¿Dejará de sonreír, se coloreará, sonreirá más, dejará de verse ni en gris? No sabemos. Es lo mágico del misterio, que todo puede suceder y a veces sucede lo que menos se espera. Muchos besitos de anís.
Mai no se sap com poden canviar les coses amb el pas del temps. Allò que semblava insalvable, inconsolable, impassible, de sobte aixeca el cap, camina i ho deixa tot enrere.
Que bonica aquesta imatge, que reflecteix tant bé el poema: en grisos i amb somriure. Finalment, passi el que passi, saber acabar amb un somriure, ni que sigui al cap del temps, és el més important. Que no ens manquin els somriures.
No siendo de poesía, ¿qué veo? Un haiku. Algo concreto, definido, estructurado, etc. :)))))) (Disculpas Paula) Pero que sirve de medio de expresión para algo tan bello como las palabras que contiene. Y a su vez éstas definen un punto de partida, un entremedias... y un final feliz. Excelente "proyecto" amiga. Abrazos.
Por "no ser de poesía", te has acercado mucho a mi "proyecto". :-))) Soy mujer de pocas palabras a la hora de hablar de sentimientos y eso repercute en casi todas mis entradas. Aún así, me alegra que te haya gustado. ;-)
A vegades els moments aparentment més durs són paradoxalmen els més memorables que hem viscut. Que si poguéssim hi tornaríem. També perquè la poesia ens redimeix de tot.
El somriure amb què acaba el poema es pot interpretar com un acte de resistència i transformació després de moments de dificultat. Tot i les adversitats i la tristesa, cal aprofitar sempre les escletxes per les quals la vida ens atorga una raó per somriure. Per si mateixa, el somriure no soluciona res, però en aquell moment alleuja el cor encongit pel dolor o la pesar. Mai no hem de perdre la capacitat de buscar llum a la foscor. I molt maca l'edició de la foto. Enhorabona, Paula!!😉🤗😘
Tens raó, un somriure per sí mateix no soluciona res... i encara que ara no somrigui massa, veure un somriure a un altre, també ajuda... Moltes gràcies!
No se sap mai...
ResponEliminaLa vida dona moltes voltes.
Petons.
Ben cert i mai sabem cap a on...
EliminaPetonets, Xavi.
Bonito trabajo, me gusta mucho ese toque psicodélico en blanco y negro. El poemita estupendo.
ResponEliminaUn abrazo Paula
¡Muchísimas gracias, Fernando!
EliminaAferradetes.
¿Dejará de sonreír, se coloreará, sonreirá más, dejará de verse ni en gris? No sabemos. Es lo mágico del misterio, que todo puede suceder y a veces sucede lo que menos se espera.
ResponEliminaMuchos besitos de anís.
Sí, muchas preguntas, muchas suposiciones, pero pocas respuestas en un futuro que desconocemos. Todo es factible o no. ;-)
EliminaBesitos dulces, Sara.
Tu sense color
ResponEliminaet presentares a mi,
ara ets feliç.
Molt bon haiku.
EliminaMoltes gràcies, qui sap si...!
Gracias por la sonrisa, Sa Lluna. Abrazos.
ResponElimina¡Gracias a vosotros por estar!
EliminaAbrazos, Eric.
Mai no se sap com poden canviar les coses amb el pas del temps. Allò que semblava insalvable, inconsolable, impassible, de sobte aixeca el cap, camina i ho deixa tot enrere.
ResponEliminaI en aquell instant, ja no sembla que fos tan trist...
EliminaAferradetes, Tresa.
Que bonica aquesta imatge, que reflecteix tant bé el poema: en grisos i amb somriure.
ResponEliminaFinalment, passi el que passi, saber acabar amb un somriure, ni que sigui al cap del temps, és el més important. Que no ens manquin els somriures.
Ni les aferradetes, una més, preciosa.
Moltes gràcies!
EliminaTens raó, quanta importància té un somriure, arribi tot-d'una o més tard, ens allibera de tot els mals!
Mil somriures i unes aferradetes per a tu, Carme.
Si somrius, la cosa pinta bé.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Això sembla. ;-)
EliminaPetonets, Alfred.
Siempre hay motivos para sonreir. Me ha gustado mucho la canción que acompañas en tu entrada.
ResponEliminaQue tengas una buena semana.
Motivos puede que haya muchos, aunque a veces el cuerpo no esté para sonreír...
EliminaEsa canción tiene ya sus años. ;-)
Buen martes, Antonia.
Se me ha borrado dos veces:
ResponEliminaDecía que si que es mejor sacarle una sonrisa a cualquier momento, que para oscuro ya tenemos al mundo.
Besos
El Sr. Blogger haciendo de las suyas otra vez... :-(
EliminaPoca tregua nos da este mundo, aunque no te niego que mejor con una sonrisa.
Besos
El teus "poemets" sempre fan pensar!
ResponEliminaAferradetes
Si es així. em fas contenta.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Bonic haiku.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
Encuentro en tu poema algo muy especial. Refleja en el ahora algo futuro. Muy bien logrado y bello.
ResponEliminaSaludos.
¡Muchísimas gracias por tus palabras!
EliminaSalutacions, Eukel.
Tot es pot capgirar en el moment més inesperat.
ResponEliminaO dit d'una altra manera, res dura per sempre...
EliminaAferradetes, Xavier.
No siendo de poesía, ¿qué veo?
ResponEliminaUn haiku. Algo concreto, definido, estructurado, etc. :)))))) (Disculpas Paula)
Pero que sirve de medio de expresión para algo tan bello como las palabras que contiene.
Y a su vez éstas definen un punto de partida, un entremedias... y un final feliz.
Excelente "proyecto" amiga.
Abrazos.
Por "no ser de poesía", te has acercado mucho a mi "proyecto". :-)))
EliminaSoy mujer de pocas palabras a la hora de hablar de sentimientos y eso repercute en casi todas mis entradas.
Aún así, me alegra que te haya gustado. ;-)
Aferradetes, amic.
For me, it is the ‘smile’ of someone blinded by brightness.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Podria ser, però en aquest cas tot i que la llum li anava a la cara, estava somrient... ho dic perquè jo hi era, la conec i ho sé. ;-)
EliminaAferradetes, Sean.
Ah, I stay corrected. Thank you. ;-)
EliminaPodria ser ben bé com vas dir i t'ho explico perquè en aquest cas va passar així. ;-) No tinc intenció de corregir a ningú. ;-)
EliminaA vegades els moments aparentment més durs són paradoxalmen els més memorables que hem viscut. Que si poguéssim hi tornaríem. També perquè la poesia ens redimeix de tot.
ResponEliminaDe vegades, sense la poesia, no podríem seguir endavant.
EliminaAferradetes, Helena.
Especiales palabras. A seguir sonriendo Paula.
ResponEliminaUn abrazo.
Lo intento, aunque no suceda todos los días...
EliminaAferradetes, Laura.
El somriure amb què acaba el poema es pot interpretar com un acte de resistència i transformació després de moments de dificultat. Tot i les adversitats i la tristesa, cal aprofitar sempre les escletxes per les quals la vida ens atorga una raó per somriure. Per si mateixa, el somriure no soluciona res, però en aquell moment alleuja el cor encongit pel dolor o la pesar. Mai no hem de perdre la capacitat de buscar llum a la foscor. I molt maca l'edició de la foto. Enhorabona, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaTens raó, un somriure per sí mateix no soluciona res... i encara que ara no somrigui massa, veure un somriure a un altre, també ajuda...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Alfons.😘🤗
El alma se alegra al vernos ser mejores. Al ver la evolución cuando la hay.
ResponEliminaBesos.
Una sonrisa sincera lo dice todo.
EliminaBesos, Sara.