La il·lusió estava marcada al seu rostre. Havia arribat primer, no li agradava fer tard i menys a una cita. Anaven passant els segons, després els minuts i la seva cara ja mostrava una mica d'impaciència. Un quart d'hora, mitja hora... Sentia per tot el seu cos un acalorament... Tres quarts d'hora... Després de ventar-se enèrgicament, plegà el ventall, baixà la mirada i marxà d'allà rondinant un "Never again... you'll be..."
Excel·lents fotos per a una millor història!
ResponEliminaAferradetes
Moltes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Esa ventana indiscreta te ha dado dos buenas tomas y relato magnífico. Por cierto, el abanico es muy bonito.
ResponEliminaUn abrazo Paula
Esas fueron desde el balcón, también indiscreto, el muy pillín.
EliminaSí, cierto, el abanico era muy atractivo... ;-)
¡Muchas gracias!
Aferradetes, Fernando.
Ui, jo no hagués esperat tant. Quinze minuts són el meu límit. Què es pensa la gent que el seu temps val més que el meu?
ResponEliminaJo tinc una paciencia infinita... bé, ara no tanta que una es fa gran...
EliminaBon vespre, Risto.
Hoy me ha llegado un post que viene pintado a tu historia,
ResponElimina«Siempre estás atrapado entre dos opciones, o te mueres de soledad mientras esperas a la persona correcta, o puedes terminar tu vida mientras soportas a la persona equivocada» Charles Bukowski.
Aunque en realidad existe una tercera, y es aprender a convivir contigo mismo, (o, lo que es lo mismo, atrapado en plena lucha entre tus ángeles y tus demonios)
Sa Lluneta, como siempre poniéndonos interesantes deberes para reflexionar!!!!!
He viscut les dues primeres, fins que vaig dir prou... ara sóc a la tercera i no sé qué dir-te... en podríem cercar una quarta? :-)))
EliminaReflexions que venen també de la teva mà i que agraeixo sincerament.
Petonets reflexius, Jota.
M'afegeixo a buscar la quarta...
EliminaUmmmmmm, la búsqueda de una cuarta opción, y yo que creía que esa cuarta opción era el perfeccionamiento, la evolución, de la tercera opción, en fin, empiezo a sentirme como «Indiana Jones en busca del Santo Grial de las relaciones humanas», jejejejeje
EliminaJa en som dues, Carme... ;-)
EliminaAi, estimat Indiana Jones!, crec que t'aniria millor sentir-te com "Indiana Jota a la recerca de la dimensió dels humans", si és que en queda cap com a tal. Si la trobes, ens ho fas saber a la Carme i a mi, com més prompte millor. :-)))
EliminaMassa paciència va tenir.
ResponEliminaSoc una persona molt puntual i no m'agrada fer perdre el temps a ningú.
Petons.
Temps... és tan relatiu, oi?
EliminaSi alguna cosa o persona t'interessa molt, llavors no penses en el temps... ;-)
Petonets, Xavi.
Con las fotos ya estaba claro cuál era la historia. De cualquier modo el texto es una opción más y tu lo has escrito magistralmente.
ResponEliminaNo puedo elegir entre foto y texto, así que me quedo con los dos. ;-)
EliminaMuchas gracias, Luis.
Ràbia i decepció, ocasionen aquestes situacions. I amb l'incertessa de si hauria de prendre més pes una emoció, l'altra o cap de les dues.
ResponEliminapodi-.
Sí, són situacions complicades per a les emocions.
EliminaAferradetes, Carles.
De vegades, esperes, esperes i esperes, és massa el que esperes, com per renunciar-hi a la primera.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna
Potser no era la primera vegada, d'aquí la seva reacció. ;-)
EliminaAferradetes, Alfred.
That fan is exquisite. Love the capture
ResponEliminaSi que ho és!
EliminaMoltes gràcies, James.
Com s'entén la història, només mirant les imatges. L'expressió d'ella ho diu tot.
ResponEliminaLa teva història molt ben explicada, no hi falta ni hi sobra ni un mot.
Jo també he tingut sempre massa paciència esperant, massa.
Aferradetes, preciosa.
I això que la tenia ben enfora, però el zoom ho capta tot. ;-)
EliminaLa paciència va ser un regal d'herència de mumarona, ara ja la començo a perdre... suposo que aquest "massa" comença a passar factura...
Moltes gràcies!
Aferradetes, nina.
En principi semblen unes carbasses en tota regla.
ResponEliminaPerò li pot donar una segona oportunitat a la persona que no s'ha presentat. Una avaria al cotxe?
Un tren aturat? Un avió que no es va enlairar? 40 de febre?
I sobretot, amb el mòbil sense bateria.
Avui dia, amb el mòbil, poques excuses es poden donar per vàlides... tret que s'hagués mort, clar! ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
According to the Irish, when time was created, enough was made of it. And according to the Chinese patience is a tree whose root is bitter, but whose fruit is very sweet. ;-)
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Sabent què diuen o pensen els irlandesos i els xinesos... tu què en dius. ;-)
EliminaHugs, Sean.
Una experiencia difícil es esperar a quien no llega, muy bien captada en imágenes y palabras.
ResponElimina¡Te felicito!
Besos.
Hay un refrán que dice: "No corras detrás de alguien que ya sabe dónde estás". Sí, no es nada fácil, sobre todo si hay sentimientos.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Sara.
Un plantón en toda regla. Borrón y cuenta nueva.
ResponEliminaUn abrazo.
Sí, muchas veces es mejor abrir otras puertas...
EliminaAferradetes, Antonia.
Pobre mujer. Y más en nuestra época con los fácil que es avisar en caso de retraso o de imposibilidad....Un abrazo Sa Lluna.
ResponEliminaSí, no había excusa. :-(
EliminaAferradetes, Eric.
¡Je...! Vaya papelón.
ResponEliminaBesos
Menudo elemento, ¡jejeje!
EliminaBesos
Sempre saps trobat magnífics relats per les teves fotos!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies!. Molt amable, Joan.
EliminaAferradetes.
Pot ser que la seva cita, no trobés aparcament...ja se sap, això està cada dia més difícil i al estiu, que et diré ! :)) , però qui es el guapo que li diu ara a ella ?!....
ResponEliminaMolt encertada la història per aquestes fotos furtives !, salut i bona setmana :)
Si fos així, no podia passar encara que anés amb el cotxe per recollir-la! ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Salut, Artur.
Jo soc incapaç de tractar algú d'aquesta manera. Així em va. "El gran poder de les dones és arribar tard i estar absents".
ResponEliminaQui passa massa pena per a tothom i té la paciència de Job, li solen passar aquestes coses. Fins que un dia dius prou, és clar.
EliminaAferradetes, Helena.
No s'ha d'esperar mai en va, però... com saber-ho amb antelació? Ens ha passat a tothom. Sempre ens proposem que serà la darrera vegada, però ens torna a passar!! Bon relat filant les dues imatges. Enhorabona, Paula!!👏🤗😘
ResponEliminaSóc una persona amb una immensa paciència, però arriba un moment que també s'acaba...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Alfons. 😘🤗