temps era temps...
Una abraçada silent, PAula.
Em sap greu si t'ha portat a fets que no volies recordar. Ho sento!
EliminaAl cervell qualsevol petita cosa ens pot obrir tot un món...
Aferradetes ben fortes, Miquel Àngel.
Dir la veritat sempre és l'opció més honesta, amb els altres i amb nosaltres mateixos. La mentida normalment no fa res més que empitjorar les coses. El problema és que els nens solen fer el que veuen en els adults, on la veritat sol brillar per la seva absència 🤦♂️. Molt bé filada la història a partir de la simpàtica foto. Enhorabona, Paula!!👏🤗😘
ResponEliminaAixí és, els infants només fan el que veuen, són una esponja per a les coses bones i per a les dolentes.
EliminaMoltes gràcies, Alfons! 😘🤗